Buscar este blog

lunes, 3 de mayo de 2010

Pla de l'Estany: terra d'aigua

Si per algun fet s’ha caracteritzat la comarca del Pla de l’Estany ha estat per la seva riquesa en aigua. El llac de Banyoles, la capital, ha donat peu a multitud de llegendes, dotant d’un caràcter màgic la zona. Al seu costat, una considerable quantitat d’estanyols, aiguamolls, fonts i brolladors configuren el conjunt d’estanys càrstics més extens de la Península Ibèrica, que, d’altra banda, formen part del Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN) pel seu gran interès ecològic i paisatgístic. Paral•lelament, en l’àmbit europeu, aquest sistema lacustre consta com a Lloc d’Interès Comunitari (LIC) en la regió mediterrània dins la Xarxa Natura 2000, i ha estat inclòs a la llista del Conveni RAMSAR de les Zones Humides d’Importància Internacional. Avui i sempre, aquests punts de la geografia banyolina han estat agradables llocs de trobada, esbarjo i berenars plaents, tot i que molts, malauradament, han desaparegut a causa de la contaminació, entre d’altres factors.


El racó dels racons: la Font Pudosa i l’antic balneari

A Banyoles, al passeig de la Font Pudosa, que segueix al passeig Dalmau, hi trobem un antic brollador d’aigua caracteritzada per emetre una olor i un gust molt especials (com una bravada d’ous podrits) que li venen donats pel gas sulfhídric que porta dissolt, producte de gran activitat bacteriana i amb propietats curatives descrites des de fa tres segles. Els banyolins se la prenien amb cansalades, un dolç típic de la zona fet de bescuit i clara d’ou.

Ja l’any 1419, l’indret és conegut com a Font Pudosa, nom que encara conserva, i se sap que, al segle XVIII, alguns forasters es desplaçaven fins allà a la recerca de la cura dels mals que patien. Finalment, l’any 1829 es construeix una font artificial, i, a mitjan segle XIX, el marquès de Duero fa alçar una petita caseta amb dues banyeres on arriba l’aigua manualment a través de galledes, que després s’ampliarà fins a acollir fins a 10 banyeres. De fet, en aquell moment, el protagonisme de la font passava per davant de la importància de l’estany. La seva estructura actual data de 1902.

Però l’encant del lloc és que allà mateix, observant la font que queda amb tristesa i melangia, s’alcen les restes d’un antic balneari que es fundà a mitjan segle XIX, l’any 1862, per aprofitar les propietats curatives de les aigües que el regaven. La iniciativa fou de Llorenç Figueres, i l’edifici comptava amb 22 sales de bany, algunes sales de polvorització, una sala d’estar i el despatx del metge director, que sempre fou una personalitat de prestigi. L’aspecte actual de la construcció, es deu, però, a una reforma datada de 1921 segons un projecte de l’arquitecte Isidre Bosch. L’edifici principal, orientat a migdia, està format per planta baixa i pis. Un frontó ondulat i dues pilastres estriades vertebren la seva façana. El cos on antigament hi havia les sales de banys -amb banyeres de gres esmaltat o de marbre, segons si eren de primera o segona classe- és una planta baixa de forma rectangular i es troba adossat a la part posterior de l’edifici principal. Com que no tenia obertures, la il•luminació procedia del centre del passadís, sobrealçat amb finestres. Tot el conjunt arquitectònic està coronat amb una balustrada cega.

Aquell espai, carregat d’autenticitat i hospitalitat, va significar una de les primeres activitats turístiques de la zona, i adquirí un cert renom com a centre per tractar tant malalties de la pell i els ossos com problemes de circulació sanguínia i de vies respiratòries. Avui, tan sols queda la font quasi eixuta i unes quantes parets dempeus que lluiten contra el pas del temps per no enfonsar-se d’ençà que es va deixar d’utilitzar l’any 1960. Només un plafó turístic mostra tres imatges d’època al visitant encuriosit per recordar-li que, aquell punt estratègic fou, durant un temps, un lloc ple d’encant i vida altament apreciat per la burgesia catalana del moment.