Tocar la literatura amb els dits

Per a moltes persones, afortunadament, llegir és un exercici de plaer indescriptible; és –parafrasejant Umberto Eco– fer una passejada pels boscos de la ficció. En aquest joc metafòric tan evocador, s’entén que el text narratiu és el bosc, i que la posició que adopta el lector davant l’escrit esdevé vertaderament important, perquè, a la fi, és ell qui passeja per damunt del territori deixant la seva petja a cada pas. Sobre la relació del text amb l’autor, del text amb el lector, de l’autor amb el lector, de l’autor amb el paisatge, del lector amb el paisatge, dels passejos pel paisatge... és del què vull parlar aquí.

Tot ve arrel de la meva experiència en el sí d’un grup de la Universitat de Vic encapçalat pel doctor Llorenç Soldevila que està treballant durament per fer país a través de la literatura de casa nostra, per fer tangible quelcom tan aparentment intangible com les lletres magistralment ordenades damunt del paper. El projecte s’anomena Geografia Literària dels Països Catalans i consta d’una col•lecció de deu llibres que reuneix tota la literatura referent als paisatges dels Països Catalans, des de la que han escrit els autors més famosos fins a la dels menys coneguts. Tots ells (autors, textos i paisatges) apareixen també a www.endrets.cat, el lloc web complementari dels llibres on s’hi poden trobar indrets literaris (amb les fotografies corresponents), així com llegir-ne fragments de text relacionats, a més d’informació sobre els propis autors i les seves obres. Però la història no s’acaba aquí, perquè ara, per si no n’hi hagués prou, s’estan introduint vídeos i arxius de veu amb les lectures dels textos escollits, que, si és possible, llegeixen els propis autors.

No sabeu el goig que representa (almenys per als bojos de la literatura i el paisatge) sentir un bell escrit de la boca del seu creador mentre et trobes just al davant de l’escenari que el va inspirar. És com tocar la literatura amb els dits, com xuclar el paisatge a través de les lletres, com notar doblement la terra. I, si t’atures a pensar un instant, et sents un privilegiat per estar admirant un racó que ha estat prou important com per ser descrit per un entès de la ploma. En aquell moment, text i paisatge es fonen en un de sol, i escriptor i lector (o oïdor, segons el cas) s’uneixen a través de la lletra en una forta llaçada que obvia el temps. És sobretot en els casos en què s’evoquen les línies d’un autor que ja no és viu quan el temps s’esborra, com si no hagués passat, perquè veus davant dels ulls (i sents en la pròpia pell) el que aquest va relatar quan potser tu ni havies nascut. És el que té el paisatge: que, si hi ha sort, dura més que nosaltres. És el que té la literatura: que, si hi ha més sort encara, propaga missatges passant per damunt de les busques del rellotge.

Sóc conscient que aquest exercici multisensorial no és més que mitificar el paisatge, el text o l’autor, si es vol, però, en tot cas, esdevé una manera tremendament plàstica de donar forma a les experiències, de passejar realment per la ficció, com diu Eco. Segons ell, mitificar és donar forma al desordre de l’experiència, i això és el que us convido a fer, simplement, amb Endrets de company de ruta o sense, tan se val.

La qüestió és adonar-se del que implica la lectura de textos literaris, veure que el lector sempre forma part de les narracions, no solament com a integrant de l’acte de contar històries, sinó com a component de les mateixes. I això és així perquè qualsevol ficció narrativa no ho pot dir tot, sinó que més aviat suggereix i, per tant, demana al lector que col•labori omplint els buits que deixa al seu pas. “Tot text és una màquina peresosa que demana al lector que entri a formar part del mateix treball.”, diu el mestre Eco de nou. Per això ell aposta pel que anomena lector model, que és el lector tipus que el text preveu com a col•laborador, el lector que coopera i interacciona amb l’escrit de tal manera que neix amb ell tot representant el nervi de la seva estructura interpretativa. I encara diu més: enfront del lector model de primer nivell (que és aquell que desitja saber simplement què diu la història i com s’acaba), apunta l’existència del lector model de segon nivell, que es planteja quin lector ha de ser davant de cada text i com procedeix l’autor per descriure el que descriu.

Aquest darrer és el lector que m’agrada, el lector actiu, el lector que despulla el text i l’exprimeix, i el secciona, i el mastega, i el digereix, i l’integra en el seu esquema del món. Perquè recordem que, contínuament, donem forma i ordenem la vida (el present, el passat i el futur) a partir d’esquemes narratius. Un altre estudiós, Brunner, diu al respecte que aquesta “és la nostra manera normal d’ordenar l’experiència”, perquè ningú no viu en el present immediat, sinó que lliguem les experiències mitjançant la memòria individual i col•lectiva. Pels més romàntics, és com si visquéssim enmig d’un relat històric i, per això, llegir literatura ens serveix, en el fons, per cercar fórmules que donin sentit a la nostra vida. I si, a sobre, ens entretenim pel bosc imaginant-nos el que llegim, no perdem el temps, sinó que ens recreem en el plaer de la lectura. I si, a sobre, podem palpar en viu i en directe el que llegim, el plaer màxim està servit.