“El secret de la vida és no ser res”
Un nombre incalculable de dibuixos, aquarel•les i olis s’escampen pel seu taller de Llançà, d’aire descuidat i, a simple vista, potser caòtic, però indiscutiblement genial, autènticament bohemi; segurament el mateix aire que prenen els seus dos altres tallers de Terrassa i Montblanc. Però és a Llançà on resideix durant gairebé tot l’any aquest artista en majúscules que aposta per la modèstia i la humiltat, “sense tanta parafernàlia”, diu.
Als seus 81 anys -i sempre acompanyat d'un bon cigar havà- ens respon cada pregunta esquetament però amb rotunditat per intentar transmetre’ns una visió diferent del seu món d’artista, un món tremendament dur que ell ha vist transformar-se a passos agegantats: “Molts artistes d’avui es creuen Déus, i això em posa negre. S’hauria de ser més modest, sense tanta parafernàlia”.
En qualsevol cas, aquest “pobre ric” -tal com es defineix ell mateix- ha fet la feina ben feta i, a més dels centenars de quadres que ha creat, és el fundador del Museu de l’Aquarel•la de Llançà i el president de l’ Agrupació d’Aquarel•listes de Catalunya, i ha rebut multitud de premis i distincions (que, tot s’ha de dir, a ell no li fan falta per res del món).
Ui, mare de Déu! Totes les èpoques les he viscut més o menys igual, sense alts i baixos. ...I, de la part dramàtica, no val la pena parlar-ne.
I què me’n diu de la seva família?
La meva història familiar és el que ha estat més dramàtic, perquè quan vaig acabar el servei i vaig dir que volia ser pintor el meu pare em va fer fora de casa. Però, en aquella època, tothom que volia dedicar-se a aquesta feina era considerat l’ovella negra de la família, o sigui, que el que em va passar a mi no va ser res particular.
Sempre havia volgut ser pintor?
No, crec que va ser cosa del destí de la vida, perquè vaig voler festejar amb una noia i a casa meva em van dir que no, i com que no sabia com explicar-li, li vaig dir que el diumenge (que era el dia que ens vèiem) no m’esperés, perquè me’n anava a pintar, com podia haver dit que me’n anava a pescar. I així va ser com vaig començar. Devia tenir 17 o 18 anys, ja.
M’he assaventat que la seva primera exposició va ser a Figueres a l’any 1946. Quin regust li ha quedat d’aquell episodi?
Aquella experiència va ser molt bonica, perquè vaig conèixer molts amics que avui ja han desaparegut; ...i, d’artistes, n’hi havia molts més que ara!
Entre aquests amics hi devia haver Ramon Reig, del qual s’acaba de celebrar el seu centenari. Ell va ser el seu m’estre, oi?
Si, sempre ho he considerat així.
... I em sabria dir què li va aportar aquest personatge com a professor?
Home, et puc dir que si sóc colorista amb una certa categoria és gràcies a ell, perquè va ser qui em va ensenyar la tècnica.
Vostè va estudiar a l’Escola d’Arts i Oficis del Clot de Barcelona i després, becat per la Diputació de Girona, va poder ampliar els seus estudis artístics a la bella ciutat de Venècia. Fins a quin punt li han influït aquests paissatges i les seves suaus tonalitats?
Molt. Mira, amb el paisatge passa com amb les dones: si hi ha simpatia o quelcom que provoca, t’atrapa, perquè sempre t’explica coses, i el que no ho sent és que és tonto o és mort.
Podríem dir, doncs, que vostè ha centrat la seva temàtica en el paissatge?
No, això no és veritat, perquè el que pinta, pinta de tot, no té cap problema. M’entens què vull dir?
El que sí és cert és que al llarg de la seva carrera professional ha estat reconegut amb un bon nombre de premis i s’han publicat centenars d’articles i, fins i tot, de llibres sobre la seva persona i la seva feina. Què representa tot això per a vostè?
Sincerament, crec que els premis no serveixen per a res, perquè són condecoracions que no et deixen créixer.
En últim terme, què pretén amb la pintura?
Comunicar. Per a mi, la pintura és un joc i una fantasia (com la música o qualsevol altre art); si no deixes participar ningú no dius res.
Com és un dia de Martínez Lozano?
Doncs depèn; si m’aixeco bé faig coses, però, si no, no hi ha res a fer. De totes maneres, les millors hores són les nocturnes. Si t’hi fixes quan vas en cotxe de nit, veuràs que, fins i tot, el motor canta bé.
Per a vostè, quin és el secret de la vida?
Doncs el secret de la vida és no ser res, perquè si vols ser important tot són problemes.
A hores d’ara, als seus 81 anys, quin és el grau de satisfacció que té amb la seva vida? Està content de com li han anat les coses, o canviaria quelcom?
Visc bé, perquè considero que visc de miracles.
Què li queda per fer encara?
Tenir el cap clar.
Com li agradaria que el recordéssin?
Ah, no! Ja em recorden massa. A la vida fas moltes coses inconscientment i sempre deixes alguna cosa.
Contesti'm ara unes preguntes tipus test...
Un museu: tots són bons.
Un pintor: en tinc molts, perquè, de pintors, n’hi ha molts, però, de mestres, pocs.
Un quadre: si hi ha comunicació, tots.
Un moment del dia: el que estigui en bona companyia.
Un plat de cuina: els més simples.
Una imatge amb la qual li agradaria quedar-se a la retina: que em pugui adonar que em moro.
Un color: el vermell.
Un defecte: que no m’entenen.
Una virtut: que em comprenen.
Un desig: tots els bons.
Entrevista publicada durant el mes d'octubre de 2004 al número 14 de la revista Hora Rosa, del grup Noves Edicions Altempordaneses (per MarCasas).
Llegiu la notícia "S'obre una escola de pintura en l'univers de Martínez Lozano".
No hay comentarios:
Publicar un comentario