Màrius Serra, un verbívor incansable



El personatge que traiem de context en aquesta ocasió és una cara televisiva i, per tant, prou coneguda a casa nostra. Escriptor, enigmista, mag de les paraules... Màrius Serra crea narracions, novel•les, articles de ludolingüística i mots encreuats; tradueix textos; imparteix conferències, i participa als mitjans amb una energia que desborda. Màrius Serra és, en definitiva, un malalt del joc amb les paraules, un hiperactiu insaciable, un intel•lectual d’avui que farà història demà, segur. De moment, almenys, s’ha endut ja reconeixements tan prestigiosos com la Lletra d’Or o el Ramon Llull, entre d’altres.
Diu que era un nen de pis (no de carrer, com la majoria de la seva generació). En tot cas, el carrer el trepitjava a Matadepera, on passava els estius. Aquell sí que era temps de bicicleta, genolls pelats i descoberta de la natura. Criat per la seva àvia, amb un any ja caminava. A l’escola, treia notes brillants i, arreu on anava, ho preguntava tot, perquè la curiositat el rosegava per dins. Durant tota la seva adolescència va escriure en castellà, perquè és la seva llengua materna. El canvi al català el va fer composant cançons i llegint. Fins i tot, a primer de carrera, a l’assignatura de literatura catalana, va treure un excel•lent però fent l’examen en castellà, perquè encara no en sabia prou. Però l’assignatura li va donar molt de sí, i ara s’ha convertit en una de les plomes més hàbils del país, vés por on. Sense més, als encreuats de La Vanguardia és l’hereu de Tísner. El tret de sortida el va fer amb la revista Més, la primera de mots encreuats en català, de la qual en fou en fundador.

Però situem-nos. Ens trobem amb Màrius Serra al barri d’Horta, a 10 minuts de casa seva, on viu i treballa. Som a prop del parc del Laberint. “Quan era nen, aquest era un lloc on no s’hi podia entrar. Estava prohibit i ben tancat. Era un parc que pertanyia als últims nobles catalans i el seu laberint vegetal és fascinant”. Al davant –darrera nostre–, un altre escenari d’infantesa: els Salesians d’Horta, on ell s’hi va passar 13 anys com a estudiant, des de nen fins a C.O.U. Exactament, som al costat del velòdrom, fusionant-nos amb un poema visual de Joan Brossa, un dels autors preferits de Serra. “Aquest és un dels poemes més monumentals que té. Em sembla especialment interessant, perquè és la porta d’entrada a l’alfabet i, per tant, a la vida. De fet, el vaig començar a posar als encreuats per definir la lletra “a”: “Poema visual de Joan Brossa al velòdrom d’Horta”, i molta gent l’ha vingut a veure expressament arrel d’aquest fet”. És un bon lloc, doncs, per començar la nostra conversa.

Màrius Serra Roig va néixer a Nou Barris l’any 1963. Ell es defineix com a emprenedor i, més concretament, com a escriptor, “perquè, en definitiva, tot el que faig ho faig sempre a través de l’experiència amb la lectura i l’escriptura. En el meu cas, les lletres conviuen amb altres facetes, algunes de les quals sonen tan esotèriques com la d’enigmista”. I és que, per a Màrius Serra, “escriure és, en tots els casos, posar paraules en joc”. Diu que sempre ha tingut plena consciència de mantenir una relació juganera amb el llenguatge, fins i tot de manera infantil, però el que el posa davant la pista d’una manera més clara a l’hora de dedicar-se a les lletres és descobrir, quan està cursant primer de carrera (primer de filologia anglesa), un conte del Cortázar en el qual hi troba un palíndrom (és a dir, una frase cap i cua) que diu: “Átale, demoníaco Caín, o me delata”. Encara ara se’l sap de memòria, i encara ara la diu fascinat. “Això em va fascinar d’una manera bàrbara, tant que em vaig passar tres mesos fent campana per anar a buscar què eren els palíndroms. Fins que, en aquest camí, vaig anar a petar a una enciclopèdia italiana que ho codificava com a enigmística, cosa que aquí no tenia nom. Allò va ser com caure del cavall per adonar-me que, realment, era el que m’havia interessat tota la vida. Va ser com trobar-li el nom a tot un seguit de coses que jo ja feia sense saber-ho”.

Màrius Serra practica l’enigmística a tothora i s’ocupa d’estudiar-la com a matèria per veure que tot es pot codificar. Diu que aquesta disciplina li permet prendre consciència de l’univers plaent del joc, “que ve de la infància i crec que ens manté vius i ens permet obrir una mirada innocent dins la complexitat de la vida”. Per això assegura que “la millor manera de conèixer la llengua és jugant-hi, fent-ne una vertadera font de plaer, no de patiment ni conflicte, com passa moltes vegades amb les assignatures de llengua, que es relacionen amb les faltes d’ortografia i el boli vermell, o amb les qüestions sociolingüístiques, que porten a debats sobre el futur del català, la imposició d’altres llengües...”.

Però Màrius Serra podia haver estat moltes altres coses, a més d’escriptor. Podia haver estat empresari, o músic, o metge... De fet, a casa seva tenien una sabateria, calçats Virreina. Hi vivien al damunt, en un quart pis, i ell, des de petit, que hi remenava. “Al principi no em deixaven sortir a vendre, però feia tots els meus esforços al magatzem. Ho classificava tot, retolava i retolava, i m’ho passava teta reordenant móns de sabates. De vegades, també feia l’aparador amb ma mare i, de jove (amb dotze o tretze anys), ja vaig començar a sortir a despatxar, que en deien”. Fou allà, en la què considerava la seva segona casa, que va començar a adquirir el que ell anomena “universitat de carrer”. Des de la sabateria, que feia la funció d’observatori fix, veia com el món passava i, des d’aquell punt estratègic, va aprendre el que significava agafar una dinàmica de treball.

És precisament per la sabateria que Màrius Serra no recorda el final de moltes pel•lícules. Ell ens ha explicat així l’anècdota: “recordo especialment els dissabtes a la tarda, durant l’adolescència. Aleshores, a les quatre, pràcticament tot el país, que era monocolor, vivia el moment “Sesión de tarde” a televisió espanyola. Fins que no acabava la peli, no apareixia ningú per la botiga, però ma mare obria igualment a dos quarts de cinc. El que em passava és que totes les pel•lícules les veia sempre fins a la meitat. Encara ara, quan veig pel•lícules antigues, mai recordo com acaben, i no sé si és que no en vaig veure el final o si és que tinc mala memòria”.

La relació amb la música encara li dura. De fet, ens assegura que encara es podria marcar algun jazz al piano, però no tenim la sort de veure-ho (ni d’escoltar-ho!). El Màrius Serra nen es va trobar amb aquest instrument molt aviat, perquè li van dir que tenia aptituds per entendre-s’hi. A ell li agradava i el seu oncle matern havia estat músic abans de fer-se monjo cartoixà, així que va estudiar cinc cursos de solfeig i piano al Liceu fins que va entrar al seu primer grup de rock, on feu de teclista. Diu que va estar fantasiejant amb la possibilitat de ser músic fins als 17 o 18 anys, però, aleshores, va canviar un teclat per l’altre, i li ha sortit molt bé, la tria, perquè, actualment, és un dels autors amb més renom del país.

A diferència de la majoria d’escriptors, a ell no li va costar sortir a la llum com a tal, i no només això, sinó que, quan ho va fer, ho va fer per doble, sense passar per cap procés de mentalització previ. “La meva és una història de fortuna”, ens diu. Però això també ha tingut un preu, i és que ha madurat en públic, a la vista de tothom. “El meu primer llibre el vaig enviar a dues editorials que no el van voler, però llavors em vaig presentar a un premi per a autors inèdits que es deia Brot i, alhora, vaig començar a traduir per a un editor. De sobte, em vaig trobar que sortien al mercat dos primers llibres junts provinents de dues editorials diferents i de dues personalitats tan marcades com la del Miquel Alsueta, a Columna, i la de Pilar Rahola, a Pòrtic. Tots dos em pressionaven perquè volien els dos llibres i jo estava acollonit, perquè, a més, no tenia cap informació ni cap amistat amb la societat literària”. Però això ja ho té més que superat, perquè, a hores d’ara, ha publicat una quinzena de llibres amb el seu nom a la portada. El darrer, Verbàlia 2.0, que és a les llibreries des del mes de novembre passat. Verbàlia és un país amb ciutadans verbívors (que mengen verbs per alimentar-se), un país sense fronteres gaire definides ni lleis d’estrangeria, un espai de confluència de cultures que tenen el llenguatge com a eix central malgrat que, de vegades, no mantenen cap relació aparent. “Es tracta d’establir territoris de consens al voltant de les llengües sense caure en la temptació de fer-ne una disciplina tancada, sinó d’intentar tenyir quants més àmbits millor d’una actitud davant del llenguatge, d’un estat mental al respecte”.

De totes maneres, Quiet és el seu llibre més especial, especial i irrepetible. El dedicà al seu fill Lluis (Llullu), afectat d’una encefalopatia i desaparegut el 24 de juny de 2009. Per a Màrius Serra, aquest ha estat molt més que un llibre. Ell diu que “és un acte d’amor barrejat amb un acte de creació”, els quals, d’altra banda, li han estat retornats en forma d’afecte per part dels lectors. Aquest Quiet estaria al costat del Verbàlia, perquè, en el darrer, el llenguatge és l’eix central i, en canvi, en l’altre es tracta d’establir un relat a partir del silenci. Són dos extrems d’un continu que l’introdueixen, un cop més, en el joc del llenguatge.

Però, què va passar amb el Màrius metge? Tenim curiositat i ens ho explica. La seva família no havia anat mai a la universitat. Ell va ser el primer. Com que treia bones notes, volien que fos advocat, metge o, com a molt, economista, “coses que podien entendre, però jo no tenia vocació, sinó que a mi m’agradava el rock, escriure, llegir...”. Malgrat tot, va entrar a la carrera i va aconseguir un trasllat, de manera que va començar medicina a Sevilla, però, finalment, no el van admetre per problemes burocràtics i per ser foraster. Això va pesar més que la nota obscenament alta que tenia. Així doncs, quan ja portava tres setmanes de curs a Sevilla, va haver de tornar a Barcelona i començar a l’Hospital Clínic. Diu que, en aquell moment, es va sentir decebut, però, en el fons, sempre ho ha agraït, perquè el seu lloc es troba, sens dubte, entre lletres. No en va tan sols anà un trimestre a classe, amb el mèrit afegit de ser delegat de curs i tot. I és què Màrius Serra és d’aquells que busca l’excel•lència en tot allò que fa. Potser per aquest motiu ha estat capaç d’escriure llibres a partir de fracassos (De com s'escriu una novel•la). Això és resiliència (i excel•lència); la resta són tonteries.

Pep Poblet sobre rodes

Pep Poblet ha canviat el saxo per la bicicleta per a nosaltres, però ara ho fa tot sovint; de fet, ens confessa que, en aquests moments, va molt més a curses que a concerts. I és que tant la música com el ciclisme han estat les seves dues grans passions, ambdues plenament vinculades a la seva família, perquè el seu pare i el seu oncle eren músics, i un cosí del seu pare és el ciclista català més gran de la història, el mític Miquel Poblet. “Qualsevol de les dues podia haver estat la meva professió”, ens assegura, “però finalment ho va ser la música, perquè m’hi veia més i sabia que amb el ciclisme era molt difícil arribar enlloc. Així que, tornant de la mili, ho vaig voler provar per no quedar-me amb l’espina clavada”.

En qualsevol cas, nosaltres (i moltíssima més gent) celebrem l’elecció, perquè Pep Poblet ha estat l’encarregat de posar-li cara a un instrument tan desconegut com el saxo, i no tan sols això, sinó que ens l’ha acostat amb una naturalitat tan extrema que fins i tot ha sorprès. I és que ell és, per damunt de tot, músic, un músic sense manies ni prejudicis que s’ha lliurat a la professió amb una gran valentia i que ha estat capaç d’apostar pel que ha cregut en cada moment amb la convicció d’estar fent el correcte malgrat anar contracorrent. Per això tant és capaç de gaudir en un palau Sant Jordi tocant al costat de noms tan reconeguts com David Bisbal o Lluís Llach, com acompanyant l’actriu Georgina Cardona per fer un homenatge al poeta Joan Maragall, visitant centres educatius per fer xerrades sobre l’evolució de la música a través dels seus instruments o creant la banda sonora dels nuvis que el contracten “a la carta” perquè toqui en viu i en directe el dia del seu enllaç. “Aquesta versatilitat és el que em permet sentir-me creatiu dia a dia i no cremar-me, és el que em permet sentir-me un privilegiat pel fet de poder viure de la música i, malgrat els anys, gaudir-ne en tot moment. Si, en canvi, només hagués fet festes majors, hauria avorrit la música”, ens diu. En aquest sentit, recorda que, quan va decidir marxar de l’orquestra Meravella (“que era com estar a La Caixa”) perquè no l’omplia prou i necessitava poder expressar la creativitat que portava dins d’una altra manera, tothom es pensava que s’havia tornat boig, però ell, que pot presumir de tenir una perseverança absoluta i de creure en el que vol fer fins a l’exageració, s’hi va llançar de cap. ...I així li han anat les coses: 90 discs creats per a altres artistes i quatre en solitari, vuit anys de televisió formant part de l’equip d’Andreu Buenafuente i un munt de gires per tot el món; la darrera, aquest mes d’octubre amb Ana Belén i Víctor Manuel recorrent Amèrica amb la bicicleta al costat, perquè és tanta la passió que té per aquest esport que no malgasta ni una ocasió per practicar-lo, i, quan marxa de gira, se’n va de concert en concert a cavall de la seva bicicleta per explorar el territori pam a pam, per fer cicloturisme en estat pur. Així, en un sol estiu ha arribat a recórrer 3800 quilometres i diu que el que ha vist no té preu. Estampes com els països llatinoamericans, amb la misèria rosegant els carrers i un munt d’infants que somriuen malgrat les dificultats, li han quedat gravades per sempre més.

Ha estat així com, de mica en mica, ha anat fent camí, amb el saxo a un costat i la bicicleta a l’altre. Malgrat ser clarinetista de formació, d’ençà que amb el seu primer grup van decidir afegir un saxo a la llista de la compra, al costat dels altaveus i la furgoneta, no se n’ha separat mai més. D’això ja fa 31 anys, més de tres dècades en què, en un moment o un altre, la música de Pep Poblet ha aparegut en les nostres vides.

Reconeix que el camí no ha estat fàcil, que li va costar ubicar-se i que és tremendament complicat compaginar la vida familiar amb la seva professió, però, sens dubte, ha sabut trobar el seu tros de pastís dins del món de la música sense deixar de tenir cura de la seva dona i dels seus dos fills, una noia de 20 anys i un noi de 13 que, per cert, és un apassionat de la bateria. El caràcter polivalent que té (com el seu instrument), el positivisme que desprèn a tothora i l’amor i la plena confiança que ha dipositat en el que fa l’han ajudat, en gran mesura, a conduir el seu tren i a acostumar-se a l’ambivalència de passar d’una gira plena d’èxits al silenci d’un estudi on no sona el telèfon “perquè la gent dóna per fet que estàs submergit en altres projectes i que no acceptaràs determinades propostes”.

Aleshores ve quan, en el moment més inesperat, el truquen i la truita es torna a girar, tal com li va passar quan Lluís Llach va voler comptar amb ell per gravar Un pont de mar blava. A la gira de l’espectacle, a més, va fer duet amb Llach interpretant Com un arbre nu, que, per a ell, té una gran significació, perquè és la cançó que més li agrada del primer cassette que es va comprar quan ni tan sols estudiava música; una grata coincidència com la que ha fet que el nen que anys enrere li feia preguntes sobre el saxo quan acabava les actuacions, sigui ara el mateix que toca en el seu darrer disc Saxologi: Llibert Fortuny.

Creant artesania pura

Pep Poblet ha fet de tot i ho ha gaudit al màxim, “fins i tot més del que m’havia arribat a imaginar”, però ara està en un moment especialment dolç, en un moment de retrobament amb ell mateix i, molt especialment, amb el seu producte i el seu públic, gràcies també a les noves tecnologies, que l’estan fent sonar, per exemple, a Holanda i Estats Units. “M’encanta notar el tacte de la gent, anar de bracet amb ells, perquè m’ha sorprès com en poden arribar a ser, d’agraïts, quan et mostres de prop, sense intermediaris”.

Aquesta, precisament, és la seva fórmula. Cada dia a les nou del matí és al seu estudi de casa, que funciona com una oficina, amb la diferència que s’ho fa tot ell i atén tothom en primera persona. Prefereix realitzar projectes d’abast més limitat però gestionar-s’ho tot, com ha fet amb els dos darrers discs, 3 i Saxologi, que ven per Inernet a través de www.peppoblet.com. Directament, rep la comanda, signa els discs, els empaqueta, omple el paper del contra reemborsament i va a correus a enviar-los ell mateix. Tal com diu, és molt feliç tenint la seva pròpia botigueta, tornant a l’artesania, perquè això li permet sentir més afecte encara pel que fa i, en definitiva, ser molt més autèntic.

Aquest és Pep Poblet, un boig apassionat que un bon dia va decidir deixar de repartir factures en un taller electricista per dedicar-se a la música, el mateix que va renunciar a anar-se’n de gira amb Shakira per quedar-se a casa amb els seus, el mateix que ha hagut de donar explicacions sobre per què, en un moment determinat, no volia fer un disc amb en Bisbal i s’estimava més crear un projecte que fos 100% Pep Poblet. Per aquesta valentia, per aquesta senzillesa, per aquest bon humor i per aquest esperit lluitador, Pep Poblet és qui és i ha arribat on ha arribat. Molts li han dit allò de “Tu rai!”, però ell sap que la sort no la regalen enlloc, que la sort es busca i, de vegades, es troba. Sens dubte, l’ha trobat, però no deixa d’anar a la seva recerca. D’altres no saben passar amb tanta elegància com ell d’un episodi en què els porten les maletes a un altre en què han d’anar a comprar al súper, o a la inversa.

Pep Sala a la seva catedral gastronòmica



Pep Sala: l’altra cara de Sau, el músic, el compositor, el cantant... Tots el coneixem i, de ben segur, l’hem vist damunt de l’escenari en alguna que altra ocasió al llarg dels seus més de 25 anys de carrera; ...o dins del seu estudi de Santa Eulàlia de Riuprimer, a tocar de Vic (Osona); ...o participant en tertúlies televisives de temàtiques diferents. Però, en aquesta ocasió, ens ha vingut de gust veure’l en un altre context, en un context que no és habitual per a nosaltres, i ho hem fet per parlar d’una de les seves grans passions: de l’art de cuinar, del plaer de menjar i de la seva afecció per devorar llibres de gastronomia que repassen aquesta disciplina en el temps i en l’espai.
Per fer-ho, hem triat El Celler de Can Roca, perquè sabem que és el seu lloc preferit, “la catedral de la gastronomia”, tal com l’anomena ell. Asseguts en una taula raconera d’aquest temple gastronòmic gironí que després l’acollirà per gaudir, un cop més, dels seus equilibrats plats en bona companyia, ens explica que va descobrir El Celler de Can Roca “ja fa molts anys gràcies a en Pep Nogué, un gran cuiner de les comarques gironines que ha escrit molts llibres de cuina i que sempre ha estat vinculat a aquesta santa casa”. Fou ell qui, arrel de la gran amistat que manté amb el músic vigatà, i coneixedor de la seva afició per la gastronomia i pels restaurants, el va portar al lloc on ens trobem. “...I me’n vaig enamorar! –em diu–. Més tard, un dia vaig tenir la sort de venir-hi amb en Carles, i, a partir de llavors, la meva relació amb aquest lloc ha estat constant. A més, en Josep Roca em va convidar al programa En Clau de Vi, i hi vaig poder compartir moltes estones. S’aprèn tant amb aquesta gent! Són extraordinaris!”. De fet, la passió de Pep Sala per El Celler és doble, perquè tant admira la cuina que s’hi fa com els seus creadors. No per altre motiu, entre rialles, es declara el president del seu club de fans.

Continuem endavant amb la conversa. El Pep nerviós, hiperactiu, al qual ens té acostumats, s’ha diluït. Estem relaxats: jo, escoltant atentament; ell, parlant de forma distesa, recreant-se en cada paraula, assaborint-les com caramels. Li demano què té la cuina d’aquest “temple”, que li agradi tant, i em respon marcant tres bandes ben clares: Una) un coneixement extraordinari de la cuina tradicional catalana i gironina pel fet de ser fills de Can Roca, gràcies al qual han adquirit una base sòlida i han pogut apreciar i estimar la tradició. Dues) un talent i una inquietud més que demostrades que van dirigides cap a la recerca constant de noves tècniques d’elaboració de plats, de noves combinacions..., i que els ha dut a l’avantguarda (parla, amb coneixement de causa, d’aquest inconformisme que tenen els artistes que els duu a no poder estar sempre fent el mateix). Tres) un marcat seny per buscar l’equilibri entre tradició i avantguarda, a més a més d’un exquisit rigor a l’hora d’escollir productes de màxima qualitat. A tot plegat, però, li afegeix un quart ingredient irrepetible, i és que siguin tres germans que formen el triangle perfecte: en Joan Roca, que s’ha endut la tradició dels pares, en Josep, que acumula uns coneixements infinits sobre el món del vi, i en Jordi, que ha desenvolupat un sentit de les aromes tremendament particular. “El Celler de Can Roca és un espai únic i irrepetible, i els germans Roca són com els Beatles, una d’aquelles combinacions màgiques que passen un sol cop a la vida”.

A aquestes alçades, començo a pensar que, potser, si no fos músic, Pep Sala seria gastrònom. Però no... Ell ho considera un simple hobby. Diu que mai es dedicaria professionalment a aquesta feina, perquè pensa que s’ha de tenir un talent especial per fer-la, però reconeix que li encanta gaudir-ne. “Tots mengem, tots intentem gaudir del menjar, tots som gastrònoms”, em comenta. Cert, però no tothom té el bagatge d’aquest home, que gaudeix cuinant a casa, investigant receptes noves, devorant llibres sobre gastronomia, estudiant a hores perdudes per intentar descobrir l’origen dels plats i dels aliments, per conèixer què menjaven els nostres avantpassats des de diferents parts del món... Li encanta la cuina tradicional catalana i la practica amb passió. Reconeix que és un cuiner decent que, a hores d’ara, pot treballar a un cert nivell (“sempre com un absolut aficionat”, em remarca). La gent li diu que li surten especialment bé els suquets de peix, “que van variant a mesura que vas de nord a sud segons els productes de la zona. A mi m’agrada anar-los provant tots i col•locar-los geogràficament”, com si d’un trencaclosques es tractés. És la manera que té d’anar cultivant el paladar, el qual, en el seu cas, va estar educat des de petit. El mèrit principal l’atribueix al seu pare, que també era un gran aficionat a la gastronomia: “Ell em va educar a provar de tot, a menjar de tot, a diferenciar els sabors... –recorda–, i això, combinat amb el fet d’haver conegut i conversat llargament amb l’enyorat Ramon Cabau, l’home que va introduir la consciència de cultura culinària a Catalunya, m’ha permès aprendre molt sobre menjar. Després, el món de la música, que et fa viatjar a tothora, m’ha donat l’oportunitat de conèixer el territori d’una forma poc habitual: a través dels restaurants”.

Li demano una referència bibliogràfica imprescindible. Fins ara m’ha anomenat Ignasi Riera, Néstor Luján o Xavier Domingo, però em recomana el primer llibre de gastronomia que es va escriure en la història: Fisiologia del paladar, d’un gastrònom francès anomenat Brillat Savarin Jean. Ens el llegirem a la seva salut! El que no sé és amb quin vi acompanyaria aquesta lectura... Pep Sala també és un bon tastador de vins, però no és un gran seguidor de marques, ni tampoc un “malalt” de l’enologia que pretengui descobrir vins nous, perquè, a banda de que no disposa de prou temps per dedicar-s’hi en profunditat, considera que aquest és un món molt efímer: “El problema que tenen els vins (que la cuina no té) és que entrem en el món de les marques, i això complica el panorama, perquè depenen molt de la política de les empreses i, per tant, varien molt en el temps”. Ell, però, que fa música pels colzes, ha arribat a posar-li banda sonora a un vi. Fou un projecte molt interessant que mesclava el plaer de tastar un dels rosats del celler Pasanau, a la Morera de Montsant (Priorat), alhora que s’escoltaven les notes d’un tema instrumental de sis minuts de durada composat per a l’ocasió. El vi en qüestió es deia Ten, que significa “cel” en japonès, i venia embolcallat en una capsa dissenyada per l'artista japonès Wataru, igual que l’etiqueta que el diferenciava. Al seu interior, un mini cd amb la música de Pep Sala permetia gaudir dels plaers del bon vi i la bona música en un mateix instant.