Elna i la Maternitat: un exercici de recuperació de la memòria

La Maternitat d’Elna acull l’exposició de fotos Un bressol d’humanitat enmig de l’inhumà, que relata la història que va viure Elisabeth Eidenbenz entre 1939 i 1944

Situada al peu dels Pirineus Orientals i a tan sols quatre quilòmetres del mar, 20 quilòmetres més enllà de la frontera, la població d’Elna domina la plana del Rosselló (Catalunya Nord), de la qual n’és la ciutat més antiga, amb títol que la defineix com a tal des de l’Edat Mitjana. 26 segles d'existència ininterrompuda la conformen. Seu episcopal entre els segles VI i XVII, ha conservat testimonis d'aquesta llarga història i de les civilitzacions successives que hi ha anat desfilant: valuosos vestigis romans, una majestuosa catedral romànica del segle XI, un claustre romànic i gòtic dels segles XII i XIV, muralles medievals... i la Maternitat d’Elna.
L’origen de la població es remunta a la vila ibera anomenada Illiberi o Iliberi, i és al segle III quan rep el nom de Castrum Helenae en honor de la mare de l'emperador Constantí I, l’emperadriu Helena. D’aquí, va passar a anomenar-se Helna i, finalment, Elna, ciutat que també gaudeix d’una vida artística reconeguda. El museu Terrús, que pren el nom del pintor amic de Matisse, el Festival Elna Piano Fortíssimo, les Cites de l’Humanitari o el Festival de Cinema Magrib tan lluny tan a prop així ho demostren.

El racó dels racons: la Maternitat d’Elna i la figura d’Elisabeth Eidenbenz
En els darrers anys, el nom de la població d’Elna s’ha associat amb la maternitat que va existir entre 1939 i 1944 gràcies al coratge i la fortalesa d’Elisabeth Eidenbenz, una mestra suïssa i infermera voluntària que va salvar la vida de mares exiliades (i dels seus nadons) extretes dels camps de refugiats del sud de l’Albera. Des de l'esclat de la Segona Guerra Mundial, però, la Maternitat va començar a recollir també mares jueves que escapaven de la persecució nazi.
Coneguda altrament amb el nom de “Maternitat Suïssa”, ja que era obra d’una organització humanitària no governamental d’aquell país, la Maternitat va esdevenir una illa de pau, amor i respecte enmig de l’horror, la pena i la tragèdia del moment.
Si bé en un principi es va instal•lar en un edifici de Brullà, aquest de seguida va quedar petit, i Elisabeth Eidenbenz va aconseguir ubicar la Maternitat en un palauet de tres pisos semiabandonat que hi havia a les afores d'Elna, a la carretera de Montescot (direcció Bages, Tuïr), a tan sols set quilòmetres del camp de refugiats d’Argelers. Era el castell de Bardou, construït l’any 1900, la restauració del qual va costar 30000 francs suïssos a l'associació.
La Maternitat d’Elna va acollir un miler de dones al llarg de la seva existència i el mateix nombre d’infants. Allà hi van néixer 597 nadons, uns 200 dels quals eren jueus. Aproximadament, s'atenien una mitjana de 20 parts mensuals en un moment en què la mortalitat de nadons als camps de refugiats francesos superava el 95%, perquè les dones embarassades donaven a llum sobre la sorra de la platja sense rebre cap mena de mesura higiènica ni cap atenció mèdica. El primer nen de la Maternitat va arribar al món el 7 de desembre de 1939.
La casa disposava de 50 llits distribuïts en blanques i lluminoses habitacions que aglutinaven entre quatre i vuit llits cadascuna, i que rebien el nom d’una ciutat o d’un país determinat, al gust de les dones acollides. Barcelona, Madrid, Bilbao, París, Suïssa, Polònia o el Marroc, per exemple, eren alguns dels noms escollits, aquest darrer pertanyent a la sala de naixements.
El complex va deixar de funcionar la Pasqua de l'any 1944, quan l’exèrcit alemany el va tancar durant l'ocupació de França. A partir d’aleshores, l'edifici va restar abandonat, fins que, als anys 90, François Charpentier, artesà vidrier, el va adquirir per establir-hi el seu taller de vitralls i, quan va descobrir la història de la Maternitat, la va fer ressorgir. Ara, i des de fa sis anys, és propietat de l’Ajuntament d’Elna, que té la intenció de rehabilitar l’edifici per convertir-lo en un centre de memòria. De fet, s’acaba de firmar un conveni pel qual la Maternitat quedarà integrada a la Xarxa d’Espais de Memòria Democràtica. Elna és, així, el primer municipi de la Catalunya Nord que col•labora amb la Generalitat per recuperar i difondre la memòria democràtica.
En aquests moments, l’exposició de fotos Un bressol d’humanitat enmig de l’inhumà, que es distribueix al llarg de les sales de la Maternitat, relata la història que va viure Elisabeth Eidenbenz entre 1939 i 1944. Desapareguda a finals del mes de maig de 2011, aquesta llum enmig de la foscor va estar guardonada amb la Creu de Sant Jordi per la Generalitat de Catalunya l’any 2006, entre d’altres reconeixements.

Espai sucre, postres amb discurs

Davant d’una disciplina tan jove com la pastisseria de restaurant, que encara no té els codis bàsics establerts, els professionals d’Espaisucre intenten construir un criteri clar al respecte i mostren les pròpies creacions en tota la seva plenitud en un restaurant de postres que és l’únic al món d’aquestes característiques

Espaisucre és un restaurant diferent; diferent i únic. És, en realitat, l’únic restaurant de postres del món, i el tenim a casa nostra, a Barcelona. Fundat el mes de febrer de l’any 2000 per Jordi Butrón i els seus socis, Xano Saguer, Guillem Vicente i Reme Butrón, aquest espai gastronòmic tan particular esdevé, de fet, l’aparador d’una prestigiosa escola de postres portada per ells mateixos que promulga una nova forma d’entendre la pastisseria de restaurant. En aquest tàndem (escola i restaurant), les postres són concebudes com un element amb personalitat i codis propis on, gràcies a la suma de tècnica i experiència, es desdibuixen els límits que separen els conceptes de dolç i salat. A l’escola, “prediquen” la seva pròpia filosofia i, al restaurant, la posen en pràctica, la presenten al públic perquè la pugui tastar en tot el seu esplendor. El restaurant Espaisucre és, doncs, el lloc on es fa realitat la il•lusió d’un projecte arriscat però meditat que està tenint un èxit rotund i que, en breu, s’expandirà cap a Mèxic.
La idea inicial dels seus creadors era engegar un negoci que, lluny del que estem avesats, protestés contra l’esclavitud de la restauració i generés, en els seus treballadors, qualitat de vida, sense renunciar, és clar, a la innovació i l’excel•lència. Per això, el restaurant Espaisucre només fa un servei al dia (les nits de dimarts a dijous), amb doble torn els divendres i els dissabtes. Després, per compensar la balança, obriren l’escola Espaisucre. Les classes, que s’iniciaren fa onze anys a la rebotiga del restaurant amb només una desena d’alumnes matriculats, multiplicaren les seves inscripcions per 20 en només dos anys, i ara, acullen intrèpids d’arreu del món que volen aprendre els nous codis d’una disciplina tan jove encara com és la pastisseria de restaurant. En aquella rebotiga, una recent estrenada barra de tapes dolces acull tots els tímids que no s’atreveixin encara amb els menús del restaurant o els que desitgen realitzar un tast més informal.

Un capritx pels més llaminers
El restaurant Espaisucre, amb una capacitat màxima per a 30 persones, és un lloc originalíssim de degustació de postres pensat per jugar amb els sabors, un restaurant atípic que requereix deixar-se sorprendre a cada pas, deixar-se aconsellar, deixar-se “tocar”, experimentar i fascinar-se amb l’art de la pastisseria integrada dins d’un plat. No és, en canvi, un restaurant per repetir sovint, sinó un destí escollit a consciència per gaudir un cop l’any, especialment en dates assenyalades. En un entorn acabat de reformar, tenyit de blanc, amb aire ecològic i olor de fusta, les postres prenen –com ha de ser– tot el protagonisme en l’escenari.
Sense carta per escollir, l’equip d’Espaisucre treballa amb un seguit de menús pensats al mil•límetre per corprendre: el petit menú, de formatges o xocolates, que inclou tres postres; el gran menú, que inclou cinc postres; o dos menús degustació, que inclouen un o dos plats salats (amb pastisseria integrada) més tres postres. Tots ells són menús estructurats i equilibrats de tal manera que permeten cloure l’experiència gustativa escollida sense recances. Com en un menú degustació de cuina d’alta costura, el principi del viatge comença amb postres més refrescants i més àcides (sopes, cremes...) i va pujant d’intensitat (tant gustativa com de temperatura) fins a arribar a les xocolates, a les regalèssies, a les notes més potents. I, al final del recorregut, la guinda: vuit petits fours per persona amb unes instruccions adjuntes que són el record final de l’experiència.
El preu mitjà de l’àpat, amb maridatge de vins, inclòs ronda els 50 euros per persona.

Els sabors: prioritat absoluta
A diferència del que avui resulta més habitual, a Espaisucre no són escrupolosos amb els productes ecològics ni de temporada, no radicalitzen la seva carta arrel de la primera matèria que utilitzen, sinó que el sabor es converteix en la seva prioritat absoluta, respectant en tot moment les notes gustatives de cada ingredient. Així, aprecien els sabors contrastats, matisant els excessos de sucre, i descobreixen un ampli vano gustatiu que inclou el dolç, el salat, l’amarg, l’àcid, el picant, l’agredolç... Tot plegat, introduint a la cuina tècniques, productes i utensilis que els permeten un control extremadament precís sobre el sabor sense haver de renunciar a la tradició. Així, utilitzen també el muntatge de cada plat i la disposició dels ingredients en aquest per controlar el gust de cada composició, gairebé de cada cullerada. Sigui com sigui, rere cada postra existeix un discurs determinat que s’allunya de les casualitats i que pretén, a la fi, encisar fins al més incrèdul.

www.espaisucre.com
 

Una estona amb Nandu Jubany

Nandu Jubany té 40 anys i en fa 30 que no se separa dels fogons. Forma part de la tercera generació d’una família de restauradors osonencs, però, de ben segur, ell és qui més n’ha sabut treure profit. Tot i que es va iniciar en el sector gairebé per obligació, s’ha convertit en un dels cuiners més brillants de casa nostra practicant “una cuina tradicional posada al dia per un cuiner actual”, fet que li ha portat una estrella Michelin i el premi al millor restaurant de l’any, entre d’altres. Estant al capdavant de Can Jubany (a Calldetenes, Osona), compagina com pot la seva agitada agenda, barreja de “nervis i passió”, amb la seva família (té una esposa i tres fills).
Nandu Jubany és un home senzill, que diu el que pensa, que té orgull de ser de poble i que, malgrat estar implicat en multitud de projectes, fuig de posar el seu nom al davant de tot el que toca. Idees clares, emprenedoria i visió de futur, constància en el treball i feina ben feta: aquests són els principals ingredients que l’han dut a l’èxit.

Nando, com vas anar a parar als fogons?
A casa meva tenien tres restaurants i, amb 10 anys, ja vaig començar a treballar-hi. Jo era un molt mal estudiant i, com que volia una moto, el meu pare em va fer treballar tot un estiu seguit per aconseguir els diners per pagar-me-la. A partir d’aquí, sempre més he tingut relació amb la restauració i sempre més m’he guanyat tot el que tinc per mi mateix.

Però, a casa teva feien cuina casolana. Què et va fer saltar cap als anomenats restaurants gastronòmics?
A partir dels 18 anys, quan ja portava dos anys treballant dins la cuina, vaig ser cap de cuina del restaurant de casa, de l’Urbissol, i em vaig començar a interessar per aquests restaurants: pel de l’Arzac, pel del Gaig... El meu interès era tal que el meu dia de descans (els dimarts) hi anava a treballar per aprendre. En aquell moment em vaig adonar que m’agradava l’ofici i vaig començar a donar-li forma al somni de tenir un restaurant petit.

...I el vas fer realitat?
Sí, quan el meu pare va morir, em vaig posar al capdavant del negoci, però m’anava gros i vaig decidir deixar-ho tot a les meves germanes i obrir Can Jubany, amb 24 anys. Tothom em deia que m’equivocava, però jo, com sempre, vaig fer el que vaig voler, i vaig estar cinc anys seguits sense fer festa, però em va anar bé. Tot i que em vaig adonar que com millor fas les coses, menys guanyes, i, com que el que estava més acostumat a fer eren banquets, vaig obrir el Mas d’Osor. O sigui, que he estat 10 anys fent banquets per aconseguir el restaurant dels meus somnis.

Ara, més que un cuiner –que també–, podem dir que ets un empresari dins del món de la gastronomia i la restauració?
Sí, perquè, amb el temps, t’adones que ser un bon cuiner no és una condició única per fer negoci, sinó que cal disposar d’una bona oferta perquè la gent te la compri, cal evitar posar tots els ous dins del mateix cistell. Per això, després de l’èxit assolit amb el Mas d’Osor, em vaig adonar que la gent em demandava un servei de càtering que no tenia, i vaig obrir El Serrat del Figaró, on també hi vaig ubicar I+D Gastronomia, una empresa de solucions gastronòmiques de cinquena gamma per a càterings, restaurants... Després han vingut l’Hotel Mas Albareda o el restaurant Zona Diessel, que són projectes que em proposen i, com que jo no sé mai dir que no, m’hi embolico de ple.

I ara, a més, estàs fent classes d’anglès?
Sí, a veure si milloro una mica, perquè faig un curs de cuina a la facultat de física i química de Harvard i no ens entenem! En Ferran Adrià va signar un conveni amb ells perquè es van adonar que ensenyar física i química a través de la cuina és molt més fàcil i pràctic, i un grup de cuiners de renom hi vam anar. Ara, a la tardor, hi tornem. De moment, tenim signat un contracte per a cinc anys.

Amb tanta feina, deu ser indispensable tenir un bon equip. Costa formar-lo?
Ara som més de 80 treballadors, i n’hi ha que estan amb mi des que vaig començar. De totes maneres, diria que el que més costa és que se sentin com a casa. Jo faig el que puc per aconseguir-ho; els dono tot el que tinc a l’abast i sóc molt agraït amb ells, perquè són la meva vida, i ells m’ho reconeixen amb la seva feina. Al final, som com una gran família.

Tu que tens una estrella Michelin, què en penses de la guia?
La guia Michelin és la més seguida per tothom, i la veritat és que tenir una estrella et dóna molt, perquè et fa visible al món i et permet assistir a un munt d’actes interessants. Ara bé, també penso que és injusta, perquè hi ha molta gent que ho fa molt bé que no té cap estrella, com el restaurant del Guggenheim, que podria estar entre els 50 millors del món. A més, pensa què passaria si Michelin, que no deixa de ser una empresa de neumàtics, tingués problemes financers i deixés de fer la guia: ens quedaríem sense estrella sense més. Vull dir que se li ha de donar la importància justa. Per a mi, l’estrella més bona que pot tenir un cuiner és fer ple i que els clients marxin contents.

Us en adoneu quan ve un inspector al vostre establiment?
Sí. Solen encarregar taula per a dos i, després, només en ve un, que és castellà, escull plats de la carta i no es deixa aconsellar. És un client una mica amarg, per dir-ho d’alguna manera.

I rep un tracte preferent?
A casa, mirem de tractar tothom igual, però he de dir que, quan creus que algú és un inspector, el tractes millor, vigiles els errors que sols cometre... Això sí: paga sempre. Els que no paguen (almenys a casa meva) són els crítics gastronòmics, perquè, si em tracten bé i em fan venir gent, no els puc cobrar. S’estableix com una mena de respecte mutu entre ambdues parts. No sé, és el meu tarannà.

Costa mantenir-se en l’excel•lència?
El que costa més és ser constant en el treball i ser genial al marge del que et passi en el dia a dia. Cal anar sempre amb els ulls ben oberts per aprendre a tothora. Quan tenia 18 anys, em pensava que era el millor cuiner del món, i ara, l’únic que sé és que no sé res.

El museu de la vila de l'anxova (i la sal)

L’Escala és l’única població del litoral català encarada a nord i plenament oberta al mar. No és estrany, doncs, que la pesca (al costat de la vinya) hagi estat durant molt temps la seva principal font d’ingressos, especialment, la pesca de sardina i anxova. Aquesta activitat, juntament amb l’existència de l’alfolí de la sal, l’antic magatzem on arribava la sal per mar, va fer que l’Escala generés una potent indústria que li ha donat fama arreu del món: la de la salaó d’anxoves. Conservada al llarg dels segles sense interrupció, aquesta indústria mare va generar, a més, tot un seguit d’oficis paral•lels que van contribuir a l’enriquiment i l’anomenada d’aquest punt costaner, el qual va passar de ser un barri de pescadors depenent de Sant Martí d’Empúries a ser la capital del terme. Així doncs, a l’Escala hi havia boters, que construïen bótes per exportar anxoves i vi; velers, que cosien les veles dels vaixells pesquers; tenyidors, que tenyien les xarxes dels pescadors per fer-les més resistents, i apedaçadores, que cosien les que quedaven escapçades per fer-les útils de nou.

Des del 29 de juliol de 2006, el Museu de l’Anxova i de la Sal mostra al visitant tota la història de la pesca i de la salaó de peix blau a l’Escala, i el convida a entrar en un temps, uns coneixements i un patrimoni únics a la costa catalana. Però ho fa d’una manera especial, perquè aquest viatge que enceta –que va des del segle XVI fins a l’actualitat– es desplega molt més enllà de les quatre parets que conformen l’edifici del museu per recórrer racons de la zona en forma de ruta, per celebrar una festa anual en honor de la sal i per servir-se de petites publicacions farcides d’històries de vida que tenen un valor incalculable. Per això, la seva directora, Lourdes Boix (que també és l’arxivera municipal), defineix el museu com “una institució dedicada a la recuperació, la conservació i la difusió del patrimoni cultural (material i immaterial) de l’Escala, i, en particular, de la gran tradició pesquera i saladora del poble”.

Seguint El fil de la memòria

L’embrió del Museu de l’Anxova i de la Sal de l’Escala neix de la feina feta a l’arxiu de la vila, de les entrevistes que la mateixa Lourdes feia als pescadors veterans del poble per tal de no perdre ni un gram de tots els coneixements, les experiències i les anècdotes que guardaven a la memòria. D’aquesta feina de formigueta, se’n va fer una revista anomenada Fulls d’història local (amb el número 1 datat al mes de febrer de 1989) que està a punt d’arribar al 100. Ara, aquesta publicació forma part del projecte El fil de la memòria, que treballa per recuperar i difondre la memòria oral de l’Escala a través de diversos mitjans, com la revista Municipal L’Escalenc o el butlletí d’informació del museu i de l’arxiu, anomenat també El fil de la memòria.

Un museu temàtic sobre un antic escorxador

L’edifici on s’alberga el museu, situat al carrer Pintor Joan Massanet, 34, era un antic escorxador escalenc, i també guarda l’Arxiu Municipal de l’Escala i la seu de la Unió de Saladors. Ampliat per l’arquitecte municipal, Llorenç Geli, gràcies a una subvenció de la Unió Europea, ara té una aparença que recorda els vaixells. Al seu interior, es desplega una magnífica exposició permanent que recull objectes, documents i fotografies relacionats amb la pesca i la salaó d’anxoves. Es tracta d’un recorregut temàtic i cronològic al llarg de cinc sales consecutives, cadascuna de les quals està dedicada a un tema en concret: la sal, la pesca amb els sardinals, la pesca amb les teranyines, la subhasta del peix i, finalment, la fàbrica de salaó.

En un altre espai dins del mateix recinte, es van succeint exposicions temporals relacionades. Actualment i fins el 29 de maig de 2011, s’hi pot veure l’obra inèdita de Joan Lassús, el gran documentalista de l’Escala del segle XX.

Un audiovisual sobre la importància de la pesca i la salaó a l’Escala, amb imatges que van des de 1926 fins a l’actualitat, completa l’estada al museu i aproxima el visitant a una realitat encara vigent que s’està enfrontant al nou i difícil repte de trobar l’equilibri entre la rendibilitat de la pesca i el respecte pel medi ambient.

Un museu a l’aire lliure

A més de la seu on s’alça físicament el Museu de l’Anxova i de la Sal de l’Escala, aquest equipament, que forma part de la Xarxa de Museus Marítims de Catalunya, també és el Centre d’Interpretació del Patrimoni Cultural i Natural de l’Escala. Per això engloba monuments i elements de l’esmentat patrimoni a partir dels quals s’ofereixen tot un seguit d’activitats pedagògiques i rutes culturals de gran interès. És el cas, per exemple, de l’alfolí de la sal, que esdevé l’únic que es conserva a Catalunya, a més del de Gerri de la sal, que és d’interior.

Una ruta per les torres de guaita i defensa permet també conèixer la història de l’Escala en temps dels pirates, relat que s’allarga amb una altra ruta marinera que explica la pesca, la pirateria i el contraban en barca. I, per conèixer la vida quotidiana dels antics pescadors, existeix la possibilitat de fer una visita a la casa de pescadors Can Cinto Xuà, que data dels segles XVIII i XIX i conserva l’estructura original i els estris de pesca que usaven els seus habitant. Fins i tot és possible veure i entendre la fixació de les dunes de la zona i descobrir l’art de la pesca a l’única escola de pesca que està avalada per la Generalitat de Catalunya.

Però això no és tot, perquè, a la terra que ve veure néixer i morir una de les escriptores més internacionals de casa nostra, no hi podia faltar una ruta en honor seu. És la ruta Víctor Català, i es basa en una passejada pel barri vell de l’Escala a través dels indrets que van inspirar l’escriptora, amb lectura de textos inclosa.

La Festa de la Sal

El mateix esperit de recuperació de la memòria local de l’Escala que impregna avui el Museu de l’Anxova i de la Sal, va fer que, des de l’any 1995, s’organitzessin tot un seguit de festes històriques coincidents amb aniversaris centenaris a l’Escala. Així, l’any 1995, va tenir lloc la Festa de la Llum, que va servir per commemorar el centenari de l’enllumenat elèctric a la població; l’any 1996 va ser la Festa de l’Aigua, gràcies a la qual es va recordar el segon centenari del safareig i la font públiques; l’any 1997, va coincidir amb el tercer centenari de l’alfolí de la sal, i, l’any 1998, va tenir lloc el quart centenari de la torre de Montgó. La Festa de la Sal, que és la més identificativa del lloc, es reviu cada any, i, aquell dia, el museu es trasllada al carrer en un anar i venir d’objectes antics i relats de vells pescadors.

Dormir en un antic molí paperer

L’hotel La fàbrica de solfa és un hotel especial, un petit-gran hotel ple d’encant que té la peculiaritat d’haver estat alçat al damunt d’un antic molí paperer. Per trobar-lo, ens hem de desplaçar fins a Beseit, un poblet menut de Terol, a la franja catalana de ponent, que forma part de la conca de Matarranya. A aquest municipi, situat on el riu Matarranya surt dels Ports de Beseit en direcció nord cap a Vall-de-roures i el Baix Aragó fins afluir a l'Ebre, hi va haver una gran concentració de molins paperers. Aquesta indústria, que hi aflorà al segle XVIII i es mantingué fins a mitjan segle XX, va marcar fortament el caràcter urbà de la vora del riu i va comportar l’aparició de grans edificis i d’instal•lacions complementàries, com ara les sèquies, que transportaven l’aigua necessària per moure les rodes de molí i generar la força que calia per preparar la pasta de paper. D’allà en sortia paper de primera qualitat i, sobretot, cartolines per a naips. Avui, el poble de Beseit, lluny de l’activitat que el mantingué ocupat durant un segle i mig, és un referent de turisme rural i d’activitats relacionades amb la natura, com el ciclisme, el senderisme, el barranquisme, les excursions en tot terreny o un munt de visites culturals diverses.
L’hotel que us descobrim, ubicat al marge esquerre del riu, davant de l’ermita de santa Anna, al costat del pont de pedra que dóna accés a Beseit, era, doncs, un dels nou antics molins paperers que hi havia a la zona: el molí de Solfa, que en deien. Fins l’any 1911 va ser propietat de la família Zapater, que el va vendre a Jaume Carner, i actualment, des de 2005, el regenta Javier Moragrega, que és el jove que va decidir comprar-lo per convertir-lo en hotel amb encant.

La història d’aquesta edificació és prou llarga. Construïda a finals del segle XVIII, just passada la confluència del barranc de les voltes, amb la finalitat d’esdevenir una fàbrica de paper, estigué temporades sense funcionar, i no és fins el 1960 que s’atura del tot. Després de la Guerra Civil, també va fer de molí d'oli, però la documentació es va perdre durant el conflicte bèl•lic i ara només queden les veus de la gent gran que el recorden en ple funcionament, quan, mitjançant una màquina rodona amb assecatge a l'aire, s’hi feia paper de barba, cartolines i, en general, paper d'alta qualitat.

El projecte de rehabilitació de l’edifici, que estava completament en runes, fou una empresa molt costosa i de gran envergadura. Restaurar tan sols la façana, que s’ha respectat del tot adaptant-la a les exigències interiors d’un hotel, va costar un any de feina continuada. Així, als dos pisos superiors de l’edifici, que eren els antics assecadors de paper, hi ha tot un seguit de petits finestrals de mig punt que reforcen el seu caràcter industrial. Aquí, precisament, és on es troben les vuit habitacions de l’hotel, que prenen el nom d’una de les fàbriques que emergiren al costat del riu: Port-nou, Bata, Morató, Taraganya, Noguera, Martí, Cremada i Tosca. Cadascuna és diferent de les altres, cadascuna pren un càlid aire d’exclusivitat que compta, a més, amb la simfonia del riu Matarranya de fons al seu pas per l’antic molí.

Un hotel slow travel amb espais per gaudir

A dins, La fàbrica de solfa adopta un aire modern, net i gens recarregat, que contrasta amb l’antigor dels seus murs exteriors. Unes escales de fusta que cruixen a cada pas condueixen a les habitacions, i, pel camí, una gran làmpada de paper honora l’activitat que ocupava el molí antigament. Tan sols d’entrar, una àmplia recepció coronada per una espectacular làmpada de disseny japonès dóna la benvinguda al visitant, i també l’acomiada en marxar, perquè el convida a penjar-hi un full de paper que porti inscrit un bon desig. Per ara, de ben segur a causa de les energies que es respiren en aquest indret, tots els missatges que hi pengen són de pau i serenitat. I és que l’hotel La fàbrica de solfa és un lloc de recerca de tranquil•litat i benestar, un lloc on no existeix la televisió i on es presenta la possibilitat de pujar a coll de la història i de connectar més que mai amb la pedra, l’aigua i la natura. Per això, aquest establiment amb menció de compromís de qualitat turística s’adhereix a la filosofia de l’slow travel, que aposta per un turisme intel•ligent que gaudeix amb calma del paisatge, la gastronomia i el patrimoni cultural.

La sala d’estar, amb llar de foc, és un espai entranyable per descansar o llegir còmodament com si fossis a casa. I el menjador, obert al riu Matarranya, esdevé un racó excepcional per gaudir d’una cuina senzilla, però original i acurada, que acosta el comensal a la gastronomia tradicional de la zona, on destaca, entre d’altres productes, un oli provinent d’oliveres mil•lenàries que combinen, fins i tot, amb unes llamineres postres de xocolata. Això sense comptar amb una terrassa a peu del riu que esdevé un mirador excel•lent per gaudir de complets esmorzars casolans tan bon punt arriben les temperatures altes.

En definitiva, l’hotel La fàbrica de solfa és una proposta originalíssima de turisme tranquil, un destí poc convencional que corprèn i una aposta per la qualitat i el tracte amable i personalitzat que converteix les estades en moments de luxe ben entès.

Menjar sense els ulls

Sovint diem que mengem per la vista, i, en part, és cert; si més no, la vista ens serveix de gran ajuda a l’hora de reconèixer els aliments, perquè la nostra memòria gustativa no està tan desenvolupada com caldria. Hi ha un restaurant a Barcelona que, precisament, juga amb aquesta idea i convida el comensal a sopar completament a les fosques, sense saber què és el que es menjarà. Es diu Dans le noir? i esdevé tota una experiència sensorial, humana i social recomanable per sentir, almenys, un cop a la vida. És sensorial perquè permet redescobrir la noció del gust sense comptar amb l’ajut de la vista i destruir així idees preconcebudes; és humana perquè el comensal diposita tota la seva confiança en el cambrer encarregat de la seva taula, que és invident, i és social perquè, sopant a les fosques, tothom parteix de la mateixa situació de desconeixença, tothom resta lliure de prejudicis i, automàticament, es crea un efecte de solidaritat amb els companys de taula difícil d’explicar.
En arribar a Dans le noir?, un confortable lounge il•luminat permet preparar-se per a l’experiència tot degustant un còctel i atenent les explicacions dels encarregats. Esbrinar què porta cada beguda ja es fa difícil malgrat comptar encara amb llum. Després, toca posar-se en fila, agafar-se al company del davant i entrar a la sala fosca (completament fosca) on, durant gairebé tres hores, es compartirà un sopar amb nou persones més que, en la majoria dels casos, ni es coneixen. Indubtablement, es tracta d’una experiència inusual i estranya per a nosaltres, els que ens hi veiem. Per això es diu que Dans le noir? no és un restaurant per menjar, sinó per viure, una restaurant on, paradoxalment, persones que no tenen visió, es converteixen en els ulls dels que en tenen. Aquest fet constitueix una vertadera lliçó de tolerància i sensibilització de la discapacitat.

Un cop a dins, submergits en l’absoluta foscor, es tracta de sopar, però sobretot, de jugar. El repte és descobrir què hi ha a cada plat (i a cada copa), partint de la certesa que es tracta d’una cuina de mercat elaborada amb ingredients frescos que no inclou res que no coneguem. En el transcurs d’aquest exercici, curiosament, les veus s’alcen de cop i els coberts s’obliden en un racó de la taula. Olors, textures, temperatures i sabors porten el comensal a emprendre un viatge directe als sentits més oblidats. Després, reunits al lounge de nou, es podrà comprovar si el que un pensa que s’ha menjat correspon a la realitat. Els responsables del restaurant mostren fotografies de cada plat, que està distribuït per zones, sense barrejar els aliments, per facilitar l’encert. El vi, en canvi, es pot tornar a tastar, aquest cop amb llum. És sorprenent veure com, a les fosques, el 90% de les persones s’equivoquen a l’hora de diferenciar un vi blanc, d’un negre o d’un rosat.

Tocar la literatura amb els dits

Per a moltes persones, afortunadament, llegir és un exercici de plaer indescriptible; és –parafrasejant Umberto Eco– fer una passejada pels boscos de la ficció. En aquest joc metafòric tan evocador, s’entén que el text narratiu és el bosc, i que la posició que adopta el lector davant l’escrit esdevé vertaderament important, perquè, a la fi, és ell qui passeja per damunt del territori deixant la seva petja a cada pas. Sobre la relació del text amb l’autor, del text amb el lector, de l’autor amb el lector, de l’autor amb el paisatge, del lector amb el paisatge, dels passejos pel paisatge... és del què vull parlar aquí.

Tot ve arrel de la meva experiència en el sí d’un grup de la Universitat de Vic encapçalat pel doctor Llorenç Soldevila que està treballant durament per fer país a través de la literatura de casa nostra, per fer tangible quelcom tan aparentment intangible com les lletres magistralment ordenades damunt del paper. El projecte s’anomena Geografia Literària dels Països Catalans i consta d’una col•lecció de deu llibres que reuneix tota la literatura referent als paisatges dels Països Catalans, des de la que han escrit els autors més famosos fins a la dels menys coneguts. Tots ells (autors, textos i paisatges) apareixen també a www.endrets.cat, el lloc web complementari dels llibres on s’hi poden trobar indrets literaris (amb les fotografies corresponents), així com llegir-ne fragments de text relacionats, a més d’informació sobre els propis autors i les seves obres. Però la història no s’acaba aquí, perquè ara, per si no n’hi hagués prou, s’estan introduint vídeos i arxius de veu amb les lectures dels textos escollits, que, si és possible, llegeixen els propis autors.

No sabeu el goig que representa (almenys per als bojos de la literatura i el paisatge) sentir un bell escrit de la boca del seu creador mentre et trobes just al davant de l’escenari que el va inspirar. És com tocar la literatura amb els dits, com xuclar el paisatge a través de les lletres, com notar doblement la terra. I, si t’atures a pensar un instant, et sents un privilegiat per estar admirant un racó que ha estat prou important com per ser descrit per un entès de la ploma. En aquell moment, text i paisatge es fonen en un de sol, i escriptor i lector (o oïdor, segons el cas) s’uneixen a través de la lletra en una forta llaçada que obvia el temps. És sobretot en els casos en què s’evoquen les línies d’un autor que ja no és viu quan el temps s’esborra, com si no hagués passat, perquè veus davant dels ulls (i sents en la pròpia pell) el que aquest va relatar quan potser tu ni havies nascut. És el que té el paisatge: que, si hi ha sort, dura més que nosaltres. És el que té la literatura: que, si hi ha més sort encara, propaga missatges passant per damunt de les busques del rellotge.

Sóc conscient que aquest exercici multisensorial no és més que mitificar el paisatge, el text o l’autor, si es vol, però, en tot cas, esdevé una manera tremendament plàstica de donar forma a les experiències, de passejar realment per la ficció, com diu Eco. Segons ell, mitificar és donar forma al desordre de l’experiència, i això és el que us convido a fer, simplement, amb Endrets de company de ruta o sense, tan se val.

La qüestió és adonar-se del que implica la lectura de textos literaris, veure que el lector sempre forma part de les narracions, no solament com a integrant de l’acte de contar històries, sinó com a component de les mateixes. I això és així perquè qualsevol ficció narrativa no ho pot dir tot, sinó que més aviat suggereix i, per tant, demana al lector que col•labori omplint els buits que deixa al seu pas. “Tot text és una màquina peresosa que demana al lector que entri a formar part del mateix treball.”, diu el mestre Eco de nou. Per això ell aposta pel que anomena lector model, que és el lector tipus que el text preveu com a col•laborador, el lector que coopera i interacciona amb l’escrit de tal manera que neix amb ell tot representant el nervi de la seva estructura interpretativa. I encara diu més: enfront del lector model de primer nivell (que és aquell que desitja saber simplement què diu la història i com s’acaba), apunta l’existència del lector model de segon nivell, que es planteja quin lector ha de ser davant de cada text i com procedeix l’autor per descriure el que descriu.

Aquest darrer és el lector que m’agrada, el lector actiu, el lector que despulla el text i l’exprimeix, i el secciona, i el mastega, i el digereix, i l’integra en el seu esquema del món. Perquè recordem que, contínuament, donem forma i ordenem la vida (el present, el passat i el futur) a partir d’esquemes narratius. Un altre estudiós, Brunner, diu al respecte que aquesta “és la nostra manera normal d’ordenar l’experiència”, perquè ningú no viu en el present immediat, sinó que lliguem les experiències mitjançant la memòria individual i col•lectiva. Pels més romàntics, és com si visquéssim enmig d’un relat històric i, per això, llegir literatura ens serveix, en el fons, per cercar fórmules que donin sentit a la nostra vida. I si, a sobre, ens entretenim pel bosc imaginant-nos el que llegim, no perdem el temps, sinó que ens recreem en el plaer de la lectura. I si, a sobre, podem palpar en viu i en directe el que llegim, el plaer màxim està servit.