Espai sucre, postres amb discurs

Davant d’una disciplina tan jove com la pastisseria de restaurant, que encara no té els codis bàsics establerts, els professionals d’Espaisucre intenten construir un criteri clar al respecte i mostren les pròpies creacions en tota la seva plenitud en un restaurant de postres que és l’únic al món d’aquestes característiques

Espaisucre és un restaurant diferent; diferent i únic. És, en realitat, l’únic restaurant de postres del món, i el tenim a casa nostra, a Barcelona. Fundat el mes de febrer de l’any 2000 per Jordi Butrón i els seus socis, Xano Saguer, Guillem Vicente i Reme Butrón, aquest espai gastronòmic tan particular esdevé, de fet, l’aparador d’una prestigiosa escola de postres portada per ells mateixos que promulga una nova forma d’entendre la pastisseria de restaurant. En aquest tàndem (escola i restaurant), les postres són concebudes com un element amb personalitat i codis propis on, gràcies a la suma de tècnica i experiència, es desdibuixen els límits que separen els conceptes de dolç i salat. A l’escola, “prediquen” la seva pròpia filosofia i, al restaurant, la posen en pràctica, la presenten al públic perquè la pugui tastar en tot el seu esplendor. El restaurant Espaisucre és, doncs, el lloc on es fa realitat la il•lusió d’un projecte arriscat però meditat que està tenint un èxit rotund i que, en breu, s’expandirà cap a Mèxic.
La idea inicial dels seus creadors era engegar un negoci que, lluny del que estem avesats, protestés contra l’esclavitud de la restauració i generés, en els seus treballadors, qualitat de vida, sense renunciar, és clar, a la innovació i l’excel•lència. Per això, el restaurant Espaisucre només fa un servei al dia (les nits de dimarts a dijous), amb doble torn els divendres i els dissabtes. Després, per compensar la balança, obriren l’escola Espaisucre. Les classes, que s’iniciaren fa onze anys a la rebotiga del restaurant amb només una desena d’alumnes matriculats, multiplicaren les seves inscripcions per 20 en només dos anys, i ara, acullen intrèpids d’arreu del món que volen aprendre els nous codis d’una disciplina tan jove encara com és la pastisseria de restaurant. En aquella rebotiga, una recent estrenada barra de tapes dolces acull tots els tímids que no s’atreveixin encara amb els menús del restaurant o els que desitgen realitzar un tast més informal.

Un capritx pels més llaminers
El restaurant Espaisucre, amb una capacitat màxima per a 30 persones, és un lloc originalíssim de degustació de postres pensat per jugar amb els sabors, un restaurant atípic que requereix deixar-se sorprendre a cada pas, deixar-se aconsellar, deixar-se “tocar”, experimentar i fascinar-se amb l’art de la pastisseria integrada dins d’un plat. No és, en canvi, un restaurant per repetir sovint, sinó un destí escollit a consciència per gaudir un cop l’any, especialment en dates assenyalades. En un entorn acabat de reformar, tenyit de blanc, amb aire ecològic i olor de fusta, les postres prenen –com ha de ser– tot el protagonisme en l’escenari.
Sense carta per escollir, l’equip d’Espaisucre treballa amb un seguit de menús pensats al mil•límetre per corprendre: el petit menú, de formatges o xocolates, que inclou tres postres; el gran menú, que inclou cinc postres; o dos menús degustació, que inclouen un o dos plats salats (amb pastisseria integrada) més tres postres. Tots ells són menús estructurats i equilibrats de tal manera que permeten cloure l’experiència gustativa escollida sense recances. Com en un menú degustació de cuina d’alta costura, el principi del viatge comença amb postres més refrescants i més àcides (sopes, cremes...) i va pujant d’intensitat (tant gustativa com de temperatura) fins a arribar a les xocolates, a les regalèssies, a les notes més potents. I, al final del recorregut, la guinda: vuit petits fours per persona amb unes instruccions adjuntes que són el record final de l’experiència.
El preu mitjà de l’àpat, amb maridatge de vins, inclòs ronda els 50 euros per persona.

Els sabors: prioritat absoluta
A diferència del que avui resulta més habitual, a Espaisucre no són escrupolosos amb els productes ecològics ni de temporada, no radicalitzen la seva carta arrel de la primera matèria que utilitzen, sinó que el sabor es converteix en la seva prioritat absoluta, respectant en tot moment les notes gustatives de cada ingredient. Així, aprecien els sabors contrastats, matisant els excessos de sucre, i descobreixen un ampli vano gustatiu que inclou el dolç, el salat, l’amarg, l’àcid, el picant, l’agredolç... Tot plegat, introduint a la cuina tècniques, productes i utensilis que els permeten un control extremadament precís sobre el sabor sense haver de renunciar a la tradició. Així, utilitzen també el muntatge de cada plat i la disposició dels ingredients en aquest per controlar el gust de cada composició, gairebé de cada cullerada. Sigui com sigui, rere cada postra existeix un discurs determinat que s’allunya de les casualitats i que pretén, a la fi, encisar fins al més incrèdul.

www.espaisucre.com
 

Dormir en un antic molí paperer

L’hotel La fàbrica de solfa és un hotel especial, un petit-gran hotel ple d’encant que té la peculiaritat d’haver estat alçat al damunt d’un antic molí paperer. Per trobar-lo, ens hem de desplaçar fins a Beseit, un poblet menut de Terol, a la franja catalana de ponent, que forma part de la conca de Matarranya. A aquest municipi, situat on el riu Matarranya surt dels Ports de Beseit en direcció nord cap a Vall-de-roures i el Baix Aragó fins afluir a l'Ebre, hi va haver una gran concentració de molins paperers. Aquesta indústria, que hi aflorà al segle XVIII i es mantingué fins a mitjan segle XX, va marcar fortament el caràcter urbà de la vora del riu i va comportar l’aparició de grans edificis i d’instal•lacions complementàries, com ara les sèquies, que transportaven l’aigua necessària per moure les rodes de molí i generar la força que calia per preparar la pasta de paper. D’allà en sortia paper de primera qualitat i, sobretot, cartolines per a naips. Avui, el poble de Beseit, lluny de l’activitat que el mantingué ocupat durant un segle i mig, és un referent de turisme rural i d’activitats relacionades amb la natura, com el ciclisme, el senderisme, el barranquisme, les excursions en tot terreny o un munt de visites culturals diverses.
L’hotel que us descobrim, ubicat al marge esquerre del riu, davant de l’ermita de santa Anna, al costat del pont de pedra que dóna accés a Beseit, era, doncs, un dels nou antics molins paperers que hi havia a la zona: el molí de Solfa, que en deien. Fins l’any 1911 va ser propietat de la família Zapater, que el va vendre a Jaume Carner, i actualment, des de 2005, el regenta Javier Moragrega, que és el jove que va decidir comprar-lo per convertir-lo en hotel amb encant.

La història d’aquesta edificació és prou llarga. Construïda a finals del segle XVIII, just passada la confluència del barranc de les voltes, amb la finalitat d’esdevenir una fàbrica de paper, estigué temporades sense funcionar, i no és fins el 1960 que s’atura del tot. Després de la Guerra Civil, també va fer de molí d'oli, però la documentació es va perdre durant el conflicte bèl•lic i ara només queden les veus de la gent gran que el recorden en ple funcionament, quan, mitjançant una màquina rodona amb assecatge a l'aire, s’hi feia paper de barba, cartolines i, en general, paper d'alta qualitat.

El projecte de rehabilitació de l’edifici, que estava completament en runes, fou una empresa molt costosa i de gran envergadura. Restaurar tan sols la façana, que s’ha respectat del tot adaptant-la a les exigències interiors d’un hotel, va costar un any de feina continuada. Així, als dos pisos superiors de l’edifici, que eren els antics assecadors de paper, hi ha tot un seguit de petits finestrals de mig punt que reforcen el seu caràcter industrial. Aquí, precisament, és on es troben les vuit habitacions de l’hotel, que prenen el nom d’una de les fàbriques que emergiren al costat del riu: Port-nou, Bata, Morató, Taraganya, Noguera, Martí, Cremada i Tosca. Cadascuna és diferent de les altres, cadascuna pren un càlid aire d’exclusivitat que compta, a més, amb la simfonia del riu Matarranya de fons al seu pas per l’antic molí.

Un hotel slow travel amb espais per gaudir

A dins, La fàbrica de solfa adopta un aire modern, net i gens recarregat, que contrasta amb l’antigor dels seus murs exteriors. Unes escales de fusta que cruixen a cada pas condueixen a les habitacions, i, pel camí, una gran làmpada de paper honora l’activitat que ocupava el molí antigament. Tan sols d’entrar, una àmplia recepció coronada per una espectacular làmpada de disseny japonès dóna la benvinguda al visitant, i també l’acomiada en marxar, perquè el convida a penjar-hi un full de paper que porti inscrit un bon desig. Per ara, de ben segur a causa de les energies que es respiren en aquest indret, tots els missatges que hi pengen són de pau i serenitat. I és que l’hotel La fàbrica de solfa és un lloc de recerca de tranquil•litat i benestar, un lloc on no existeix la televisió i on es presenta la possibilitat de pujar a coll de la història i de connectar més que mai amb la pedra, l’aigua i la natura. Per això, aquest establiment amb menció de compromís de qualitat turística s’adhereix a la filosofia de l’slow travel, que aposta per un turisme intel•ligent que gaudeix amb calma del paisatge, la gastronomia i el patrimoni cultural.

La sala d’estar, amb llar de foc, és un espai entranyable per descansar o llegir còmodament com si fossis a casa. I el menjador, obert al riu Matarranya, esdevé un racó excepcional per gaudir d’una cuina senzilla, però original i acurada, que acosta el comensal a la gastronomia tradicional de la zona, on destaca, entre d’altres productes, un oli provinent d’oliveres mil•lenàries que combinen, fins i tot, amb unes llamineres postres de xocolata. Això sense comptar amb una terrassa a peu del riu que esdevé un mirador excel•lent per gaudir de complets esmorzars casolans tan bon punt arriben les temperatures altes.

En definitiva, l’hotel La fàbrica de solfa és una proposta originalíssima de turisme tranquil, un destí poc convencional que corprèn i una aposta per la qualitat i el tracte amable i personalitzat que converteix les estades en moments de luxe ben entès.

Menjar sense els ulls

Sovint diem que mengem per la vista, i, en part, és cert; si més no, la vista ens serveix de gran ajuda a l’hora de reconèixer els aliments, perquè la nostra memòria gustativa no està tan desenvolupada com caldria. Hi ha un restaurant a Barcelona que, precisament, juga amb aquesta idea i convida el comensal a sopar completament a les fosques, sense saber què és el que es menjarà. Es diu Dans le noir? i esdevé tota una experiència sensorial, humana i social recomanable per sentir, almenys, un cop a la vida. És sensorial perquè permet redescobrir la noció del gust sense comptar amb l’ajut de la vista i destruir així idees preconcebudes; és humana perquè el comensal diposita tota la seva confiança en el cambrer encarregat de la seva taula, que és invident, i és social perquè, sopant a les fosques, tothom parteix de la mateixa situació de desconeixença, tothom resta lliure de prejudicis i, automàticament, es crea un efecte de solidaritat amb els companys de taula difícil d’explicar.
En arribar a Dans le noir?, un confortable lounge il•luminat permet preparar-se per a l’experiència tot degustant un còctel i atenent les explicacions dels encarregats. Esbrinar què porta cada beguda ja es fa difícil malgrat comptar encara amb llum. Després, toca posar-se en fila, agafar-se al company del davant i entrar a la sala fosca (completament fosca) on, durant gairebé tres hores, es compartirà un sopar amb nou persones més que, en la majoria dels casos, ni es coneixen. Indubtablement, es tracta d’una experiència inusual i estranya per a nosaltres, els que ens hi veiem. Per això es diu que Dans le noir? no és un restaurant per menjar, sinó per viure, una restaurant on, paradoxalment, persones que no tenen visió, es converteixen en els ulls dels que en tenen. Aquest fet constitueix una vertadera lliçó de tolerància i sensibilització de la discapacitat.

Un cop a dins, submergits en l’absoluta foscor, es tracta de sopar, però sobretot, de jugar. El repte és descobrir què hi ha a cada plat (i a cada copa), partint de la certesa que es tracta d’una cuina de mercat elaborada amb ingredients frescos que no inclou res que no coneguem. En el transcurs d’aquest exercici, curiosament, les veus s’alcen de cop i els coberts s’obliden en un racó de la taula. Olors, textures, temperatures i sabors porten el comensal a emprendre un viatge directe als sentits més oblidats. Després, reunits al lounge de nou, es podrà comprovar si el que un pensa que s’ha menjat correspon a la realitat. Els responsables del restaurant mostren fotografies de cada plat, que està distribuït per zones, sense barrejar els aliments, per facilitar l’encert. El vi, en canvi, es pot tornar a tastar, aquest cop amb llum. És sorprenent veure com, a les fosques, el 90% de les persones s’equivoquen a l’hora de diferenciar un vi blanc, d’un negre o d’un rosat.

Viatjar en el temps per banyar-se



Hi ha un racó amagat a Barcelona que, lluny del soroll, la contaminació i l’estrès generats a la gran ciutat, convida a l’usuari a fer un viatge en el temps a la recerca del descans del cos i la pau de la ment. És en ple centre de la Barcelona antiga, al barri del Born, just on s’elevava la muralla de la Ciutadella. Rere un gran porticó del temps de l’avior que queda amagat sota un grup de voltes (els porxos de Fontseré), apareixen, com per art de màgia, unes belles termes àrabs acompanyades dels pous que formaren part del sistema de reserva d’aigua de la ciutat antiga.

Aquest és, sense més, un dels vestigis que ens ha deixat el món àrab a la península, que, després de vuit segles d’estada a casa nostra, ens ha aportat tot un seguit de costums que han contribuït a enriquir enormement el nostre patrimoni cultural. Un d’aquests costums va lligat, precisament, a la tradició de les termes romanes, les quals van adoptar i perfeccionar fins arribar a construir un refinat i luxós sistema de bany públic que, encara avui, és admirat i lloat arreu.

Aire de Barcelona, en un clar exercici d’enginy i respecte patrimonial, ha recuperat aquest valuós espai per restaurar-lo al ditet i, sense perdre la seva essència original, redescobrir als ciutadans d’avui el costum del bany àrab i de tota la filosofia que l’envolta.

Entrar en aquestes termes és entrar en un món nou, viure una experiència gairebé mística destinada únicament a aconseguir el benestar general d’una manera ancestral que connecta fortament amb el passat. Un cop es travessa la porta, ja a la recepció (on antigament s’emmagatzemava carn per vendre al mercat), el silenci i les aromes naturals t’embriaguen. A baix, a les termes: pedra antiga, aigua, espelmes i olor de te.

Gràcies a un recorregut que passa per l’aigua temperada del tepidarium (a 36 ºC), la calenta del caldarium (a 40 ºC) i la freda del frigidarium (a 16 ºC), el visitant pot obtenir grans beneficis sobre la pell i sobre la seva salut en general, a més a més d’experimentar el que significa submergir-se en un espai que, molts anys abans, havia estat lloc de repòs i benestar d’avantpassats. I, per completar el trajecte relaxant, res millor que continuar amb un bany de vapor Hammam, un bany de mil dolls i un bany de sal Hem ubicat als antics pous de la reserva d’aigua de Barcelona.

L’experiència es pot viure cada dia de la setmana, de dia i de nit, sota reserva prèvia. www.airedebarcelona.com