Al final, tothom en vol més, i n’hi ha més, però tot el que és bo s’acaba, i després de dues hores i mitja llargues de ballar, cantar i riure, marxem cap a casa excitats esperant poder tornar-hi. La cita serà el 17de juliol al teatre Artèria de Barcelona amb un motiu molt especial: la celebració dels 50 anys del músic. Mentrestant, aplacarem el “mono” amb el disc i el DVD de la gira, que també va bé, però és millor el Pep de carn i ossos, perquè l’espectacle musical que protagonitza es personalitza i esdevé autònom, es magnifica i s’enriqueix al màxim amb les notes en directe d’uns instrumentalistes de luxe que encaixen com un guant amb un Pep Sala renovat que sorprèn, fins i tot, als seus seguidors més fidels, us ho dic per experiència...
Torneu a l'article principal
viernes, 4 de junio de 2010
miércoles, 2 de junio de 2010
Una estona amb Maria Coma
S’ha passat la vida escoltant música, i també estudiant-la, tot i que assegura que no havia tingut mai la sensació que s’hi dedicaria, perquè “tenia el pensament que ser músic era molt dur”. Els anys, però, han anat passant (tot i la seva joventut), i potser el fet que no es prengués la música com una obligació, sinó com una devoció, ha estat el que li ha permès acabar-s’hi dedicant. Professionalment, va començar amb U_mä al costat de Pau Vallvé, amb qui va treure un disc i va fer la corresponent gira. Mentrestant, creava bandes sonores per a anuncis, curts i algun documental, sense deixar de composar lliurement, fer proves i assajos i gravar-se a mode experimental. De tot aquest treball, i de la convicció que volia fer un disc cent per cent Maria Coma, va néixer Linòleum (Amniòtic Records) l’octubre de 2009. Reconeix que fou ella qui s’autoedità el disc, i que s’ha hagut de sacrificar a fer molts bolos gratuïts per adquirir un rodatge, però ho ha viscut amb la més absoluta normalitat, i el resultat ha estat una agenda amb més de 60 concerts programats. Ara que ha acabat la llicenciatura en Comunicació Audiovisual, i amb tan sols 24 anys, dedica totes les hores del dia a allò que mai hagués pensat que faria de forma professional.
+04+BAIXA.jpg)
Maria, com et defineixes: com a músic, com a compositora, com a cantant...?
El terme “músic” m’agrada més, perquè és més genèric. Ho dic perquè, tot i que el meu instrument principal és el piano, de vegades necessito altres sons i toco altres instruments, com la guitarra espanyola, si cal, encara que no sóc guitarrista.
...O sigui que no tens por d’experimentar?
No, jo m’atreveixo amb tot i m’agrada, perquè penso que això et va obrint portes. De fet, jo vaig passar de tocar música clàssica durant molts anys al jazz, i això em va obrir molts altres camins. Està bé anar provant diferents instruments, maneres de tocar, estils... Crec que tot això fa que una persona sigui una mica més músic, no tan instrumentista.
Però un instrumentista és també un músic...
Sí, però el que vull dir és que jo entenc l’instrumentista com aquell que no surt del seu instrument, que el domina perfectament però que no sap fer una altra cosa; en canvi, crec que el músic experimenta més. Jo m’identifico amb aquest darrer.
Amb en Pau, a més de ser parella, esteu junts en aquest teu últim projecte, però també vas formar U_mä amb ell. Què ha fet que ara et presentis com Maria Coma? No podíeu haver continuat essent U_mä?
No, perquè a U-mä composem i cantem tots dos, i el concepte musical és molt diferent: és quelcom molt instrumental, molt tàntric; no hi ha una estructura de cançó amb una lletra llarga, sinó que la veu passa a ser un instrument més.
I com t’has sentit fent aquest disc?
Molt bé, perquè, en ser un primer disc, no tens cap mena de pressió, ningú et coneix i pots fer el que et doni la gana.
A Linòleum sí que has composat tu sola. Quin procediment segueixes, si és que el pots descriure?
En general, sé de què vull parlar, creo primer la música i penso la lletra després, tot i que, de vegades, ho faig a la inversa. En qualsevol cas, pesa més la música que cap altra cosa.
És per això que no apareixen les lletres de les cançons al llibret que acompanya el disc?
Ho vaig decidir així perquè, com que en general no escric mai les lletres, és a dir que no faig lletres musicades sinó que van amb la melodia i s’han de sentir amb el ritme que les acompanya, volia evitar que algú agafés el llibret i el comencés a llegir sense haver sentit la música, perquè no les entendria.
El que sí dius al llibret és que aquest disc és una petita part de tu, del que ets i del que vols dir. I jo et demano: què és el que vols dir?
És difícil definir-ho. Tampoc és que tingui un missatge per predicar com si fos un mecenes, ni que vulgui convèncer ningú de res. Simplement són pensaments meus i situacions que m’he trobat explicades tal com les he viscut. Després, si algú s’hi identifica i li serveix, doncs fantàstic.
El que sí és cert és que la figura del gat està molt present a Linòleum, començant per la caràtula...
Sí. És que hi ha alguna cançó que fa referència a la meva infància, i, quan hi penso, em vénen els gats al cap, perquè de petita en teníem al poble del meu pare. Els gats m’agraden molt i per això els he fet sortir en dues cançons o així... I el tema de la caràtula ve perquè la il•lustradora, que és una noia que sempre dibuixa gats o persones de gat, em va dibuixar i em va encantar, però la veritat és que hi podia haver posat qualsevol altra cosa.
Tornant al teu gust per l’experimentació musical, al disc utilitzes un munt d’instruments que no són habituals (ukeles, cures, ouds, flugels, metal•lòfons, carrillons...), i també algun element que no és pròpiament un instrument, com ampolles o xinxetes. Penses que de tot se’n pot fer música?
Jo penso que sí. Si una persona té musicalitat i ganes de trobar textures diferents, pot fer música fins i tot amb una capsa. La llàstima és que això no ho pots traslladar a un concert...
En aquest sentit, els concerts d’aquesta gira són més pobres que el disc?
Musicalment, sí. De vegades sóc jo sola fent un acústic, però generalment som tres damunt l’escenari. Així és com em crec els concerts i com m’agrada presentar-los, perquè és el so que m’agrada a mi.
La crítica t’ha titllat de nova promesa musical, però no ha sabut on ubicar-te. Això és bo?
Jo considero que sí. A mi mateixa em costa posar-me etiquetes. És més: si me’n posés una, no sabria què fer.
I després, què?
Doncs ja tinc pensat fer un segon disc. No sé quan entraré a estudi, però ja he començat a composar. Serà una altra història diferent, perquè el que crec que no podria fer és seguir fent el mateix. Escolteu l'audio.
+03+BAIXA.jpg)
+04+BAIXA.jpg)
Maria, com et defineixes: com a músic, com a compositora, com a cantant...?
El terme “músic” m’agrada més, perquè és més genèric. Ho dic perquè, tot i que el meu instrument principal és el piano, de vegades necessito altres sons i toco altres instruments, com la guitarra espanyola, si cal, encara que no sóc guitarrista.
...O sigui que no tens por d’experimentar?
No, jo m’atreveixo amb tot i m’agrada, perquè penso que això et va obrint portes. De fet, jo vaig passar de tocar música clàssica durant molts anys al jazz, i això em va obrir molts altres camins. Està bé anar provant diferents instruments, maneres de tocar, estils... Crec que tot això fa que una persona sigui una mica més músic, no tan instrumentista.
Però un instrumentista és també un músic...
Sí, però el que vull dir és que jo entenc l’instrumentista com aquell que no surt del seu instrument, que el domina perfectament però que no sap fer una altra cosa; en canvi, crec que el músic experimenta més. Jo m’identifico amb aquest darrer.
Amb en Pau, a més de ser parella, esteu junts en aquest teu últim projecte, però també vas formar U_mä amb ell. Què ha fet que ara et presentis com Maria Coma? No podíeu haver continuat essent U_mä?
No, perquè a U-mä composem i cantem tots dos, i el concepte musical és molt diferent: és quelcom molt instrumental, molt tàntric; no hi ha una estructura de cançó amb una lletra llarga, sinó que la veu passa a ser un instrument més.
I com t’has sentit fent aquest disc?
Molt bé, perquè, en ser un primer disc, no tens cap mena de pressió, ningú et coneix i pots fer el que et doni la gana.
A Linòleum sí que has composat tu sola. Quin procediment segueixes, si és que el pots descriure?
En general, sé de què vull parlar, creo primer la música i penso la lletra després, tot i que, de vegades, ho faig a la inversa. En qualsevol cas, pesa més la música que cap altra cosa.
És per això que no apareixen les lletres de les cançons al llibret que acompanya el disc?
Ho vaig decidir així perquè, com que en general no escric mai les lletres, és a dir que no faig lletres musicades sinó que van amb la melodia i s’han de sentir amb el ritme que les acompanya, volia evitar que algú agafés el llibret i el comencés a llegir sense haver sentit la música, perquè no les entendria.
El que sí dius al llibret és que aquest disc és una petita part de tu, del que ets i del que vols dir. I jo et demano: què és el que vols dir?
És difícil definir-ho. Tampoc és que tingui un missatge per predicar com si fos un mecenes, ni que vulgui convèncer ningú de res. Simplement són pensaments meus i situacions que m’he trobat explicades tal com les he viscut. Després, si algú s’hi identifica i li serveix, doncs fantàstic.
El que sí és cert és que la figura del gat està molt present a Linòleum, començant per la caràtula...
Sí. És que hi ha alguna cançó que fa referència a la meva infància, i, quan hi penso, em vénen els gats al cap, perquè de petita en teníem al poble del meu pare. Els gats m’agraden molt i per això els he fet sortir en dues cançons o així... I el tema de la caràtula ve perquè la il•lustradora, que és una noia que sempre dibuixa gats o persones de gat, em va dibuixar i em va encantar, però la veritat és que hi podia haver posat qualsevol altra cosa.
Tornant al teu gust per l’experimentació musical, al disc utilitzes un munt d’instruments que no són habituals (ukeles, cures, ouds, flugels, metal•lòfons, carrillons...), i també algun element que no és pròpiament un instrument, com ampolles o xinxetes. Penses que de tot se’n pot fer música?
Jo penso que sí. Si una persona té musicalitat i ganes de trobar textures diferents, pot fer música fins i tot amb una capsa. La llàstima és que això no ho pots traslladar a un concert...
En aquest sentit, els concerts d’aquesta gira són més pobres que el disc?
Musicalment, sí. De vegades sóc jo sola fent un acústic, però generalment som tres damunt l’escenari. Així és com em crec els concerts i com m’agrada presentar-los, perquè és el so que m’agrada a mi.
La crítica t’ha titllat de nova promesa musical, però no ha sabut on ubicar-te. Això és bo?
Jo considero que sí. A mi mateixa em costa posar-me etiquetes. És més: si me’n posés una, no sabria què fer.
I després, què?
Doncs ja tinc pensat fer un segon disc. No sé quan entraré a estudi, però ja he començat a composar. Serà una altra història diferent, perquè el que crec que no podria fer és seguir fent el mateix. Escolteu l'audio.
+03+BAIXA.jpg)
La banda sonora dels somnis
Linòleum (Amniòtic Records, 2009), de Maria Coma
L’ànima mater de Linòleum, Maria Coma, té la mà trencada en l’ofici de donar forma a músiques per a curtmetratges, documentals, anuncis i falques de ràdio; és a dir, que, als seus 24 anys, s’ha dedicat, pràcticament durant tota la vida, a estudiar música i a crear-la per als altres. Ara, des de la primavera de 2009, s’ha permès el luxe de trencar aquesta tendència i ha sorprès el món amb el seu primer treball discogràfic propi: Linòleum (Amniòtic Records, 2009), una òpera prima que pren nom d’estampa artística i que recull onze cançons per perdre’s carregades d’exquisits matisos instrumentals i d’un imaginari propi parent del surrealisme més dalinià, on els felins esgarrapen gran part del protagonisme.
Homes de fil, paraigües vermells que protegeixen esquimals, un cel dolç, peixos de lavabo que es mengen decorats, núvols de blue tack, pomes que riuen, terres de gelatina, óssos formiguers que xuclen llàgrimes, pallassos entre les dents, animals encorbats i –òbviament– gats blaus adoptats és el que et trobes dins d’aquesta “capsa de sorpreses musical” (perquè, a cops, les notes de Linòleum et porten a la música de les capses de nines de Pascal Comelade). Tot plegat conviu en estranya harmonia amb jocs de delicades veus i un univers instrumental extensíssim: pianos de cua, pianos elèctrics, percussions, baixos, ukeles, trompetes, bateries, arpes, clarinets, violoncels, violins, trombons, cures, ouds, flugels, metal•lòfons i carrillons; sense oblidar sorolls de plats, olles, serres, bombolles, gotes, rellotges, discs de vinil, tocs de mans i xiuxiueigs. Tots aquests ingredients, units com per art de màgia, creen textures sonores infinites que et fan afinar l’oïda sense voler i et submergeixen en una estranya atmosfera que captiva i fascina, que gairebé hipnotitza.
L’estil d’aquesta nova dama de la música apartada de les modes és tan divers i ric, però tan diferent alhora del que estem habituats a escoltar, que no es pot descriure, o, al contrari, que et dispara mentalment un lèxic brutal que no para de brollar. És un estil exquisit, detallat, preciosista i abarrocat però molt tranquil, tant que et permet mastegar el temps i empassar-te l’univers que descriu a trossos. Linòleum et transporta a un llenguatge sonor tremendament versàtil i a unes composicions lletrístiques carregades d’imatges suggerents i interpretades amb gran potencial i maduresa. La música de Maria Coma és una música delicada i onírica, sensible i impetuosa, una música que és el resultat d’un minuciós treball d’exploració sensorial que ha demanat temps i paciència i que ha culminat en un creatiu univers naïf difícil d’oblidar, tot i que també apareixen dreceres secretes que et porten cap a la banda fosca i profunda de la vida, aquella que més angoixa. Sens dubte, el millor i únic remei per endinsar-s’hi és escoltar el Linòleum. En qualsevol cas, caldrà, segur, no perdre de vista aquest nou nom de l’escena musical catalana: Maria Coma, perquè ens farà parlar en més d’una ocasió.
Llegiu una entrevista amb Maria Coma
L’ànima mater de Linòleum, Maria Coma, té la mà trencada en l’ofici de donar forma a músiques per a curtmetratges, documentals, anuncis i falques de ràdio; és a dir, que, als seus 24 anys, s’ha dedicat, pràcticament durant tota la vida, a estudiar música i a crear-la per als altres. Ara, des de la primavera de 2009, s’ha permès el luxe de trencar aquesta tendència i ha sorprès el món amb el seu primer treball discogràfic propi: Linòleum (Amniòtic Records, 2009), una òpera prima que pren nom d’estampa artística i que recull onze cançons per perdre’s carregades d’exquisits matisos instrumentals i d’un imaginari propi parent del surrealisme més dalinià, on els felins esgarrapen gran part del protagonisme.
Homes de fil, paraigües vermells que protegeixen esquimals, un cel dolç, peixos de lavabo que es mengen decorats, núvols de blue tack, pomes que riuen, terres de gelatina, óssos formiguers que xuclen llàgrimes, pallassos entre les dents, animals encorbats i –òbviament– gats blaus adoptats és el que et trobes dins d’aquesta “capsa de sorpreses musical” (perquè, a cops, les notes de Linòleum et porten a la música de les capses de nines de Pascal Comelade). Tot plegat conviu en estranya harmonia amb jocs de delicades veus i un univers instrumental extensíssim: pianos de cua, pianos elèctrics, percussions, baixos, ukeles, trompetes, bateries, arpes, clarinets, violoncels, violins, trombons, cures, ouds, flugels, metal•lòfons i carrillons; sense oblidar sorolls de plats, olles, serres, bombolles, gotes, rellotges, discs de vinil, tocs de mans i xiuxiueigs. Tots aquests ingredients, units com per art de màgia, creen textures sonores infinites que et fan afinar l’oïda sense voler i et submergeixen en una estranya atmosfera que captiva i fascina, que gairebé hipnotitza.
L’estil d’aquesta nova dama de la música apartada de les modes és tan divers i ric, però tan diferent alhora del que estem habituats a escoltar, que no es pot descriure, o, al contrari, que et dispara mentalment un lèxic brutal que no para de brollar. És un estil exquisit, detallat, preciosista i abarrocat però molt tranquil, tant que et permet mastegar el temps i empassar-te l’univers que descriu a trossos. Linòleum et transporta a un llenguatge sonor tremendament versàtil i a unes composicions lletrístiques carregades d’imatges suggerents i interpretades amb gran potencial i maduresa. La música de Maria Coma és una música delicada i onírica, sensible i impetuosa, una música que és el resultat d’un minuciós treball d’exploració sensorial que ha demanat temps i paciència i que ha culminat en un creatiu univers naïf difícil d’oblidar, tot i que també apareixen dreceres secretes que et porten cap a la banda fosca i profunda de la vida, aquella que més angoixa. Sens dubte, el millor i únic remei per endinsar-s’hi és escoltar el Linòleum. En qualsevol cas, caldrà, segur, no perdre de vista aquest nou nom de l’escena musical catalana: Maria Coma, perquè ens farà parlar en més d’una ocasió.
Llegiu una entrevista amb Maria Coma
lunes, 3 de mayo de 2010
Pla de l'Estany: terra d'aigua
Si per algun fet s’ha caracteritzat la comarca del Pla de l’Estany ha estat per la seva riquesa en aigua. El llac de Banyoles, la capital, ha donat peu a multitud de llegendes, dotant d’un caràcter màgic la zona. Al seu costat, una considerable quantitat d’estanyols, aiguamolls, fonts i brolladors configuren el conjunt d’estanys càrstics més extens de la Península Ibèrica, que, d’altra banda, formen part del Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN) pel seu gran interès ecològic i paisatgístic. Paral•lelament, en l’àmbit europeu, aquest sistema lacustre consta com a Lloc d’Interès Comunitari (LIC) en la regió mediterrània dins la Xarxa Natura 2000, i ha estat inclòs a la llista del Conveni RAMSAR de les Zones Humides d’Importància Internacional. Avui i sempre, aquests punts de la geografia banyolina han estat agradables llocs de trobada, esbarjo i berenars plaents, tot i que molts, malauradament, han desaparegut a causa de la contaminació, entre d’altres factors.
El racó dels racons: la Font Pudosa i l’antic balneari
A Banyoles, al passeig de la Font Pudosa, que segueix al passeig Dalmau, hi trobem un antic brollador d’aigua caracteritzada per emetre una olor i un gust molt especials (com una bravada d’ous podrits) que li venen donats pel gas sulfhídric que porta dissolt, producte de gran activitat bacteriana i amb propietats curatives descrites des de fa tres segles. Els banyolins se la prenien amb cansalades, un dolç típic de la zona fet de bescuit i clara d’ou.
Ja l’any 1419, l’indret és conegut com a Font Pudosa, nom que encara conserva, i se sap que, al segle XVIII, alguns forasters es desplaçaven fins allà a la recerca de la cura dels mals que patien. Finalment, l’any 1829 es construeix una font artificial, i, a mitjan segle XIX, el marquès de Duero fa alçar una petita caseta amb dues banyeres on arriba l’aigua manualment a través de galledes, que després s’ampliarà fins a acollir fins a 10 banyeres. De fet, en aquell moment, el protagonisme de la font passava per davant de la importància de l’estany. La seva estructura actual data de 1902.
Però l’encant del lloc és que allà mateix, observant la font que queda amb tristesa i melangia, s’alcen les restes d’un antic balneari que es fundà a mitjan segle XIX, l’any 1862, per aprofitar les propietats curatives de les aigües que el regaven. La iniciativa fou de Llorenç Figueres, i l’edifici comptava amb 22 sales de bany, algunes sales de polvorització, una sala d’estar i el despatx del metge director, que sempre fou una personalitat de prestigi. L’aspecte actual de la construcció, es deu, però, a una reforma datada de 1921 segons un projecte de l’arquitecte Isidre Bosch. L’edifici principal, orientat a migdia, està format per planta baixa i pis. Un frontó ondulat i dues pilastres estriades vertebren la seva façana. El cos on antigament hi havia les sales de banys -amb banyeres de gres esmaltat o de marbre, segons si eren de primera o segona classe- és una planta baixa de forma rectangular i es troba adossat a la part posterior de l’edifici principal. Com que no tenia obertures, la il•luminació procedia del centre del passadís, sobrealçat amb finestres. Tot el conjunt arquitectònic està coronat amb una balustrada cega.
Aquell espai, carregat d’autenticitat i hospitalitat, va significar una de les primeres activitats turístiques de la zona, i adquirí un cert renom com a centre per tractar tant malalties de la pell i els ossos com problemes de circulació sanguínia i de vies respiratòries. Avui, tan sols queda la font quasi eixuta i unes quantes parets dempeus que lluiten contra el pas del temps per no enfonsar-se d’ençà que es va deixar d’utilitzar l’any 1960. Només un plafó turístic mostra tres imatges d’època al visitant encuriosit per recordar-li que, aquell punt estratègic fou, durant un temps, un lloc ple d’encant i vida altament apreciat per la burgesia catalana del moment.
El racó dels racons: la Font Pudosa i l’antic balneari
A Banyoles, al passeig de la Font Pudosa, que segueix al passeig Dalmau, hi trobem un antic brollador d’aigua caracteritzada per emetre una olor i un gust molt especials (com una bravada d’ous podrits) que li venen donats pel gas sulfhídric que porta dissolt, producte de gran activitat bacteriana i amb propietats curatives descrites des de fa tres segles. Els banyolins se la prenien amb cansalades, un dolç típic de la zona fet de bescuit i clara d’ou.
Ja l’any 1419, l’indret és conegut com a Font Pudosa, nom que encara conserva, i se sap que, al segle XVIII, alguns forasters es desplaçaven fins allà a la recerca de la cura dels mals que patien. Finalment, l’any 1829 es construeix una font artificial, i, a mitjan segle XIX, el marquès de Duero fa alçar una petita caseta amb dues banyeres on arriba l’aigua manualment a través de galledes, que després s’ampliarà fins a acollir fins a 10 banyeres. De fet, en aquell moment, el protagonisme de la font passava per davant de la importància de l’estany. La seva estructura actual data de 1902.
Però l’encant del lloc és que allà mateix, observant la font que queda amb tristesa i melangia, s’alcen les restes d’un antic balneari que es fundà a mitjan segle XIX, l’any 1862, per aprofitar les propietats curatives de les aigües que el regaven. La iniciativa fou de Llorenç Figueres, i l’edifici comptava amb 22 sales de bany, algunes sales de polvorització, una sala d’estar i el despatx del metge director, que sempre fou una personalitat de prestigi. L’aspecte actual de la construcció, es deu, però, a una reforma datada de 1921 segons un projecte de l’arquitecte Isidre Bosch. L’edifici principal, orientat a migdia, està format per planta baixa i pis. Un frontó ondulat i dues pilastres estriades vertebren la seva façana. El cos on antigament hi havia les sales de banys -amb banyeres de gres esmaltat o de marbre, segons si eren de primera o segona classe- és una planta baixa de forma rectangular i es troba adossat a la part posterior de l’edifici principal. Com que no tenia obertures, la il•luminació procedia del centre del passadís, sobrealçat amb finestres. Tot el conjunt arquitectònic està coronat amb una balustrada cega.
Aquell espai, carregat d’autenticitat i hospitalitat, va significar una de les primeres activitats turístiques de la zona, i adquirí un cert renom com a centre per tractar tant malalties de la pell i els ossos com problemes de circulació sanguínia i de vies respiratòries. Avui, tan sols queda la font quasi eixuta i unes quantes parets dempeus que lluiten contra el pas del temps per no enfonsar-se d’ençà que es va deixar d’utilitzar l’any 1960. Només un plafó turístic mostra tres imatges d’època al visitant encuriosit per recordar-li que, aquell punt estratègic fou, durant un temps, un lloc ple d’encant i vida altament apreciat per la burgesia catalana del moment.
jueves, 21 de enero de 2010
Carretades de violència invisible
Podria ser un documental, un 30 minuts més llarg de l’habitual amb imatges d’arxiu en blanc i negre i veu en off, o un estudi sociològic de la reacció de l’ésser humà davant l’agressivitat, però no ho és, ni una cosa ni l’altra, o, almenys, no en la seva totalitat. La cinta blanca (Das weisse band, tal com es titula originalment) dóna nom a l’últim film del cineasta austríac Michael Haneke, un treball perfectament acotat que traspua violència –física i psicològica– pels quatre costats. Però ho fa de la manera més complicada de totes: sense recórrer a la sang, sense ensenyar-la directament, a través, tan sols, de la insinuació, del comportament dels seus personatges i del discurs fred i distant que els encomana. Aquest –el de la insinuació de la violència, vull dir– és un recurs molt poc utilitzat avui a la gran pantalla, que, en canvi, resulta molt més punyent, molt més torbador, molt més inquietant, i Haneke, que és expert en el tractament cinematogràfic del tema, ho sap bé. Només per això, La cinta blanca ja és una “novetat”; per això i perquè tota la pel•lícula està rodada en blanc i negre (un negre fúnebre i tenebrós), amb uns enquadraments frontals, rectes, tallants, totalment austers, i un muntatge gairebé inexistent. En aquest sentit, la correspondència entre forma i fons és total, perquè els ingredients esmentats no fan altra cosa que aportar credibilitat al que es narra i, especialment, recalcar la duresa dels comportaments i dels paisatges, els d’una tranquil•la vila protestant alemanya (aparentment bucòlica, però només aparentment) ubicada a principis del segle XX, just abans de l’explosió de la Primera Guerra Mundial. És en aquest context tan delimitat on succeeixen una cadena de cruels fets inexplicables que l’únic que fan és que tothom (l’espectador inclòs) intenti buscar un culpable i escampi arreu l’ombra de la sospita. Però, en el fons, aquest resulta un exercici inútil, perquè és tota la vila –fanàtica, hipòcrita, podrida i corrompuda– la culpable amb majúscules de la realitat que viu. I és que la societat que retrata La cinta blanca amaga el seus secrets (Haneke, però, ens concep el luxe d’anar-los descobrint, atònits, al llarg del film) i ensenya als seus petits a través de la disciplina més dura i d’una repressió a tres bandes: la moral, l’emocional i la física. És una societat que marca amb cintes blanques aquells infants que han actuat malament, assenyalant-los com si fossin bestiar. Violència, culpa i càstig són tres ingredients constants que repiquen el cervell de tots i cadascun dels habitants d’aquesta població falsa, traïdora i repugnant que és capaç de fer el que sigui per salvar la pròpia pell. Haneke, a més, no s’oblida de cap estament: apareix la família de terratinents, el pagès, el pastor, el mestre, el metge..., i tots són pecadors, tots són culpables, perquè se suïciden, peguen, violen, maten i cremen sense miraments. Però el pitjor de tot, del que ningú se n’adona, és que la vertadera importància no recau en aquests fets (absolutament condemnables, d’altra banda), sinó en les conseqüències que generen sobre els infants, que esdevenen els principals protagonistes de l’obra. Ells són els que creixen enmig d’aquesta ambientació grisa, opaca, hermètica i gairebé irrespirable, enmig d’aquest univers turmentat sense pietat (que a nosaltres se’ns presenta tal qual, sense música de fons per augmentar la intriga i l’angoixa). Són unes criatures que han perdut la innocència a cops, que parlen de la mort com si fossin adults, i que, de fet, es fan adultes abans d’hora, perquè paguen el preu d’haver estat objectes sobre els quals s’ha exercit el poder, l’abús i la rigidesa disciplinària d’ençà que respiren. Aquests nens són els que després configuraran la generació central del període nazi, fills pervertits nascuts d’una comunitat pervertida, personetes que han tastat la violència des de que existeixen, i que, amb el temps, l’amplifiquen, perquè han estat tan entrenats per suportar el dolor –físic i psicològic, repeteixo– que es tornen autèntics recipients vivents d’odi i rancor. Traçar aquest paral•lelisme causa-efecte es fa inevitable, tot i que Haneke només insinua, com amb tot. Sembla com si aquesta mirada enrere que fa sigui l’única sortida que troba per intentar comprendre quin és el motor del feixisme, quin és el motor generador de violència en les persones. I, al final, com en una faula, n’extreus un axioma: la violència cultural demanda culpabilitat col•lectiva, social. Què hi podem fer, nosaltres? La resposta pot ser molt inquietant, igual que ho és aquest film mestre farcit de carretades de violència invisible.
viernes, 15 de enero de 2010
Al·lucina en colors!
He de confessar que, quan vaig entrar a la sala fosca no estava motivada: les pel•lícules de ciència-ficció no m’atrauen, de bones a primeres, i Avatar no havia de ser l’excepció. Però, l’esperança és l’últim que es perd, així que, prejudicis a part, vaig seure a la butaca intentant fer l’exercici de posar la ment en blanc i de deixar-me sorprendre durant les més de dues hores i mitja que dura el film (al cap i a la fi, no és això el cinema?).
Els primers 45 minuts, res: un plantejament molt similar a històries ja vistes gens actuals, per cert, com és el cas de Bailando con lobos, que data de 1990. En aquesta nova història de James Cameron, la raça humana ha trobat, en una lluna anomenada Pandora, un jaciment d’un mineral altament valuós batejat sota el nom d’unobtainium. Per explotar-lo, ha de fer front als Na’vi, els habitants del lloc, unes criatures de raça molt alta i pell blava que recorden a les panteres. L’eina que s’ha ideat per dur a terme la missió són els Avatars, bio-organismes creats amb ADN alienígena i humà que tenen aspecte Na’vi però que són controlats per humans altament entrenats per interactuar amb ells. I, mentrestant, tu vas experimentant déjà vues gairebé de forma involuntària: recordes Jurassic Park, Star Wars, Matrix... (...i cap d’aquests títols m’apassiona!). Però, com he dit abans, l’esperança és l’últim que es perd. Tan bon punt el protagonista (Jake Sully, interpretat per Sam Worthington) entra en el món dels Na’vi per intentar involucrar-se en la seva tribu, comença l’espectacle visual (...i quin espectacle!). Davant dels ulls, se t’obre tot un món de fantasia amb una flora i una fauna tremendament exuberants, on les formes i els colors gairebé hipnotitzen, et deixen perplex, amb la boca oberta per la gran bellesa que desprenen, sobretot les escenes de nit, que són tan fluorescents que atordeixen. És com un bosc de fades de conte, tot ple de muntanyes flotants, arbres, flors i lianes, cavalls de sis potes que són una mescla de cavalls de terra i cavallets de mar, dracs voladors emparentats amb els dinosaures... Tot és estrany, estranyament meravellós, d’aquella estranyesa que no molesta, ans al contrari, que et demana veure més, endinsar-te de ple en aquest univers màgic on flueix allò diví, on es respira el respecte més pur per la naturalesa i per la vida en contraposició al món humà, que apareix tremendament fred, mancat de color (i encara més de brillantor), tecnologitzat i dirigit i orientat únicament i en exclusiva cap a l’avarícia i la riquesa material, al preu que sigui. Al costat de tot plegat, que el guió sigui massa planer i previsible (des del principi intueixes que Sully es canviarà de bàndol i lluitarà contra la seva pròpia raça) i els personatges prou simples (tot i que correctament interpretats), perd importància. Estem davant d’una estructura corrent en un ambient poc corrent, i, en aquest cas, això últim pesa més, t’atrapa i no et deixa anar fins al final (i això que no vaig veure el 3D...). Els jocs de llum que es creen, hipnòtics; les textures que apareixen, molt naturals i creïbles; els moviments de càmera, que es desplacen lentament, com si flotéssim, o son bruscos, com cops secs, segons el moment, i la magistral banda sonora de James Horner, omplen la pantalla i et desperten els sentits. Avatar és un film de ciència-ficció, sí, però també hi ha lloc per a l’aventura, el romanç i el drama, una mica de tot amb explosions colossals intercalades i un magne disseny militar ple de robots tripulats, helicòpters i bombarders que contribueixen a augmentar l’espectacularitat de la imatge. Potser, però, el mèrit més gran del film rau en la perfecció tècnica que s’ha aconseguit a l’hora d’integrar la imatge real amb l’animació. Deu punts per això! Certament, els cent de milions de dòlars que s’ha gastat Cameron en aquesta producció no els podia fer lluir millor (mai més ben dit). Després d’aquesta experiència, sí que puc dir, amb base, que l’esperança és l’últim que s’ha de perdre. Almenys, amb Avatar, n’hi ha per al•lucinar en colors!
Els primers 45 minuts, res: un plantejament molt similar a històries ja vistes gens actuals, per cert, com és el cas de Bailando con lobos, que data de 1990. En aquesta nova història de James Cameron, la raça humana ha trobat, en una lluna anomenada Pandora, un jaciment d’un mineral altament valuós batejat sota el nom d’unobtainium. Per explotar-lo, ha de fer front als Na’vi, els habitants del lloc, unes criatures de raça molt alta i pell blava que recorden a les panteres. L’eina que s’ha ideat per dur a terme la missió són els Avatars, bio-organismes creats amb ADN alienígena i humà que tenen aspecte Na’vi però que són controlats per humans altament entrenats per interactuar amb ells. I, mentrestant, tu vas experimentant déjà vues gairebé de forma involuntària: recordes Jurassic Park, Star Wars, Matrix... (...i cap d’aquests títols m’apassiona!). Però, com he dit abans, l’esperança és l’últim que es perd. Tan bon punt el protagonista (Jake Sully, interpretat per Sam Worthington) entra en el món dels Na’vi per intentar involucrar-se en la seva tribu, comença l’espectacle visual (...i quin espectacle!). Davant dels ulls, se t’obre tot un món de fantasia amb una flora i una fauna tremendament exuberants, on les formes i els colors gairebé hipnotitzen, et deixen perplex, amb la boca oberta per la gran bellesa que desprenen, sobretot les escenes de nit, que són tan fluorescents que atordeixen. És com un bosc de fades de conte, tot ple de muntanyes flotants, arbres, flors i lianes, cavalls de sis potes que són una mescla de cavalls de terra i cavallets de mar, dracs voladors emparentats amb els dinosaures... Tot és estrany, estranyament meravellós, d’aquella estranyesa que no molesta, ans al contrari, que et demana veure més, endinsar-te de ple en aquest univers màgic on flueix allò diví, on es respira el respecte més pur per la naturalesa i per la vida en contraposició al món humà, que apareix tremendament fred, mancat de color (i encara més de brillantor), tecnologitzat i dirigit i orientat únicament i en exclusiva cap a l’avarícia i la riquesa material, al preu que sigui. Al costat de tot plegat, que el guió sigui massa planer i previsible (des del principi intueixes que Sully es canviarà de bàndol i lluitarà contra la seva pròpia raça) i els personatges prou simples (tot i que correctament interpretats), perd importància. Estem davant d’una estructura corrent en un ambient poc corrent, i, en aquest cas, això últim pesa més, t’atrapa i no et deixa anar fins al final (i això que no vaig veure el 3D...). Els jocs de llum que es creen, hipnòtics; les textures que apareixen, molt naturals i creïbles; els moviments de càmera, que es desplacen lentament, com si flotéssim, o son bruscos, com cops secs, segons el moment, i la magistral banda sonora de James Horner, omplen la pantalla i et desperten els sentits. Avatar és un film de ciència-ficció, sí, però també hi ha lloc per a l’aventura, el romanç i el drama, una mica de tot amb explosions colossals intercalades i un magne disseny militar ple de robots tripulats, helicòpters i bombarders que contribueixen a augmentar l’espectacularitat de la imatge. Potser, però, el mèrit més gran del film rau en la perfecció tècnica que s’ha aconseguit a l’hora d’integrar la imatge real amb l’animació. Deu punts per això! Certament, els cent de milions de dòlars que s’ha gastat Cameron en aquesta producció no els podia fer lluir millor (mai més ben dit). Després d’aquesta experiència, sí que puc dir, amb base, que l’esperança és l’últim que s’ha de perdre. Almenys, amb Avatar, n’hi ha per al•lucinar en colors!
jueves, 24 de diciembre de 2009
El Romanyà que et porta a Rodoreda
Hi ha un minúscul poblet dins del municipi de Santa Cristina d’Aro (Baix Empordà), al cor de les Gavarres, que, a més de guardar una gran bellesa paisatgística, ens lliga fortament a una de les autores més universals de la narrativa catalana contemporània, una de les més traduïdes. Som a Romanyà de la Selva i el personatge més representatiu que evoca és Mercè Rodoreda.
Documentat des de l’any 1019, destaca pel seu petit nucli antic, que està inserit dins d’un espai natural protegit i constituït, tan sols, per càlides cases pairals, una rectoria i l’església de Sant Martí de Romanyà. La masia El Refugi, que fou un dels motors principals de l’economia del poble, és avui destacada per haver esdevingut el lloc que acollí Rodoreda durant un temps, al seu encontre inicial amb Romanyà, mentre la seva amiga Carme Manrubia s’estava construint una casa en un terreny que havia adquirit a la població. Després, l’escriptora sovintejaria el lloc per anar-hi a dinar, especialment, quan tenia convidats. D’altra banda, la petita església preromànica de Sant Martí, que té una nau de planta de creueria del segle X i una torre del segle XI, és el temple on es va celebrar el dol de Rodoreda.
La gent de Romanyà, que es va segregar de Castell d’Aro a mitjan segle XIX i s’ha dedicat principalment a l’explotació dels recursos forestals i al cultiu (tot i que avui el turisme és una peça clau pel seu desenvolupament), ha sabut mantenir l’autenticitat i el caràcter autòcton que li és propi malgrat estar a 6 quilòmetres de la costa Brava centre, un dels punts més turístics de la nostra terra. De fet, a la dècada dels 60, un dels propietaris rurals de la zona emprengué la creació d’una urbanització adjacent al nucli antic que encara existeix, i que és el lloc que Rodoreda va triar per passar els seus últims anys de vida, una zona reconeguda de segones residències.
Amb tot, en només uns quilòmetres quadrats, aquesta població baixempordanesa concentra un patrimoni històric riquíssim que no es pot deixar perdre; des d’un gran nombre de fonts destacades fins a un conjunt megalític de gran importància que inclou la cova d’en Daina, un dels espais funeraris més ben conservats de la regió, un lloc màgic on Rodoreda reposava les seves mans “per veure si podia copsar-ne la influència màgica dels corrents tel•lúrics i dels corrents aeris”.
La vegetació de la zona, que inspirà en gran mesura l’obra rodorediana, conforma una espectacular catifa de pins, roures i sureres, i el mirador de les Mirandes, que et manté flotant damunt de la vall d’Aro, és una estampa viva excepcional de la bellesa de la terra, una bellesa que es pot gaudir també resseguint les diverses rutes que hi ha senyalitzades, a més del sender de Gran Recorregut (GR-92). Un bosc d’alzines sureres, situat molt a prop del cementiri on hi ha enterrada Mercè Rodoreda, conserva una aura màgica que va inspirar molts paratges de Quanta, quanta guerra... (1980).
En definitiva, a Romanyà de la Selva es respira, per tots costats, l’alè de Rodoreda, perquè és en aquest petit paradís on l’autora va passar els últims anys de la seva vida, (entre 1972 i 1983), i on va escriure algunes de les pàgines més punyents de la nostra literatura del segle XX: aquí hi va acabar Mirall trencat (1974), hi va crear Viatges i flors (1980) i hi va començar i acabar Quanta quanta guerra... (1980). Ella parlava així de Romanyà: “És sensacional. Les cases estan bastant separades les unes de les altres, situades al cim d'una muntanya lleugera des d'on es pot veure amb una girada d'ulls el mar i la cresta blanca dels Pirineus. Són cases alegres, a quatre vents, totes de dos-cents metres, amb grans obertures: molt vidre i poc maó».
La llar d’una gran ploma
La casa de Rodorea a Romanyà, que actualment resta pràcticament amagada per la fullaraca, se la va fer construir l’autora just al costat d’El Senyal Vell, la casa de la seva amiga Carme Manrubia, on també hi residí durant una temporada. Rodoreda la va estrenar l’any 1979 i allà hi va escriure el següent: “He vingut a Romanyà de la Selva a morir. A viure a Romanyà de la Selva i a morir-hi. És preciós. On és, la casa té una vista meravellosa. Veig el mar. És a dir, veig mig Catalunya, el mar, els Pirineus, unes muntanyes davant que tenen tots els blaus que es pugui imaginar, cap al tard, que és una meravella. És preciós... i tant cel, i tants arbres, i tant bosc... M’agrada molt aquesta pau, les alzines, les Gavarres... És la llibertat!”.
Documentat des de l’any 1019, destaca pel seu petit nucli antic, que està inserit dins d’un espai natural protegit i constituït, tan sols, per càlides cases pairals, una rectoria i l’església de Sant Martí de Romanyà. La masia El Refugi, que fou un dels motors principals de l’economia del poble, és avui destacada per haver esdevingut el lloc que acollí Rodoreda durant un temps, al seu encontre inicial amb Romanyà, mentre la seva amiga Carme Manrubia s’estava construint una casa en un terreny que havia adquirit a la població. Després, l’escriptora sovintejaria el lloc per anar-hi a dinar, especialment, quan tenia convidats. D’altra banda, la petita església preromànica de Sant Martí, que té una nau de planta de creueria del segle X i una torre del segle XI, és el temple on es va celebrar el dol de Rodoreda.
La gent de Romanyà, que es va segregar de Castell d’Aro a mitjan segle XIX i s’ha dedicat principalment a l’explotació dels recursos forestals i al cultiu (tot i que avui el turisme és una peça clau pel seu desenvolupament), ha sabut mantenir l’autenticitat i el caràcter autòcton que li és propi malgrat estar a 6 quilòmetres de la costa Brava centre, un dels punts més turístics de la nostra terra. De fet, a la dècada dels 60, un dels propietaris rurals de la zona emprengué la creació d’una urbanització adjacent al nucli antic que encara existeix, i que és el lloc que Rodoreda va triar per passar els seus últims anys de vida, una zona reconeguda de segones residències.
Amb tot, en només uns quilòmetres quadrats, aquesta població baixempordanesa concentra un patrimoni històric riquíssim que no es pot deixar perdre; des d’un gran nombre de fonts destacades fins a un conjunt megalític de gran importància que inclou la cova d’en Daina, un dels espais funeraris més ben conservats de la regió, un lloc màgic on Rodoreda reposava les seves mans “per veure si podia copsar-ne la influència màgica dels corrents tel•lúrics i dels corrents aeris”.
La vegetació de la zona, que inspirà en gran mesura l’obra rodorediana, conforma una espectacular catifa de pins, roures i sureres, i el mirador de les Mirandes, que et manté flotant damunt de la vall d’Aro, és una estampa viva excepcional de la bellesa de la terra, una bellesa que es pot gaudir també resseguint les diverses rutes que hi ha senyalitzades, a més del sender de Gran Recorregut (GR-92). Un bosc d’alzines sureres, situat molt a prop del cementiri on hi ha enterrada Mercè Rodoreda, conserva una aura màgica que va inspirar molts paratges de Quanta, quanta guerra... (1980).
En definitiva, a Romanyà de la Selva es respira, per tots costats, l’alè de Rodoreda, perquè és en aquest petit paradís on l’autora va passar els últims anys de la seva vida, (entre 1972 i 1983), i on va escriure algunes de les pàgines més punyents de la nostra literatura del segle XX: aquí hi va acabar Mirall trencat (1974), hi va crear Viatges i flors (1980) i hi va començar i acabar Quanta quanta guerra... (1980). Ella parlava així de Romanyà: “És sensacional. Les cases estan bastant separades les unes de les altres, situades al cim d'una muntanya lleugera des d'on es pot veure amb una girada d'ulls el mar i la cresta blanca dels Pirineus. Són cases alegres, a quatre vents, totes de dos-cents metres, amb grans obertures: molt vidre i poc maó».
La llar d’una gran ploma
La casa de Rodorea a Romanyà, que actualment resta pràcticament amagada per la fullaraca, se la va fer construir l’autora just al costat d’El Senyal Vell, la casa de la seva amiga Carme Manrubia, on també hi residí durant una temporada. Rodoreda la va estrenar l’any 1979 i allà hi va escriure el següent: “He vingut a Romanyà de la Selva a morir. A viure a Romanyà de la Selva i a morir-hi. És preciós. On és, la casa té una vista meravellosa. Veig el mar. És a dir, veig mig Catalunya, el mar, els Pirineus, unes muntanyes davant que tenen tots els blaus que es pugui imaginar, cap al tard, que és una meravella. És preciós... i tant cel, i tants arbres, i tant bosc... M’agrada molt aquesta pau, les alzines, les Gavarres... És la llibertat!”.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
