Hi ha un minúscul poblet dins del municipi de Santa Cristina d’Aro (Baix Empordà), al cor de les Gavarres, que, a més de guardar una gran bellesa paisatgística, ens lliga fortament a una de les autores més universals de la narrativa catalana contemporània, una de les més traduïdes. Som a Romanyà de la Selva i el personatge més representatiu que evoca és Mercè Rodoreda.
Documentat des de l’any 1019, destaca pel seu petit nucli antic, que està inserit dins d’un espai natural protegit i constituït, tan sols, per càlides cases pairals, una rectoria i l’església de Sant Martí de Romanyà. La masia El Refugi, que fou un dels motors principals de l’economia del poble, és avui destacada per haver esdevingut el lloc que acollí Rodoreda durant un temps, al seu encontre inicial amb Romanyà, mentre la seva amiga Carme Manrubia s’estava construint una casa en un terreny que havia adquirit a la població. Després, l’escriptora sovintejaria el lloc per anar-hi a dinar, especialment, quan tenia convidats. D’altra banda, la petita església preromànica de Sant Martí, que té una nau de planta de creueria del segle X i una torre del segle XI, és el temple on es va celebrar el dol de Rodoreda.
La gent de Romanyà, que es va segregar de Castell d’Aro a mitjan segle XIX i s’ha dedicat principalment a l’explotació dels recursos forestals i al cultiu (tot i que avui el turisme és una peça clau pel seu desenvolupament), ha sabut mantenir l’autenticitat i el caràcter autòcton que li és propi malgrat estar a 6 quilòmetres de la costa Brava centre, un dels punts més turístics de la nostra terra. De fet, a la dècada dels 60, un dels propietaris rurals de la zona emprengué la creació d’una urbanització adjacent al nucli antic que encara existeix, i que és el lloc que Rodoreda va triar per passar els seus últims anys de vida, una zona reconeguda de segones residències.
Amb tot, en només uns quilòmetres quadrats, aquesta població baixempordanesa concentra un patrimoni històric riquíssim que no es pot deixar perdre; des d’un gran nombre de fonts destacades fins a un conjunt megalític de gran importància que inclou la cova d’en Daina, un dels espais funeraris més ben conservats de la regió, un lloc màgic on Rodoreda reposava les seves mans “per veure si podia copsar-ne la influència màgica dels corrents tel•lúrics i dels corrents aeris”.
La vegetació de la zona, que inspirà en gran mesura l’obra rodorediana, conforma una espectacular catifa de pins, roures i sureres, i el mirador de les Mirandes, que et manté flotant damunt de la vall d’Aro, és una estampa viva excepcional de la bellesa de la terra, una bellesa que es pot gaudir també resseguint les diverses rutes que hi ha senyalitzades, a més del sender de Gran Recorregut (GR-92). Un bosc d’alzines sureres, situat molt a prop del cementiri on hi ha enterrada Mercè Rodoreda, conserva una aura màgica que va inspirar molts paratges de Quanta, quanta guerra... (1980).
En definitiva, a Romanyà de la Selva es respira, per tots costats, l’alè de Rodoreda, perquè és en aquest petit paradís on l’autora va passar els últims anys de la seva vida, (entre 1972 i 1983), i on va escriure algunes de les pàgines més punyents de la nostra literatura del segle XX: aquí hi va acabar Mirall trencat (1974), hi va crear Viatges i flors (1980) i hi va començar i acabar Quanta quanta guerra... (1980). Ella parlava així de Romanyà: “És sensacional. Les cases estan bastant separades les unes de les altres, situades al cim d'una muntanya lleugera des d'on es pot veure amb una girada d'ulls el mar i la cresta blanca dels Pirineus. Són cases alegres, a quatre vents, totes de dos-cents metres, amb grans obertures: molt vidre i poc maó».
La llar d’una gran ploma
La casa de Rodorea a Romanyà, que actualment resta pràcticament amagada per la fullaraca, se la va fer construir l’autora just al costat d’El Senyal Vell, la casa de la seva amiga Carme Manrubia, on també hi residí durant una temporada. Rodoreda la va estrenar l’any 1979 i allà hi va escriure el següent: “He vingut a Romanyà de la Selva a morir. A viure a Romanyà de la Selva i a morir-hi. És preciós. On és, la casa té una vista meravellosa. Veig el mar. És a dir, veig mig Catalunya, el mar, els Pirineus, unes muntanyes davant que tenen tots els blaus que es pugui imaginar, cap al tard, que és una meravella. És preciós... i tant cel, i tants arbres, i tant bosc... M’agrada molt aquesta pau, les alzines, les Gavarres... És la llibertat!”.
jueves, 24 de diciembre de 2009
viernes, 20 de noviembre de 2009
Els infants ens necessiten
Avui, 20 de novembre és el Dia Universal dels Infants, anomenat també Dia Internacional dels Drets dels Infants. No sé si estareu d’acord o no amb la celebració d’aquestes jornades, si penseu que serveixen d’alguna cosa o que són inútils, però, el que està clar, és que, quan s’instaura al calendari una data d’aquestes vol dir que hi ha quelcom que coixeja dins la nostra societat, que hi ha quelcom que té una mancança. En aquest cas, estem parlant d’un tema molt seriós: estem parlant dels drets dels nens i les nenes, que demà seran homes i dones que continuaran el camí que nosaltres els obrim.
En una societat com la nostra (que creiem avançada), avui encara existeixen problemes amb els més petits de la casa, i això és molt greu. Simplement, hem de mirar d’evitar-ho de totes totes i hem de créixer –com ells– per saber-los donar tot allò al que tenen dret.
Un infant no és només un ésser fràgil que necessita protecció, sinó també una persona que té dret a ser cuidada, guarida i educada i, sobretot (i això encara ens costa), una persona que té dret a aprendre, a divertir-se, a expressar-se i a sentir-se respectada. Per molt que sigui petit, a un infant se l’ha d’escoltar, se l’ha d’intentar comprendre i se l’ha de respectar, perquè ells tenen molt per ensenyar-nos. En aquest aspecte, quedar-nos quiets, inflexibles, dins del rol d’adult, no ens fa cap bé, perquè, aleshores, gairebé sense adonar-nos-en, ens pensem que tenim tot el saber i tota la raó a les nostres mans, i oblidem, en canvi, el més important: que les persones, d’ençà que naixem, estem en constant evolució, creixem a cada instant i, per tant, mai arrepleguem tot el saber i tota la raó. Nosaltres també hem de créixer! Hem de buscar aquest creixement dia a dia i, de tant en tant, veure el món amb ulls d’infant, perquè, a la fi, no deixem de ser-ho mai. Tots estem sotmesos a un necessari i permanent procés de canvi, creixement i maduració personal i social.
Un infant ha d’estar sempre lluny dels cops, dels crits, dels insults i de les males maneres, perquè, a més de poder-li provocar greus seqüeles, això només li ensenya un patró d’actuació, un patró que no és vàlid per viure ni relacionar-se de forma saludable. Aquest fet (que ningú es confongui) no té res a veure amb deixar-li fer tot el que vulgui, com estem pecant actualment, ja sigui per manca d’estratègies, per comoditat o per remordiment. Els nens i nenes necessiten límits i normes (i els demanen a crits), perquè els cal una guia que els serveixi per començar a créixer en aquest món tan complex que sovint es torna incomprensible. Ara bé, aquesta guia sempre s’ha d’exercir des del respecte i des de la cura pel seu benestar. Tinguem-ho sempre present i impliquem-nos tots en aquest compromís: en permetre i facilitar que els nens i les nenes, siguin de la raça que siguin, de la nacionalitat que siguin i del credo que segueixin, creixin en un entorn segur, consistent i feliç, sobretot, feliç.
En una societat com la nostra (que creiem avançada), avui encara existeixen problemes amb els més petits de la casa, i això és molt greu. Simplement, hem de mirar d’evitar-ho de totes totes i hem de créixer –com ells– per saber-los donar tot allò al que tenen dret.
Un infant no és només un ésser fràgil que necessita protecció, sinó també una persona que té dret a ser cuidada, guarida i educada i, sobretot (i això encara ens costa), una persona que té dret a aprendre, a divertir-se, a expressar-se i a sentir-se respectada. Per molt que sigui petit, a un infant se l’ha d’escoltar, se l’ha d’intentar comprendre i se l’ha de respectar, perquè ells tenen molt per ensenyar-nos. En aquest aspecte, quedar-nos quiets, inflexibles, dins del rol d’adult, no ens fa cap bé, perquè, aleshores, gairebé sense adonar-nos-en, ens pensem que tenim tot el saber i tota la raó a les nostres mans, i oblidem, en canvi, el més important: que les persones, d’ençà que naixem, estem en constant evolució, creixem a cada instant i, per tant, mai arrepleguem tot el saber i tota la raó. Nosaltres també hem de créixer! Hem de buscar aquest creixement dia a dia i, de tant en tant, veure el món amb ulls d’infant, perquè, a la fi, no deixem de ser-ho mai. Tots estem sotmesos a un necessari i permanent procés de canvi, creixement i maduració personal i social.
Un infant ha d’estar sempre lluny dels cops, dels crits, dels insults i de les males maneres, perquè, a més de poder-li provocar greus seqüeles, això només li ensenya un patró d’actuació, un patró que no és vàlid per viure ni relacionar-se de forma saludable. Aquest fet (que ningú es confongui) no té res a veure amb deixar-li fer tot el que vulgui, com estem pecant actualment, ja sigui per manca d’estratègies, per comoditat o per remordiment. Els nens i nenes necessiten límits i normes (i els demanen a crits), perquè els cal una guia que els serveixi per començar a créixer en aquest món tan complex que sovint es torna incomprensible. Ara bé, aquesta guia sempre s’ha d’exercir des del respecte i des de la cura pel seu benestar. Tinguem-ho sempre present i impliquem-nos tots en aquest compromís: en permetre i facilitar que els nens i les nenes, siguin de la raça que siguin, de la nacionalitat que siguin i del credo que segueixin, creixin en un entorn segur, consistent i feliç, sobretot, feliç.
Un cop brutal
Un primer pla dels braços d’un pres que es talla les venes, a poc a poc, sense pressa. Aquesta és l’escena inicial de Celda 211, una imatge tan bèstia, tan crua, que has de tapar-te els ulls amb les mans i mirar entre els dits per poder-la suportar. Des del primer segon del film, Daniel Monzón ja avisa l’espectador que, en la història que li contarà al llarg de les dues hores següents, ha anat a per totes, que va de debò, i que serà una història banyada en sang; això, com a mínim...
De cop, recordes que has vingut a veure una peli de presons, una peli sobre un motí, dura, salvatge... Et resitues i et prepares pel que vindrà (si has suportat la primera escena, podràs amb les següents –penses–, però no t’imagines que la tensió no defalleix en cap moment). En qualsevol cas, la curiositat per veure què es cou dins d’una presó et predisposa al màxim a seguir observant. Ja saps que és ficció, no pas un capítol del Presons de TV3, però motiva igualment, perquè el realisme aconseguit és extrem: l’escenari principal no podia ser millor (l’antiga presó provincial de Zamora), la majoria de les interpretacions es borden, els diàlegs són ideals i la fotografia resulta punyent, fins angoixant. Al darrere, una gran tasca de recerca s’albira i tot plegat contribueix a crear una atmosfera degradant perfecta per emmarcar la feina dels actors.
Immediatament després del primer cop dur (la tallada de venes “en directe”), se’t presenta un dels protagonistes de la pel•lícula: en Juan Oliver (Alberto Ammann), un jove funcionari de presons que s’incorpora a la feina un dia abans del previst per començar a ambientar-se i “per causar una bona impressió”, diu. Aquí, et relaxes (i ho agraeixes). A més, el personatge resulta agradable: net, polit, ben posat, prudent, callat i, fins i tot, sembla dèbil, vulnerable, desprotegit. Els companys que li ensenyen el centre li comenten que és una feina dura, però que ja s’hi acostumarà, perquè, a la fi, els presos entren i surten; en canvi, ells, els funcionaris, es queden sempre a dins. Primera profecia, primer missatge revelador que pot passar desapercebut, però que, al final de la història, recuperes a la ment de forma inexplicable, com per art de màgia. És més: a Oliver li ensenyen una mena de trabuc fet pels presos amb un parell d’estris vells que després li passarà factura.
L’exaltació, amb tot, no triga en arribar de nou. La primera pedra del motí cau al cap del nouvingut, li fa un trau i li provoca la pèrdua del coneixement. Paral•lelament, apareix en escena el gran Malamadre (Luis Tosar), el líder dels presos; sens dubte, la promesa del film, el seu pes pesat. El motí s’ha iniciat i en Juan Oliver és a dins. A partir d’aleshores s’obre tot un submón carcerari, brut, degradat i hostil on el ritme resulta frenètic fins a la sacietat i on, automàticament, un altre món es contraposa: el dels funcionaris que resten fora juntament amb l’entramat polític que té el poder de decisió (els familiars dels presos, que es concentren en allau a les portes de la presó, formen una altra massa viva violenta, però aquests estan lliures). Presos i funcionaris/polítics són el mal i el bé perfectament diferenciats, només connectats per un balqui, una televisió i un mòbil. Però, a mesura que el film avança, les tornes es capgiren i l’espectador s’acaba identificant amb els personatges que resten dins de la presó. Són precisament aquests girs inesperats els que sorprenen, doten la pel•lícula d’un dramatisme no edulcorat i compliquen la història dificultant-ne l’encert del desenllaç. De fet, l’evolució que pateixen en Malamadre i en Juan –que es “contaminen” l’un a l’altre de tal manera que esdevenen un don Quixot i un Sancho– és inversament proporcional: mentre que en Malamadre s’humanitza, en Juan acaba cometent un assassinat contra un funcionari (Antonio Resines), contra un dels “seus”. La mort d’Elena, la seva dona, que, a més, està embarassada, el fa canviar de “bàndol”, tot i que s’ha de dir que Alberto Ammann no és prou hàbil al respecte i que pateix una metamorfosi que no és del tot creïble.
A banda d’això, si alguna cosa demostra Celda 211 és que no hi ha blanc ni negre, no hi ha bo ni dolent. Per això, entre els mateixos presos hi ha enemics, els funcionaris acaben delatant el seu company i uns etarres són considerats “guerrers d’una altra guerra” dins la pròpia presó.
Aquesta història adaptada de la novel•la de Francisco Pérez Gandul és una història de supervivència, lleialtat, coratge, mentides, traïció, misèria humana i sospita contínua que et posa dels nervis. És la demostració de com, en situacions extremes, damunt la corda fluixa, una persona pot arribar a treure el millor –o el pitjor– de sí mateix, i, a la vegada, és una denúncia ferotge a l’abús d’autoritat i a les greus conseqüències que es poden desencadenar de negociacions improcedents quan, pel mig, hi ha interessos polítics. A Celda 211, cada personatge és una peça del tauler polític, que és qui acaba dominant la partida, sense tenir en compte les fitxes que han caigut durant la mateixa.
Entre un inici que atrapa i un final que destrossa, que és com un cop brutal (perquè Monzón aconsegueix que l’espectador s’impliqui al màxim en la història), es desenvolupa un thriller intens i violent que ha esdevingut una de les millors creacions cinematogràfiques del panorama espanyol.
De cop, recordes que has vingut a veure una peli de presons, una peli sobre un motí, dura, salvatge... Et resitues i et prepares pel que vindrà (si has suportat la primera escena, podràs amb les següents –penses–, però no t’imagines que la tensió no defalleix en cap moment). En qualsevol cas, la curiositat per veure què es cou dins d’una presó et predisposa al màxim a seguir observant. Ja saps que és ficció, no pas un capítol del Presons de TV3, però motiva igualment, perquè el realisme aconseguit és extrem: l’escenari principal no podia ser millor (l’antiga presó provincial de Zamora), la majoria de les interpretacions es borden, els diàlegs són ideals i la fotografia resulta punyent, fins angoixant. Al darrere, una gran tasca de recerca s’albira i tot plegat contribueix a crear una atmosfera degradant perfecta per emmarcar la feina dels actors.
Immediatament després del primer cop dur (la tallada de venes “en directe”), se’t presenta un dels protagonistes de la pel•lícula: en Juan Oliver (Alberto Ammann), un jove funcionari de presons que s’incorpora a la feina un dia abans del previst per començar a ambientar-se i “per causar una bona impressió”, diu. Aquí, et relaxes (i ho agraeixes). A més, el personatge resulta agradable: net, polit, ben posat, prudent, callat i, fins i tot, sembla dèbil, vulnerable, desprotegit. Els companys que li ensenyen el centre li comenten que és una feina dura, però que ja s’hi acostumarà, perquè, a la fi, els presos entren i surten; en canvi, ells, els funcionaris, es queden sempre a dins. Primera profecia, primer missatge revelador que pot passar desapercebut, però que, al final de la història, recuperes a la ment de forma inexplicable, com per art de màgia. És més: a Oliver li ensenyen una mena de trabuc fet pels presos amb un parell d’estris vells que després li passarà factura.
L’exaltació, amb tot, no triga en arribar de nou. La primera pedra del motí cau al cap del nouvingut, li fa un trau i li provoca la pèrdua del coneixement. Paral•lelament, apareix en escena el gran Malamadre (Luis Tosar), el líder dels presos; sens dubte, la promesa del film, el seu pes pesat. El motí s’ha iniciat i en Juan Oliver és a dins. A partir d’aleshores s’obre tot un submón carcerari, brut, degradat i hostil on el ritme resulta frenètic fins a la sacietat i on, automàticament, un altre món es contraposa: el dels funcionaris que resten fora juntament amb l’entramat polític que té el poder de decisió (els familiars dels presos, que es concentren en allau a les portes de la presó, formen una altra massa viva violenta, però aquests estan lliures). Presos i funcionaris/polítics són el mal i el bé perfectament diferenciats, només connectats per un balqui, una televisió i un mòbil. Però, a mesura que el film avança, les tornes es capgiren i l’espectador s’acaba identificant amb els personatges que resten dins de la presó. Són precisament aquests girs inesperats els que sorprenen, doten la pel•lícula d’un dramatisme no edulcorat i compliquen la història dificultant-ne l’encert del desenllaç. De fet, l’evolució que pateixen en Malamadre i en Juan –que es “contaminen” l’un a l’altre de tal manera que esdevenen un don Quixot i un Sancho– és inversament proporcional: mentre que en Malamadre s’humanitza, en Juan acaba cometent un assassinat contra un funcionari (Antonio Resines), contra un dels “seus”. La mort d’Elena, la seva dona, que, a més, està embarassada, el fa canviar de “bàndol”, tot i que s’ha de dir que Alberto Ammann no és prou hàbil al respecte i que pateix una metamorfosi que no és del tot creïble.
A banda d’això, si alguna cosa demostra Celda 211 és que no hi ha blanc ni negre, no hi ha bo ni dolent. Per això, entre els mateixos presos hi ha enemics, els funcionaris acaben delatant el seu company i uns etarres són considerats “guerrers d’una altra guerra” dins la pròpia presó.
Aquesta història adaptada de la novel•la de Francisco Pérez Gandul és una història de supervivència, lleialtat, coratge, mentides, traïció, misèria humana i sospita contínua que et posa dels nervis. És la demostració de com, en situacions extremes, damunt la corda fluixa, una persona pot arribar a treure el millor –o el pitjor– de sí mateix, i, a la vegada, és una denúncia ferotge a l’abús d’autoritat i a les greus conseqüències que es poden desencadenar de negociacions improcedents quan, pel mig, hi ha interessos polítics. A Celda 211, cada personatge és una peça del tauler polític, que és qui acaba dominant la partida, sense tenir en compte les fitxes que han caigut durant la mateixa.
Entre un inici que atrapa i un final que destrossa, que és com un cop brutal (perquè Monzón aconsegueix que l’espectador s’impliqui al màxim en la història), es desenvolupa un thriller intens i violent que ha esdevingut una de les millors creacions cinematogràfiques del panorama espanyol.
lunes, 9 de noviembre de 2009
Capote a Palamós
L’home dels pijames de seda, de Màrius Carol, ha guanyat l’últim premi Prudenci Bertrana. Es tracta d’una novel•la que intenta demostrar la importància de la costa Brava en l’èxit d’A sang freda, de Truman Capote.
Tot comença quan el 16 de novembre de 1959 Truman Capote va llegir, a la pàgina 39 del diari The New York Times un titular que deia: “Un ric agricultor i tres membres de la seva família assassinats”. Des d’aquell moment, Capote va començar a obsessionar-se amb el cas i va voler escriure la història. Va viatjar a Kansas amb la seva amiga de la infància, Nelle Harper Lee (autora de Matar a un ruiseñor), i, quan la policia va atrapar els criminals, no va dubtar a iniciar una relació d’amistat amb ells per tal d’intentar comprendre què els havia conduit a dur a terme un acte tan horrorós. Ansiós per escriure la història, Capote necessitava un lloc tranquil on poder dedicar-se, en exclusiva, al que ha estat la seva obra mestra: A sang freda.
Vés per on, el millor lloc que va trobar va ser la costa Brava. Aquí estàvem en plena dictadura franquista, però, malgrat tot, Capote, el seu amant Jack Dunphy, un bulldog vell, un canitx cec i una gata siamesa es van instal•lar a Palamós, on residia el seu amic Robert Ruark, l’abril de l’any 1960. Aquest últim va ser qui els va llogar la primera casa que els acollí, prop de la platja de La Catifa. Aleshores sí que ho tenia tot per començar a redactar la tràgica història de la família Clutter, víctimes innocents del destí i de la fatalitat.
A Capote li agradava molt Palamós. De fet, va intentar comprar-se una finca a cala Estreta, però no hi va haver sort (el seu amant, que era molt aficionat a la neu, es va estimar més adquirir una casa a Suïssa). De totes maneres, els dos anys següents a la seva primera estada en terres catalanes va tornar a Palamós per passar la temporada abril-octubre, aprofitar per escriure i rebre les cèlebres visites de Noël Coward, Loel i Glòria Guinness, Cecil Beaton i Glòria Vanderebilt.
Cert és, però, que tret d’alguna escapada a S’Agaró, l’escriptor no feia massa vida social, ja que passava tot el seu temps entre lletres i copes. Al que no es va poder resistir va ser a passejar pel port de Palamós, gràcies a la qual cosa va aficionar-se al suquet de peix.
L’any 1962 va llogar una magnífica casa amb platja particular a S’Anià, al nord de Palamós. Era propietat de la marquesa d’Amurrio, dels Urquijo, i després la comprà el polifacètic Carles Ferrer Salat. Però ell no era l’únic gran nom fascinat per aquestes terres: a Torre Valentina (Calonge) hi vivia l’actriu Madeleine Carroll amb el seu marit Andrew Heyskel director de la revista Life, i el mateix Capote va començar a preparar la visita que John F. Kennedy i la seva esposa Jackie els havien de fer a tots plegats l’estiu del 1963. L’assassinat de Kennedy a mans de Lee Harvey Oswald ho va estroncar tot i, aleshores, Capote va decidir tornar als Estats Units i no va veure mai més la costa Brava.
Quatre anys més tard, els assassins de la família Clutter van ser penjats i Truman Capote va poder acabar la seva gran obra mestra: A sang freda, que el va portar directament a la fama internacional.
Avui hi ha un punt de Palamós que fa referència a la petjada que Truman Capote va deixar a la vila costanera: la casa davant de mar que el va acollir alguns estius dels anys seixanta. En català, castellà, francès, anglès i alemany, una placa informa de l'estada de l'escriptor al lloc i reprodueix un fragment d'una carta en la qual descriu l'indret.
Tot comença quan el 16 de novembre de 1959 Truman Capote va llegir, a la pàgina 39 del diari The New York Times un titular que deia: “Un ric agricultor i tres membres de la seva família assassinats”. Des d’aquell moment, Capote va començar a obsessionar-se amb el cas i va voler escriure la història. Va viatjar a Kansas amb la seva amiga de la infància, Nelle Harper Lee (autora de Matar a un ruiseñor), i, quan la policia va atrapar els criminals, no va dubtar a iniciar una relació d’amistat amb ells per tal d’intentar comprendre què els havia conduit a dur a terme un acte tan horrorós. Ansiós per escriure la història, Capote necessitava un lloc tranquil on poder dedicar-se, en exclusiva, al que ha estat la seva obra mestra: A sang freda.
Vés per on, el millor lloc que va trobar va ser la costa Brava. Aquí estàvem en plena dictadura franquista, però, malgrat tot, Capote, el seu amant Jack Dunphy, un bulldog vell, un canitx cec i una gata siamesa es van instal•lar a Palamós, on residia el seu amic Robert Ruark, l’abril de l’any 1960. Aquest últim va ser qui els va llogar la primera casa que els acollí, prop de la platja de La Catifa. Aleshores sí que ho tenia tot per començar a redactar la tràgica història de la família Clutter, víctimes innocents del destí i de la fatalitat.
A Capote li agradava molt Palamós. De fet, va intentar comprar-se una finca a cala Estreta, però no hi va haver sort (el seu amant, que era molt aficionat a la neu, es va estimar més adquirir una casa a Suïssa). De totes maneres, els dos anys següents a la seva primera estada en terres catalanes va tornar a Palamós per passar la temporada abril-octubre, aprofitar per escriure i rebre les cèlebres visites de Noël Coward, Loel i Glòria Guinness, Cecil Beaton i Glòria Vanderebilt.
Cert és, però, que tret d’alguna escapada a S’Agaró, l’escriptor no feia massa vida social, ja que passava tot el seu temps entre lletres i copes. Al que no es va poder resistir va ser a passejar pel port de Palamós, gràcies a la qual cosa va aficionar-se al suquet de peix.
L’any 1962 va llogar una magnífica casa amb platja particular a S’Anià, al nord de Palamós. Era propietat de la marquesa d’Amurrio, dels Urquijo, i després la comprà el polifacètic Carles Ferrer Salat. Però ell no era l’únic gran nom fascinat per aquestes terres: a Torre Valentina (Calonge) hi vivia l’actriu Madeleine Carroll amb el seu marit Andrew Heyskel director de la revista Life, i el mateix Capote va començar a preparar la visita que John F. Kennedy i la seva esposa Jackie els havien de fer a tots plegats l’estiu del 1963. L’assassinat de Kennedy a mans de Lee Harvey Oswald ho va estroncar tot i, aleshores, Capote va decidir tornar als Estats Units i no va veure mai més la costa Brava.
Quatre anys més tard, els assassins de la família Clutter van ser penjats i Truman Capote va poder acabar la seva gran obra mestra: A sang freda, que el va portar directament a la fama internacional.
Avui hi ha un punt de Palamós que fa referència a la petjada que Truman Capote va deixar a la vila costanera: la casa davant de mar que el va acollir alguns estius dels anys seixanta. En català, castellà, francès, anglès i alemany, una placa informa de l'estada de l'escriptor al lloc i reprodueix un fragment d'una carta en la qual descriu l'indret.
domingo, 25 de octubre de 2009
La UdG es fa gran
L’1 d’octubre de 1969 és una data per recordar, especialment per tots els gironins i gironines. Acaba de fer 40 anys que, per tercera vegada consecutiva, s’instauraven estudis universitaris a Girona.
Aquestes primeres passes acadèmiques, que aleshores depenien de la Universitat Autònoma de Barcelona, creada tan sols un any abans, van contribuir a situar Girona en el mapa mundial i, sobretot, a començar a fer bullir el desfici i la devoció per l’adquisició de coneixements.
Amb tan sols 141 alumnes, que impartien classes al primer pis de la Casa de Cultura de la ciutat, la universitat va anar fent camí, pas a pas, fins arribar al 12 de desembre de 1991, en què un decret aprovat pel Parlament de Catalunya creà la nova Universitat de Girona, la nostra UdG.
Avui, havent complert ja la majoria d’edat, la Universitat de Girona, que està integrada al sistema d’universitats públiques catalanes, aplega prop de 15000 alumnes i ha esdevingut un espai reconegut que cerca l’excel·lència en la docència i en la recerca, i que participa en el progrés i el desenvolupament de la societat mitjançant la creació, la transmissió, la difusió i la crítica de la ciència, la tècnica, les humanitats, les ciències socials i les arts. A més, a través d’escoles adscrites, d'activitats docents i investigadores, de cursos d’estiu i de promoció entre estudiants de secundària, la UdG s’està projectant com mai en l’àmbit territorial català.
L’àguila: símbol d’aprenentatge, de renovació i d’adaptació al futur
Els primers estudis gironins, antecedents remots de la UdG que avui coneixem, es van portar a terme a l’edifici de Les Àligues, una valuosa construcció del segle XVI alçada al bell mig del casc antic de la ciutat que ara és la seu del Rectoral i que porta incrustat, a la façana, un antic escut renaixentista amb una àliga de dos caps. D’aquí que aquesta au hagi esdevingut el logotip de la institució, símbol de temprança, d’ascensió moral i intel·lectual i de renovació permanent, talment com les seves plomes.
Aquestes primeres passes acadèmiques, que aleshores depenien de la Universitat Autònoma de Barcelona, creada tan sols un any abans, van contribuir a situar Girona en el mapa mundial i, sobretot, a començar a fer bullir el desfici i la devoció per l’adquisició de coneixements.
Amb tan sols 141 alumnes, que impartien classes al primer pis de la Casa de Cultura de la ciutat, la universitat va anar fent camí, pas a pas, fins arribar al 12 de desembre de 1991, en què un decret aprovat pel Parlament de Catalunya creà la nova Universitat de Girona, la nostra UdG.
Avui, havent complert ja la majoria d’edat, la Universitat de Girona, que està integrada al sistema d’universitats públiques catalanes, aplega prop de 15000 alumnes i ha esdevingut un espai reconegut que cerca l’excel·lència en la docència i en la recerca, i que participa en el progrés i el desenvolupament de la societat mitjançant la creació, la transmissió, la difusió i la crítica de la ciència, la tècnica, les humanitats, les ciències socials i les arts. A més, a través d’escoles adscrites, d'activitats docents i investigadores, de cursos d’estiu i de promoció entre estudiants de secundària, la UdG s’està projectant com mai en l’àmbit territorial català.
L’àguila: símbol d’aprenentatge, de renovació i d’adaptació al futur
Els primers estudis gironins, antecedents remots de la UdG que avui coneixem, es van portar a terme a l’edifici de Les Àligues, una valuosa construcció del segle XVI alçada al bell mig del casc antic de la ciutat que ara és la seu del Rectoral i que porta incrustat, a la façana, un antic escut renaixentista amb una àliga de dos caps. D’aquí que aquesta au hagi esdevingut el logotip de la institució, símbol de temprança, d’ascensió moral i intel·lectual i de renovació permanent, talment com les seves plomes.
Ja ho deia "Xènius"
Ara que Figueres està vivint els seus últims mesos de capitalitat cultural catalana, ara que sabem que Badalona és la propera ciutat de la nostra geografia que prendrà aquest relleu, deixeu-me aprofitar l’avinentesa per parlar de quelcom que, de tant en tant, és bo que recordem tots plegats: la necessitat imperiosa que tenim d’adquirir cultura i educació per evolucionar en positiu.
La cultura i l’educació són uns valors bàsics i essencials per aconseguir un desenvolupament personal equilibrat i íntegre i per experimentar un grau de cohesió social que ens permeti conviure sense perdre la llibertat; és el motor més potent que tenim per construir una societat sòlida, segura, rica, variada i coherent basada en la igualtat d’oportunitats. Per això és tan important facilitar a tothom, sense cap discriminació, l’accés a l’educació i a la cultura, tant des de les institucions polítiques i socials més àmplies com des de les escoles, els centres educatius, les consultes professionals i, com no, les famílies. Hem de pensar que tots som agents educatius en potència i ho hem de saber aprofitar, per nosaltres i pels que vindran, pel present i pel futur. La nostra millor garantia de benestar és, sense dubte, facilitar l’accés a la cultura i l’educació a totes les persones implicant totes les capes de la societat per arribar a aconseguir, en definitiva, que cadascú tingui capacitat d’aprendre per sí mateix, una capacitat indiscutible per poder-se adaptar en tot moment a les necessitats canviants i heterogènies d’una societat que està en constant evolució. Justament per aquestes condicions del món que ens ha tocat viure, l’ensenyament-aprenentatge no només implica transmetre i adquirir uns coneixements determinats, sinó també actituds, valors, normes, habilitats i capacitats de decisió que ens ajudaran a anar traçant el nostre camí des de menuts. Aprofitem, doncs, per cultivar-nos com a persones i per transmetre aquesta idea als que ens envolten, perquè fer-ho és, de totes totes, un autèntic plaer.
...Ja ho deia “Xènius”
Fa 100 anys, l’escriptor i periodista Eugeni d’Ors (conegut amb el pseudònim de “Xènius”) ja feia una crida als seus lectors per adquirir cultura. No us perdeu les seves paraules, molt adients, per altra banda, en els temps de sequera que estem vivint:
Oh pluja! [...] Tu proporciones ocasió a què llegeixin llibres alguns homes que no llegirien llibres [...] Potser per a l’establiment definitiu de la nostra civilitat ens convindria això; que plogués –no, tant com ploure, no- que plovisquejés tres anys de carrera, aquí... Amb això ens estaríem a casa, aniríem als círcols, als salons, als teatres, però no a passejar. Dies de sol només ne necessitaríem uns quants: els d’eleccions, els de cabdals manifestacions polítiques... Faríem bona feina, així. I després de tres anys ja començaríem a tenir dret, sense perill, al bon sol, i ja ens assemblaríem lo suficient a París per començar a pensar en assemblar-nos a Atenes.
La cultura i l’educació són uns valors bàsics i essencials per aconseguir un desenvolupament personal equilibrat i íntegre i per experimentar un grau de cohesió social que ens permeti conviure sense perdre la llibertat; és el motor més potent que tenim per construir una societat sòlida, segura, rica, variada i coherent basada en la igualtat d’oportunitats. Per això és tan important facilitar a tothom, sense cap discriminació, l’accés a l’educació i a la cultura, tant des de les institucions polítiques i socials més àmplies com des de les escoles, els centres educatius, les consultes professionals i, com no, les famílies. Hem de pensar que tots som agents educatius en potència i ho hem de saber aprofitar, per nosaltres i pels que vindran, pel present i pel futur. La nostra millor garantia de benestar és, sense dubte, facilitar l’accés a la cultura i l’educació a totes les persones implicant totes les capes de la societat per arribar a aconseguir, en definitiva, que cadascú tingui capacitat d’aprendre per sí mateix, una capacitat indiscutible per poder-se adaptar en tot moment a les necessitats canviants i heterogènies d’una societat que està en constant evolució. Justament per aquestes condicions del món que ens ha tocat viure, l’ensenyament-aprenentatge no només implica transmetre i adquirir uns coneixements determinats, sinó també actituds, valors, normes, habilitats i capacitats de decisió que ens ajudaran a anar traçant el nostre camí des de menuts. Aprofitem, doncs, per cultivar-nos com a persones i per transmetre aquesta idea als que ens envolten, perquè fer-ho és, de totes totes, un autèntic plaer.
...Ja ho deia “Xènius”
Fa 100 anys, l’escriptor i periodista Eugeni d’Ors (conegut amb el pseudònim de “Xènius”) ja feia una crida als seus lectors per adquirir cultura. No us perdeu les seves paraules, molt adients, per altra banda, en els temps de sequera que estem vivint:
Oh pluja! [...] Tu proporciones ocasió a què llegeixin llibres alguns homes que no llegirien llibres [...] Potser per a l’establiment definitiu de la nostra civilitat ens convindria això; que plogués –no, tant com ploure, no- que plovisquejés tres anys de carrera, aquí... Amb això ens estaríem a casa, aniríem als círcols, als salons, als teatres, però no a passejar. Dies de sol només ne necessitaríem uns quants: els d’eleccions, els de cabdals manifestacions polítiques... Faríem bona feina, així. I després de tres anys ja començaríem a tenir dret, sense perill, al bon sol, i ja ens assemblaríem lo suficient a París per començar a pensar en assemblar-nos a Atenes.
viernes, 23 de octubre de 2009
50 anys de NC
Enguany s’estan commemorant els 50 anys del naixement de la Nova Cançó. Amb motiu d’aquest aniversari, s’han programat tota una sèrie d’actuacions, exposicions... i, fins i tot, s’ha publicat un llibre recordatori de l’efemèride i s’ha reeditat el disc recopilatori Audiència pública (el primer treball d’Els Setze Jutges).
Un dels últims actes estiuencs d’homenatge a aquest moviment musical de la dècada dels 50 inspirat en la cançó francesa va tenir lloc a Figueres en el marc del Festival Acústica de la ciutat. Marc Parrot presentà, el 26 d’agost, el concert 50 NC Lletra i Música, que repassà alguns dels temes més emblemàtics de l’època en qüestió.
La Nova Cançó va obrir camí
Parlar dels orígens de la cançó catalana i del que avui coneixem com rock català suposa, indiscutiblement, fer referència a Els Setze Jutges, un grup de cantautors fundat el 1961 per Miquel Porter, Remei Margarit i Josep Maria Espinàs que sortí a la llum tímidament en el sí d’una regió especialment tocada per la repressió franquista amb el propòsit d’impulsar l’anomenada Nova Cançó i reivindicar la normalització de la llengua catalana en el món de la música moderna. De fet, la llavor de la Nova Cançó la va plantar l’intel·lectual Lluís Serrahima quan escrigué, l’any 1959, el manifest fundacional d’Els Setze Jutges, que es publicà a la revista Germinabit sota el títol Ens calen cançons d’ara.
Certament, el reclam va tenir èxit, perquè, el 6 de desembre de 1961, Miquel Porter, Remei Margarit i Josep Maria Espinàs van cantar les seves cançons –en català, és clar– al Centre d’Influència Catòlica Femenina. Més tard, aquest nucli inicial de cantautors s’anà engrandint amb figures com Delfí Abella, Francesc Pi de la Serra, Guillermina Motta, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach i Rafael Subirachs, entre d’altres. Tots ells foren batejats sota el renom d’autors de protesta degut al caire crític de les seves cançons.
Poc a poc, la professionalització d’algunes de les figures d’aquesta primera fornada artístico-musical autòctona i la diversificació d’opcions artístiques i posicions personals provocaren la desaparició del terme Nova Cançó en favor de la Cançó Catalana, que es va consolidar definitivament als anys setanta, essent un bon indicador d’aquest fenomen la sisena edició del Festival de les Sis Hores de Canet (1976), que va aplegar 60000 persones.
Mentre tant, la unitat en la defensa del català i la lluita contra la dictadura promogueren tot un seguit de noves figures, com és el cas del grup Els Esquirols, La Trinca, Joan Isaac, Pere Tàpies, Ramon Muntaner, Marina Rossell..., sense oblidar Pau Riba, Ia i Batiste o Jaume Sisa, que formaren un grup a part influït fortament per la música anglosaxona i l’univers underground.
Paral·lelament, formacions tan conegudes com la Companyia Elèctrica Dharma o La Salseta del Poble Sec donaven les primeres passes en el món del rock català, que foren seguides a finals dels vuitanta per Els Pets, Sau, Sopa de Cabra, Sangtraït, Lax’n’Busto, Umpah-pah, Kitsch, Bars.... Però el testimoni més remarcable del boom d’aquest corrent musical fou el primer macroconcert de rock català que se celebrà al Palau Sant Jordi de Barcelona la nit del 14 de juny de 1991, on formaren cartellera els grups més representatius del moment, “Els 4 Grans”, els deien: Els Pets, Sangtraït, Sau i Sopa de Cabra, que no només aconseguiren omplir el recinte, sinó que assoliren una xifra rècord d’assistència en un local tancat, aplegant un total de 22104 persones sota una mateixa veu.
Una gran quantitat de bandes, animades per l’èxit dels més primerencs, es van llençar a l’aventura arribant a guanyar-se el seu propi públic: Mi-Te’ls, La Gran Aventura, 080, Tancat per Defunció, d’Estranquis, 1-6, U-Tòpics, Pàrking, Ja T’ho Diré, Karda Fàstic, Ocults...
Molts eren els que, en aquells moments, creien que totes aquestes bandes tenien els dies comptats, que no significaven res més que una estratègia impulsada per les institucions catalanes per tal d’accelerar el procés de normalització lingüística, que, almenys en termes musicals, ja s’estava produint de forma espontània. Però és evident que no ha estat així, ja que existeixen un gran nombre de grups que continuen en actiu traient discs al mercat i pujant als escenaris per fer vibrar el seu públic més fidel. I és que el panorama de la música en català no deixa de créixer, tant en quantitat com en varietat, i ens dibuixa un futur molt esperançador per a la música de casa nostra.
Un dels últims actes estiuencs d’homenatge a aquest moviment musical de la dècada dels 50 inspirat en la cançó francesa va tenir lloc a Figueres en el marc del Festival Acústica de la ciutat. Marc Parrot presentà, el 26 d’agost, el concert 50 NC Lletra i Música, que repassà alguns dels temes més emblemàtics de l’època en qüestió.
La Nova Cançó va obrir camí
Parlar dels orígens de la cançó catalana i del que avui coneixem com rock català suposa, indiscutiblement, fer referència a Els Setze Jutges, un grup de cantautors fundat el 1961 per Miquel Porter, Remei Margarit i Josep Maria Espinàs que sortí a la llum tímidament en el sí d’una regió especialment tocada per la repressió franquista amb el propòsit d’impulsar l’anomenada Nova Cançó i reivindicar la normalització de la llengua catalana en el món de la música moderna. De fet, la llavor de la Nova Cançó la va plantar l’intel·lectual Lluís Serrahima quan escrigué, l’any 1959, el manifest fundacional d’Els Setze Jutges, que es publicà a la revista Germinabit sota el títol Ens calen cançons d’ara.
Certament, el reclam va tenir èxit, perquè, el 6 de desembre de 1961, Miquel Porter, Remei Margarit i Josep Maria Espinàs van cantar les seves cançons –en català, és clar– al Centre d’Influència Catòlica Femenina. Més tard, aquest nucli inicial de cantautors s’anà engrandint amb figures com Delfí Abella, Francesc Pi de la Serra, Guillermina Motta, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach i Rafael Subirachs, entre d’altres. Tots ells foren batejats sota el renom d’autors de protesta degut al caire crític de les seves cançons.
Poc a poc, la professionalització d’algunes de les figures d’aquesta primera fornada artístico-musical autòctona i la diversificació d’opcions artístiques i posicions personals provocaren la desaparició del terme Nova Cançó en favor de la Cançó Catalana, que es va consolidar definitivament als anys setanta, essent un bon indicador d’aquest fenomen la sisena edició del Festival de les Sis Hores de Canet (1976), que va aplegar 60000 persones.
Mentre tant, la unitat en la defensa del català i la lluita contra la dictadura promogueren tot un seguit de noves figures, com és el cas del grup Els Esquirols, La Trinca, Joan Isaac, Pere Tàpies, Ramon Muntaner, Marina Rossell..., sense oblidar Pau Riba, Ia i Batiste o Jaume Sisa, que formaren un grup a part influït fortament per la música anglosaxona i l’univers underground.
Paral·lelament, formacions tan conegudes com la Companyia Elèctrica Dharma o La Salseta del Poble Sec donaven les primeres passes en el món del rock català, que foren seguides a finals dels vuitanta per Els Pets, Sau, Sopa de Cabra, Sangtraït, Lax’n’Busto, Umpah-pah, Kitsch, Bars.... Però el testimoni més remarcable del boom d’aquest corrent musical fou el primer macroconcert de rock català que se celebrà al Palau Sant Jordi de Barcelona la nit del 14 de juny de 1991, on formaren cartellera els grups més representatius del moment, “Els 4 Grans”, els deien: Els Pets, Sangtraït, Sau i Sopa de Cabra, que no només aconseguiren omplir el recinte, sinó que assoliren una xifra rècord d’assistència en un local tancat, aplegant un total de 22104 persones sota una mateixa veu.
Una gran quantitat de bandes, animades per l’èxit dels més primerencs, es van llençar a l’aventura arribant a guanyar-se el seu propi públic: Mi-Te’ls, La Gran Aventura, 080, Tancat per Defunció, d’Estranquis, 1-6, U-Tòpics, Pàrking, Ja T’ho Diré, Karda Fàstic, Ocults...
Molts eren els que, en aquells moments, creien que totes aquestes bandes tenien els dies comptats, que no significaven res més que una estratègia impulsada per les institucions catalanes per tal d’accelerar el procés de normalització lingüística, que, almenys en termes musicals, ja s’estava produint de forma espontània. Però és evident que no ha estat així, ja que existeixen un gran nombre de grups que continuen en actiu traient discs al mercat i pujant als escenaris per fer vibrar el seu públic més fidel. I és que el panorama de la música en català no deixa de créixer, tant en quantitat com en varietat, i ens dibuixa un futur molt esperançador per a la música de casa nostra.
miércoles, 21 de octubre de 2009
Oblidem-nos d'Amenábar (...per un moment)
Ágora. L’última creació del director de cine xilè Alejandro Amenábar. 5,37 milions d’euros de recaptació durant el cap de setmana de la seva estrena (del 9 a l’11 d’octubre). Comencem bé, però, alerta, perquè aquest èxit de taquilla absolutament devastador –ha esdevingut ja el millor debut d’una pel·lícula durant el 2009– no té perquè indicar res pel que fa a la qualitat del film. Probablement, aquest fet massiu tan sols ens estigui assenyalant, d’una banda, que les estratègies de màrqueting que s’han emparat per promocionar la pel·lícula han estat eficaces (recordem, a més, que Telecinco n’és la productora majoritària en haver aportat un 88% del pressupost), i, de l’altra, que el gran públic s’ha sentit cridat a anar al cinema atret pel nom d’un director que, en la seva última creació (Mar adentro, 2004), va aconseguir endur-se 14 Goyas a casa i l’Óscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. Aquest fet, automàticament, ha arrencat elogis dels que creuen cegament en tot el que fa el jove director (amenabaristes, en diríem?), i crítiques d’aquells que, d’ençà que va triomfar amb Mar adentro, li tenen posat el dit a l’ull. Fins i tot un col·lectiu d’experts ha criticat el protagonisme d’Hipatia a la pel·lícula per considerar que, no tan sols queden poques restes de la seva obra, sinó que es deixa entreveure que ella fou la descobridora de la teoria heliocèntrica quan, en realitat, aquest mèrit se li atorga a Kepler. Cal, realment, perdre una mínima noció analítica per salvaguardar el “Creador” o, al contrari, esperar a trobar el mínim error al film per llançar-se-li a la jugular? Què passaria si ens oblidéssim d’Amenábar per un moment? Contextualitzar una pel·lícula per analitzar-la és bàsic, d’acord, però permeteu-me el luxe de fer aquest exercici de focalització en el propi film sense tenir en compte les lletres que l’han dirigit. A veure què passa...
Començo per reivindicar –només faltaria!– el dret de qualsevol director o guionista a triar el tema principal de la seva pel·lícula. Que, a partir d’una història real, s’incloguin informacions fictícies laterals o que es vulgui posar més èmfasi en una faceta que en una altra de la protagonista és una llicència que no té res de pecaminós. Estem parlant de cinema, senyores i senyors!
Ágora és un film històric ambientat als carrers d’Alexandria del segle IV, quan Egipte es trobava sota el domini de l’Imperi Romà i el cristianisme pretenia convertir-se en l’única religió oficial de l’Imperi. En principi, no és, doncs, cap Best-seller portat a la gran pantalla que pogués garantir un èxit segur; és una clara aposta de risc per presentar una història universal (gens habitual en la filmografia espanyola, d’altra banda) que, com a tal, pot impactar l’espectador o deixar-lo indiferent. En qualsevol cas, aquest té molts punts per on agafar-se, perquè hi ha història, drama, amor, intel·lectualisme, crítica social i, fins i tot, moralitat. Malgrat tot, però, són 126 minuts que, a talls, s’eternitzen, perquè els personatges, si bé estan interpretats amb correcció (simplement això, fins i tot en el cas de Rachel Weisz, la protagonista), són massa superficials. No es pot dir que no hi havia temps per fer-ne una anàlisi psicològica, ideològica i motivacional més profunda. Aquí, s’han quedat curts.
Això sí: l’ambientació, els decorats, el vestuari, els efectes i tota la part visual de la pel·lícula és impecable i, de fet, això és el que l’eleva al nivell de les grans superproduccions cinematogràfiques (a algun lloc s’havien de notar els 50 milions d’euros que ha costat rodar-la, liderant així el rànquing dels films més cars del cinema espanyol).
En resum –i ara sí que ja “rescato” Amenábar en ple exercici de consciència–, el director xilè es pot endur un aplaudiment pel resultat obtingut en el gènere èpic, tan distant del que havia fet fins ara a Tesis (1996), Abre los ojos (1997), Los Otros (2001) o Mar adentro (2004). Pot ser sí que val per a tot, però no és convenient creure-s’ho massa perquè hi ha el perill de caure de cop escales avall.
Començo per reivindicar –només faltaria!– el dret de qualsevol director o guionista a triar el tema principal de la seva pel·lícula. Que, a partir d’una història real, s’incloguin informacions fictícies laterals o que es vulgui posar més èmfasi en una faceta que en una altra de la protagonista és una llicència que no té res de pecaminós. Estem parlant de cinema, senyores i senyors!
Ágora és un film històric ambientat als carrers d’Alexandria del segle IV, quan Egipte es trobava sota el domini de l’Imperi Romà i el cristianisme pretenia convertir-se en l’única religió oficial de l’Imperi. En principi, no és, doncs, cap Best-seller portat a la gran pantalla que pogués garantir un èxit segur; és una clara aposta de risc per presentar una història universal (gens habitual en la filmografia espanyola, d’altra banda) que, com a tal, pot impactar l’espectador o deixar-lo indiferent. En qualsevol cas, aquest té molts punts per on agafar-se, perquè hi ha història, drama, amor, intel·lectualisme, crítica social i, fins i tot, moralitat. Malgrat tot, però, són 126 minuts que, a talls, s’eternitzen, perquè els personatges, si bé estan interpretats amb correcció (simplement això, fins i tot en el cas de Rachel Weisz, la protagonista), són massa superficials. No es pot dir que no hi havia temps per fer-ne una anàlisi psicològica, ideològica i motivacional més profunda. Aquí, s’han quedat curts.
Això sí: l’ambientació, els decorats, el vestuari, els efectes i tota la part visual de la pel·lícula és impecable i, de fet, això és el que l’eleva al nivell de les grans superproduccions cinematogràfiques (a algun lloc s’havien de notar els 50 milions d’euros que ha costat rodar-la, liderant així el rànquing dels films més cars del cinema espanyol).
En resum –i ara sí que ja “rescato” Amenábar en ple exercici de consciència–, el director xilè es pot endur un aplaudiment pel resultat obtingut en el gènere èpic, tan distant del que havia fet fins ara a Tesis (1996), Abre los ojos (1997), Los Otros (2001) o Mar adentro (2004). Pot ser sí que val per a tot, però no és convenient creure-s’ho massa perquè hi ha el perill de caure de cop escales avall.
martes, 20 de octubre de 2009
Pep Sala es renova
Pep Sala s'ha tancat al seu estudi de Santa Eulàlia de Riuprimer durant aquest mes d'octubre per enregistrar un nou disc, del qual encara no en sabem els detalls. El que sí podem avançar és que està programant la nova gira 2009-2010, que s'encetarà oficialment a la sala Luz de Gas el proper 12 de desembre. Aquest proper espectacle, que inclourà una escenografia diferent i percusions i veus renovades, portarà el músic vigatà i la seva banda arreu de les poblacions catalanes. Abans, però, podrem fer-ne un tastet el 20 de novembre a Vilafranca del Penedès i el 4 de desembre a Mataró.
L'últim treball de Pep Sala fins al moment és el Manual teòric i pràctic sobre el pas del temps (L'Indi Music, 2008), una compilació de cançons ja editades desdoblada en dos: el manual teòric, creat a l'estudi, i el manual pràctic, gravat en directe. En aquesta ocasió, però, va comptar amb la inestimable col·laboració de músics de la talla de Robbie Robertson, Pino Palladino o Ian Thomas.
Ens hem de remuntar a l'any 2006 per anar a cercar la seva última creació 100% inèdita fins aleshores, amb Un petit moment de dubte (Picap). Entremig, Cants de pau (L'Indi Music, 2006) fou el resultat d'un treball conjunt amb la Coral de la Federació Catalana de Pueri Cantores i la Coral Jove de la Federació de Cors Clavé que es gravà al Palau Olimpic de Badalona i que serví de tanca d'or del Fòrum Barcelona 2004.
L'últim treball de Pep Sala fins al moment és el Manual teòric i pràctic sobre el pas del temps (L'Indi Music, 2008), una compilació de cançons ja editades desdoblada en dos: el manual teòric, creat a l'estudi, i el manual pràctic, gravat en directe. En aquesta ocasió, però, va comptar amb la inestimable col·laboració de músics de la talla de Robbie Robertson, Pino Palladino o Ian Thomas.
Ens hem de remuntar a l'any 2006 per anar a cercar la seva última creació 100% inèdita fins aleshores, amb Un petit moment de dubte (Picap). Entremig, Cants de pau (L'Indi Music, 2006) fou el resultat d'un treball conjunt amb la Coral de la Federació Catalana de Pueri Cantores i la Coral Jove de la Federació de Cors Clavé que es gravà al Palau Olimpic de Badalona i que serví de tanca d'or del Fòrum Barcelona 2004.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
