L’1 d’octubre de 1969 és una data per recordar, especialment per tots els gironins i gironines. Acaba de fer 40 anys que, per tercera vegada consecutiva, s’instauraven estudis universitaris a Girona.
Aquestes primeres passes acadèmiques, que aleshores depenien de la Universitat Autònoma de Barcelona, creada tan sols un any abans, van contribuir a situar Girona en el mapa mundial i, sobretot, a començar a fer bullir el desfici i la devoció per l’adquisició de coneixements.
Amb tan sols 141 alumnes, que impartien classes al primer pis de la Casa de Cultura de la ciutat, la universitat va anar fent camí, pas a pas, fins arribar al 12 de desembre de 1991, en què un decret aprovat pel Parlament de Catalunya creà la nova Universitat de Girona, la nostra UdG.
Avui, havent complert ja la majoria d’edat, la Universitat de Girona, que està integrada al sistema d’universitats públiques catalanes, aplega prop de 15000 alumnes i ha esdevingut un espai reconegut que cerca l’excel·lència en la docència i en la recerca, i que participa en el progrés i el desenvolupament de la societat mitjançant la creació, la transmissió, la difusió i la crítica de la ciència, la tècnica, les humanitats, les ciències socials i les arts. A més, a través d’escoles adscrites, d'activitats docents i investigadores, de cursos d’estiu i de promoció entre estudiants de secundària, la UdG s’està projectant com mai en l’àmbit territorial català.
L’àguila: símbol d’aprenentatge, de renovació i d’adaptació al futur
Els primers estudis gironins, antecedents remots de la UdG que avui coneixem, es van portar a terme a l’edifici de Les Àligues, una valuosa construcció del segle XVI alçada al bell mig del casc antic de la ciutat que ara és la seu del Rectoral i que porta incrustat, a la façana, un antic escut renaixentista amb una àliga de dos caps. D’aquí que aquesta au hagi esdevingut el logotip de la institució, símbol de temprança, d’ascensió moral i intel·lectual i de renovació permanent, talment com les seves plomes.
domingo, 25 de octubre de 2009
Ja ho deia "Xènius"
Ara que Figueres està vivint els seus últims mesos de capitalitat cultural catalana, ara que sabem que Badalona és la propera ciutat de la nostra geografia que prendrà aquest relleu, deixeu-me aprofitar l’avinentesa per parlar de quelcom que, de tant en tant, és bo que recordem tots plegats: la necessitat imperiosa que tenim d’adquirir cultura i educació per evolucionar en positiu.
La cultura i l’educació són uns valors bàsics i essencials per aconseguir un desenvolupament personal equilibrat i íntegre i per experimentar un grau de cohesió social que ens permeti conviure sense perdre la llibertat; és el motor més potent que tenim per construir una societat sòlida, segura, rica, variada i coherent basada en la igualtat d’oportunitats. Per això és tan important facilitar a tothom, sense cap discriminació, l’accés a l’educació i a la cultura, tant des de les institucions polítiques i socials més àmplies com des de les escoles, els centres educatius, les consultes professionals i, com no, les famílies. Hem de pensar que tots som agents educatius en potència i ho hem de saber aprofitar, per nosaltres i pels que vindran, pel present i pel futur. La nostra millor garantia de benestar és, sense dubte, facilitar l’accés a la cultura i l’educació a totes les persones implicant totes les capes de la societat per arribar a aconseguir, en definitiva, que cadascú tingui capacitat d’aprendre per sí mateix, una capacitat indiscutible per poder-se adaptar en tot moment a les necessitats canviants i heterogènies d’una societat que està en constant evolució. Justament per aquestes condicions del món que ens ha tocat viure, l’ensenyament-aprenentatge no només implica transmetre i adquirir uns coneixements determinats, sinó també actituds, valors, normes, habilitats i capacitats de decisió que ens ajudaran a anar traçant el nostre camí des de menuts. Aprofitem, doncs, per cultivar-nos com a persones i per transmetre aquesta idea als que ens envolten, perquè fer-ho és, de totes totes, un autèntic plaer.
...Ja ho deia “Xènius”
Fa 100 anys, l’escriptor i periodista Eugeni d’Ors (conegut amb el pseudònim de “Xènius”) ja feia una crida als seus lectors per adquirir cultura. No us perdeu les seves paraules, molt adients, per altra banda, en els temps de sequera que estem vivint:
Oh pluja! [...] Tu proporciones ocasió a què llegeixin llibres alguns homes que no llegirien llibres [...] Potser per a l’establiment definitiu de la nostra civilitat ens convindria això; que plogués –no, tant com ploure, no- que plovisquejés tres anys de carrera, aquí... Amb això ens estaríem a casa, aniríem als círcols, als salons, als teatres, però no a passejar. Dies de sol només ne necessitaríem uns quants: els d’eleccions, els de cabdals manifestacions polítiques... Faríem bona feina, així. I després de tres anys ja començaríem a tenir dret, sense perill, al bon sol, i ja ens assemblaríem lo suficient a París per començar a pensar en assemblar-nos a Atenes.
La cultura i l’educació són uns valors bàsics i essencials per aconseguir un desenvolupament personal equilibrat i íntegre i per experimentar un grau de cohesió social que ens permeti conviure sense perdre la llibertat; és el motor més potent que tenim per construir una societat sòlida, segura, rica, variada i coherent basada en la igualtat d’oportunitats. Per això és tan important facilitar a tothom, sense cap discriminació, l’accés a l’educació i a la cultura, tant des de les institucions polítiques i socials més àmplies com des de les escoles, els centres educatius, les consultes professionals i, com no, les famílies. Hem de pensar que tots som agents educatius en potència i ho hem de saber aprofitar, per nosaltres i pels que vindran, pel present i pel futur. La nostra millor garantia de benestar és, sense dubte, facilitar l’accés a la cultura i l’educació a totes les persones implicant totes les capes de la societat per arribar a aconseguir, en definitiva, que cadascú tingui capacitat d’aprendre per sí mateix, una capacitat indiscutible per poder-se adaptar en tot moment a les necessitats canviants i heterogènies d’una societat que està en constant evolució. Justament per aquestes condicions del món que ens ha tocat viure, l’ensenyament-aprenentatge no només implica transmetre i adquirir uns coneixements determinats, sinó també actituds, valors, normes, habilitats i capacitats de decisió que ens ajudaran a anar traçant el nostre camí des de menuts. Aprofitem, doncs, per cultivar-nos com a persones i per transmetre aquesta idea als que ens envolten, perquè fer-ho és, de totes totes, un autèntic plaer.
...Ja ho deia “Xènius”
Fa 100 anys, l’escriptor i periodista Eugeni d’Ors (conegut amb el pseudònim de “Xènius”) ja feia una crida als seus lectors per adquirir cultura. No us perdeu les seves paraules, molt adients, per altra banda, en els temps de sequera que estem vivint:
Oh pluja! [...] Tu proporciones ocasió a què llegeixin llibres alguns homes que no llegirien llibres [...] Potser per a l’establiment definitiu de la nostra civilitat ens convindria això; que plogués –no, tant com ploure, no- que plovisquejés tres anys de carrera, aquí... Amb això ens estaríem a casa, aniríem als círcols, als salons, als teatres, però no a passejar. Dies de sol només ne necessitaríem uns quants: els d’eleccions, els de cabdals manifestacions polítiques... Faríem bona feina, així. I després de tres anys ja començaríem a tenir dret, sense perill, al bon sol, i ja ens assemblaríem lo suficient a París per començar a pensar en assemblar-nos a Atenes.
viernes, 23 de octubre de 2009
50 anys de NC
Enguany s’estan commemorant els 50 anys del naixement de la Nova Cançó. Amb motiu d’aquest aniversari, s’han programat tota una sèrie d’actuacions, exposicions... i, fins i tot, s’ha publicat un llibre recordatori de l’efemèride i s’ha reeditat el disc recopilatori Audiència pública (el primer treball d’Els Setze Jutges).
Un dels últims actes estiuencs d’homenatge a aquest moviment musical de la dècada dels 50 inspirat en la cançó francesa va tenir lloc a Figueres en el marc del Festival Acústica de la ciutat. Marc Parrot presentà, el 26 d’agost, el concert 50 NC Lletra i Música, que repassà alguns dels temes més emblemàtics de l’època en qüestió.
La Nova Cançó va obrir camí
Parlar dels orígens de la cançó catalana i del que avui coneixem com rock català suposa, indiscutiblement, fer referència a Els Setze Jutges, un grup de cantautors fundat el 1961 per Miquel Porter, Remei Margarit i Josep Maria Espinàs que sortí a la llum tímidament en el sí d’una regió especialment tocada per la repressió franquista amb el propòsit d’impulsar l’anomenada Nova Cançó i reivindicar la normalització de la llengua catalana en el món de la música moderna. De fet, la llavor de la Nova Cançó la va plantar l’intel·lectual Lluís Serrahima quan escrigué, l’any 1959, el manifest fundacional d’Els Setze Jutges, que es publicà a la revista Germinabit sota el títol Ens calen cançons d’ara.
Certament, el reclam va tenir èxit, perquè, el 6 de desembre de 1961, Miquel Porter, Remei Margarit i Josep Maria Espinàs van cantar les seves cançons –en català, és clar– al Centre d’Influència Catòlica Femenina. Més tard, aquest nucli inicial de cantautors s’anà engrandint amb figures com Delfí Abella, Francesc Pi de la Serra, Guillermina Motta, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach i Rafael Subirachs, entre d’altres. Tots ells foren batejats sota el renom d’autors de protesta degut al caire crític de les seves cançons.
Poc a poc, la professionalització d’algunes de les figures d’aquesta primera fornada artístico-musical autòctona i la diversificació d’opcions artístiques i posicions personals provocaren la desaparició del terme Nova Cançó en favor de la Cançó Catalana, que es va consolidar definitivament als anys setanta, essent un bon indicador d’aquest fenomen la sisena edició del Festival de les Sis Hores de Canet (1976), que va aplegar 60000 persones.
Mentre tant, la unitat en la defensa del català i la lluita contra la dictadura promogueren tot un seguit de noves figures, com és el cas del grup Els Esquirols, La Trinca, Joan Isaac, Pere Tàpies, Ramon Muntaner, Marina Rossell..., sense oblidar Pau Riba, Ia i Batiste o Jaume Sisa, que formaren un grup a part influït fortament per la música anglosaxona i l’univers underground.
Paral·lelament, formacions tan conegudes com la Companyia Elèctrica Dharma o La Salseta del Poble Sec donaven les primeres passes en el món del rock català, que foren seguides a finals dels vuitanta per Els Pets, Sau, Sopa de Cabra, Sangtraït, Lax’n’Busto, Umpah-pah, Kitsch, Bars.... Però el testimoni més remarcable del boom d’aquest corrent musical fou el primer macroconcert de rock català que se celebrà al Palau Sant Jordi de Barcelona la nit del 14 de juny de 1991, on formaren cartellera els grups més representatius del moment, “Els 4 Grans”, els deien: Els Pets, Sangtraït, Sau i Sopa de Cabra, que no només aconseguiren omplir el recinte, sinó que assoliren una xifra rècord d’assistència en un local tancat, aplegant un total de 22104 persones sota una mateixa veu.
Una gran quantitat de bandes, animades per l’èxit dels més primerencs, es van llençar a l’aventura arribant a guanyar-se el seu propi públic: Mi-Te’ls, La Gran Aventura, 080, Tancat per Defunció, d’Estranquis, 1-6, U-Tòpics, Pàrking, Ja T’ho Diré, Karda Fàstic, Ocults...
Molts eren els que, en aquells moments, creien que totes aquestes bandes tenien els dies comptats, que no significaven res més que una estratègia impulsada per les institucions catalanes per tal d’accelerar el procés de normalització lingüística, que, almenys en termes musicals, ja s’estava produint de forma espontània. Però és evident que no ha estat així, ja que existeixen un gran nombre de grups que continuen en actiu traient discs al mercat i pujant als escenaris per fer vibrar el seu públic més fidel. I és que el panorama de la música en català no deixa de créixer, tant en quantitat com en varietat, i ens dibuixa un futur molt esperançador per a la música de casa nostra.
Un dels últims actes estiuencs d’homenatge a aquest moviment musical de la dècada dels 50 inspirat en la cançó francesa va tenir lloc a Figueres en el marc del Festival Acústica de la ciutat. Marc Parrot presentà, el 26 d’agost, el concert 50 NC Lletra i Música, que repassà alguns dels temes més emblemàtics de l’època en qüestió.
La Nova Cançó va obrir camí
Parlar dels orígens de la cançó catalana i del que avui coneixem com rock català suposa, indiscutiblement, fer referència a Els Setze Jutges, un grup de cantautors fundat el 1961 per Miquel Porter, Remei Margarit i Josep Maria Espinàs que sortí a la llum tímidament en el sí d’una regió especialment tocada per la repressió franquista amb el propòsit d’impulsar l’anomenada Nova Cançó i reivindicar la normalització de la llengua catalana en el món de la música moderna. De fet, la llavor de la Nova Cançó la va plantar l’intel·lectual Lluís Serrahima quan escrigué, l’any 1959, el manifest fundacional d’Els Setze Jutges, que es publicà a la revista Germinabit sota el títol Ens calen cançons d’ara.
Certament, el reclam va tenir èxit, perquè, el 6 de desembre de 1961, Miquel Porter, Remei Margarit i Josep Maria Espinàs van cantar les seves cançons –en català, és clar– al Centre d’Influència Catòlica Femenina. Més tard, aquest nucli inicial de cantautors s’anà engrandint amb figures com Delfí Abella, Francesc Pi de la Serra, Guillermina Motta, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach i Rafael Subirachs, entre d’altres. Tots ells foren batejats sota el renom d’autors de protesta degut al caire crític de les seves cançons.
Poc a poc, la professionalització d’algunes de les figures d’aquesta primera fornada artístico-musical autòctona i la diversificació d’opcions artístiques i posicions personals provocaren la desaparició del terme Nova Cançó en favor de la Cançó Catalana, que es va consolidar definitivament als anys setanta, essent un bon indicador d’aquest fenomen la sisena edició del Festival de les Sis Hores de Canet (1976), que va aplegar 60000 persones.
Mentre tant, la unitat en la defensa del català i la lluita contra la dictadura promogueren tot un seguit de noves figures, com és el cas del grup Els Esquirols, La Trinca, Joan Isaac, Pere Tàpies, Ramon Muntaner, Marina Rossell..., sense oblidar Pau Riba, Ia i Batiste o Jaume Sisa, que formaren un grup a part influït fortament per la música anglosaxona i l’univers underground.
Paral·lelament, formacions tan conegudes com la Companyia Elèctrica Dharma o La Salseta del Poble Sec donaven les primeres passes en el món del rock català, que foren seguides a finals dels vuitanta per Els Pets, Sau, Sopa de Cabra, Sangtraït, Lax’n’Busto, Umpah-pah, Kitsch, Bars.... Però el testimoni més remarcable del boom d’aquest corrent musical fou el primer macroconcert de rock català que se celebrà al Palau Sant Jordi de Barcelona la nit del 14 de juny de 1991, on formaren cartellera els grups més representatius del moment, “Els 4 Grans”, els deien: Els Pets, Sangtraït, Sau i Sopa de Cabra, que no només aconseguiren omplir el recinte, sinó que assoliren una xifra rècord d’assistència en un local tancat, aplegant un total de 22104 persones sota una mateixa veu.
Una gran quantitat de bandes, animades per l’èxit dels més primerencs, es van llençar a l’aventura arribant a guanyar-se el seu propi públic: Mi-Te’ls, La Gran Aventura, 080, Tancat per Defunció, d’Estranquis, 1-6, U-Tòpics, Pàrking, Ja T’ho Diré, Karda Fàstic, Ocults...
Molts eren els que, en aquells moments, creien que totes aquestes bandes tenien els dies comptats, que no significaven res més que una estratègia impulsada per les institucions catalanes per tal d’accelerar el procés de normalització lingüística, que, almenys en termes musicals, ja s’estava produint de forma espontània. Però és evident que no ha estat així, ja que existeixen un gran nombre de grups que continuen en actiu traient discs al mercat i pujant als escenaris per fer vibrar el seu públic més fidel. I és que el panorama de la música en català no deixa de créixer, tant en quantitat com en varietat, i ens dibuixa un futur molt esperançador per a la música de casa nostra.
miércoles, 21 de octubre de 2009
Oblidem-nos d'Amenábar (...per un moment)
Ágora. L’última creació del director de cine xilè Alejandro Amenábar. 5,37 milions d’euros de recaptació durant el cap de setmana de la seva estrena (del 9 a l’11 d’octubre). Comencem bé, però, alerta, perquè aquest èxit de taquilla absolutament devastador –ha esdevingut ja el millor debut d’una pel·lícula durant el 2009– no té perquè indicar res pel que fa a la qualitat del film. Probablement, aquest fet massiu tan sols ens estigui assenyalant, d’una banda, que les estratègies de màrqueting que s’han emparat per promocionar la pel·lícula han estat eficaces (recordem, a més, que Telecinco n’és la productora majoritària en haver aportat un 88% del pressupost), i, de l’altra, que el gran públic s’ha sentit cridat a anar al cinema atret pel nom d’un director que, en la seva última creació (Mar adentro, 2004), va aconseguir endur-se 14 Goyas a casa i l’Óscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. Aquest fet, automàticament, ha arrencat elogis dels que creuen cegament en tot el que fa el jove director (amenabaristes, en diríem?), i crítiques d’aquells que, d’ençà que va triomfar amb Mar adentro, li tenen posat el dit a l’ull. Fins i tot un col·lectiu d’experts ha criticat el protagonisme d’Hipatia a la pel·lícula per considerar que, no tan sols queden poques restes de la seva obra, sinó que es deixa entreveure que ella fou la descobridora de la teoria heliocèntrica quan, en realitat, aquest mèrit se li atorga a Kepler. Cal, realment, perdre una mínima noció analítica per salvaguardar el “Creador” o, al contrari, esperar a trobar el mínim error al film per llançar-se-li a la jugular? Què passaria si ens oblidéssim d’Amenábar per un moment? Contextualitzar una pel·lícula per analitzar-la és bàsic, d’acord, però permeteu-me el luxe de fer aquest exercici de focalització en el propi film sense tenir en compte les lletres que l’han dirigit. A veure què passa...
Començo per reivindicar –només faltaria!– el dret de qualsevol director o guionista a triar el tema principal de la seva pel·lícula. Que, a partir d’una història real, s’incloguin informacions fictícies laterals o que es vulgui posar més èmfasi en una faceta que en una altra de la protagonista és una llicència que no té res de pecaminós. Estem parlant de cinema, senyores i senyors!
Ágora és un film històric ambientat als carrers d’Alexandria del segle IV, quan Egipte es trobava sota el domini de l’Imperi Romà i el cristianisme pretenia convertir-se en l’única religió oficial de l’Imperi. En principi, no és, doncs, cap Best-seller portat a la gran pantalla que pogués garantir un èxit segur; és una clara aposta de risc per presentar una història universal (gens habitual en la filmografia espanyola, d’altra banda) que, com a tal, pot impactar l’espectador o deixar-lo indiferent. En qualsevol cas, aquest té molts punts per on agafar-se, perquè hi ha història, drama, amor, intel·lectualisme, crítica social i, fins i tot, moralitat. Malgrat tot, però, són 126 minuts que, a talls, s’eternitzen, perquè els personatges, si bé estan interpretats amb correcció (simplement això, fins i tot en el cas de Rachel Weisz, la protagonista), són massa superficials. No es pot dir que no hi havia temps per fer-ne una anàlisi psicològica, ideològica i motivacional més profunda. Aquí, s’han quedat curts.
Això sí: l’ambientació, els decorats, el vestuari, els efectes i tota la part visual de la pel·lícula és impecable i, de fet, això és el que l’eleva al nivell de les grans superproduccions cinematogràfiques (a algun lloc s’havien de notar els 50 milions d’euros que ha costat rodar-la, liderant així el rànquing dels films més cars del cinema espanyol).
En resum –i ara sí que ja “rescato” Amenábar en ple exercici de consciència–, el director xilè es pot endur un aplaudiment pel resultat obtingut en el gènere èpic, tan distant del que havia fet fins ara a Tesis (1996), Abre los ojos (1997), Los Otros (2001) o Mar adentro (2004). Pot ser sí que val per a tot, però no és convenient creure-s’ho massa perquè hi ha el perill de caure de cop escales avall.
Començo per reivindicar –només faltaria!– el dret de qualsevol director o guionista a triar el tema principal de la seva pel·lícula. Que, a partir d’una història real, s’incloguin informacions fictícies laterals o que es vulgui posar més èmfasi en una faceta que en una altra de la protagonista és una llicència que no té res de pecaminós. Estem parlant de cinema, senyores i senyors!
Ágora és un film històric ambientat als carrers d’Alexandria del segle IV, quan Egipte es trobava sota el domini de l’Imperi Romà i el cristianisme pretenia convertir-se en l’única religió oficial de l’Imperi. En principi, no és, doncs, cap Best-seller portat a la gran pantalla que pogués garantir un èxit segur; és una clara aposta de risc per presentar una història universal (gens habitual en la filmografia espanyola, d’altra banda) que, com a tal, pot impactar l’espectador o deixar-lo indiferent. En qualsevol cas, aquest té molts punts per on agafar-se, perquè hi ha història, drama, amor, intel·lectualisme, crítica social i, fins i tot, moralitat. Malgrat tot, però, són 126 minuts que, a talls, s’eternitzen, perquè els personatges, si bé estan interpretats amb correcció (simplement això, fins i tot en el cas de Rachel Weisz, la protagonista), són massa superficials. No es pot dir que no hi havia temps per fer-ne una anàlisi psicològica, ideològica i motivacional més profunda. Aquí, s’han quedat curts.
Això sí: l’ambientació, els decorats, el vestuari, els efectes i tota la part visual de la pel·lícula és impecable i, de fet, això és el que l’eleva al nivell de les grans superproduccions cinematogràfiques (a algun lloc s’havien de notar els 50 milions d’euros que ha costat rodar-la, liderant així el rànquing dels films més cars del cinema espanyol).
En resum –i ara sí que ja “rescato” Amenábar en ple exercici de consciència–, el director xilè es pot endur un aplaudiment pel resultat obtingut en el gènere èpic, tan distant del que havia fet fins ara a Tesis (1996), Abre los ojos (1997), Los Otros (2001) o Mar adentro (2004). Pot ser sí que val per a tot, però no és convenient creure-s’ho massa perquè hi ha el perill de caure de cop escales avall.
martes, 20 de octubre de 2009
Pep Sala es renova
Pep Sala s'ha tancat al seu estudi de Santa Eulàlia de Riuprimer durant aquest mes d'octubre per enregistrar un nou disc, del qual encara no en sabem els detalls. El que sí podem avançar és que està programant la nova gira 2009-2010, que s'encetarà oficialment a la sala Luz de Gas el proper 12 de desembre. Aquest proper espectacle, que inclourà una escenografia diferent i percusions i veus renovades, portarà el músic vigatà i la seva banda arreu de les poblacions catalanes. Abans, però, podrem fer-ne un tastet el 20 de novembre a Vilafranca del Penedès i el 4 de desembre a Mataró.
L'últim treball de Pep Sala fins al moment és el Manual teòric i pràctic sobre el pas del temps (L'Indi Music, 2008), una compilació de cançons ja editades desdoblada en dos: el manual teòric, creat a l'estudi, i el manual pràctic, gravat en directe. En aquesta ocasió, però, va comptar amb la inestimable col·laboració de músics de la talla de Robbie Robertson, Pino Palladino o Ian Thomas.
Ens hem de remuntar a l'any 2006 per anar a cercar la seva última creació 100% inèdita fins aleshores, amb Un petit moment de dubte (Picap). Entremig, Cants de pau (L'Indi Music, 2006) fou el resultat d'un treball conjunt amb la Coral de la Federació Catalana de Pueri Cantores i la Coral Jove de la Federació de Cors Clavé que es gravà al Palau Olimpic de Badalona i que serví de tanca d'or del Fòrum Barcelona 2004.
L'últim treball de Pep Sala fins al moment és el Manual teòric i pràctic sobre el pas del temps (L'Indi Music, 2008), una compilació de cançons ja editades desdoblada en dos: el manual teòric, creat a l'estudi, i el manual pràctic, gravat en directe. En aquesta ocasió, però, va comptar amb la inestimable col·laboració de músics de la talla de Robbie Robertson, Pino Palladino o Ian Thomas.
Ens hem de remuntar a l'any 2006 per anar a cercar la seva última creació 100% inèdita fins aleshores, amb Un petit moment de dubte (Picap). Entremig, Cants de pau (L'Indi Music, 2006) fou el resultat d'un treball conjunt amb la Coral de la Federació Catalana de Pueri Cantores i la Coral Jove de la Federació de Cors Clavé que es gravà al Palau Olimpic de Badalona i que serví de tanca d'or del Fòrum Barcelona 2004.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
