Al·lucina en colors!

He de confessar que, quan vaig entrar a la sala fosca no estava motivada: les pel•lícules de ciència-ficció no m’atrauen, de bones a primeres, i Avatar no havia de ser l’excepció. Però, l’esperança és l’últim que es perd, així que, prejudicis a part, vaig seure a la butaca intentant fer l’exercici de posar la ment en blanc i de deixar-me sorprendre durant les més de dues hores i mitja que dura el film (al cap i a la fi, no és això el cinema?).

Els primers 45 minuts, res: un plantejament molt similar a històries ja vistes gens actuals, per cert, com és el cas de Bailando con lobos, que data de 1990. En aquesta nova història de James Cameron, la raça humana ha trobat, en una lluna anomenada Pandora, un jaciment d’un mineral altament valuós batejat sota el nom d’unobtainium. Per explotar-lo, ha de fer front als Na’vi, els habitants del lloc, unes criatures de raça molt alta i pell blava que recorden a les panteres. L’eina que s’ha ideat per dur a terme la missió són els Avatars, bio-organismes creats amb ADN alienígena i humà que tenen aspecte Na’vi però que són controlats per humans altament entrenats per interactuar amb ells. I, mentrestant, tu vas experimentant déjà vues gairebé de forma involuntària: recordes Jurassic Park, Star Wars, Matrix... (...i cap d’aquests títols m’apassiona!). Però, com he dit abans, l’esperança és l’últim que es perd. Tan bon punt el protagonista (Jake Sully, interpretat per Sam Worthington) entra en el món dels Na’vi per intentar involucrar-se en la seva tribu, comença l’espectacle visual (...i quin espectacle!). Davant dels ulls, se t’obre tot un món de fantasia amb una flora i una fauna tremendament exuberants, on les formes i els colors gairebé hipnotitzen, et deixen perplex, amb la boca oberta per la gran bellesa que desprenen, sobretot les escenes de nit, que són tan fluorescents que atordeixen. És com un bosc de fades de conte, tot ple de muntanyes flotants, arbres, flors i lianes, cavalls de sis potes que són una mescla de cavalls de terra i cavallets de mar, dracs voladors emparentats amb els dinosaures... Tot és estrany, estranyament meravellós, d’aquella estranyesa que no molesta, ans al contrari, que et demana veure més, endinsar-te de ple en aquest univers màgic on flueix allò diví, on es respira el respecte més pur per la naturalesa i per la vida en contraposició al món humà, que apareix tremendament fred, mancat de color (i encara més de brillantor), tecnologitzat i dirigit i orientat únicament i en exclusiva cap a l’avarícia i la riquesa material, al preu que sigui. Al costat de tot plegat, que el guió sigui massa planer i previsible (des del principi intueixes que Sully es canviarà de bàndol i lluitarà contra la seva pròpia raça) i els personatges prou simples (tot i que correctament interpretats), perd importància. Estem davant d’una estructura corrent en un ambient poc corrent, i, en aquest cas, això últim pesa més, t’atrapa i no et deixa anar fins al final (i això que no vaig veure el 3D...). Els jocs de llum que es creen, hipnòtics; les textures que apareixen, molt naturals i creïbles; els moviments de càmera, que es desplacen lentament, com si flotéssim, o son bruscos, com cops secs, segons el moment, i la magistral banda sonora de James Horner, omplen la pantalla i et desperten els sentits. Avatar és un film de ciència-ficció, sí, però també hi ha lloc per a l’aventura, el romanç i el drama, una mica de tot amb explosions colossals intercalades i un magne disseny militar ple de robots tripulats, helicòpters i bombarders que contribueixen a augmentar l’espectacularitat de la imatge. Potser, però, el mèrit més gran del film rau en la perfecció tècnica que s’ha aconseguit a l’hora d’integrar la imatge real amb l’animació. Deu punts per això! Certament, els cent de milions de dòlars que s’ha gastat Cameron en aquesta producció no els podia fer lluir millor (mai més ben dit). Després d’aquesta experiència, sí que puc dir, amb base, que l’esperança és l’últim que s’ha de perdre. Almenys, amb Avatar, n’hi ha per al•lucinar en colors!