Carretades de violència invisible

Podria ser un documental, un 30 minuts més llarg de l’habitual amb imatges d’arxiu en blanc i negre i veu en off, o un estudi sociològic de la reacció de l’ésser humà davant l’agressivitat, però no ho és, ni una cosa ni l’altra, o, almenys, no en la seva totalitat. La cinta blanca (Das weisse band, tal com es titula originalment) dóna nom a l’últim film del cineasta austríac Michael Haneke, un treball perfectament acotat que traspua violència –física i psicològica– pels quatre costats. Però ho fa de la manera més complicada de totes: sense recórrer a la sang, sense ensenyar-la directament, a través, tan sols, de la insinuació, del comportament dels seus personatges i del discurs fred i distant que els encomana. Aquest –el de la insinuació de la violència, vull dir– és un recurs molt poc utilitzat avui a la gran pantalla, que, en canvi, resulta molt més punyent, molt més torbador, molt més inquietant, i Haneke, que és expert en el tractament cinematogràfic del tema, ho sap bé. Només per això, La cinta blanca ja és una “novetat”; per això i perquè tota la pel•lícula està rodada en blanc i negre (un negre fúnebre i tenebrós), amb uns enquadraments frontals, rectes, tallants, totalment austers, i un muntatge gairebé inexistent. En aquest sentit, la correspondència entre forma i fons és total, perquè els ingredients esmentats no fan altra cosa que aportar credibilitat al que es narra i, especialment, recalcar la duresa dels comportaments i dels paisatges, els d’una tranquil•la vila protestant alemanya (aparentment bucòlica, però només aparentment) ubicada a principis del segle XX, just abans de l’explosió de la Primera Guerra Mundial. És en aquest context tan delimitat on succeeixen una cadena de cruels fets inexplicables que l’únic que fan és que tothom (l’espectador inclòs) intenti buscar un culpable i escampi arreu l’ombra de la sospita. Però, en el fons, aquest resulta un exercici inútil, perquè és tota la vila –fanàtica, hipòcrita, podrida i corrompuda– la culpable amb majúscules de la realitat que viu. I és que la societat que retrata La cinta blanca amaga el seus secrets (Haneke, però, ens concep el luxe d’anar-los descobrint, atònits, al llarg del film) i ensenya als seus petits a través de la disciplina més dura i d’una repressió a tres bandes: la moral, l’emocional i la física. És una societat que marca amb cintes blanques aquells infants que han actuat malament, assenyalant-los com si fossin bestiar. Violència, culpa i càstig són tres ingredients constants que repiquen el cervell de tots i cadascun dels habitants d’aquesta població falsa, traïdora i repugnant que és capaç de fer el que sigui per salvar la pròpia pell. Haneke, a més, no s’oblida de cap estament: apareix la família de terratinents, el pagès, el pastor, el mestre, el metge..., i tots són pecadors, tots són culpables, perquè se suïciden, peguen, violen, maten i cremen sense miraments. Però el pitjor de tot, del que ningú se n’adona, és que la vertadera importància no recau en aquests fets (absolutament condemnables, d’altra banda), sinó en les conseqüències que generen sobre els infants, que esdevenen els principals protagonistes de l’obra. Ells són els que creixen enmig d’aquesta ambientació grisa, opaca, hermètica i gairebé irrespirable, enmig d’aquest univers turmentat sense pietat (que a nosaltres se’ns presenta tal qual, sense música de fons per augmentar la intriga i l’angoixa). Són unes criatures que han perdut la innocència a cops, que parlen de la mort com si fossin adults, i que, de fet, es fan adultes abans d’hora, perquè paguen el preu d’haver estat objectes sobre els quals s’ha exercit el poder, l’abús i la rigidesa disciplinària d’ençà que respiren. Aquests nens són els que després configuraran la generació central del període nazi, fills pervertits nascuts d’una comunitat pervertida, personetes que han tastat la violència des de que existeixen, i que, amb el temps, l’amplifiquen, perquè han estat tan entrenats per suportar el dolor –físic i psicològic, repeteixo– que es tornen autèntics recipients vivents d’odi i rancor. Traçar aquest paral•lelisme causa-efecte es fa inevitable, tot i que Haneke només insinua, com amb tot. Sembla com si aquesta mirada enrere que fa sigui l’única sortida que troba per intentar comprendre quin és el motor del feixisme, quin és el motor generador de violència en les persones. I, al final, com en una faula, n’extreus un axioma: la violència cultural demanda culpabilitat col•lectiva, social. Què hi podem fer, nosaltres? La resposta pot ser molt inquietant, igual que ho és aquest film mestre farcit de carretades de violència invisible.