Un cop brutal

Un primer pla dels braços d’un pres que es talla les venes, a poc a poc, sense pressa. Aquesta és l’escena inicial de Celda 211, una imatge tan bèstia, tan crua, que has de tapar-te els ulls amb les mans i mirar entre els dits per poder-la suportar. Des del primer segon del film, Daniel Monzón ja avisa l’espectador que, en la història que li contarà al llarg de les dues hores següents, ha anat a per totes, que va de debò, i que serà una història banyada en sang; això, com a mínim...

De cop, recordes que has vingut a veure una peli de presons, una peli sobre un motí, dura, salvatge... Et resitues i et prepares pel que vindrà (si has suportat la primera escena, podràs amb les següents –penses–, però no t’imagines que la tensió no defalleix en cap moment). En qualsevol cas, la curiositat per veure què es cou dins d’una presó et predisposa al màxim a seguir observant. Ja saps que és ficció, no pas un capítol del Presons de TV3, però motiva igualment, perquè el realisme aconseguit és extrem: l’escenari principal no podia ser millor (l’antiga presó provincial de Zamora), la majoria de les interpretacions es borden, els diàlegs són ideals i la fotografia resulta punyent, fins angoixant. Al darrere, una gran tasca de recerca s’albira i tot plegat contribueix a crear una atmosfera degradant perfecta per emmarcar la feina dels actors.
Immediatament després del primer cop dur (la tallada de venes “en directe”), se’t presenta un dels protagonistes de la pel•lícula: en Juan Oliver (Alberto Ammann), un jove funcionari de presons que s’incorpora a la feina un dia abans del previst per començar a ambientar-se i “per causar una bona impressió”, diu. Aquí, et relaxes (i ho agraeixes). A més, el personatge resulta agradable: net, polit, ben posat, prudent, callat i, fins i tot, sembla dèbil, vulnerable, desprotegit. Els companys que li ensenyen el centre li comenten que és una feina dura, però que ja s’hi acostumarà, perquè, a la fi, els presos entren i surten; en canvi, ells, els funcionaris, es queden sempre a dins. Primera profecia, primer missatge revelador que pot passar desapercebut, però que, al final de la història, recuperes a la ment de forma inexplicable, com per art de màgia. És més: a Oliver li ensenyen una mena de trabuc fet pels presos amb un parell d’estris vells que després li passarà factura.

L’exaltació, amb tot, no triga en arribar de nou. La primera pedra del motí cau al cap del nouvingut, li fa un trau i li provoca la pèrdua del coneixement. Paral•lelament, apareix en escena el gran Malamadre (Luis Tosar), el líder dels presos; sens dubte, la promesa del film, el seu pes pesat. El motí s’ha iniciat i en Juan Oliver és a dins. A partir d’aleshores s’obre tot un submón carcerari, brut, degradat i hostil on el ritme resulta frenètic fins a la sacietat i on, automàticament, un altre món es contraposa: el dels funcionaris que resten fora juntament amb l’entramat polític que té el poder de decisió (els familiars dels presos, que es concentren en allau a les portes de la presó, formen una altra massa viva violenta, però aquests estan lliures). Presos i funcionaris/polítics són el mal i el bé perfectament diferenciats, només connectats per un balqui, una televisió i un mòbil. Però, a mesura que el film avança, les tornes es capgiren i l’espectador s’acaba identificant amb els personatges que resten dins de la presó. Són precisament aquests girs inesperats els que sorprenen, doten la pel•lícula d’un dramatisme no edulcorat i compliquen la història dificultant-ne l’encert del desenllaç. De fet, l’evolució que pateixen en Malamadre i en Juan –que es “contaminen” l’un a l’altre de tal manera que esdevenen un don Quixot i un Sancho– és inversament proporcional: mentre que en Malamadre s’humanitza, en Juan acaba cometent un assassinat contra un funcionari (Antonio Resines), contra un dels “seus”. La mort d’Elena, la seva dona, que, a més, està embarassada, el fa canviar de “bàndol”, tot i que s’ha de dir que Alberto Ammann no és prou hàbil al respecte i que pateix una metamorfosi que no és del tot creïble.

A banda d’això, si alguna cosa demostra Celda 211 és que no hi ha blanc ni negre, no hi ha bo ni dolent. Per això, entre els mateixos presos hi ha enemics, els funcionaris acaben delatant el seu company i uns etarres són considerats “guerrers d’una altra guerra” dins la pròpia presó.

Aquesta història adaptada de la novel•la de Francisco Pérez Gandul és una història de supervivència, lleialtat, coratge, mentides, traïció, misèria humana i sospita contínua que et posa dels nervis. És la demostració de com, en situacions extremes, damunt la corda fluixa, una persona pot arribar a treure el millor –o el pitjor– de sí mateix, i, a la vegada, és una denúncia ferotge a l’abús d’autoritat i a les greus conseqüències que es poden desencadenar de negociacions improcedents quan, pel mig, hi ha interessos polítics. A Celda 211, cada personatge és una peça del tauler polític, que és qui acaba dominant la partida, sense tenir en compte les fitxes que han caigut durant la mateixa.

Entre un inici que atrapa i un final que destrossa, que és com un cop brutal (perquè Monzón aconsegueix que l’espectador s’impliqui al màxim en la història), es desenvolupa un thriller intens i violent que ha esdevingut una de les millors creacions cinematogràfiques del panorama espanyol.