Avui, 20 de novembre és el Dia Universal dels Infants, anomenat també Dia Internacional dels Drets dels Infants. No sé si estareu d’acord o no amb la celebració d’aquestes jornades, si penseu que serveixen d’alguna cosa o que són inútils, però, el que està clar, és que, quan s’instaura al calendari una data d’aquestes vol dir que hi ha quelcom que coixeja dins la nostra societat, que hi ha quelcom que té una mancança. En aquest cas, estem parlant d’un tema molt seriós: estem parlant dels drets dels nens i les nenes, que demà seran homes i dones que continuaran el camí que nosaltres els obrim.
En una societat com la nostra (que creiem avançada), avui encara existeixen problemes amb els més petits de la casa, i això és molt greu. Simplement, hem de mirar d’evitar-ho de totes totes i hem de créixer –com ells– per saber-los donar tot allò al que tenen dret.
Un infant no és només un ésser fràgil que necessita protecció, sinó també una persona que té dret a ser cuidada, guarida i educada i, sobretot (i això encara ens costa), una persona que té dret a aprendre, a divertir-se, a expressar-se i a sentir-se respectada. Per molt que sigui petit, a un infant se l’ha d’escoltar, se l’ha d’intentar comprendre i se l’ha de respectar, perquè ells tenen molt per ensenyar-nos. En aquest aspecte, quedar-nos quiets, inflexibles, dins del rol d’adult, no ens fa cap bé, perquè, aleshores, gairebé sense adonar-nos-en, ens pensem que tenim tot el saber i tota la raó a les nostres mans, i oblidem, en canvi, el més important: que les persones, d’ençà que naixem, estem en constant evolució, creixem a cada instant i, per tant, mai arrepleguem tot el saber i tota la raó. Nosaltres també hem de créixer! Hem de buscar aquest creixement dia a dia i, de tant en tant, veure el món amb ulls d’infant, perquè, a la fi, no deixem de ser-ho mai. Tots estem sotmesos a un necessari i permanent procés de canvi, creixement i maduració personal i social.
Un infant ha d’estar sempre lluny dels cops, dels crits, dels insults i de les males maneres, perquè, a més de poder-li provocar greus seqüeles, això només li ensenya un patró d’actuació, un patró que no és vàlid per viure ni relacionar-se de forma saludable. Aquest fet (que ningú es confongui) no té res a veure amb deixar-li fer tot el que vulgui, com estem pecant actualment, ja sigui per manca d’estratègies, per comoditat o per remordiment. Els nens i nenes necessiten límits i normes (i els demanen a crits), perquè els cal una guia que els serveixi per començar a créixer en aquest món tan complex que sovint es torna incomprensible. Ara bé, aquesta guia sempre s’ha d’exercir des del respecte i des de la cura pel seu benestar. Tinguem-ho sempre present i impliquem-nos tots en aquest compromís: en permetre i facilitar que els nens i les nenes, siguin de la raça que siguin, de la nacionalitat que siguin i del credo que segueixin, creixin en un entorn segur, consistent i feliç, sobretot, feliç.
viernes, 20 de noviembre de 2009
Un cop brutal
Un primer pla dels braços d’un pres que es talla les venes, a poc a poc, sense pressa. Aquesta és l’escena inicial de Celda 211, una imatge tan bèstia, tan crua, que has de tapar-te els ulls amb les mans i mirar entre els dits per poder-la suportar. Des del primer segon del film, Daniel Monzón ja avisa l’espectador que, en la història que li contarà al llarg de les dues hores següents, ha anat a per totes, que va de debò, i que serà una història banyada en sang; això, com a mínim...
De cop, recordes que has vingut a veure una peli de presons, una peli sobre un motí, dura, salvatge... Et resitues i et prepares pel que vindrà (si has suportat la primera escena, podràs amb les següents –penses–, però no t’imagines que la tensió no defalleix en cap moment). En qualsevol cas, la curiositat per veure què es cou dins d’una presó et predisposa al màxim a seguir observant. Ja saps que és ficció, no pas un capítol del Presons de TV3, però motiva igualment, perquè el realisme aconseguit és extrem: l’escenari principal no podia ser millor (l’antiga presó provincial de Zamora), la majoria de les interpretacions es borden, els diàlegs són ideals i la fotografia resulta punyent, fins angoixant. Al darrere, una gran tasca de recerca s’albira i tot plegat contribueix a crear una atmosfera degradant perfecta per emmarcar la feina dels actors.
Immediatament després del primer cop dur (la tallada de venes “en directe”), se’t presenta un dels protagonistes de la pel•lícula: en Juan Oliver (Alberto Ammann), un jove funcionari de presons que s’incorpora a la feina un dia abans del previst per començar a ambientar-se i “per causar una bona impressió”, diu. Aquí, et relaxes (i ho agraeixes). A més, el personatge resulta agradable: net, polit, ben posat, prudent, callat i, fins i tot, sembla dèbil, vulnerable, desprotegit. Els companys que li ensenyen el centre li comenten que és una feina dura, però que ja s’hi acostumarà, perquè, a la fi, els presos entren i surten; en canvi, ells, els funcionaris, es queden sempre a dins. Primera profecia, primer missatge revelador que pot passar desapercebut, però que, al final de la història, recuperes a la ment de forma inexplicable, com per art de màgia. És més: a Oliver li ensenyen una mena de trabuc fet pels presos amb un parell d’estris vells que després li passarà factura.
L’exaltació, amb tot, no triga en arribar de nou. La primera pedra del motí cau al cap del nouvingut, li fa un trau i li provoca la pèrdua del coneixement. Paral•lelament, apareix en escena el gran Malamadre (Luis Tosar), el líder dels presos; sens dubte, la promesa del film, el seu pes pesat. El motí s’ha iniciat i en Juan Oliver és a dins. A partir d’aleshores s’obre tot un submón carcerari, brut, degradat i hostil on el ritme resulta frenètic fins a la sacietat i on, automàticament, un altre món es contraposa: el dels funcionaris que resten fora juntament amb l’entramat polític que té el poder de decisió (els familiars dels presos, que es concentren en allau a les portes de la presó, formen una altra massa viva violenta, però aquests estan lliures). Presos i funcionaris/polítics són el mal i el bé perfectament diferenciats, només connectats per un balqui, una televisió i un mòbil. Però, a mesura que el film avança, les tornes es capgiren i l’espectador s’acaba identificant amb els personatges que resten dins de la presó. Són precisament aquests girs inesperats els que sorprenen, doten la pel•lícula d’un dramatisme no edulcorat i compliquen la història dificultant-ne l’encert del desenllaç. De fet, l’evolució que pateixen en Malamadre i en Juan –que es “contaminen” l’un a l’altre de tal manera que esdevenen un don Quixot i un Sancho– és inversament proporcional: mentre que en Malamadre s’humanitza, en Juan acaba cometent un assassinat contra un funcionari (Antonio Resines), contra un dels “seus”. La mort d’Elena, la seva dona, que, a més, està embarassada, el fa canviar de “bàndol”, tot i que s’ha de dir que Alberto Ammann no és prou hàbil al respecte i que pateix una metamorfosi que no és del tot creïble.
A banda d’això, si alguna cosa demostra Celda 211 és que no hi ha blanc ni negre, no hi ha bo ni dolent. Per això, entre els mateixos presos hi ha enemics, els funcionaris acaben delatant el seu company i uns etarres són considerats “guerrers d’una altra guerra” dins la pròpia presó.
Aquesta història adaptada de la novel•la de Francisco Pérez Gandul és una història de supervivència, lleialtat, coratge, mentides, traïció, misèria humana i sospita contínua que et posa dels nervis. És la demostració de com, en situacions extremes, damunt la corda fluixa, una persona pot arribar a treure el millor –o el pitjor– de sí mateix, i, a la vegada, és una denúncia ferotge a l’abús d’autoritat i a les greus conseqüències que es poden desencadenar de negociacions improcedents quan, pel mig, hi ha interessos polítics. A Celda 211, cada personatge és una peça del tauler polític, que és qui acaba dominant la partida, sense tenir en compte les fitxes que han caigut durant la mateixa.
Entre un inici que atrapa i un final que destrossa, que és com un cop brutal (perquè Monzón aconsegueix que l’espectador s’impliqui al màxim en la història), es desenvolupa un thriller intens i violent que ha esdevingut una de les millors creacions cinematogràfiques del panorama espanyol.
De cop, recordes que has vingut a veure una peli de presons, una peli sobre un motí, dura, salvatge... Et resitues i et prepares pel que vindrà (si has suportat la primera escena, podràs amb les següents –penses–, però no t’imagines que la tensió no defalleix en cap moment). En qualsevol cas, la curiositat per veure què es cou dins d’una presó et predisposa al màxim a seguir observant. Ja saps que és ficció, no pas un capítol del Presons de TV3, però motiva igualment, perquè el realisme aconseguit és extrem: l’escenari principal no podia ser millor (l’antiga presó provincial de Zamora), la majoria de les interpretacions es borden, els diàlegs són ideals i la fotografia resulta punyent, fins angoixant. Al darrere, una gran tasca de recerca s’albira i tot plegat contribueix a crear una atmosfera degradant perfecta per emmarcar la feina dels actors.
Immediatament després del primer cop dur (la tallada de venes “en directe”), se’t presenta un dels protagonistes de la pel•lícula: en Juan Oliver (Alberto Ammann), un jove funcionari de presons que s’incorpora a la feina un dia abans del previst per començar a ambientar-se i “per causar una bona impressió”, diu. Aquí, et relaxes (i ho agraeixes). A més, el personatge resulta agradable: net, polit, ben posat, prudent, callat i, fins i tot, sembla dèbil, vulnerable, desprotegit. Els companys que li ensenyen el centre li comenten que és una feina dura, però que ja s’hi acostumarà, perquè, a la fi, els presos entren i surten; en canvi, ells, els funcionaris, es queden sempre a dins. Primera profecia, primer missatge revelador que pot passar desapercebut, però que, al final de la història, recuperes a la ment de forma inexplicable, com per art de màgia. És més: a Oliver li ensenyen una mena de trabuc fet pels presos amb un parell d’estris vells que després li passarà factura.
L’exaltació, amb tot, no triga en arribar de nou. La primera pedra del motí cau al cap del nouvingut, li fa un trau i li provoca la pèrdua del coneixement. Paral•lelament, apareix en escena el gran Malamadre (Luis Tosar), el líder dels presos; sens dubte, la promesa del film, el seu pes pesat. El motí s’ha iniciat i en Juan Oliver és a dins. A partir d’aleshores s’obre tot un submón carcerari, brut, degradat i hostil on el ritme resulta frenètic fins a la sacietat i on, automàticament, un altre món es contraposa: el dels funcionaris que resten fora juntament amb l’entramat polític que té el poder de decisió (els familiars dels presos, que es concentren en allau a les portes de la presó, formen una altra massa viva violenta, però aquests estan lliures). Presos i funcionaris/polítics són el mal i el bé perfectament diferenciats, només connectats per un balqui, una televisió i un mòbil. Però, a mesura que el film avança, les tornes es capgiren i l’espectador s’acaba identificant amb els personatges que resten dins de la presó. Són precisament aquests girs inesperats els que sorprenen, doten la pel•lícula d’un dramatisme no edulcorat i compliquen la història dificultant-ne l’encert del desenllaç. De fet, l’evolució que pateixen en Malamadre i en Juan –que es “contaminen” l’un a l’altre de tal manera que esdevenen un don Quixot i un Sancho– és inversament proporcional: mentre que en Malamadre s’humanitza, en Juan acaba cometent un assassinat contra un funcionari (Antonio Resines), contra un dels “seus”. La mort d’Elena, la seva dona, que, a més, està embarassada, el fa canviar de “bàndol”, tot i que s’ha de dir que Alberto Ammann no és prou hàbil al respecte i que pateix una metamorfosi que no és del tot creïble.
A banda d’això, si alguna cosa demostra Celda 211 és que no hi ha blanc ni negre, no hi ha bo ni dolent. Per això, entre els mateixos presos hi ha enemics, els funcionaris acaben delatant el seu company i uns etarres són considerats “guerrers d’una altra guerra” dins la pròpia presó.
Aquesta història adaptada de la novel•la de Francisco Pérez Gandul és una història de supervivència, lleialtat, coratge, mentides, traïció, misèria humana i sospita contínua que et posa dels nervis. És la demostració de com, en situacions extremes, damunt la corda fluixa, una persona pot arribar a treure el millor –o el pitjor– de sí mateix, i, a la vegada, és una denúncia ferotge a l’abús d’autoritat i a les greus conseqüències que es poden desencadenar de negociacions improcedents quan, pel mig, hi ha interessos polítics. A Celda 211, cada personatge és una peça del tauler polític, que és qui acaba dominant la partida, sense tenir en compte les fitxes que han caigut durant la mateixa.
Entre un inici que atrapa i un final que destrossa, que és com un cop brutal (perquè Monzón aconsegueix que l’espectador s’impliqui al màxim en la història), es desenvolupa un thriller intens i violent que ha esdevingut una de les millors creacions cinematogràfiques del panorama espanyol.
lunes, 9 de noviembre de 2009
Capote a Palamós
L’home dels pijames de seda, de Màrius Carol, ha guanyat l’últim premi Prudenci Bertrana. Es tracta d’una novel•la que intenta demostrar la importància de la costa Brava en l’èxit d’A sang freda, de Truman Capote.
Tot comença quan el 16 de novembre de 1959 Truman Capote va llegir, a la pàgina 39 del diari The New York Times un titular que deia: “Un ric agricultor i tres membres de la seva família assassinats”. Des d’aquell moment, Capote va començar a obsessionar-se amb el cas i va voler escriure la història. Va viatjar a Kansas amb la seva amiga de la infància, Nelle Harper Lee (autora de Matar a un ruiseñor), i, quan la policia va atrapar els criminals, no va dubtar a iniciar una relació d’amistat amb ells per tal d’intentar comprendre què els havia conduit a dur a terme un acte tan horrorós. Ansiós per escriure la història, Capote necessitava un lloc tranquil on poder dedicar-se, en exclusiva, al que ha estat la seva obra mestra: A sang freda.
Vés per on, el millor lloc que va trobar va ser la costa Brava. Aquí estàvem en plena dictadura franquista, però, malgrat tot, Capote, el seu amant Jack Dunphy, un bulldog vell, un canitx cec i una gata siamesa es van instal•lar a Palamós, on residia el seu amic Robert Ruark, l’abril de l’any 1960. Aquest últim va ser qui els va llogar la primera casa que els acollí, prop de la platja de La Catifa. Aleshores sí que ho tenia tot per començar a redactar la tràgica història de la família Clutter, víctimes innocents del destí i de la fatalitat.
A Capote li agradava molt Palamós. De fet, va intentar comprar-se una finca a cala Estreta, però no hi va haver sort (el seu amant, que era molt aficionat a la neu, es va estimar més adquirir una casa a Suïssa). De totes maneres, els dos anys següents a la seva primera estada en terres catalanes va tornar a Palamós per passar la temporada abril-octubre, aprofitar per escriure i rebre les cèlebres visites de Noël Coward, Loel i Glòria Guinness, Cecil Beaton i Glòria Vanderebilt.
Cert és, però, que tret d’alguna escapada a S’Agaró, l’escriptor no feia massa vida social, ja que passava tot el seu temps entre lletres i copes. Al que no es va poder resistir va ser a passejar pel port de Palamós, gràcies a la qual cosa va aficionar-se al suquet de peix.
L’any 1962 va llogar una magnífica casa amb platja particular a S’Anià, al nord de Palamós. Era propietat de la marquesa d’Amurrio, dels Urquijo, i després la comprà el polifacètic Carles Ferrer Salat. Però ell no era l’únic gran nom fascinat per aquestes terres: a Torre Valentina (Calonge) hi vivia l’actriu Madeleine Carroll amb el seu marit Andrew Heyskel director de la revista Life, i el mateix Capote va començar a preparar la visita que John F. Kennedy i la seva esposa Jackie els havien de fer a tots plegats l’estiu del 1963. L’assassinat de Kennedy a mans de Lee Harvey Oswald ho va estroncar tot i, aleshores, Capote va decidir tornar als Estats Units i no va veure mai més la costa Brava.
Quatre anys més tard, els assassins de la família Clutter van ser penjats i Truman Capote va poder acabar la seva gran obra mestra: A sang freda, que el va portar directament a la fama internacional.
Avui hi ha un punt de Palamós que fa referència a la petjada que Truman Capote va deixar a la vila costanera: la casa davant de mar que el va acollir alguns estius dels anys seixanta. En català, castellà, francès, anglès i alemany, una placa informa de l'estada de l'escriptor al lloc i reprodueix un fragment d'una carta en la qual descriu l'indret.
Tot comença quan el 16 de novembre de 1959 Truman Capote va llegir, a la pàgina 39 del diari The New York Times un titular que deia: “Un ric agricultor i tres membres de la seva família assassinats”. Des d’aquell moment, Capote va començar a obsessionar-se amb el cas i va voler escriure la història. Va viatjar a Kansas amb la seva amiga de la infància, Nelle Harper Lee (autora de Matar a un ruiseñor), i, quan la policia va atrapar els criminals, no va dubtar a iniciar una relació d’amistat amb ells per tal d’intentar comprendre què els havia conduit a dur a terme un acte tan horrorós. Ansiós per escriure la història, Capote necessitava un lloc tranquil on poder dedicar-se, en exclusiva, al que ha estat la seva obra mestra: A sang freda.
Vés per on, el millor lloc que va trobar va ser la costa Brava. Aquí estàvem en plena dictadura franquista, però, malgrat tot, Capote, el seu amant Jack Dunphy, un bulldog vell, un canitx cec i una gata siamesa es van instal•lar a Palamós, on residia el seu amic Robert Ruark, l’abril de l’any 1960. Aquest últim va ser qui els va llogar la primera casa que els acollí, prop de la platja de La Catifa. Aleshores sí que ho tenia tot per començar a redactar la tràgica història de la família Clutter, víctimes innocents del destí i de la fatalitat.
A Capote li agradava molt Palamós. De fet, va intentar comprar-se una finca a cala Estreta, però no hi va haver sort (el seu amant, que era molt aficionat a la neu, es va estimar més adquirir una casa a Suïssa). De totes maneres, els dos anys següents a la seva primera estada en terres catalanes va tornar a Palamós per passar la temporada abril-octubre, aprofitar per escriure i rebre les cèlebres visites de Noël Coward, Loel i Glòria Guinness, Cecil Beaton i Glòria Vanderebilt.
Cert és, però, que tret d’alguna escapada a S’Agaró, l’escriptor no feia massa vida social, ja que passava tot el seu temps entre lletres i copes. Al que no es va poder resistir va ser a passejar pel port de Palamós, gràcies a la qual cosa va aficionar-se al suquet de peix.
L’any 1962 va llogar una magnífica casa amb platja particular a S’Anià, al nord de Palamós. Era propietat de la marquesa d’Amurrio, dels Urquijo, i després la comprà el polifacètic Carles Ferrer Salat. Però ell no era l’únic gran nom fascinat per aquestes terres: a Torre Valentina (Calonge) hi vivia l’actriu Madeleine Carroll amb el seu marit Andrew Heyskel director de la revista Life, i el mateix Capote va començar a preparar la visita que John F. Kennedy i la seva esposa Jackie els havien de fer a tots plegats l’estiu del 1963. L’assassinat de Kennedy a mans de Lee Harvey Oswald ho va estroncar tot i, aleshores, Capote va decidir tornar als Estats Units i no va veure mai més la costa Brava.
Quatre anys més tard, els assassins de la família Clutter van ser penjats i Truman Capote va poder acabar la seva gran obra mestra: A sang freda, que el va portar directament a la fama internacional.
Avui hi ha un punt de Palamós que fa referència a la petjada que Truman Capote va deixar a la vila costanera: la casa davant de mar que el va acollir alguns estius dels anys seixanta. En català, castellà, francès, anglès i alemany, una placa informa de l'estada de l'escriptor al lloc i reprodueix un fragment d'una carta en la qual descriu l'indret.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
