El museu de la vila de l'anxova (i la sal)

L’Escala és l’única població del litoral català encarada a nord i plenament oberta al mar. No és estrany, doncs, que la pesca (al costat de la vinya) hagi estat durant molt temps la seva principal font d’ingressos, especialment, la pesca de sardina i anxova. Aquesta activitat, juntament amb l’existència de l’alfolí de la sal, l’antic magatzem on arribava la sal per mar, va fer que l’Escala generés una potent indústria que li ha donat fama arreu del món: la de la salaó d’anxoves. Conservada al llarg dels segles sense interrupció, aquesta indústria mare va generar, a més, tot un seguit d’oficis paral•lels que van contribuir a l’enriquiment i l’anomenada d’aquest punt costaner, el qual va passar de ser un barri de pescadors depenent de Sant Martí d’Empúries a ser la capital del terme. Així doncs, a l’Escala hi havia boters, que construïen bótes per exportar anxoves i vi; velers, que cosien les veles dels vaixells pesquers; tenyidors, que tenyien les xarxes dels pescadors per fer-les més resistents, i apedaçadores, que cosien les que quedaven escapçades per fer-les útils de nou.

Des del 29 de juliol de 2006, el Museu de l’Anxova i de la Sal mostra al visitant tota la història de la pesca i de la salaó de peix blau a l’Escala, i el convida a entrar en un temps, uns coneixements i un patrimoni únics a la costa catalana. Però ho fa d’una manera especial, perquè aquest viatge que enceta –que va des del segle XVI fins a l’actualitat– es desplega molt més enllà de les quatre parets que conformen l’edifici del museu per recórrer racons de la zona en forma de ruta, per celebrar una festa anual en honor de la sal i per servir-se de petites publicacions farcides d’històries de vida que tenen un valor incalculable. Per això, la seva directora, Lourdes Boix (que també és l’arxivera municipal), defineix el museu com “una institució dedicada a la recuperació, la conservació i la difusió del patrimoni cultural (material i immaterial) de l’Escala, i, en particular, de la gran tradició pesquera i saladora del poble”.

Seguint El fil de la memòria

L’embrió del Museu de l’Anxova i de la Sal de l’Escala neix de la feina feta a l’arxiu de la vila, de les entrevistes que la mateixa Lourdes feia als pescadors veterans del poble per tal de no perdre ni un gram de tots els coneixements, les experiències i les anècdotes que guardaven a la memòria. D’aquesta feina de formigueta, se’n va fer una revista anomenada Fulls d’història local (amb el número 1 datat al mes de febrer de 1989) que està a punt d’arribar al 100. Ara, aquesta publicació forma part del projecte El fil de la memòria, que treballa per recuperar i difondre la memòria oral de l’Escala a través de diversos mitjans, com la revista Municipal L’Escalenc o el butlletí d’informació del museu i de l’arxiu, anomenat també El fil de la memòria.

Un museu temàtic sobre un antic escorxador

L’edifici on s’alberga el museu, situat al carrer Pintor Joan Massanet, 34, era un antic escorxador escalenc, i també guarda l’Arxiu Municipal de l’Escala i la seu de la Unió de Saladors. Ampliat per l’arquitecte municipal, Llorenç Geli, gràcies a una subvenció de la Unió Europea, ara té una aparença que recorda els vaixells. Al seu interior, es desplega una magnífica exposició permanent que recull objectes, documents i fotografies relacionats amb la pesca i la salaó d’anxoves. Es tracta d’un recorregut temàtic i cronològic al llarg de cinc sales consecutives, cadascuna de les quals està dedicada a un tema en concret: la sal, la pesca amb els sardinals, la pesca amb les teranyines, la subhasta del peix i, finalment, la fàbrica de salaó.

En un altre espai dins del mateix recinte, es van succeint exposicions temporals relacionades. Actualment i fins el 29 de maig de 2011, s’hi pot veure l’obra inèdita de Joan Lassús, el gran documentalista de l’Escala del segle XX.

Un audiovisual sobre la importància de la pesca i la salaó a l’Escala, amb imatges que van des de 1926 fins a l’actualitat, completa l’estada al museu i aproxima el visitant a una realitat encara vigent que s’està enfrontant al nou i difícil repte de trobar l’equilibri entre la rendibilitat de la pesca i el respecte pel medi ambient.

Un museu a l’aire lliure

A més de la seu on s’alça físicament el Museu de l’Anxova i de la Sal de l’Escala, aquest equipament, que forma part de la Xarxa de Museus Marítims de Catalunya, també és el Centre d’Interpretació del Patrimoni Cultural i Natural de l’Escala. Per això engloba monuments i elements de l’esmentat patrimoni a partir dels quals s’ofereixen tot un seguit d’activitats pedagògiques i rutes culturals de gran interès. És el cas, per exemple, de l’alfolí de la sal, que esdevé l’únic que es conserva a Catalunya, a més del de Gerri de la sal, que és d’interior.

Una ruta per les torres de guaita i defensa permet també conèixer la història de l’Escala en temps dels pirates, relat que s’allarga amb una altra ruta marinera que explica la pesca, la pirateria i el contraban en barca. I, per conèixer la vida quotidiana dels antics pescadors, existeix la possibilitat de fer una visita a la casa de pescadors Can Cinto Xuà, que data dels segles XVIII i XIX i conserva l’estructura original i els estris de pesca que usaven els seus habitant. Fins i tot és possible veure i entendre la fixació de les dunes de la zona i descobrir l’art de la pesca a l’única escola de pesca que està avalada per la Generalitat de Catalunya.

Però això no és tot, perquè, a la terra que ve veure néixer i morir una de les escriptores més internacionals de casa nostra, no hi podia faltar una ruta en honor seu. És la ruta Víctor Català, i es basa en una passejada pel barri vell de l’Escala a través dels indrets que van inspirar l’escriptora, amb lectura de textos inclosa.

La Festa de la Sal

El mateix esperit de recuperació de la memòria local de l’Escala que impregna avui el Museu de l’Anxova i de la Sal, va fer que, des de l’any 1995, s’organitzessin tot un seguit de festes històriques coincidents amb aniversaris centenaris a l’Escala. Així, l’any 1995, va tenir lloc la Festa de la Llum, que va servir per commemorar el centenari de l’enllumenat elèctric a la població; l’any 1996 va ser la Festa de l’Aigua, gràcies a la qual es va recordar el segon centenari del safareig i la font públiques; l’any 1997, va coincidir amb el tercer centenari de l’alfolí de la sal, i, l’any 1998, va tenir lloc el quart centenari de la torre de Montgó. La Festa de la Sal, que és la més identificativa del lloc, es reviu cada any, i, aquell dia, el museu es trasllada al carrer en un anar i venir d’objectes antics i relats de vells pescadors.

Dormir en un antic molí paperer

L’hotel La fàbrica de solfa és un hotel especial, un petit-gran hotel ple d’encant que té la peculiaritat d’haver estat alçat al damunt d’un antic molí paperer. Per trobar-lo, ens hem de desplaçar fins a Beseit, un poblet menut de Terol, a la franja catalana de ponent, que forma part de la conca de Matarranya. A aquest municipi, situat on el riu Matarranya surt dels Ports de Beseit en direcció nord cap a Vall-de-roures i el Baix Aragó fins afluir a l'Ebre, hi va haver una gran concentració de molins paperers. Aquesta indústria, que hi aflorà al segle XVIII i es mantingué fins a mitjan segle XX, va marcar fortament el caràcter urbà de la vora del riu i va comportar l’aparició de grans edificis i d’instal•lacions complementàries, com ara les sèquies, que transportaven l’aigua necessària per moure les rodes de molí i generar la força que calia per preparar la pasta de paper. D’allà en sortia paper de primera qualitat i, sobretot, cartolines per a naips. Avui, el poble de Beseit, lluny de l’activitat que el mantingué ocupat durant un segle i mig, és un referent de turisme rural i d’activitats relacionades amb la natura, com el ciclisme, el senderisme, el barranquisme, les excursions en tot terreny o un munt de visites culturals diverses.
L’hotel que us descobrim, ubicat al marge esquerre del riu, davant de l’ermita de santa Anna, al costat del pont de pedra que dóna accés a Beseit, era, doncs, un dels nou antics molins paperers que hi havia a la zona: el molí de Solfa, que en deien. Fins l’any 1911 va ser propietat de la família Zapater, que el va vendre a Jaume Carner, i actualment, des de 2005, el regenta Javier Moragrega, que és el jove que va decidir comprar-lo per convertir-lo en hotel amb encant.

La història d’aquesta edificació és prou llarga. Construïda a finals del segle XVIII, just passada la confluència del barranc de les voltes, amb la finalitat d’esdevenir una fàbrica de paper, estigué temporades sense funcionar, i no és fins el 1960 que s’atura del tot. Després de la Guerra Civil, també va fer de molí d'oli, però la documentació es va perdre durant el conflicte bèl•lic i ara només queden les veus de la gent gran que el recorden en ple funcionament, quan, mitjançant una màquina rodona amb assecatge a l'aire, s’hi feia paper de barba, cartolines i, en general, paper d'alta qualitat.

El projecte de rehabilitació de l’edifici, que estava completament en runes, fou una empresa molt costosa i de gran envergadura. Restaurar tan sols la façana, que s’ha respectat del tot adaptant-la a les exigències interiors d’un hotel, va costar un any de feina continuada. Així, als dos pisos superiors de l’edifici, que eren els antics assecadors de paper, hi ha tot un seguit de petits finestrals de mig punt que reforcen el seu caràcter industrial. Aquí, precisament, és on es troben les vuit habitacions de l’hotel, que prenen el nom d’una de les fàbriques que emergiren al costat del riu: Port-nou, Bata, Morató, Taraganya, Noguera, Martí, Cremada i Tosca. Cadascuna és diferent de les altres, cadascuna pren un càlid aire d’exclusivitat que compta, a més, amb la simfonia del riu Matarranya de fons al seu pas per l’antic molí.

Un hotel slow travel amb espais per gaudir

A dins, La fàbrica de solfa adopta un aire modern, net i gens recarregat, que contrasta amb l’antigor dels seus murs exteriors. Unes escales de fusta que cruixen a cada pas condueixen a les habitacions, i, pel camí, una gran làmpada de paper honora l’activitat que ocupava el molí antigament. Tan sols d’entrar, una àmplia recepció coronada per una espectacular làmpada de disseny japonès dóna la benvinguda al visitant, i també l’acomiada en marxar, perquè el convida a penjar-hi un full de paper que porti inscrit un bon desig. Per ara, de ben segur a causa de les energies que es respiren en aquest indret, tots els missatges que hi pengen són de pau i serenitat. I és que l’hotel La fàbrica de solfa és un lloc de recerca de tranquil•litat i benestar, un lloc on no existeix la televisió i on es presenta la possibilitat de pujar a coll de la història i de connectar més que mai amb la pedra, l’aigua i la natura. Per això, aquest establiment amb menció de compromís de qualitat turística s’adhereix a la filosofia de l’slow travel, que aposta per un turisme intel•ligent que gaudeix amb calma del paisatge, la gastronomia i el patrimoni cultural.

La sala d’estar, amb llar de foc, és un espai entranyable per descansar o llegir còmodament com si fossis a casa. I el menjador, obert al riu Matarranya, esdevé un racó excepcional per gaudir d’una cuina senzilla, però original i acurada, que acosta el comensal a la gastronomia tradicional de la zona, on destaca, entre d’altres productes, un oli provinent d’oliveres mil•lenàries que combinen, fins i tot, amb unes llamineres postres de xocolata. Això sense comptar amb una terrassa a peu del riu que esdevé un mirador excel•lent per gaudir de complets esmorzars casolans tan bon punt arriben les temperatures altes.

En definitiva, l’hotel La fàbrica de solfa és una proposta originalíssima de turisme tranquil, un destí poc convencional que corprèn i una aposta per la qualitat i el tracte amable i personalitzat que converteix les estades en moments de luxe ben entès.

Menjar sense els ulls

Sovint diem que mengem per la vista, i, en part, és cert; si més no, la vista ens serveix de gran ajuda a l’hora de reconèixer els aliments, perquè la nostra memòria gustativa no està tan desenvolupada com caldria. Hi ha un restaurant a Barcelona que, precisament, juga amb aquesta idea i convida el comensal a sopar completament a les fosques, sense saber què és el que es menjarà. Es diu Dans le noir? i esdevé tota una experiència sensorial, humana i social recomanable per sentir, almenys, un cop a la vida. És sensorial perquè permet redescobrir la noció del gust sense comptar amb l’ajut de la vista i destruir així idees preconcebudes; és humana perquè el comensal diposita tota la seva confiança en el cambrer encarregat de la seva taula, que és invident, i és social perquè, sopant a les fosques, tothom parteix de la mateixa situació de desconeixença, tothom resta lliure de prejudicis i, automàticament, es crea un efecte de solidaritat amb els companys de taula difícil d’explicar.
En arribar a Dans le noir?, un confortable lounge il•luminat permet preparar-se per a l’experiència tot degustant un còctel i atenent les explicacions dels encarregats. Esbrinar què porta cada beguda ja es fa difícil malgrat comptar encara amb llum. Després, toca posar-se en fila, agafar-se al company del davant i entrar a la sala fosca (completament fosca) on, durant gairebé tres hores, es compartirà un sopar amb nou persones més que, en la majoria dels casos, ni es coneixen. Indubtablement, es tracta d’una experiència inusual i estranya per a nosaltres, els que ens hi veiem. Per això es diu que Dans le noir? no és un restaurant per menjar, sinó per viure, una restaurant on, paradoxalment, persones que no tenen visió, es converteixen en els ulls dels que en tenen. Aquest fet constitueix una vertadera lliçó de tolerància i sensibilització de la discapacitat.

Un cop a dins, submergits en l’absoluta foscor, es tracta de sopar, però sobretot, de jugar. El repte és descobrir què hi ha a cada plat (i a cada copa), partint de la certesa que es tracta d’una cuina de mercat elaborada amb ingredients frescos que no inclou res que no coneguem. En el transcurs d’aquest exercici, curiosament, les veus s’alcen de cop i els coberts s’obliden en un racó de la taula. Olors, textures, temperatures i sabors porten el comensal a emprendre un viatge directe als sentits més oblidats. Després, reunits al lounge de nou, es podrà comprovar si el que un pensa que s’ha menjat correspon a la realitat. Els responsables del restaurant mostren fotografies de cada plat, que està distribuït per zones, sense barrejar els aliments, per facilitar l’encert. El vi, en canvi, es pot tornar a tastar, aquest cop amb llum. És sorprenent veure com, a les fosques, el 90% de les persones s’equivoquen a l’hora de diferenciar un vi blanc, d’un negre o d’un rosat.