Enguany s’estan commemorant els 50 anys del naixement de la Nova Cançó. Amb motiu d’aquest aniversari, s’han programat tota una sèrie d’actuacions, exposicions... i, fins i tot, s’ha publicat un llibre recordatori de l’efemèride i s’ha reeditat el disc recopilatori Audiència pública (el primer treball d’Els Setze Jutges).
Un dels últims actes estiuencs d’homenatge a aquest moviment musical de la dècada dels 50 inspirat en la cançó francesa va tenir lloc a Figueres en el marc del Festival Acústica de la ciutat. Marc Parrot presentà, el 26 d’agost, el concert 50 NC Lletra i Música, que repassà alguns dels temes més emblemàtics de l’època en qüestió.
La Nova Cançó va obrir camí
Parlar dels orígens de la cançó catalana i del que avui coneixem com rock català suposa, indiscutiblement, fer referència a Els Setze Jutges, un grup de cantautors fundat el 1961 per Miquel Porter, Remei Margarit i Josep Maria Espinàs que sortí a la llum tímidament en el sí d’una regió especialment tocada per la repressió franquista amb el propòsit d’impulsar l’anomenada Nova Cançó i reivindicar la normalització de la llengua catalana en el món de la música moderna. De fet, la llavor de la Nova Cançó la va plantar l’intel·lectual Lluís Serrahima quan escrigué, l’any 1959, el manifest fundacional d’Els Setze Jutges, que es publicà a la revista Germinabit sota el títol Ens calen cançons d’ara.
Certament, el reclam va tenir èxit, perquè, el 6 de desembre de 1961, Miquel Porter, Remei Margarit i Josep Maria Espinàs van cantar les seves cançons –en català, és clar– al Centre d’Influència Catòlica Femenina. Més tard, aquest nucli inicial de cantautors s’anà engrandint amb figures com Delfí Abella, Francesc Pi de la Serra, Guillermina Motta, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach i Rafael Subirachs, entre d’altres. Tots ells foren batejats sota el renom d’autors de protesta degut al caire crític de les seves cançons.
Poc a poc, la professionalització d’algunes de les figures d’aquesta primera fornada artístico-musical autòctona i la diversificació d’opcions artístiques i posicions personals provocaren la desaparició del terme Nova Cançó en favor de la Cançó Catalana, que es va consolidar definitivament als anys setanta, essent un bon indicador d’aquest fenomen la sisena edició del Festival de les Sis Hores de Canet (1976), que va aplegar 60000 persones.
Mentre tant, la unitat en la defensa del català i la lluita contra la dictadura promogueren tot un seguit de noves figures, com és el cas del grup Els Esquirols, La Trinca, Joan Isaac, Pere Tàpies, Ramon Muntaner, Marina Rossell..., sense oblidar Pau Riba, Ia i Batiste o Jaume Sisa, que formaren un grup a part influït fortament per la música anglosaxona i l’univers underground.
Paral·lelament, formacions tan conegudes com la Companyia Elèctrica Dharma o La Salseta del Poble Sec donaven les primeres passes en el món del rock català, que foren seguides a finals dels vuitanta per Els Pets, Sau, Sopa de Cabra, Sangtraït, Lax’n’Busto, Umpah-pah, Kitsch, Bars.... Però el testimoni més remarcable del boom d’aquest corrent musical fou el primer macroconcert de rock català que se celebrà al Palau Sant Jordi de Barcelona la nit del 14 de juny de 1991, on formaren cartellera els grups més representatius del moment, “Els 4 Grans”, els deien: Els Pets, Sangtraït, Sau i Sopa de Cabra, que no només aconseguiren omplir el recinte, sinó que assoliren una xifra rècord d’assistència en un local tancat, aplegant un total de 22104 persones sota una mateixa veu.
Una gran quantitat de bandes, animades per l’èxit dels més primerencs, es van llençar a l’aventura arribant a guanyar-se el seu propi públic: Mi-Te’ls, La Gran Aventura, 080, Tancat per Defunció, d’Estranquis, 1-6, U-Tòpics, Pàrking, Ja T’ho Diré, Karda Fàstic, Ocults...
Molts eren els que, en aquells moments, creien que totes aquestes bandes tenien els dies comptats, que no significaven res més que una estratègia impulsada per les institucions catalanes per tal d’accelerar el procés de normalització lingüística, que, almenys en termes musicals, ja s’estava produint de forma espontània. Però és evident que no ha estat així, ja que existeixen un gran nombre de grups que continuen en actiu traient discs al mercat i pujant als escenaris per fer vibrar el seu públic més fidel. I és que el panorama de la música en català no deixa de créixer, tant en quantitat com en varietat, i ens dibuixa un futur molt esperançador per a la música de casa nostra.
viernes, 23 de octubre de 2009
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario