L’ànima mater de Linòleum, Maria Coma, té la mà trencada en l’ofici de donar forma a músiques per a curtmetratges, documentals, anuncis i falques de ràdio; és a dir, que, als seus 24 anys, s’ha dedicat, pràcticament durant tota la vida, a estudiar música i a crear-la per als altres. Ara, des de la primavera de 2009, s’ha permès el luxe de trencar aquesta tendència i ha sorprès el món amb el seu primer treball discogràfic propi: Linòleum (Amniòtic Records, 2009), una òpera prima que pren nom d’estampa artística i que recull onze cançons per perdre’s carregades d’exquisits matisos instrumentals i d’un imaginari propi parent del surrealisme més dalinià, on els felins esgarrapen gran part del protagonisme.
Homes de fil, paraigües vermells que protegeixen esquimals, un cel dolç, peixos de lavabo que es mengen decorats, núvols de blue tack, pomes que riuen, terres de gelatina, óssos formiguers que xuclen llàgrimes, pallassos entre les dents, animals encorbats i –òbviament– gats blaus adoptats és el que et trobes dins d’aquesta “capsa de sorpreses musical” (perquè, a cops, les notes de Linòleum et porten a la música de les capses de nines de Pascal Comelade). Tot plegat conviu en estranya harmonia amb jocs de delicades veus i un univers instrumental extensíssim: pianos de cua, pianos elèctrics, percussions, baixos, ukeles, trompetes, bateries, arpes, clarinets, violoncels, violins, trombons, cures, ouds, flugels, metal•lòfons i carrillons; sense oblidar sorolls de plats, olles, serres, bombolles, gotes, rellotges, discs de vinil, tocs de mans i xiuxiueigs. Tots aquests ingredients, units com per art de màgia, creen textures sonores infinites que et fan afinar l’oïda sense voler i et submergeixen en una estranya atmosfera que captiva i fascina, que gairebé hipnotitza.
L’estil d’aquesta nova dama de la música apartada de les modes és tan divers i ric, però tan diferent alhora del que estem habituats a escoltar, que no es pot descriure, o, al contrari, que et dispara mentalment un lèxic brutal que no para de brollar. És un estil exquisit, detallat, preciosista i abarrocat però molt tranquil, tant que et permet mastegar el temps i empassar-te l’univers que descriu a trossos. Linòleum et transporta a un llenguatge sonor tremendament versàtil i a unes composicions lletrístiques carregades d’imatges suggerents i interpretades amb gran potencial i maduresa. La música de Maria Coma és una música delicada i onírica, sensible i impetuosa, una música que és el resultat d’un minuciós treball d’exploració sensorial que ha demanat temps i paciència i que ha culminat en un creatiu univers naïf difícil d’oblidar, tot i que també apareixen dreceres secretes que et porten cap a la banda fosca i profunda de la vida, aquella que més angoixa. Sens dubte, el millor i únic remei per endinsar-s’hi és escoltar el Linòleum. En qualsevol cas, caldrà, segur, no perdre de vista aquest nou nom de l’escena musical catalana: Maria Coma, perquè ens farà parlar en més d’una ocasió.
Llegiu una entrevista amb Maria Coma
No hay comentarios:
Publicar un comentario