El Romanyà que et porta a Rodoreda

Hi ha un minúscul poblet dins del municipi de Santa Cristina d’Aro (Baix Empordà), al cor de les Gavarres, que, a més de guardar una gran bellesa paisatgística, ens lliga fortament a una de les autores més universals de la narrativa catalana contemporània, una de les més traduïdes. Som a Romanyà de la Selva i el personatge més representatiu que evoca és Mercè Rodoreda.

Documentat des de l’any 1019, destaca pel seu petit nucli antic, que està inserit dins d’un espai natural protegit i constituït, tan sols, per càlides cases pairals, una rectoria i l’església de Sant Martí de Romanyà. La masia El Refugi, que fou un dels motors principals de l’economia del poble, és avui destacada per haver esdevingut el lloc que acollí Rodoreda durant un temps, al seu encontre inicial amb Romanyà, mentre la seva amiga Carme Manrubia s’estava construint una casa en un terreny que havia adquirit a la població. Després, l’escriptora sovintejaria el lloc per anar-hi a dinar, especialment, quan tenia convidats. D’altra banda, la petita església preromànica de Sant Martí, que té una nau de planta de creueria del segle X i una torre del segle XI, és el temple on es va celebrar el dol de Rodoreda.

La gent de Romanyà, que es va segregar de Castell d’Aro a mitjan segle XIX i s’ha dedicat principalment a l’explotació dels recursos forestals i al cultiu (tot i que avui el turisme és una peça clau pel seu desenvolupament), ha sabut mantenir l’autenticitat i el caràcter autòcton que li és propi malgrat estar a 6 quilòmetres de la costa Brava centre, un dels punts més turístics de la nostra terra. De fet, a la dècada dels 60, un dels propietaris rurals de la zona emprengué la creació d’una urbanització adjacent al nucli antic que encara existeix, i que és el lloc que Rodoreda va triar per passar els seus últims anys de vida, una zona reconeguda de segones residències.

Amb tot, en només uns quilòmetres quadrats, aquesta població baixempordanesa concentra un patrimoni històric riquíssim que no es pot deixar perdre; des d’un gran nombre de fonts destacades fins a un conjunt megalític de gran importància que inclou la cova d’en Daina, un dels espais funeraris més ben conservats de la regió, un lloc màgic on Rodoreda reposava les seves mans “per veure si podia copsar-ne la influència màgica dels corrents tel•lúrics i dels corrents aeris”.

La vegetació de la zona, que inspirà en gran mesura l’obra rodorediana, conforma una espectacular catifa de pins, roures i sureres, i el mirador de les Mirandes, que et manté flotant damunt de la vall d’Aro, és una estampa viva excepcional de la bellesa de la terra, una bellesa que es pot gaudir també resseguint les diverses rutes que hi ha senyalitzades, a més del sender de Gran Recorregut (GR-92). Un bosc d’alzines sureres, situat molt a prop del cementiri on hi ha enterrada Mercè Rodoreda, conserva una aura màgica que va inspirar molts paratges de Quanta, quanta guerra... (1980).

En definitiva, a Romanyà de la Selva es respira, per tots costats, l’alè de Rodoreda, perquè és en aquest petit paradís on l’autora va passar els últims anys de la seva vida, (entre 1972 i 1983), i on va escriure algunes de les pàgines més punyents de la nostra literatura del segle XX: aquí hi va acabar Mirall trencat (1974), hi va crear Viatges i flors (1980) i hi va començar i acabar Quanta quanta guerra... (1980). Ella parlava així de Romanyà: “És sensacional. Les cases estan bastant separades les unes de les altres, situades al cim d'una muntanya lleugera des d'on es pot veure amb una girada d'ulls el mar i la cresta blanca dels Pirineus. Són cases alegres, a quatre vents, totes de dos-cents metres, amb grans obertures: molt vidre i poc maó».

La llar d’una gran ploma

La casa de Rodorea a Romanyà, que actualment resta pràcticament amagada per la fullaraca, se la va fer construir l’autora just al costat d’El Senyal Vell, la casa de la seva amiga Carme Manrubia, on també hi residí durant una temporada. Rodoreda la va estrenar l’any 1979 i allà hi va escriure el següent: “He vingut a Romanyà de la Selva a morir. A viure a Romanyà de la Selva i a morir-hi. És preciós. On és, la casa té una vista meravellosa. Veig el mar. És a dir, veig mig Catalunya, el mar, els Pirineus, unes muntanyes davant que tenen tots els blaus que es pugui imaginar, cap al tard, que és una meravella. És preciós... i tant cel, i tants arbres, i tant bosc... M’agrada molt aquesta pau, les alzines, les Gavarres... És la llibertat!”.