En aquests moments (i no com a conseqüència de la crisi econòmica) estem presenciant una nova forma d’entendre el màrqueting: l’anomenat màrqueting experiencial, emocional, sensorial o vivencial, basat estrictament en un nou element que no s’havia tingut en compte fins ara d’una forma tan directa: els cinc sentits, i, darrere d’aquests, els sentiments i les emocions que generen les experiències que resulten gratificants.
La comunicació en l’àmbit del màrqueting és tan fonamental com sempre, però els canvis en l’evolució dels mercats, dels clients i els seus patrons de conducta, de les tecnologies i dels productes i serveis obliguen a que aquesta hagi de prendre altres formes. La transmissió de valor de marca, per exemple, o la diferenciació, la interacció amb el client i la vivència que experimenta cadascú contribueixen a que la comunicació sigui més veraç i a que l’efecte boca-orella es multipliqui.
De fet, ja fa uns quans anys que sabem que el color blau transmet frescor, que el daurat dota de més valor els objectes que embolcalla, que l’olor de fusta recorda l’home i que l’aroma de flors recorda la dona. Fins i tot, els colors, les aromes i la música han esdevingut el cor de teràpies amb nom propi (cromoteràpia, aromateràpia, musicoteràpia...).
El màrqueting experiencial, però, és una extensió de tot plegat, un tipus de màrqueting més complex basat en la Teoria dels cinc sentits, T5S (2000), que parteix de la concepció que l’ésser humà és un ésser pentasensorial. És a partir d’aquí que s’ha constituït el Sistema d’Ordenació Sensorial de Productes (S-OSP, 2001), que permet analitzar i classificar cada producte a partir del seu valor sensorial. Amb aquesta fórmula es facilita la construcció d’accions publicitàries dirigides als centres del cervell que són els encarregats de processar la informació rebuda des dels sentits que millor perceben el producte publicitat.
Tenint en compte que recordem l’1% del que palpem, el 2% del que sentim, el 5% del que veiem, el 15% del que degustem i el 35% del que ensumem, no és d’estranyar que es posi en marxa aquesta nova forma de fer publicitat i de promocionar productes, que sembla que millora i multiplica els efectes de la comunicació.
L’objectiu, doncs, del màrqueting experiencial no és cap altre que contribuir a crear bones experiències basades en sensacions i emocions diferents, perquè la psicologia ha demostrat que els records positius són més impactants, més duradors i amb més potencial comunicador que altres sistemes. Es tracta de posar a l’abast dels sentits (mai més ben dit) experiències tangibles que transmetin records positius, o, el que és el mateix, de crear una vivència, perquè els éssers humans (o els consumidors, si es vol) no escullen només motivats per l’equació cost/benefici, sinó per factors com les sensacions, les emocions i, en definitiva, les vivències que experimenten derivades de la compra o el consum d’un producte o servei. Des d’aquesta perspectiva, l’autèntica i efectiva comunicació s’esdevé quan som capaços d’expressar i intercanviar sentiments i emocions amb els demés. Com fer-ho des de les empreses és ja una qüestió d’imaginació, estratègia i planificació. Cal ser creatiu, intrigar, sorprendre i, fins i tot, si cal, provocar. En qualsevol cas, si es fa bé i s’aconsegueix crear un vincle emocional amb el client, l’empresa haurà triomfat (o això diuen els experts...).
Les grans marques també s’apunten al màrqueting experiencial
Alguns hotels venen aromes
A Girona també creix la tendència de vendre emocions
Altres espais virtuals d'interès
Percepnet
Razón y palabra
Experimental marketing
Tendencias marketing on line
Arteting
Association of virtual worlds
Esicpress
sábado, 5 de junio de 2010
Les grans marques també s’apunten al màrqueting experiencial
Amb la intenció d’aconseguir els efectes esmentats, el màrqueting experiencial l’han posat en marxa, per exemple, la companyia d’articles de bricolatge Leroy Merlín, que ha combinat i integrat elements auditius, olfactius i visuals dins dels seus locals per atraure i seduir el client tot convertint la seva experiència de compra en un moment de confort i gaudi, mentre que Samsung i Sony han optat per l’anomenat aroma de marca, que consisteix en aromatitzar certes àrees de les seves botigues per atraure clients. I és que sembla ser que la vista està cansada de suportar tota sola el bombardeig publicitari al qual ha estat sotmesa fins ara.
Torneu a l'article principal
Torneu a l'article principal
A Girona també creix la tendència de vendre emocions
D’un temps cap aquí, no cal anar massa lluny per experimentar aquest “nou” tipus de màrqueting, o almenys els gironins no han de fer gaires quilòmetres per aconseguir-ho, perquè a la província han aparegut, en els darrers anys, tota una sèrie de complexes per dormir que, tot i que encara no han arribat a comercialitzar productes per endur-se a casa, estan orientats a presentar al client una percepció de valor única i inequívoca tot proporcionant-li una vivència inoblidable que l’estimularà a repetir i a difondre l’experiència de consum als seus coneguts. S’apunten a la llista Cabanes als Arbres, a Sant Hilari Sacalm; Les Cols Pavellons, a Olot, o El Far Hotel Restaurant, a Llafranc.
Torneu a l'article principal
Torneu a l'article principal
Alguns hotels venen aromes
L’Hotel La Sirenuse, que s’alça a Positano (Itàlia), encara ha anat més lluny i ha llançat la seva pròpia línia de fragàncies, que són les mateixes que el visitant pot gaudir durant la seva estada a l’hotel. D’aquesta manera, li és possible recordar els bons moments viscuts a través de l’olfacte, més enllà de les típiques fotos i vídeos de vacances. L’Hotel Hassler Roma, de la cadena Leading Hotels of the World; Le Bristol de París, o la cadena Sofitel també s’han apuntat a la mateixa moda.
Torneu a l'article principal
Torneu a l'article principal
Dormir dalt d'un arbre
Les cabanes damunt dels arbres sempre han estat el refugi ideal de la nostra infància. Camuflades al fons d’un bosc o en un racó del jardí, responen a una certa necessitat de privacitat absoluta i d’aïllament del món.
Els Korowai, una tribu indonèsia, construeixen les seves cases justament en aquests emplaçaments: al capdamunt de la copa dels arbres, i els hippies de la dècada dels 60 també ho feren als Estats Units. Aquí, a Catalunya –i a l’Estat espanyol en general–, això no és gens usual, almenys fins ara, perquè, des de fa uns mesos, ja podem experimentar el que se sent dormint en un niu de fusta situat entre branques, en contacte directe amb l’arbre i el seu ecosistema, en plena integració amb l’entorn i en harmonia total amb la natura. Són les Cabanes als Arbres, un projecte de Selvaventura, S. L., una societat pionera a Catalunya –i a Espanya– en la implantació de circuits d’aventura.
Les cabanes en qüestió, que estan situades al terme municipal de Sant Hilari Sacalm, concretament, a la carretera de Vallclara, són 30 m2 de fusta de planta octogonal que floten damunt dels arbres, a uns 10 metres de terra. Amb un disseny estudiat al mil•límetre i damunt d’uns arbres tan resistents com als avets Duglas i els castanyers, les cabanes mantenen un perfecte equilibri mecànic i visual amb l’arbre que les sosté –el tronc del qual les travessa per l’interior– tot permetent-li el seu creixement natural.
En aquests moments, hi ha deu cabanes alçades batejades amb noms d’ocells (la Cargolet, la Mallerenga, la Duch...), les quals tenen dos ambients diferents: cinc de romàntiques per a dues persones i cinc de familiars per a quatre. A l’interior dels habitacles, a més a més dels llits, hi ha un rentador amb una gerra d’aigua i una pica, un wàter biodegradable que es recicla en forma de compostatge i un espai que fa la funció d’armari. A l’exterior, cada cabana té una terrassa de 10 m2 que permet la plena integració amb l’entorn i regala a l’hoste unes vistes d’excepció des d’una perspectiva gens usual.
I, si ja és excepcional dormir damunt d’un arbre sense servei elèctric ni aigua corrent tot escoltant el batec del bosc a la nit, també ho és esmorzar a la cabana després d’haver estirat una corda que, a través d’una politja, t’atansa l’esmorzar dins d’un cistell acuradament preparat.
Les cabanes, a les quals s’accedeix mitjançant un pont penjant i una escala, estan comunicades amb el punt neuràlgic del campament: la masia la Vileta, que fa la funció de recepció i concentra tots els serveis extra: una sala-biblioteca, una estança infantil farcida de jocs per als més menuts, una zona amb accés a Internet, un menjador on es pot sopar còmodament, banys, piscina i jardí. Allà hi trobareu, a més, a en Manu i la Karin, que us rebran amb tota l’amabilitat del món, i, a dalt de cada cabana, una llibreta i un llapis esperen ser utilitzats per recollir totes les sensacions dels seus visitants. Sens dubte, passar una nit a les cabanes als arbres és una experiència inoblidable.
Vegeu-ne més imatges
Torneu a l'article principal
Els Korowai, una tribu indonèsia, construeixen les seves cases justament en aquests emplaçaments: al capdamunt de la copa dels arbres, i els hippies de la dècada dels 60 també ho feren als Estats Units. Aquí, a Catalunya –i a l’Estat espanyol en general–, això no és gens usual, almenys fins ara, perquè, des de fa uns mesos, ja podem experimentar el que se sent dormint en un niu de fusta situat entre branques, en contacte directe amb l’arbre i el seu ecosistema, en plena integració amb l’entorn i en harmonia total amb la natura. Són les Cabanes als Arbres, un projecte de Selvaventura, S. L., una societat pionera a Catalunya –i a Espanya– en la implantació de circuits d’aventura.
Les cabanes en qüestió, que estan situades al terme municipal de Sant Hilari Sacalm, concretament, a la carretera de Vallclara, són 30 m2 de fusta de planta octogonal que floten damunt dels arbres, a uns 10 metres de terra. Amb un disseny estudiat al mil•límetre i damunt d’uns arbres tan resistents com als avets Duglas i els castanyers, les cabanes mantenen un perfecte equilibri mecànic i visual amb l’arbre que les sosté –el tronc del qual les travessa per l’interior– tot permetent-li el seu creixement natural.
En aquests moments, hi ha deu cabanes alçades batejades amb noms d’ocells (la Cargolet, la Mallerenga, la Duch...), les quals tenen dos ambients diferents: cinc de romàntiques per a dues persones i cinc de familiars per a quatre. A l’interior dels habitacles, a més a més dels llits, hi ha un rentador amb una gerra d’aigua i una pica, un wàter biodegradable que es recicla en forma de compostatge i un espai que fa la funció d’armari. A l’exterior, cada cabana té una terrassa de 10 m2 que permet la plena integració amb l’entorn i regala a l’hoste unes vistes d’excepció des d’una perspectiva gens usual.
I, si ja és excepcional dormir damunt d’un arbre sense servei elèctric ni aigua corrent tot escoltant el batec del bosc a la nit, també ho és esmorzar a la cabana després d’haver estirat una corda que, a través d’una politja, t’atansa l’esmorzar dins d’un cistell acuradament preparat.
Les cabanes, a les quals s’accedeix mitjançant un pont penjant i una escala, estan comunicades amb el punt neuràlgic del campament: la masia la Vileta, que fa la funció de recepció i concentra tots els serveis extra: una sala-biblioteca, una estança infantil farcida de jocs per als més menuts, una zona amb accés a Internet, un menjador on es pot sopar còmodament, banys, piscina i jardí. Allà hi trobareu, a més, a en Manu i la Karin, que us rebran amb tota l’amabilitat del món, i, a dalt de cada cabana, una llibreta i un llapis esperen ser utilitzats per recollir totes les sensacions dels seus visitants. Sens dubte, passar una nit a les cabanes als arbres és una experiència inoblidable.
Vegeu-ne més imatges
Torneu a l'article principal
Descans de cristall
Estem parlant de Les Cols Pavellons, un recinte aïllat que circumda la masia amb el mateix nom (paradís ideal per als gourmets més sibarites amb estrella Michelin inclosa) tot seguint la seva antiga muralla i guiant-se per l’estructura d’uns horts del passat.
Els cinc pavellons constitueixen un concepte de descans totalment diferent a l’habitual. Per començar, el seu entorn ho és, de diferent, i molt! Obra dels arquitectes garrotxins RCR Aranda Pigem Vilalta (els mateixos que van reformar el restaurant, tenyit de negre i daurat), aquestes estances són com cubs de cristall enmig de la natura: parets, terra i sostre són de vidre transparent d’un color verdós. Des del seu interior tot es reflecteix, els arbres del voltant sembla que entrin a l’habitació i el cel s’hi escola sense demanar permís. Només un mòdul -que serveix de sofà, taula i llit alhora- trenca aquesta harmonia. No hi ha res més; res... En un primer moment, tens una sensació estranya (potser és que no estem acostumats a reconciliar-nos amb l’espai i el temps), però, poc després, tot et convida a estar en comunió amb tu i amb l’entorn.
A l’hora de dormir, la transparència desapareix i unes lones cobreixen l’immens cub de cristall. Tan sols resta un camí misteriós a la vista: el que et porta cap al bany, una altra innovació tremendament trencadora. La pica és una enorme base rectangular d’acer sobre la qual llisca l’aigua, sense aixeta. A l’altra banda, una dutxa que acaba en una bassa d’aigua calenta. Res més.
Després, de bon matí, l’experiència continua amb un esmorzar rústic al llit: cafè, llet, sucs, torrades, melmelades artesanes, pa del forn de llenya l’Hostalets d’en Bas amb tomàquet, i formatge del Mas Farró i llonganissa de Can Japot. A més, amb tot el que no t’acabes, et preparen una motxilla amb vi, pa, llonganissa i formatge (autòctons també, és clar) i et proposen una ruta per l’entorn. Tota una experiència per sentir a flor de pell el luxe de l’espai natural, de la llum i del silenci. Un cop travesses la recepció, endinsada en una cambra fosca untada amb terra volcànica, i segueixes un camí flanquejat per canyes de riu gegants (que són verdes i d’acer), entres ja a formar part de l’univers de Les Cols. Inoblidable...
Aquest món oníric i vegetal de cristall i acer es va començar a crear al mateix temps en què el restaurant vivia la seva última transformació, ara fa cinc anys, i va trigar gairebé dos a completar-se. El resultat, sens dubte, ha estat espectacular. No per menys, els seus arquitectes (Ramon Vilalta, Carme Pigem i Rafael Aranda) van rebre el premi FAD d’interiorisme a finals del 2006. Tres anys abans van recollir també un guardó per les reformes del restaurant.
Dormir als Les Cols Pavellons (amb esmorzar i picnic inclòs) costa 255 euros.
Vegeu-ne més imatges
Torneu a l'article principal
Un far mariner convertit en hotel
Tot passejant pel camí de Ronda s’arriba a Llafranc. Generalment acompanyat d’una suau brisa marina, el visitant pot gaudir d’unes vistes excepcionals de la costa Brava, i, de cop, potser quan menys s’ho espera, apareix davant dels seus ulls el far de Sant Sebastià!
El complex consta de nou habitacions amb una simbologia molt especial. Les estances amb vistes al mar són de color blau; les de la part est són de color groc per emfatitzar la sortida del sol, i les de la part oest prenen un to salmó en un intent de simbolitzar justament el contrari: la posta de l’astre rei. El significat global de totes elles, però, és molt simple: donar valor, vida i passió a la Mediterrània. I és que quan un té la sort de poder gaudir d’una d’aquestes estances, aconsegueix deixar-se envair pel luxe sensorial i emocional que l’envolta per entrar en un estat de màxim relaxament.
Dotat d’un pati interior espectacular protagonitzat per una doble escala de pedra, l’hotel permet, en tot moment, ser conscient de la riquesa visual i sensorial de l’entorn. Els que es lleven damunt del mar en aquest punt de la costa són uns murs carregats d’històries, unes pedres que acumulen milions d’experiències, unes vistes que han fet sospirar al llarg dels anys...
A El Far Hotel Restaurant se sent la màgia i el romanticisme de viure una experiència única, on el mar i el far esdevenen companys d’habitació. Allà, el temps s'atura i els sentits es converteixen en els principals protagonistes de la vetllada. El relaxant so del mar i l’aroma que desprèn, sumats a la brillant llum del far que il•lumina intermitentment (en posar-se el sol) tots els racons de l'hotel, guien el visitant cap a una experiència sensorial extraordinària nascuda al bell mig de la costa Brava. Aquest hotel amb encant és, sens dubte, un lloc únic ideal per gaudir de sol a sol del paisatge, de les aromes i de tota la màgia que el nostre Mediterrani ens pot aportar.
Els fars tenen una gran importància nàutica, perquè són una eina bàsica a l’hora d’evitar accidents marítims a la costa. Aquest, el de Sant Sebastià, situat al conjunt arquitectònic de la Guarda, és el segon més important de Catalunya. Té una torre de guaita del segle XV, una ermita dos-cents anys més antiga i un edifici principal del segle XVIII. Sobresortint del mar, dalt d’un penya-segat de 175 metres d’alçada, presumeix d’una gran tradició i història, i és que antigament havia esdevingut lloc de descans de vianants i peregrins que feien a peu la costa Brava de poble en poble. Actualment, i des del juny de l’any 1999, aquest emblemàtic espai és El Far Hotel Restaurant
Dotat d’un pati interior espectacular protagonitzat per una doble escala de pedra, l’hotel permet, en tot moment, ser conscient de la riquesa visual i sensorial de l’entorn. Els que es lleven damunt del mar en aquest punt de la costa són uns murs carregats d’històries, unes pedres que acumulen milions d’experiències, unes vistes que han fet sospirar al llarg dels anys...
A El Far Hotel Restaurant se sent la màgia i el romanticisme de viure una experiència única, on el mar i el far esdevenen companys d’habitació. Allà, el temps s'atura i els sentits es converteixen en els principals protagonistes de la vetllada. El relaxant so del mar i l’aroma que desprèn, sumats a la brillant llum del far que il•lumina intermitentment (en posar-se el sol) tots els racons de l'hotel, guien el visitant cap a una experiència sensorial extraordinària nascuda al bell mig de la costa Brava. Aquest hotel amb encant és, sens dubte, un lloc únic ideal per gaudir de sol a sol del paisatge, de les aromes i de tota la màgia que el nostre Mediterrani ens pot aportar.
S’obre una escola de pintura en l'univers de Martínez Lozano
El passat mes d’abril, Llançà va inaugurar la Casa-Museu Martínez Lozano. És al carrer la Creu, número 11, exactament en el mateix espai que el pintor va usar com a residència i estudi de treball en els darrers anys de la seva vida. Gràcies a aquest projecte, que neix d’un acord entre l’ajuntament de la vila marinera i la Fundació Martínez Lozano, es fa possible apropar-se a l’univers del mestre aquarel•lista quan es compleixen quatre anys de la seva mort, ja que a l'interior de l'habitatge es conserven, a més de pintures de l'autor, gran part dels seus objectes personals. Però no només això, perquè, a partir del mes de juliol, en aquest espai es recuperarà l'antiga Escola d'Art Martínez Lozano. Allà s’impartiran classes de pintura de la mà de pintors llençanencs que foren amics i deixebles de l'enyorat artista. Un curs d’estiu encetarà l’agenda i després es prosseguirà amb cursos permanents al llarg de tot l’any, de pintura infantil, de dibuix, d’aquarel•la i de ceràmica.
Ara, la Casa-Museu Martínez Lozano forma part d’una ruta llençanenca sobre el pintor que també fa parada al Museu de l’Aquarel•la (seu de la Fundació Martínez Lozano) i als diversos espais que, des de l’any 1969, van acollir l’Escola d'Art Martínez Lozano.
Ver Ruta Martínez Lozano per Llançà en un mapa más grande
Qui era Josep Martínez Lozano?
Informació i inscripcions de la nova Escola d'Art Martínez Lozano
Continuant el projecte del mestre
Tres plantes per a diferents usos
Història de l'habitatge
Visites guiades a la casa-museu
Un museu a llarg termini
Un altre llegat per a Llançà
Vegeu-ne més imatges
Llegiu una de les darreres entrevistes que va protagonitzar Josep Martínez Lozano, publicada durant el mes d'octubre de 2004 al número 14 de la revista Hora Rosa, del grup Noves Edicions Altempordaneses (per MarCasas).
Ara, la Casa-Museu Martínez Lozano forma part d’una ruta llençanenca sobre el pintor que també fa parada al Museu de l’Aquarel•la (seu de la Fundació Martínez Lozano) i als diversos espais que, des de l’any 1969, van acollir l’Escola d'Art Martínez Lozano.
Ver Ruta Martínez Lozano per Llançà en un mapa más grande
Qui era Josep Martínez Lozano?
Informació i inscripcions de la nova Escola d'Art Martínez Lozano
Continuant el projecte del mestre
Tres plantes per a diferents usos
Història de l'habitatge
Visites guiades a la casa-museu
Un museu a llarg termini
Un altre llegat per a Llançà
Vegeu-ne més imatges
Llegiu una de les darreres entrevistes que va protagonitzar Josep Martínez Lozano, publicada durant el mes d'octubre de 2004 al número 14 de la revista Hora Rosa, del grup Noves Edicions Altempordaneses (per MarCasas).
Continuant el projecte del mestre
Gràcies a la recuperació de la casa-estudi de Martínez Lozano, es fa possible tornar a crear l’Escola d’Art Martínez Lozano que el mateix artista va iniciar l’any 1969 a Llançà, la qual va funcionar fins molt poc abans de morir. En un principi s’havia ubicat en un petit local del carrer Salmerón sota el nom d’Escola Municipal d’Arts i Oficis de Llançà, però la gran influència d’alumnes fa que, dos anys després, es veiessin obligats a traslladar-se a un altre local del carrer La Selva de la vila marinera. Amb el temps, passa a dir-se Escola Municipal d’Arts, i, de nou, es desplaça fins al primer pis del número 11 de l’avinguda Europa, en una aula de les antigues escoles públiques, on actualment es troba l’ajuntament de Llançà. Però, el fundador i professor del centre, en no estar còmode en aquesta nova ubicació, decideix traslladar-se a l’antic Cafè Espanya, que era molt més acollidor. Aquí, l’escola passa a denominar-se Escola d’Art i Taller de Pintura i s’allarga en el temps fins poc abans de la mort del pintor.
Aquesta escola va permetre a molts llançanencs aproximar-se al món de l’art i, fins i tot, a persones d’arreu de Catalunya, que es desplaçaven fins a la població altempordanesa per assistir a les seves classes. D’aquí han sorgit grans aquarel•listes, alguns dels quals seran, a partir de juliol, mestres de la nova Escola d’Art Martínez Lozano, aquest cop ubicada a la casa-museu del seu fundador.
Torneu a l'article principal
Aquesta escola va permetre a molts llançanencs aproximar-se al món de l’art i, fins i tot, a persones d’arreu de Catalunya, que es desplaçaven fins a la població altempordanesa per assistir a les seves classes. D’aquí han sorgit grans aquarel•listes, alguns dels quals seran, a partir de juliol, mestres de la nova Escola d’Art Martínez Lozano, aquest cop ubicada a la casa-museu del seu fundador.
Torneu a l'article principal
Tres plantes per a diferents usos
Malgrat la inauguració oficial, en aquests moments, la casa es troba encara en fase de neteja, ordre i reformes. “És molta, la tasca que s’ha fet, i encara en queda molta més”, assegura el nét del pintor, Eduard Martínez, però ja es tenen distribuïdes les zones per funcions:
Planta baixa. Les faldes de la casa, de pedra antiga i cobertes amb la típica volta catalana, acullen una àmplia sala expositiva que mostra obres de Lozano i d’altres pintors que li agradaven i que ell havia adquirit. És aquí on es portaran a terme les classes de pintura que s’iniciaran el proper mes de juliol.
De fet, l’aquarel•lista ja havia usat aquest espai com a sala expositiva, però ara, a més a més, s’usarà també com a sala de conferències i presentacions per servir de complement a la Casa de Cultura i l’Oficina de Turisme de la localitat.
Primer pis. Aquest és l’habitatge del pintor i la seva família, el que el va acollir al llarg dels últims anys de la seva vida. En breu, s’hi afegirà, a mode d’hemeroteca, un recull de reportatges de diaris i revistes protagonitzats pel pintor que permetran fer un recorregut al llarg de la seva vida .
Segon pis. Potser és el racó més entranyable de la casa, el que més ens pot recordar a l’aquarel•lista dels cigars havà. Es tracta de l’estudi de treball del mestre, on s’han quedat, per sempre més, tres cavallets amb diversos olis i proves de color de les últimes sèries en què treballava; tot resta tal com ell ho va deixar: una llar de foc (això sí: alliberada dels nombrosos papers que acumulava), un antic escriptori, un sofà, un poema dedicat de la seva amiga Montserrat Vayreda i un maniquí que el pintor utilitzava com a model.
Torneu a l'article principal
Planta baixa. Les faldes de la casa, de pedra antiga i cobertes amb la típica volta catalana, acullen una àmplia sala expositiva que mostra obres de Lozano i d’altres pintors que li agradaven i que ell havia adquirit. És aquí on es portaran a terme les classes de pintura que s’iniciaran el proper mes de juliol.
De fet, l’aquarel•lista ja havia usat aquest espai com a sala expositiva, però ara, a més a més, s’usarà també com a sala de conferències i presentacions per servir de complement a la Casa de Cultura i l’Oficina de Turisme de la localitat.
Primer pis. Aquest és l’habitatge del pintor i la seva família, el que el va acollir al llarg dels últims anys de la seva vida. En breu, s’hi afegirà, a mode d’hemeroteca, un recull de reportatges de diaris i revistes protagonitzats pel pintor que permetran fer un recorregut al llarg de la seva vida .
Segon pis. Potser és el racó més entranyable de la casa, el que més ens pot recordar a l’aquarel•lista dels cigars havà. Es tracta de l’estudi de treball del mestre, on s’han quedat, per sempre més, tres cavallets amb diversos olis i proves de color de les últimes sèries en què treballava; tot resta tal com ell ho va deixar: una llar de foc (això sí: alliberada dels nombrosos papers que acumulava), un antic escriptori, un sofà, un poema dedicat de la seva amiga Montserrat Vayreda i un maniquí que el pintor utilitzava com a model.
Torneu a l'article principal
Història de l’habitatge
La casa, datada de 1854, era, en els seus orígens, dos antics habitatges, que va adquirir el pintor l’any 1965 en estat ruïnós. Ell mateix va manar fer-ne les obres de reforma perquè l’espai reunís totes les condicions que necessitava per viure a gust desenvolupant la seva tasca artística: era tranquil•la i silenciosa, perfecta per treballar de nit, i prou gran com per ubicar-hi l’habitatge i l’estudi en un mateix lloc. Tan sols anys abans de morir va acabar de pagar-ne l’hipoteca.
Torneu a l'article principal
Torneu a l'article principal
Visites guiades a la casa-museu
Aquells que vulguin veure la casa poden concertar una visita prèvia, i el mateix Eduard Martínez, únic nét del pintor i director del Museu de l’Aquarel•la, els farà de cicerone en tot el recorregut.
Torneu a l'article principal
Torneu a l'article principal
Un museu a llarg termini
El que es pot visitar fins avui només ha estat el principi del projecte, perquè existeix l’ambiciós pla de crear un museu en un període de cinc anys, del qual encara s’ha d’escollir la temàtica. Aquesta seria la segona pinacoteca del poble. La primera és el Museu de l’Aquarel•la, que va obrir el mateix pintor.
Torneu a l'article principal
Torneu a l'article principal
Un altre llegat per a Llançà
A més del Museu de l’Aquarel•la i de la casa-museu, els llibres del pintor passaran a formar part de la biblioteca del poble i alguns objectes personals seran subhastats. La família encara té pendent la tasca de revisar tots els documents que guardava el pintor, on se sap que hi ha correspondència amb personatges de la talla de Salvador Dalí, o rebuts de galeries, entre d’altres curiositats.
Torneu a l'article principal
Torneu a l'article principal
Martínez Lozano: un valuós exemple d'humiltat i senceritat
“El secret de la vida és no ser res”
Un nombre incalculable de dibuixos, aquarel•les i olis s’escampen pel seu taller de Llançà, d’aire descuidat i, a simple vista, potser caòtic, però indiscutiblement genial, autènticament bohemi; segurament el mateix aire que prenen els seus dos altres tallers de Terrassa i Montblanc. Però és a Llançà on resideix durant gairebé tot l’any aquest artista en majúscules que aposta per la modèstia i la humiltat, “sense tanta parafernàlia”, diu.
Als seus 81 anys -i sempre acompanyat d'un bon cigar havà- ens respon cada pregunta esquetament però amb rotunditat per intentar transmetre’ns una visió diferent del seu món d’artista, un món tremendament dur que ell ha vist transformar-se a passos agegantats: “Molts artistes d’avui es creuen Déus, i això em posa negre. S’hauria de ser més modest, sense tanta parafernàlia”.
En qualsevol cas, aquest “pobre ric” -tal com es defineix ell mateix- ha fet la feina ben feta i, a més dels centenars de quadres que ha creat, és el fundador del Museu de l’Aquarel•la de Llançà i el president de l’ Agrupació d’Aquarel•listes de Catalunya, i ha rebut multitud de premis i distincions (que, tot s’ha de dir, a ell no li fan falta per res del món).
Ui, mare de Déu! Totes les èpoques les he viscut més o menys igual, sense alts i baixos. ...I, de la part dramàtica, no val la pena parlar-ne.
I què me’n diu de la seva família?
La meva història familiar és el que ha estat més dramàtic, perquè quan vaig acabar el servei i vaig dir que volia ser pintor el meu pare em va fer fora de casa. Però, en aquella època, tothom que volia dedicar-se a aquesta feina era considerat l’ovella negra de la família, o sigui, que el que em va passar a mi no va ser res particular.
Sempre havia volgut ser pintor?
No, crec que va ser cosa del destí de la vida, perquè vaig voler festejar amb una noia i a casa meva em van dir que no, i com que no sabia com explicar-li, li vaig dir que el diumenge (que era el dia que ens vèiem) no m’esperés, perquè me’n anava a pintar, com podia haver dit que me’n anava a pescar. I així va ser com vaig començar. Devia tenir 17 o 18 anys, ja.
M’he assaventat que la seva primera exposició va ser a Figueres a l’any 1946. Quin regust li ha quedat d’aquell episodi?
Aquella experiència va ser molt bonica, perquè vaig conèixer molts amics que avui ja han desaparegut; ...i, d’artistes, n’hi havia molts més que ara!
Entre aquests amics hi devia haver Ramon Reig, del qual s’acaba de celebrar el seu centenari. Ell va ser el seu m’estre, oi?
Si, sempre ho he considerat així.
... I em sabria dir què li va aportar aquest personatge com a professor?
Home, et puc dir que si sóc colorista amb una certa categoria és gràcies a ell, perquè va ser qui em va ensenyar la tècnica.
Vostè va estudiar a l’Escola d’Arts i Oficis del Clot de Barcelona i després, becat per la Diputació de Girona, va poder ampliar els seus estudis artístics a la bella ciutat de Venècia. Fins a quin punt li han influït aquests paissatges i les seves suaus tonalitats?
Molt. Mira, amb el paisatge passa com amb les dones: si hi ha simpatia o quelcom que provoca, t’atrapa, perquè sempre t’explica coses, i el que no ho sent és que és tonto o és mort.
Podríem dir, doncs, que vostè ha centrat la seva temàtica en el paissatge?
No, això no és veritat, perquè el que pinta, pinta de tot, no té cap problema. M’entens què vull dir?
El que sí és cert és que al llarg de la seva carrera professional ha estat reconegut amb un bon nombre de premis i s’han publicat centenars d’articles i, fins i tot, de llibres sobre la seva persona i la seva feina. Què representa tot això per a vostè?
Sincerament, crec que els premis no serveixen per a res, perquè són condecoracions que no et deixen créixer.
En últim terme, què pretén amb la pintura?
Comunicar. Per a mi, la pintura és un joc i una fantasia (com la música o qualsevol altre art); si no deixes participar ningú no dius res.
Com és un dia de Martínez Lozano?
Doncs depèn; si m’aixeco bé faig coses, però, si no, no hi ha res a fer. De totes maneres, les millors hores són les nocturnes. Si t’hi fixes quan vas en cotxe de nit, veuràs que, fins i tot, el motor canta bé.
Per a vostè, quin és el secret de la vida?
Doncs el secret de la vida és no ser res, perquè si vols ser important tot són problemes.
A hores d’ara, als seus 81 anys, quin és el grau de satisfacció que té amb la seva vida? Està content de com li han anat les coses, o canviaria quelcom?
Visc bé, perquè considero que visc de miracles.
Què li queda per fer encara?
Tenir el cap clar.
Com li agradaria que el recordéssin?
Ah, no! Ja em recorden massa. A la vida fas moltes coses inconscientment i sempre deixes alguna cosa.
Contesti'm ara unes preguntes tipus test...
Un museu: tots són bons.
Un pintor: en tinc molts, perquè, de pintors, n’hi ha molts, però, de mestres, pocs.
Un quadre: si hi ha comunicació, tots.
Un moment del dia: el que estigui en bona companyia.
Un plat de cuina: els més simples.
Una imatge amb la qual li agradaria quedar-se a la retina: que em pugui adonar que em moro.
Un color: el vermell.
Un defecte: que no m’entenen.
Una virtut: que em comprenen.
Un desig: tots els bons.
Entrevista publicada durant el mes d'octubre de 2004 al número 14 de la revista Hora Rosa, del grup Noves Edicions Altempordaneses (per MarCasas).
Llegiu la notícia "S'obre una escola de pintura en l'univers de Martínez Lozano".
viernes, 4 de junio de 2010
Pep Sala passeja un circ global amb regust als anys 70
15 de maig de 2010. Montblanc. Teatre Cinema del Casal Montblanquí. 10 de la nit. Ens trobem al mig de la gira Circ Global, que porta al públic català el nou treball de Pep Sala, Anatomia de la relativitat (L’Indi Music, 2009). D’ençà que aquesta nova aventura es va encetar el passat mes de desembre a la sala Luz de Gas de la ciutat comtal, el públic ha tingut prou temps per conèixer totes les cançons del repertori al mil•límetre, i això contribueix enormement a obrir el canal de comunicació músics-espectadors i a crear un ambient de gaudi general que gairebé culmina amb l’eufòria col•lectiva.
El Pep Sala de sempre però renovat
El Pep Sala de sempre, però renovat
Certament, després de tres anys sense treball nou per ensenyar, ens topem de cara amb un Pep Sala que ofereix un directe renovat, amb un Pep Sala il•lusionat, optimista i irònic –molt irònic– que ens va desgranant, amb certa eufòria i una impaciència continguda, un disc que mira més enfora que no pas endins. És un clar intent de copsar, amb lletres i música (com ell millor sap), el que està passant al nostre país, amb show polític inclòs. Sala no necessita speakers que li cedeixin el pas; ningú millor que ell presenta, peça a peça, el que anem escoltant. I ho fa com si es trobés al saló de casa entre amics, amb bromes i riures continus, i sempre amb l’ajuda inestimable de la seva banda, amb la qual demostra una complicitat extrema que va encomanant al públic a cada segon que passa. Tant és així que, en poc temps, establim un llenguatge comú que només nosaltres, els que som allà, a peu dret seguint la música, entenem.
Malgrat portar 25 anys rondant pels escenaris i haver plantat 21 discs per tota la nostra geografia (set dels quals són en solitari), veiem ara un músic que no s’estanca, que sap el que vol i ho busca, que està segur d’ell mateix, que camina endavant i que madura, com el bon vi.
Torneu a l'article principal
Malgrat portar 25 anys rondant pels escenaris i haver plantat 21 discs per tota la nostra geografia (set dels quals són en solitari), veiem ara un músic que no s’estanca, que sap el que vol i ho busca, que està segur d’ell mateix, que camina endavant i que madura, com el bon vi.
Torneu a l'article principal
Un viatge als anys 70 americans i a les millors peces de Sau i La Banda del Bar
Tot i que, dalt l’escenari, no oblida grans clàssics de Pep Sala & La Banda del Bar ni de Sau que ja porta tatuats a la pell, com Fins que calgui, Mardi Gras, Si un dia he de tornar o el mític Boig per tu, ara disposa d’onze temes frescos per treure a la palestra amb aires innovats i coloristes, realistes i crítics, però carregats de bon humor i d’esperança; són temes potents i rítmics que ens recorden –ara clarament– els estils dels més purs anys 70 americans, la música de la Motown, aquella que Pep Sala va mamar de jove durant la seva època d’estudiant a Anglaterra i que ha format un pòsit insalvable dins els seu background musical. De fet, gent com els Crosby, Stills, Nash & Young, els Eagles, Jackson Browne, James Taylor o Carol King formen part dels seus discs de capçalera, i ja ho havíem notat, però mai tant com ara.
Torneu a l'article principal
Torneu a l'article principal
El repertori de la nit
Aquesta agitada nit hem esdevingut capritxosos tastaolletes que hem pogut degustar, en viu i en directe, des del més pur gènere soul amb L’últim que es perd (el single del disc, que obre l’espectacle) fins al funky més canyero (amb Bona Nit, Rubí) o un dels sons americans més autèntics: el cajun (que embriaga temes com Pensant en blanc i negre). Tot això, és clar, sense oblidar el pop-rock ni les balades made in Pep Sala, que no deixen de perdre força en l’espectacle. Una de les més brillants: transparent.
Vegeu el videoclip de L'últim que es perd
Vegeu el videoclip de Transparent
Torneu a l'article principal
Set músics damunt l’escenari
La varietat musical que engloba el show demana, és clar, que, damunt l’escenari, als músics habituals de la seva banda –Ramon Altimir (teclats i veu), Josep Lluís Pérez (guitarra), Xavi Reija (bateria y percussions), Rubén Alcázar (baix i veu), i Simone Lambreghts (violí)– s’hi afegeixin dues veus femenines com a cors acompanyants (les d’Inma Ortiz i Susana Soriano), que feia 17 anys que no incorporava als seus directes i que encomanen el ritme al cos a més no poder.
Torneu a l'article principal
Torneu a l'article principal
El DVD per recordar
Al final, tothom en vol més, i n’hi ha més, però tot el que és bo s’acaba, i després de dues hores i mitja llargues de ballar, cantar i riure, marxem cap a casa excitats esperant poder tornar-hi. La cita serà el 17de juliol al teatre Artèria de Barcelona amb un motiu molt especial: la celebració dels 50 anys del músic. Mentrestant, aplacarem el “mono” amb el disc i el DVD de la gira, que també va bé, però és millor el Pep de carn i ossos, perquè l’espectacle musical que protagonitza es personalitza i esdevé autònom, es magnifica i s’enriqueix al màxim amb les notes en directe d’uns instrumentalistes de luxe que encaixen com un guant amb un Pep Sala renovat que sorprèn, fins i tot, als seus seguidors més fidels, us ho dic per experiència...
Torneu a l'article principal
Torneu a l'article principal
miércoles, 2 de junio de 2010
Una estona amb Maria Coma
S’ha passat la vida escoltant música, i també estudiant-la, tot i que assegura que no havia tingut mai la sensació que s’hi dedicaria, perquè “tenia el pensament que ser músic era molt dur”. Els anys, però, han anat passant (tot i la seva joventut), i potser el fet que no es prengués la música com una obligació, sinó com una devoció, ha estat el que li ha permès acabar-s’hi dedicant. Professionalment, va començar amb U_mä al costat de Pau Vallvé, amb qui va treure un disc i va fer la corresponent gira. Mentrestant, creava bandes sonores per a anuncis, curts i algun documental, sense deixar de composar lliurement, fer proves i assajos i gravar-se a mode experimental. De tot aquest treball, i de la convicció que volia fer un disc cent per cent Maria Coma, va néixer Linòleum (Amniòtic Records) l’octubre de 2009. Reconeix que fou ella qui s’autoedità el disc, i que s’ha hagut de sacrificar a fer molts bolos gratuïts per adquirir un rodatge, però ho ha viscut amb la més absoluta normalitat, i el resultat ha estat una agenda amb més de 60 concerts programats. Ara que ha acabat la llicenciatura en Comunicació Audiovisual, i amb tan sols 24 anys, dedica totes les hores del dia a allò que mai hagués pensat que faria de forma professional.
+04+BAIXA.jpg)
Maria, com et defineixes: com a músic, com a compositora, com a cantant...?
El terme “músic” m’agrada més, perquè és més genèric. Ho dic perquè, tot i que el meu instrument principal és el piano, de vegades necessito altres sons i toco altres instruments, com la guitarra espanyola, si cal, encara que no sóc guitarrista.
...O sigui que no tens por d’experimentar?
No, jo m’atreveixo amb tot i m’agrada, perquè penso que això et va obrint portes. De fet, jo vaig passar de tocar música clàssica durant molts anys al jazz, i això em va obrir molts altres camins. Està bé anar provant diferents instruments, maneres de tocar, estils... Crec que tot això fa que una persona sigui una mica més músic, no tan instrumentista.
Però un instrumentista és també un músic...
Sí, però el que vull dir és que jo entenc l’instrumentista com aquell que no surt del seu instrument, que el domina perfectament però que no sap fer una altra cosa; en canvi, crec que el músic experimenta més. Jo m’identifico amb aquest darrer.
Amb en Pau, a més de ser parella, esteu junts en aquest teu últim projecte, però també vas formar U_mä amb ell. Què ha fet que ara et presentis com Maria Coma? No podíeu haver continuat essent U_mä?
No, perquè a U-mä composem i cantem tots dos, i el concepte musical és molt diferent: és quelcom molt instrumental, molt tàntric; no hi ha una estructura de cançó amb una lletra llarga, sinó que la veu passa a ser un instrument més.
I com t’has sentit fent aquest disc?
Molt bé, perquè, en ser un primer disc, no tens cap mena de pressió, ningú et coneix i pots fer el que et doni la gana.
A Linòleum sí que has composat tu sola. Quin procediment segueixes, si és que el pots descriure?
En general, sé de què vull parlar, creo primer la música i penso la lletra després, tot i que, de vegades, ho faig a la inversa. En qualsevol cas, pesa més la música que cap altra cosa.
És per això que no apareixen les lletres de les cançons al llibret que acompanya el disc?
Ho vaig decidir així perquè, com que en general no escric mai les lletres, és a dir que no faig lletres musicades sinó que van amb la melodia i s’han de sentir amb el ritme que les acompanya, volia evitar que algú agafés el llibret i el comencés a llegir sense haver sentit la música, perquè no les entendria.
El que sí dius al llibret és que aquest disc és una petita part de tu, del que ets i del que vols dir. I jo et demano: què és el que vols dir?
És difícil definir-ho. Tampoc és que tingui un missatge per predicar com si fos un mecenes, ni que vulgui convèncer ningú de res. Simplement són pensaments meus i situacions que m’he trobat explicades tal com les he viscut. Després, si algú s’hi identifica i li serveix, doncs fantàstic.
El que sí és cert és que la figura del gat està molt present a Linòleum, començant per la caràtula...
Sí. És que hi ha alguna cançó que fa referència a la meva infància, i, quan hi penso, em vénen els gats al cap, perquè de petita en teníem al poble del meu pare. Els gats m’agraden molt i per això els he fet sortir en dues cançons o així... I el tema de la caràtula ve perquè la il•lustradora, que és una noia que sempre dibuixa gats o persones de gat, em va dibuixar i em va encantar, però la veritat és que hi podia haver posat qualsevol altra cosa.
Tornant al teu gust per l’experimentació musical, al disc utilitzes un munt d’instruments que no són habituals (ukeles, cures, ouds, flugels, metal•lòfons, carrillons...), i també algun element que no és pròpiament un instrument, com ampolles o xinxetes. Penses que de tot se’n pot fer música?
Jo penso que sí. Si una persona té musicalitat i ganes de trobar textures diferents, pot fer música fins i tot amb una capsa. La llàstima és que això no ho pots traslladar a un concert...
En aquest sentit, els concerts d’aquesta gira són més pobres que el disc?
Musicalment, sí. De vegades sóc jo sola fent un acústic, però generalment som tres damunt l’escenari. Així és com em crec els concerts i com m’agrada presentar-los, perquè és el so que m’agrada a mi.
La crítica t’ha titllat de nova promesa musical, però no ha sabut on ubicar-te. Això és bo?
Jo considero que sí. A mi mateixa em costa posar-me etiquetes. És més: si me’n posés una, no sabria què fer.
I després, què?
Doncs ja tinc pensat fer un segon disc. No sé quan entraré a estudi, però ja he començat a composar. Serà una altra història diferent, perquè el que crec que no podria fer és seguir fent el mateix. Escolteu l'audio.
+03+BAIXA.jpg)
+04+BAIXA.jpg)
Maria, com et defineixes: com a músic, com a compositora, com a cantant...?
El terme “músic” m’agrada més, perquè és més genèric. Ho dic perquè, tot i que el meu instrument principal és el piano, de vegades necessito altres sons i toco altres instruments, com la guitarra espanyola, si cal, encara que no sóc guitarrista.
...O sigui que no tens por d’experimentar?
No, jo m’atreveixo amb tot i m’agrada, perquè penso que això et va obrint portes. De fet, jo vaig passar de tocar música clàssica durant molts anys al jazz, i això em va obrir molts altres camins. Està bé anar provant diferents instruments, maneres de tocar, estils... Crec que tot això fa que una persona sigui una mica més músic, no tan instrumentista.
Però un instrumentista és també un músic...
Sí, però el que vull dir és que jo entenc l’instrumentista com aquell que no surt del seu instrument, que el domina perfectament però que no sap fer una altra cosa; en canvi, crec que el músic experimenta més. Jo m’identifico amb aquest darrer.
Amb en Pau, a més de ser parella, esteu junts en aquest teu últim projecte, però també vas formar U_mä amb ell. Què ha fet que ara et presentis com Maria Coma? No podíeu haver continuat essent U_mä?
No, perquè a U-mä composem i cantem tots dos, i el concepte musical és molt diferent: és quelcom molt instrumental, molt tàntric; no hi ha una estructura de cançó amb una lletra llarga, sinó que la veu passa a ser un instrument més.
I com t’has sentit fent aquest disc?
Molt bé, perquè, en ser un primer disc, no tens cap mena de pressió, ningú et coneix i pots fer el que et doni la gana.
A Linòleum sí que has composat tu sola. Quin procediment segueixes, si és que el pots descriure?
En general, sé de què vull parlar, creo primer la música i penso la lletra després, tot i que, de vegades, ho faig a la inversa. En qualsevol cas, pesa més la música que cap altra cosa.
És per això que no apareixen les lletres de les cançons al llibret que acompanya el disc?
Ho vaig decidir així perquè, com que en general no escric mai les lletres, és a dir que no faig lletres musicades sinó que van amb la melodia i s’han de sentir amb el ritme que les acompanya, volia evitar que algú agafés el llibret i el comencés a llegir sense haver sentit la música, perquè no les entendria.
El que sí dius al llibret és que aquest disc és una petita part de tu, del que ets i del que vols dir. I jo et demano: què és el que vols dir?
És difícil definir-ho. Tampoc és que tingui un missatge per predicar com si fos un mecenes, ni que vulgui convèncer ningú de res. Simplement són pensaments meus i situacions que m’he trobat explicades tal com les he viscut. Després, si algú s’hi identifica i li serveix, doncs fantàstic.
El que sí és cert és que la figura del gat està molt present a Linòleum, començant per la caràtula...
Sí. És que hi ha alguna cançó que fa referència a la meva infància, i, quan hi penso, em vénen els gats al cap, perquè de petita en teníem al poble del meu pare. Els gats m’agraden molt i per això els he fet sortir en dues cançons o així... I el tema de la caràtula ve perquè la il•lustradora, que és una noia que sempre dibuixa gats o persones de gat, em va dibuixar i em va encantar, però la veritat és que hi podia haver posat qualsevol altra cosa.
Tornant al teu gust per l’experimentació musical, al disc utilitzes un munt d’instruments que no són habituals (ukeles, cures, ouds, flugels, metal•lòfons, carrillons...), i també algun element que no és pròpiament un instrument, com ampolles o xinxetes. Penses que de tot se’n pot fer música?
Jo penso que sí. Si una persona té musicalitat i ganes de trobar textures diferents, pot fer música fins i tot amb una capsa. La llàstima és que això no ho pots traslladar a un concert...
En aquest sentit, els concerts d’aquesta gira són més pobres que el disc?
Musicalment, sí. De vegades sóc jo sola fent un acústic, però generalment som tres damunt l’escenari. Així és com em crec els concerts i com m’agrada presentar-los, perquè és el so que m’agrada a mi.
La crítica t’ha titllat de nova promesa musical, però no ha sabut on ubicar-te. Això és bo?
Jo considero que sí. A mi mateixa em costa posar-me etiquetes. És més: si me’n posés una, no sabria què fer.
I després, què?
Doncs ja tinc pensat fer un segon disc. No sé quan entraré a estudi, però ja he començat a composar. Serà una altra història diferent, perquè el que crec que no podria fer és seguir fent el mateix. Escolteu l'audio.
+03+BAIXA.jpg)
La banda sonora dels somnis
Linòleum (Amniòtic Records, 2009), de Maria Coma
L’ànima mater de Linòleum, Maria Coma, té la mà trencada en l’ofici de donar forma a músiques per a curtmetratges, documentals, anuncis i falques de ràdio; és a dir, que, als seus 24 anys, s’ha dedicat, pràcticament durant tota la vida, a estudiar música i a crear-la per als altres. Ara, des de la primavera de 2009, s’ha permès el luxe de trencar aquesta tendència i ha sorprès el món amb el seu primer treball discogràfic propi: Linòleum (Amniòtic Records, 2009), una òpera prima que pren nom d’estampa artística i que recull onze cançons per perdre’s carregades d’exquisits matisos instrumentals i d’un imaginari propi parent del surrealisme més dalinià, on els felins esgarrapen gran part del protagonisme.
Homes de fil, paraigües vermells que protegeixen esquimals, un cel dolç, peixos de lavabo que es mengen decorats, núvols de blue tack, pomes que riuen, terres de gelatina, óssos formiguers que xuclen llàgrimes, pallassos entre les dents, animals encorbats i –òbviament– gats blaus adoptats és el que et trobes dins d’aquesta “capsa de sorpreses musical” (perquè, a cops, les notes de Linòleum et porten a la música de les capses de nines de Pascal Comelade). Tot plegat conviu en estranya harmonia amb jocs de delicades veus i un univers instrumental extensíssim: pianos de cua, pianos elèctrics, percussions, baixos, ukeles, trompetes, bateries, arpes, clarinets, violoncels, violins, trombons, cures, ouds, flugels, metal•lòfons i carrillons; sense oblidar sorolls de plats, olles, serres, bombolles, gotes, rellotges, discs de vinil, tocs de mans i xiuxiueigs. Tots aquests ingredients, units com per art de màgia, creen textures sonores infinites que et fan afinar l’oïda sense voler i et submergeixen en una estranya atmosfera que captiva i fascina, que gairebé hipnotitza.
L’estil d’aquesta nova dama de la música apartada de les modes és tan divers i ric, però tan diferent alhora del que estem habituats a escoltar, que no es pot descriure, o, al contrari, que et dispara mentalment un lèxic brutal que no para de brollar. És un estil exquisit, detallat, preciosista i abarrocat però molt tranquil, tant que et permet mastegar el temps i empassar-te l’univers que descriu a trossos. Linòleum et transporta a un llenguatge sonor tremendament versàtil i a unes composicions lletrístiques carregades d’imatges suggerents i interpretades amb gran potencial i maduresa. La música de Maria Coma és una música delicada i onírica, sensible i impetuosa, una música que és el resultat d’un minuciós treball d’exploració sensorial que ha demanat temps i paciència i que ha culminat en un creatiu univers naïf difícil d’oblidar, tot i que també apareixen dreceres secretes que et porten cap a la banda fosca i profunda de la vida, aquella que més angoixa. Sens dubte, el millor i únic remei per endinsar-s’hi és escoltar el Linòleum. En qualsevol cas, caldrà, segur, no perdre de vista aquest nou nom de l’escena musical catalana: Maria Coma, perquè ens farà parlar en més d’una ocasió.
Llegiu una entrevista amb Maria Coma
L’ànima mater de Linòleum, Maria Coma, té la mà trencada en l’ofici de donar forma a músiques per a curtmetratges, documentals, anuncis i falques de ràdio; és a dir, que, als seus 24 anys, s’ha dedicat, pràcticament durant tota la vida, a estudiar música i a crear-la per als altres. Ara, des de la primavera de 2009, s’ha permès el luxe de trencar aquesta tendència i ha sorprès el món amb el seu primer treball discogràfic propi: Linòleum (Amniòtic Records, 2009), una òpera prima que pren nom d’estampa artística i que recull onze cançons per perdre’s carregades d’exquisits matisos instrumentals i d’un imaginari propi parent del surrealisme més dalinià, on els felins esgarrapen gran part del protagonisme.
Homes de fil, paraigües vermells que protegeixen esquimals, un cel dolç, peixos de lavabo que es mengen decorats, núvols de blue tack, pomes que riuen, terres de gelatina, óssos formiguers que xuclen llàgrimes, pallassos entre les dents, animals encorbats i –òbviament– gats blaus adoptats és el que et trobes dins d’aquesta “capsa de sorpreses musical” (perquè, a cops, les notes de Linòleum et porten a la música de les capses de nines de Pascal Comelade). Tot plegat conviu en estranya harmonia amb jocs de delicades veus i un univers instrumental extensíssim: pianos de cua, pianos elèctrics, percussions, baixos, ukeles, trompetes, bateries, arpes, clarinets, violoncels, violins, trombons, cures, ouds, flugels, metal•lòfons i carrillons; sense oblidar sorolls de plats, olles, serres, bombolles, gotes, rellotges, discs de vinil, tocs de mans i xiuxiueigs. Tots aquests ingredients, units com per art de màgia, creen textures sonores infinites que et fan afinar l’oïda sense voler i et submergeixen en una estranya atmosfera que captiva i fascina, que gairebé hipnotitza.
L’estil d’aquesta nova dama de la música apartada de les modes és tan divers i ric, però tan diferent alhora del que estem habituats a escoltar, que no es pot descriure, o, al contrari, que et dispara mentalment un lèxic brutal que no para de brollar. És un estil exquisit, detallat, preciosista i abarrocat però molt tranquil, tant que et permet mastegar el temps i empassar-te l’univers que descriu a trossos. Linòleum et transporta a un llenguatge sonor tremendament versàtil i a unes composicions lletrístiques carregades d’imatges suggerents i interpretades amb gran potencial i maduresa. La música de Maria Coma és una música delicada i onírica, sensible i impetuosa, una música que és el resultat d’un minuciós treball d’exploració sensorial que ha demanat temps i paciència i que ha culminat en un creatiu univers naïf difícil d’oblidar, tot i que també apareixen dreceres secretes que et porten cap a la banda fosca i profunda de la vida, aquella que més angoixa. Sens dubte, el millor i únic remei per endinsar-s’hi és escoltar el Linòleum. En qualsevol cas, caldrà, segur, no perdre de vista aquest nou nom de l’escena musical catalana: Maria Coma, perquè ens farà parlar en més d’una ocasió.
Llegiu una entrevista amb Maria Coma
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
