Una estona amb Maria Coma

S’ha passat la vida escoltant música, i també estudiant-la, tot i que assegura que no havia tingut mai la sensació que s’hi dedicaria, perquè “tenia el pensament que ser músic era molt dur”. Els anys, però, han anat passant (tot i la seva joventut), i potser el fet que no es prengués la música com una obligació, sinó com una devoció, ha estat el que li ha permès acabar-s’hi dedicant. Professionalment, va començar amb U_mä al costat de Pau Vallvé, amb qui va treure un disc i va fer la corresponent gira. Mentrestant, creava bandes sonores per a anuncis, curts i algun documental, sense deixar de composar lliurement, fer proves i assajos i gravar-se a mode experimental. De tot aquest treball, i de la convicció que volia fer un disc cent per cent Maria Coma, va néixer Linòleum (Amniòtic Records) l’octubre de 2009. Reconeix que fou ella qui s’autoedità el disc, i que s’ha hagut de sacrificar a fer molts bolos gratuïts per adquirir un rodatge, però ho ha viscut amb la més absoluta normalitat, i el resultat ha estat una agenda amb més de 60 concerts programats. Ara que ha acabat la llicenciatura en Comunicació Audiovisual, i amb tan sols 24 anys, dedica totes les hores del dia a allò que mai hagués pensat que faria de forma professional.

Maria, com et defineixes: com a músic, com a compositora, com a cantant...?
El terme “músic” m’agrada més, perquè és més genèric. Ho dic perquè, tot i que el meu instrument principal és el piano, de vegades necessito altres sons i toco altres instruments, com la guitarra espanyola, si cal, encara que no sóc guitarrista.

...O sigui que no tens por d’experimentar?
No, jo m’atreveixo amb tot i m’agrada, perquè penso que això et va obrint portes. De fet, jo vaig passar de tocar música clàssica durant molts anys al jazz, i això em va obrir molts altres camins. Està bé anar provant diferents instruments, maneres de tocar, estils... Crec que tot això fa que una persona sigui una mica més músic, no tan instrumentista.

Però un instrumentista és també un músic...
Sí, però el que vull dir és que jo entenc l’instrumentista com aquell que no surt del seu instrument, que el domina perfectament però que no sap fer una altra cosa; en canvi, crec que el músic experimenta més. Jo m’identifico amb aquest darrer.

Amb en Pau, a més de ser parella, esteu junts en aquest teu últim projecte, però també vas formar U_mä amb ell. Què ha fet que ara et presentis com Maria Coma? No podíeu haver continuat essent U_mä?
No, perquè a U-mä composem i cantem tots dos, i el concepte musical és molt diferent: és quelcom molt instrumental, molt tàntric; no hi ha una estructura de cançó amb una lletra llarga, sinó que la veu passa a ser un instrument més.

I com t’has sentit fent aquest disc?
Molt bé, perquè, en ser un primer disc, no tens cap mena de pressió, ningú et coneix i pots fer el que et doni la gana.

A Linòleum sí que has composat tu sola. Quin procediment segueixes, si és que el pots descriure?
En general, sé de què vull parlar, creo primer la música i penso la lletra després, tot i que, de vegades, ho faig a la inversa. En qualsevol cas, pesa més la música que cap altra cosa.

És per això que no apareixen les lletres de les cançons al llibret que acompanya el disc?
Ho vaig decidir així perquè, com que en general no escric mai les lletres, és a dir que no faig lletres musicades sinó que van amb la melodia i s’han de sentir amb el ritme que les acompanya, volia evitar que algú agafés el llibret i el comencés a llegir sense haver sentit la música, perquè no les entendria.

El que sí dius al llibret és que aquest disc és una petita part de tu, del que ets i del que vols dir. I jo et demano: què és el que vols dir?
És difícil definir-ho. Tampoc és que tingui un missatge per predicar com si fos un mecenes, ni que vulgui convèncer ningú de res. Simplement són pensaments meus i situacions que m’he trobat explicades tal com les he viscut. Després, si algú s’hi identifica i li serveix, doncs fantàstic.

El que sí és cert és que la figura del gat està molt present a Linòleum, començant per la caràtula...
Sí. És que hi ha alguna cançó que fa referència a la meva infància, i, quan hi penso, em vénen els gats al cap, perquè de petita en teníem al poble del meu pare. Els gats m’agraden molt i per això els he fet sortir en dues cançons o així... I el tema de la caràtula ve perquè la il•lustradora, que és una noia que sempre dibuixa gats o persones de gat, em va dibuixar i em va encantar, però la veritat és que hi podia haver posat qualsevol altra cosa.

Tornant al teu gust per l’experimentació musical, al disc utilitzes un munt d’instruments que no són habituals (ukeles, cures, ouds, flugels, metal•lòfons, carrillons...), i també algun element que no és pròpiament un instrument, com ampolles o xinxetes. Penses que de tot se’n pot fer música?
Jo penso que sí. Si una persona té musicalitat i ganes de trobar textures diferents, pot fer música fins i tot amb una capsa. La llàstima és que això no ho pots traslladar a un concert...

En aquest sentit, els concerts d’aquesta gira són més pobres que el disc?
Musicalment, sí. De vegades sóc jo sola fent un acústic, però generalment som tres damunt l’escenari. Així és com em crec els concerts i com m’agrada presentar-los, perquè és el so que m’agrada a mi.

La crítica t’ha titllat de nova promesa musical, però no ha sabut on ubicar-te. Això és bo?
Jo considero que sí. A mi mateixa em costa posar-me etiquetes. És més: si me’n posés una, no sabria què fer.

I després, què?
Doncs ja tinc pensat fer un segon disc. No sé quan entraré a estudi, però ja he començat a composar. Serà una altra història diferent, perquè el que crec que no podria fer és seguir fent el mateix. Escolteu l'audio.

Llegiu una crítica de Linòleum