Carretades de violència invisible

Podria ser un documental, un 30 minuts més llarg de l’habitual amb imatges d’arxiu en blanc i negre i veu en off, o un estudi sociològic de la reacció de l’ésser humà davant l’agressivitat, però no ho és, ni una cosa ni l’altra, o, almenys, no en la seva totalitat. La cinta blanca (Das weisse band, tal com es titula originalment) dóna nom a l’últim film del cineasta austríac Michael Haneke, un treball perfectament acotat que traspua violència –física i psicològica– pels quatre costats. Però ho fa de la manera més complicada de totes: sense recórrer a la sang, sense ensenyar-la directament, a través, tan sols, de la insinuació, del comportament dels seus personatges i del discurs fred i distant que els encomana. Aquest –el de la insinuació de la violència, vull dir– és un recurs molt poc utilitzat avui a la gran pantalla, que, en canvi, resulta molt més punyent, molt més torbador, molt més inquietant, i Haneke, que és expert en el tractament cinematogràfic del tema, ho sap bé. Només per això, La cinta blanca ja és una “novetat”; per això i perquè tota la pel•lícula està rodada en blanc i negre (un negre fúnebre i tenebrós), amb uns enquadraments frontals, rectes, tallants, totalment austers, i un muntatge gairebé inexistent. En aquest sentit, la correspondència entre forma i fons és total, perquè els ingredients esmentats no fan altra cosa que aportar credibilitat al que es narra i, especialment, recalcar la duresa dels comportaments i dels paisatges, els d’una tranquil•la vila protestant alemanya (aparentment bucòlica, però només aparentment) ubicada a principis del segle XX, just abans de l’explosió de la Primera Guerra Mundial. És en aquest context tan delimitat on succeeixen una cadena de cruels fets inexplicables que l’únic que fan és que tothom (l’espectador inclòs) intenti buscar un culpable i escampi arreu l’ombra de la sospita. Però, en el fons, aquest resulta un exercici inútil, perquè és tota la vila –fanàtica, hipòcrita, podrida i corrompuda– la culpable amb majúscules de la realitat que viu. I és que la societat que retrata La cinta blanca amaga el seus secrets (Haneke, però, ens concep el luxe d’anar-los descobrint, atònits, al llarg del film) i ensenya als seus petits a través de la disciplina més dura i d’una repressió a tres bandes: la moral, l’emocional i la física. És una societat que marca amb cintes blanques aquells infants que han actuat malament, assenyalant-los com si fossin bestiar. Violència, culpa i càstig són tres ingredients constants que repiquen el cervell de tots i cadascun dels habitants d’aquesta població falsa, traïdora i repugnant que és capaç de fer el que sigui per salvar la pròpia pell. Haneke, a més, no s’oblida de cap estament: apareix la família de terratinents, el pagès, el pastor, el mestre, el metge..., i tots són pecadors, tots són culpables, perquè se suïciden, peguen, violen, maten i cremen sense miraments. Però el pitjor de tot, del que ningú se n’adona, és que la vertadera importància no recau en aquests fets (absolutament condemnables, d’altra banda), sinó en les conseqüències que generen sobre els infants, que esdevenen els principals protagonistes de l’obra. Ells són els que creixen enmig d’aquesta ambientació grisa, opaca, hermètica i gairebé irrespirable, enmig d’aquest univers turmentat sense pietat (que a nosaltres se’ns presenta tal qual, sense música de fons per augmentar la intriga i l’angoixa). Són unes criatures que han perdut la innocència a cops, que parlen de la mort com si fossin adults, i que, de fet, es fan adultes abans d’hora, perquè paguen el preu d’haver estat objectes sobre els quals s’ha exercit el poder, l’abús i la rigidesa disciplinària d’ençà que respiren. Aquests nens són els que després configuraran la generació central del període nazi, fills pervertits nascuts d’una comunitat pervertida, personetes que han tastat la violència des de que existeixen, i que, amb el temps, l’amplifiquen, perquè han estat tan entrenats per suportar el dolor –físic i psicològic, repeteixo– que es tornen autèntics recipients vivents d’odi i rancor. Traçar aquest paral•lelisme causa-efecte es fa inevitable, tot i que Haneke només insinua, com amb tot. Sembla com si aquesta mirada enrere que fa sigui l’única sortida que troba per intentar comprendre quin és el motor del feixisme, quin és el motor generador de violència en les persones. I, al final, com en una faula, n’extreus un axioma: la violència cultural demanda culpabilitat col•lectiva, social. Què hi podem fer, nosaltres? La resposta pot ser molt inquietant, igual que ho és aquest film mestre farcit de carretades de violència invisible.

Al·lucina en colors!

He de confessar que, quan vaig entrar a la sala fosca no estava motivada: les pel•lícules de ciència-ficció no m’atrauen, de bones a primeres, i Avatar no havia de ser l’excepció. Però, l’esperança és l’últim que es perd, així que, prejudicis a part, vaig seure a la butaca intentant fer l’exercici de posar la ment en blanc i de deixar-me sorprendre durant les més de dues hores i mitja que dura el film (al cap i a la fi, no és això el cinema?).

Els primers 45 minuts, res: un plantejament molt similar a històries ja vistes gens actuals, per cert, com és el cas de Bailando con lobos, que data de 1990. En aquesta nova història de James Cameron, la raça humana ha trobat, en una lluna anomenada Pandora, un jaciment d’un mineral altament valuós batejat sota el nom d’unobtainium. Per explotar-lo, ha de fer front als Na’vi, els habitants del lloc, unes criatures de raça molt alta i pell blava que recorden a les panteres. L’eina que s’ha ideat per dur a terme la missió són els Avatars, bio-organismes creats amb ADN alienígena i humà que tenen aspecte Na’vi però que són controlats per humans altament entrenats per interactuar amb ells. I, mentrestant, tu vas experimentant déjà vues gairebé de forma involuntària: recordes Jurassic Park, Star Wars, Matrix... (...i cap d’aquests títols m’apassiona!). Però, com he dit abans, l’esperança és l’últim que es perd. Tan bon punt el protagonista (Jake Sully, interpretat per Sam Worthington) entra en el món dels Na’vi per intentar involucrar-se en la seva tribu, comença l’espectacle visual (...i quin espectacle!). Davant dels ulls, se t’obre tot un món de fantasia amb una flora i una fauna tremendament exuberants, on les formes i els colors gairebé hipnotitzen, et deixen perplex, amb la boca oberta per la gran bellesa que desprenen, sobretot les escenes de nit, que són tan fluorescents que atordeixen. És com un bosc de fades de conte, tot ple de muntanyes flotants, arbres, flors i lianes, cavalls de sis potes que són una mescla de cavalls de terra i cavallets de mar, dracs voladors emparentats amb els dinosaures... Tot és estrany, estranyament meravellós, d’aquella estranyesa que no molesta, ans al contrari, que et demana veure més, endinsar-te de ple en aquest univers màgic on flueix allò diví, on es respira el respecte més pur per la naturalesa i per la vida en contraposició al món humà, que apareix tremendament fred, mancat de color (i encara més de brillantor), tecnologitzat i dirigit i orientat únicament i en exclusiva cap a l’avarícia i la riquesa material, al preu que sigui. Al costat de tot plegat, que el guió sigui massa planer i previsible (des del principi intueixes que Sully es canviarà de bàndol i lluitarà contra la seva pròpia raça) i els personatges prou simples (tot i que correctament interpretats), perd importància. Estem davant d’una estructura corrent en un ambient poc corrent, i, en aquest cas, això últim pesa més, t’atrapa i no et deixa anar fins al final (i això que no vaig veure el 3D...). Els jocs de llum que es creen, hipnòtics; les textures que apareixen, molt naturals i creïbles; els moviments de càmera, que es desplacen lentament, com si flotéssim, o son bruscos, com cops secs, segons el moment, i la magistral banda sonora de James Horner, omplen la pantalla i et desperten els sentits. Avatar és un film de ciència-ficció, sí, però també hi ha lloc per a l’aventura, el romanç i el drama, una mica de tot amb explosions colossals intercalades i un magne disseny militar ple de robots tripulats, helicòpters i bombarders que contribueixen a augmentar l’espectacularitat de la imatge. Potser, però, el mèrit més gran del film rau en la perfecció tècnica que s’ha aconseguit a l’hora d’integrar la imatge real amb l’animació. Deu punts per això! Certament, els cent de milions de dòlars que s’ha gastat Cameron en aquesta producció no els podia fer lluir millor (mai més ben dit). Després d’aquesta experiència, sí que puc dir, amb base, que l’esperança és l’últim que s’ha de perdre. Almenys, amb Avatar, n’hi ha per al•lucinar en colors!