Una terra que inspira

Calella de Palafrugell és una bella població del municipi de Palafrugell, al Baix Empordà, província de Girona. Amb prop de 800 habitants, és una de les poques localitats de la Costa Brava que manté intacte l’encant dels antics pobles pescadors quan encara no existia el turisme de masses.

Situat en una costa rocosa, esquitxada de petites cales i al costat del nucli costaner de Llafranc, trobem l’antic poble pescador, amb les portes de les cases obertes i vestides amb cortines de xarxa que ondegen al vent, amb les barques tombades damunt la sorra i amb unes arcades arran de mar que ja són característiques del paisatge. Així, Calella de Palafrugell acumula, al llarg de la temporada estiuenca, milers de visitants que es desplacen fins a aquest indret per gaudir de la seva màgia. Potser per les seves aigües transparents, o per l’abundant vegetació que preserva al seu interior, o per l’exclusivitat de les seves platges..., ha esdevingut, sense cap mena de dubte, un dels punts més emblemàtics de la peculiar Costa Brava, aquella que va prendre nom el 1908 arrel d’un article del periodista i polític Ferran Agulló publicat a La Veu de Catalunya el 12 de setembre del mateix any.

D’un temps ençà, el poble s’ha bolcat de ple en oferir la seva millor cara; per això cada vegada pren més prestigi el ja internacional Festival Jardins de Cap Roig, que es celebra cada estiu dins d’un dels jardins botànics més destacats de la Mediterrània aplegant una important representació de les figures més punteres del panorama musical mundial. Però això no és tot, perquè, a banda d’aquest esdeveniment social i cultural, una trobada d’havaneres inaugurada l’any 1967 i celebrada el primer dissabte de cada mes de juny a la platja del Port Bo aconsegueix aplegar milers de persones vora el mar gaudint d’un bon rom cremat mentre diferents grups canten havaneres des d’una barca situada prop de la costa. És un esdeveniment anual que escurça la nit i que dóna la benvinguda a l’època estival.

Però, ara que l’estiu ja es clou, la vila no deixa d’apassionar el visitant i resta plena de racons i locals autentiquíssims que cal visitar. Per això, a cada pam, apareix algun artista intentant plasmar la singularitat de la zona. De fet, desenes de quadres de pintors il•lustres capten la sensibilitat de les barques dels pescadors descansant damunt la sorra, la llum del sol que cau suaument darrera les illes Formigues o el far, que, incansable, recorda que és en plena Costa Brava. Fins i tot el cantautor Joan Manel Serrat va composar Mediterráneo allotjant-se a l’antic hotel Batlle i inspirant-se en aquesta localitat costanera.

La Casa Rosa i el mirador de Manuel Juanola Reixach

Situada a primera línea de mar, entre els carrers de Primitiu Guri i de Villaamil, contrasta, pel seu color rosat, l’anomenada Casa Rosa, que és com un punt d’atenció entre la resta de cases de la vila i, amb els anys, ha esdevingut un emblema més de la població.

Precisament la seva terrassa, que fa de pas per anar des de la platja del Port Bo fina a la de Canadell, ha estat batejada amb el nom de mirador Manuel Juanola Reixach, el creador de la fórmula de les populars pastilles Juanola, que nasqué a Palagrugell el 19 d’octubre de 1874. A una cantonada del mirador descansa una placa amb forma de rombe (com les pastilles balsàmiques que inventà el farmacèutic l’any 1906) en record seu.

Però això no és tot, perquè al mateix sector del mirador resta inalterable un marc de ferro corten que es va col•locar l’any 2008, dins dels actes commemoratius del Centenari de la Costa Brava, i que serveix per emmarcar “la imatge de Calella de Palafrugell”. A través d’aquesta fotografia natural es poden albirar les cases del passeig del Canadell (construïdes fa un centenar d'anys), les illes Formigues i una panoràmica general de Calella. I, per acompanyar el moment, al mateix marc es troba una placa amb dues colpidores frases: una sobre la Mediterrània, d’Yvette Barbaza, i una altra sobre el Canadell, de Josep Pla. Fan així:

“On sigui que la vida els meni, tots els qui han tingut el privilegi de néixer i de créixer a la vora del Mediterrani hi resten sempre profundament, sovint apassionadament, aficionats.” (Yvette Barbaza. El paisatge humà de la Costa Brava. 1966).

“2 d’agost. Fa temps d’estiu: gregalet al matí; xaloquet al migdia; garbí fluix a la tarda; terralet a la nit. De dies, canten les cigales; al vespre els grills. Una de les majors delícies del Canadell és anar, havent dinat, a jaure un parell d’hores, a l’ombra del ventre d’una barca.” (Josep Pla. El quadern gris. 1966).

Certament, veure el món des d’aquest mirador omple de joia la vista i alimenta l’esperit.

El màrqueting experiencial està de moda

En aquests moments (i no com a conseqüència de la crisi econòmica) estem presenciant una nova forma d’entendre el màrqueting: l’anomenat màrqueting experiencial, emocional, sensorial o vivencial, basat estrictament en un nou element que no s’havia tingut en compte fins ara d’una forma tan directa: els cinc sentits, i, darrere d’aquests, els sentiments i les emocions que generen les experiències que resulten gratificants.

La comunicació en l’àmbit del màrqueting és tan fonamental com sempre, però els canvis en l’evolució dels mercats, dels clients i els seus patrons de conducta, de les tecnologies i dels productes i serveis obliguen a que aquesta hagi de prendre altres formes. La transmissió de valor de marca, per exemple, o la diferenciació, la interacció amb el client i la vivència que experimenta cadascú contribueixen a que la comunicació sigui més veraç i a que l’efecte boca-orella es multipliqui.

De fet, ja fa uns quans anys que sabem que el color blau transmet frescor, que el daurat dota de més valor els objectes que embolcalla, que l’olor de fusta recorda l’home i que l’aroma de flors recorda la dona. Fins i tot, els colors, les aromes i la música han esdevingut el cor de teràpies amb nom propi (cromoteràpia, aromateràpia, musicoteràpia...).

El màrqueting experiencial, però, és una extensió de tot plegat, un tipus de màrqueting més complex basat en la Teoria dels cinc sentits, T5S (2000), que parteix de la concepció que l’ésser humà és un ésser pentasensorial. És a partir d’aquí que s’ha constituït el Sistema d’Ordenació Sensorial de Productes (S-OSP, 2001), que permet analitzar i classificar cada producte a partir del seu valor sensorial. Amb aquesta fórmula es facilita la construcció d’accions publicitàries dirigides als centres del cervell que són els encarregats de processar la informació rebuda des dels sentits que millor perceben el producte publicitat.

Tenint en compte que recordem l’1% del que palpem, el 2% del que sentim, el 5% del que veiem, el 15% del que degustem i el 35% del que ensumem, no és d’estranyar que es posi en marxa aquesta nova forma de fer publicitat i de promocionar productes, que sembla que millora i multiplica els efectes de la comunicació.

L’objectiu, doncs, del màrqueting experiencial no és cap altre que contribuir a crear bones experiències basades en sensacions i emocions diferents, perquè la psicologia ha demostrat que els records positius són més impactants, més duradors i amb més potencial comunicador que altres sistemes. Es tracta de posar a l’abast dels sentits (mai més ben dit) experiències tangibles que transmetin records positius, o, el que és el mateix, de crear una vivència, perquè els éssers humans (o els consumidors, si es vol) no escullen només motivats per l’equació cost/benefici, sinó per factors com les sensacions, les emocions i, en definitiva, les vivències que experimenten derivades de la compra o el consum d’un producte o servei. Des d’aquesta perspectiva, l’autèntica i efectiva comunicació s’esdevé quan som capaços d’expressar i intercanviar sentiments i emocions amb els demés. Com fer-ho des de les empreses és ja una qüestió d’imaginació, estratègia i planificació. Cal ser creatiu, intrigar, sorprendre i, fins i tot, si cal, provocar. En qualsevol cas, si es fa bé i s’aconsegueix crear un vincle emocional amb el client, l’empresa haurà triomfat (o això diuen els experts...).

Les grans marques també s’apunten al màrqueting experiencial
Alguns hotels venen aromes
A Girona també creix la tendència de vendre emocions


Altres espais virtuals d'interès

Percepnet
Razón y palabra
Experimental marketing
Tendencias marketing on line
Arteting
Association of virtual worlds
Esicpress

Les grans marques també s’apunten al màrqueting experiencial

Amb la intenció d’aconseguir els efectes esmentats, el màrqueting experiencial l’han posat en marxa, per exemple, la companyia d’articles de bricolatge Leroy Merlín, que ha combinat i integrat elements auditius, olfactius i visuals dins dels seus locals per atraure i seduir el client tot convertint la seva experiència de compra en un moment de confort i gaudi, mentre que Samsung i Sony han optat per l’anomenat aroma de marca, que consisteix en aromatitzar certes àrees de les seves botigues per atraure clients. I és que sembla ser que la vista està cansada de suportar tota sola el bombardeig publicitari al qual ha estat sotmesa fins ara.

Torneu a l'article principal

A Girona també creix la tendència de vendre emocions

D’un temps cap aquí, no cal anar massa lluny per experimentar aquest “nou” tipus de màrqueting, o almenys els gironins no han de fer gaires quilòmetres per aconseguir-ho, perquè a la província han aparegut, en els darrers anys, tota una sèrie de complexes per dormir que, tot i que encara no han arribat a comercialitzar productes per endur-se a casa, estan orientats a presentar al client una percepció de valor única i inequívoca tot proporcionant-li una vivència inoblidable que l’estimularà a repetir i a difondre l’experiència de consum als seus coneguts. S’apunten a la llista Cabanes als Arbres, a Sant Hilari Sacalm; Les Cols Pavellons, a Olot, o El Far Hotel Restaurant, a Llafranc.

Torneu a l'article principal

Alguns hotels venen aromes

L’Hotel La Sirenuse, que s’alça a Positano (Itàlia), encara ha anat més lluny i ha llançat la seva pròpia línia de fragàncies, que són les mateixes que el visitant pot gaudir durant la seva estada a l’hotel. D’aquesta manera, li és possible recordar els bons moments viscuts a través de l’olfacte, més enllà de les típiques fotos i vídeos de vacances. L’Hotel Hassler Roma, de la cadena Leading Hotels of the World; Le Bristol de París, o la cadena Sofitel també s’han apuntat a la mateixa moda.

Torneu a l'article principal

Dormir dalt d'un arbre

Les cabanes damunt dels arbres sempre han estat el refugi ideal de la nostra infància. Camuflades al fons d’un bosc o en un racó del jardí, responen a una certa necessitat de privacitat absoluta i d’aïllament del món.

Els Korowai, una tribu indonèsia, construeixen les seves cases justament en aquests emplaçaments: al capdamunt de la copa dels arbres, i els hippies de la dècada dels 60 també ho feren als Estats Units. Aquí, a Catalunya –i a l’Estat espanyol en general–, això no és gens usual, almenys fins ara, perquè, des de fa uns mesos, ja podem experimentar el que se sent dormint en un niu de fusta situat entre branques, en contacte directe amb l’arbre i el seu ecosistema, en plena integració amb l’entorn i en harmonia total amb la natura. Són les Cabanes als Arbres, un projecte de Selvaventura, S. L., una societat pionera a Catalunya –i a Espanya– en la implantació de circuits d’aventura.

Les cabanes en qüestió, que estan situades al terme municipal de Sant Hilari Sacalm, concretament, a la carretera de Vallclara, són 30 m2 de fusta de planta octogonal que floten damunt dels arbres, a uns 10 metres de terra. Amb un disseny estudiat al mil•límetre i damunt d’uns arbres tan resistents com als avets Duglas i els castanyers, les cabanes mantenen un perfecte equilibri mecànic i visual amb l’arbre que les sosté –el tronc del qual les travessa per l’interior– tot permetent-li el seu creixement natural.

En aquests moments, hi ha deu cabanes alçades batejades amb noms d’ocells (la Cargolet, la Mallerenga, la Duch...), les quals tenen dos ambients diferents: cinc de romàntiques per a dues persones i cinc de familiars per a quatre. A l’interior dels habitacles, a més a més dels llits, hi ha un rentador amb una gerra d’aigua i una pica, un wàter biodegradable que es recicla en forma de compostatge i un espai que fa la funció d’armari. A l’exterior, cada cabana té una terrassa de 10 m2 que permet la plena integració amb l’entorn i regala a l’hoste unes vistes d’excepció des d’una perspectiva gens usual.

I, si ja és excepcional dormir damunt d’un arbre sense servei elèctric ni aigua corrent tot escoltant el batec del bosc a la nit, també ho és esmorzar a la cabana després d’haver estirat una corda que, a través d’una politja, t’atansa l’esmorzar dins d’un cistell acuradament preparat.

Les cabanes, a les quals s’accedeix mitjançant un pont penjant i una escala, estan comunicades amb el punt neuràlgic del campament: la masia la Vileta, que fa la funció de recepció i concentra tots els serveis extra: una sala-biblioteca, una estança infantil farcida de jocs per als més menuts, una zona amb accés a Internet, un menjador on es pot sopar còmodament, banys, piscina i jardí. Allà hi trobareu, a més, a en Manu i la Karin, que us rebran amb tota l’amabilitat del món, i, a dalt de cada cabana, una llibreta i un llapis esperen ser utilitzats per recollir totes les sensacions dels seus visitants. Sens dubte, passar una nit a les cabanes als arbres és una experiència inoblidable.



Vegeu-ne més imatges

Torneu a l'article principal

Descans de cristall

Hi ha un lloc a Olot, en plena Garrotxa, on el temps es para, on l’austeritat, la calma i l’essència més pura de la natura viva es fonen amb el visitant; un lloc on l’espai obert al món es recupera com un luxe, i on es fa possible dormir arrecerat sota la negra nit.

Estem parlant de Les Cols Pavellons, un recinte aïllat que circumda la masia amb el mateix nom (paradís ideal per als gourmets més sibarites amb estrella Michelin inclosa) tot seguint la seva antiga muralla i guiant-se per l’estructura d’uns horts del passat.

Els cinc pavellons constitueixen un concepte de descans totalment diferent a l’habitual. Per començar, el seu entorn ho és, de diferent, i molt! Obra dels arquitectes garrotxins RCR Aranda Pigem Vilalta (els mateixos que van reformar el restaurant, tenyit de negre i daurat), aquestes estances són com cubs de cristall enmig de la natura: parets, terra i sostre són de vidre transparent d’un color verdós. Des del seu interior tot es reflecteix, els arbres del voltant sembla que entrin a l’habitació i el cel s’hi escola sense demanar permís. Només un mòdul -que serveix de sofà, taula i llit alhora- trenca aquesta harmonia. No hi ha res més; res... En un primer moment, tens una sensació estranya (potser és que no estem acostumats a reconciliar-nos amb l’espai i el temps), però, poc després, tot et convida a estar en comunió amb tu i amb l’entorn.

A l’hora de dormir, la transparència desapareix i unes lones cobreixen l’immens cub de cristall. Tan sols resta un camí misteriós a la vista: el que et porta cap al bany, una altra innovació tremendament trencadora. La pica és una enorme base rectangular d’acer sobre la qual llisca l’aigua, sense aixeta. A l’altra banda, una dutxa que acaba en una bassa d’aigua calenta. Res més.

Després, de bon matí, l’experiència continua amb un esmorzar rústic al llit: cafè, llet, sucs, torrades, melmelades artesanes, pa del forn de llenya l’Hostalets d’en Bas amb tomàquet, i formatge del Mas Farró i llonganissa de Can Japot. A més, amb tot el que no t’acabes, et preparen una motxilla amb vi, pa, llonganissa i formatge (autòctons també, és clar) i et proposen una ruta per l’entorn. Tota una experiència per sentir a flor de pell el luxe de l’espai natural, de la llum i del silenci. Un cop travesses la recepció, endinsada en una cambra fosca untada amb terra volcànica, i segueixes un camí flanquejat per canyes de riu gegants (que són verdes i d’acer), entres ja a formar part de l’univers de Les Cols. Inoblidable...

Aquest món oníric i vegetal de cristall i acer es va començar a crear al mateix temps en què el restaurant vivia la seva última transformació, ara fa cinc anys, i va trigar gairebé dos a completar-se. El resultat, sens dubte, ha estat espectacular. No per menys, els seus arquitectes (Ramon Vilalta, Carme Pigem i Rafael Aranda) van rebre el premi FAD d’interiorisme a finals del 2006. Tres anys abans van recollir també un guardó per les reformes del restaurant.

Dormir als Les Cols Pavellons (amb esmorzar i picnic inclòs) costa 255 euros.

Vegeu-ne més imatges

Torneu a l'article principal

Un far mariner convertit en hotel

Tot passejant pel camí de Ronda s’arriba a Llafranc. Generalment acompanyat d’una suau brisa marina, el visitant pot gaudir d’unes vistes excepcionals de la costa Brava, i, de cop, potser quan menys s’ho espera, apareix davant dels seus ulls el far de Sant Sebastià!

Els fars tenen una gran importància nàutica, perquè són una eina bàsica a l’hora d’evitar accidents marítims a la costa. Aquest, el de Sant Sebastià, situat al conjunt arquitectònic de la Guarda, és el segon més important de Catalunya. Té una torre de guaita del segle XV, una ermita dos-cents anys més antiga i un edifici principal del segle XVIII. Sobresortint del mar, dalt d’un penya-segat de 175 metres d’alçada, presumeix d’una gran tradició i història, i és que antigament havia esdevingut lloc de descans de vianants i peregrins que feien a peu la costa Brava de poble en poble. Actualment, i des del juny de l’any 1999, aquest emblemàtic espai és El Far Hotel Restaurant

El complex consta de nou habitacions amb una simbologia molt especial. Les estances amb vistes al mar són de color blau; les de la part est són de color groc per emfatitzar la sortida del sol, i les de la part oest prenen un to salmó en un intent de simbolitzar justament el contrari: la posta de l’astre rei. El significat global de totes elles, però, és molt simple: donar valor, vida i passió a la Mediterrània. I és que quan un té la sort de poder gaudir d’una d’aquestes estances, aconsegueix deixar-se envair pel luxe sensorial i emocional que l’envolta per entrar en un estat de màxim relaxament.

Dotat d’un pati interior espectacular protagonitzat per una doble escala de pedra, l’hotel permet, en tot moment, ser conscient de la riquesa visual i sensorial de l’entorn. Els que es lleven damunt del mar en aquest punt de la costa són uns murs carregats d’històries, unes pedres que acumulen milions d’experiències, unes vistes que han fet sospirar al llarg dels anys...

A El Far Hotel Restaurant se sent la màgia i el romanticisme de viure una experiència única, on el mar i el far esdevenen companys d’habitació. Allà, el temps s'atura i els sentits es converteixen en els principals protagonistes de la vetllada. El relaxant so del mar i l’aroma que desprèn, sumats a la brillant llum del far que il•lumina intermitentment (en posar-se el sol) tots els racons de l'hotel, guien el visitant cap a una experiència sensorial extraordinària nascuda al bell mig de la costa Brava. Aquest hotel amb encant és, sens dubte, un lloc únic ideal per gaudir de sol a sol del paisatge, de les aromes i de tota la màgia que el nostre Mediterrani ens pot aportar.

Torneu a l'article principal

S’obre una escola de pintura en l'univers de Martínez Lozano

El passat mes d’abril, Llançà va inaugurar la Casa-Museu Martínez Lozano. És al carrer la Creu, número 11, exactament en el mateix espai que el pintor va usar com a residència i estudi de treball en els darrers anys de la seva vida. Gràcies a aquest projecte, que neix d’un acord entre l’ajuntament de la vila marinera i la Fundació Martínez Lozano, es fa possible apropar-se a l’univers del mestre aquarel•lista quan es compleixen quatre anys de la seva mort, ja que a l'interior de l'habitatge es conserven, a més de pintures de l'autor, gran part dels seus objectes personals. Però no només això, perquè, a partir del mes de juliol, en aquest espai  es recuperarà l'antiga Escola d'Art Martínez Lozano. Allà s’impartiran classes de pintura de la mà de pintors llençanencs que foren amics i deixebles de l'enyorat artista. Un curs d’estiu encetarà l’agenda i després es prosseguirà amb cursos permanents al llarg de tot l’any, de pintura infantil, de dibuix, d’aquarel•la i de ceràmica.

Ara, la Casa-Museu Martínez Lozano forma part d’una ruta llençanenca sobre el pintor que també fa parada al Museu de l’Aquarel•la (seu de la Fundació Martínez Lozano) i als diversos espais que, des de l’any 1969, van acollir l’Escola d'Art Martínez Lozano.


Ver Ruta Martínez Lozano per Llançà en un mapa más grande

Qui era Josep Martínez Lozano?

Informació i inscripcions de la nova Escola d'Art Martínez Lozano

Continuant el projecte del mestre
Tres plantes per a diferents usos
Història de l'habitatge
Visites guiades a la casa-museu
Un museu a llarg termini
Un altre llegat per a Llançà

Vegeu-ne més imatges

Llegiu una de les darreres entrevistes que va protagonitzar Josep Martínez Lozano, publicada durant el mes d'octubre de 2004 al número 14 de la revista Hora Rosa, del grup Noves Edicions Altempordaneses (per MarCasas).

Continuant el projecte del mestre

Gràcies a la recuperació de la casa-estudi de Martínez Lozano, es fa possible tornar a crear l’Escola d’Art Martínez Lozano que el mateix artista va iniciar l’any 1969 a Llançà, la qual va funcionar fins molt poc abans de morir. En un principi s’havia ubicat en un petit local del carrer Salmerón sota el nom d’Escola Municipal d’Arts i Oficis de Llançà, però la gran influència d’alumnes fa que, dos anys després, es veiessin obligats a traslladar-se a un altre local del carrer La Selva de la vila marinera. Amb el temps, passa a dir-se Escola Municipal d’Arts, i, de nou, es desplaça fins al primer pis del número 11 de l’avinguda Europa, en una aula de les antigues escoles públiques, on actualment es troba l’ajuntament de Llançà. Però, el fundador i professor del centre, en no estar còmode en aquesta nova ubicació, decideix traslladar-se a l’antic Cafè Espanya, que era molt més acollidor. Aquí, l’escola passa a denominar-se Escola d’Art i Taller de Pintura i s’allarga en el temps fins poc abans de la mort del pintor.

Aquesta escola va permetre a molts llançanencs aproximar-se al món de l’art i, fins i tot, a persones d’arreu de Catalunya, que es desplaçaven fins a la població altempordanesa per assistir a les seves classes. D’aquí han sorgit grans aquarel•listes, alguns dels quals seran, a partir de juliol, mestres de la nova Escola d’Art Martínez Lozano, aquest cop ubicada a la casa-museu del seu fundador.

Torneu a l'article principal

Tres plantes per a diferents usos

Malgrat la inauguració oficial, en aquests moments, la casa es troba encara en fase de neteja, ordre i reformes. “És molta, la tasca que s’ha fet, i encara en queda molta més”, assegura el nét del pintor, Eduard Martínez, però ja es tenen distribuïdes les zones per funcions:

Planta baixa. Les faldes de la casa, de pedra antiga i cobertes amb la típica volta catalana, acullen una àmplia sala expositiva que mostra obres de Lozano i d’altres pintors que li agradaven i que ell havia adquirit. És aquí on es portaran a terme les classes de pintura que s’iniciaran el proper mes de juliol.

De fet, l’aquarel•lista ja havia usat aquest espai com a sala expositiva, però ara, a més a més, s’usarà també com a sala de conferències i presentacions per servir de complement a la Casa de Cultura i l’Oficina de Turisme de la localitat.

Primer pis. Aquest és l’habitatge del pintor i la seva família, el que el va acollir al llarg dels últims anys de la seva vida. En breu, s’hi afegirà, a mode d’hemeroteca, un recull de reportatges de diaris i revistes protagonitzats pel pintor que permetran fer un recorregut al llarg de la seva vida .

Segon pis. Potser és el racó més entranyable de la casa, el que més ens pot recordar a l’aquarel•lista dels cigars havà. Es tracta de l’estudi de treball del mestre, on s’han quedat, per sempre més, tres cavallets amb diversos olis i proves de color de les últimes sèries en què treballava; tot resta tal com ell ho va deixar: una llar de foc (això sí: alliberada dels nombrosos papers que acumulava), un antic escriptori, un sofà, un poema dedicat de la seva amiga Montserrat Vayreda i un maniquí que el pintor utilitzava com a model.

Torneu a l'article principal

Història de l’habitatge

La casa, datada de 1854, era, en els seus orígens, dos antics habitatges, que va adquirir el pintor l’any 1965 en estat ruïnós. Ell mateix va manar fer-ne les obres de reforma perquè l’espai reunís totes les condicions que necessitava per viure a gust desenvolupant la seva tasca artística: era tranquil•la i silenciosa, perfecta per treballar de nit, i prou gran com per ubicar-hi l’habitatge i l’estudi en un mateix lloc. Tan sols anys abans de morir va acabar de pagar-ne l’hipoteca.

Torneu a l'article principal

Visites guiades a la casa-museu

Aquells que vulguin veure la casa poden concertar una visita prèvia, i el mateix Eduard Martínez, únic nét del pintor i director del Museu de l’Aquarel•la, els farà de cicerone en tot el recorregut.

Torneu a l'article principal

Un museu a llarg termini

El que es pot visitar fins avui només ha estat el principi del projecte, perquè existeix l’ambiciós pla de crear un museu en un període de cinc anys, del qual encara s’ha d’escollir la temàtica. Aquesta seria la segona pinacoteca del poble. La primera és el Museu de l’Aquarel•la, que va obrir el mateix pintor.

Torneu a l'article principal

Un altre llegat per a Llançà

A més del Museu de l’Aquarel•la i de la casa-museu, els llibres del pintor passaran a formar part de la biblioteca del poble i alguns objectes personals seran subhastats. La família encara té pendent la tasca de revisar tots els documents que guardava el pintor, on se sap que hi ha correspondència amb personatges de la talla de Salvador Dalí, o rebuts de galeries, entre d’altres curiositats.

Torneu a l'article principal

Martínez Lozano: un valuós exemple d'humiltat i senceritat

“El secret de la vida és no ser res”

Aquesta que teniu al davant és una entrevista especial, especial i diferent, perquè diferent és també el personatge que la protagonitza: el senyor Martínez Lozano, un gran colorista, deixeble de Ramon Reig, que aprofita la seva destresa amb el llapis i el pinzell per comunicar sinceritat.

Un nombre incalculable de dibuixos, aquarel•les i olis s’escampen pel seu taller de Llançà, d’aire descuidat i, a simple vista, potser caòtic, però indiscutiblement genial, autènticament bohemi; segurament el mateix aire que prenen els seus dos altres tallers de Terrassa i Montblanc. Però és a Llançà on resideix durant gairebé tot l’any aquest artista en majúscules que aposta per la modèstia i la humiltat, “sense tanta parafernàlia”, diu.

Als seus 81 anys -i sempre acompanyat d'un bon cigar havà- ens respon cada pregunta esquetament però amb rotunditat per intentar transmetre’ns una visió diferent del seu món d’artista, un món tremendament dur que ell ha vist transformar-se a passos agegantats: “Molts artistes d’avui es creuen Déus, i això em posa negre. S’hauria de ser més modest, sense tanta parafernàlia”.

En qualsevol cas, aquest “pobre ric” -tal com es defineix ell mateix- ha fet la feina ben feta i, a més dels centenars de quadres que ha creat, és el fundador del Museu de l’Aquarel•la de Llançà i el president de l’ Agrupació d’Aquarel•listes de Catalunya, i ha rebut multitud de premis i distincions (que, tot s’ha de dir, a ell no li fan falta per res del món).

M’agradaria que, per un moment, fes un pas endarrera en el temps i em digués com recorda la seva infantesa.
Ui, mare de Déu! Totes les èpoques les he viscut més o menys igual, sense alts i baixos. ...I, de la part dramàtica, no val la pena parlar-ne.

I què me’n diu de la seva família?
La meva història familiar és el que ha estat més dramàtic, perquè quan vaig acabar el servei i vaig dir que volia ser pintor el meu pare em va fer fora de casa. Però, en aquella època, tothom que volia dedicar-se a aquesta feina era considerat l’ovella negra de la família, o sigui, que el que em va passar a mi no va ser res particular.

Sempre havia volgut ser pintor?
No, crec que va ser cosa del destí de la vida, perquè vaig voler festejar amb una noia i a casa meva em van dir que no, i com que no sabia com explicar-li, li vaig dir que el diumenge (que era el dia que ens vèiem) no m’esperés, perquè me’n anava a pintar, com podia haver dit que me’n anava a pescar. I així va ser com vaig començar. Devia tenir 17 o 18 anys, ja.

M’he assaventat que la seva primera exposició va ser a Figueres a l’any 1946. Quin regust li ha quedat d’aquell episodi?
Aquella experiència va ser molt bonica, perquè vaig conèixer molts amics que avui ja han desaparegut; ...i, d’artistes, n’hi havia molts més que ara!

Entre aquests amics hi devia haver Ramon Reig, del qual s’acaba de celebrar el seu centenari. Ell va ser el seu m’estre, oi?
Si, sempre ho he considerat així.

... I em sabria dir què li va aportar aquest personatge com a professor?
Home, et puc dir que si sóc colorista amb una certa categoria és gràcies a ell, perquè va ser qui em va ensenyar la tècnica.

Vostè va estudiar a l’Escola d’Arts i Oficis del Clot de Barcelona i després, becat per la Diputació de Girona, va poder ampliar els seus estudis artístics a la bella ciutat de Venècia. Fins a quin punt li han influït aquests paissatges i les seves suaus tonalitats?
Molt. Mira, amb el paisatge passa com amb les dones: si hi ha simpatia o quelcom que provoca, t’atrapa, perquè sempre t’explica coses, i el que no ho sent és que és tonto o és mort.

Podríem dir, doncs, que vostè ha centrat la seva temàtica en el paissatge?
No, això no és veritat, perquè el que pinta, pinta de tot, no té cap problema. M’entens què vull dir?

El que sí és cert és que al llarg de la seva carrera professional ha estat reconegut amb un bon nombre de premis i s’han publicat centenars d’articles i, fins i tot, de llibres sobre la seva persona i la seva feina. Què representa tot això per a vostè?
Sincerament, crec que els premis no serveixen per a res, perquè són condecoracions que no et deixen créixer.

En últim terme, què pretén amb la pintura?
Comunicar. Per a mi, la pintura és un joc i una fantasia (com la música o qualsevol altre art); si no deixes participar ningú no dius res.

Com és un dia de Martínez Lozano?
Doncs depèn; si m’aixeco bé faig coses, però, si no, no hi ha res a fer. De totes maneres, les millors hores són les nocturnes. Si t’hi fixes quan vas en cotxe de nit, veuràs que, fins i tot, el motor canta bé.

Per a vostè, quin és el secret de la vida?
Doncs el secret de la vida és no ser res, perquè si vols ser important tot són problemes.

A hores d’ara, als seus 81 anys, quin és el grau de satisfacció que té amb la seva vida? Està content de com li han anat les coses, o canviaria quelcom?
Visc bé, perquè considero que visc de miracles.

Què li queda per fer encara?
Tenir el cap clar.

Com li agradaria que el recordéssin?
Ah, no! Ja em recorden massa. A la vida fas moltes coses inconscientment i sempre deixes alguna cosa.

Contesti'm ara unes preguntes tipus test...
Un museu: tots són bons.
Un pintor: en tinc molts, perquè, de pintors, n’hi ha molts, però, de mestres, pocs.
Un quadre: si hi ha comunicació, tots.
Un moment del dia: el que estigui en bona companyia.
Un plat de cuina: els més simples.
Una imatge amb la qual li agradaria quedar-se a la retina: que em pugui adonar que em moro.
Un color: el vermell.
Un defecte: que no m’entenen.
Una virtut: que em comprenen.
Un desig: tots els bons.

Entrevista publicada durant el mes d'octubre de 2004 al número 14 de la revista Hora Rosa, del grup Noves Edicions Altempordaneses (per MarCasas).

Llegiu la notícia "S'obre una escola de pintura en l'univers de Martínez Lozano".

Pep Sala passeja un circ global amb regust als anys 70

15 de maig de 2010. Montblanc. Teatre Cinema del Casal Montblanquí. 10 de la nit. Ens trobem al mig de la gira Circ Global, que porta al públic català el nou treball de Pep Sala, Anatomia de la relativitat (L’Indi Music, 2009). D’ençà que aquesta nova aventura es va encetar el passat mes de desembre a la sala Luz de Gas de la ciutat comtal, el públic ha tingut prou temps per conèixer totes les cançons del repertori al mil•límetre, i això contribueix enormement a obrir el canal de comunicació músics-espectadors i a crear un ambient de gaudi general que gairebé culmina amb l’eufòria col•lectiva.

El Pep Sala de sempre però renovat

Un viatge als anys 70 americans i a les millors peces de Sau i La Banda del Bar

El repertori de la nit

Set músics damunt l’escenari

El DVD per recordar

El Pep Sala de sempre, però renovat

Certament, després de tres anys sense treball nou per ensenyar, ens topem de cara amb un Pep Sala que ofereix un directe renovat, amb un Pep Sala il•lusionat, optimista i irònic –molt irònic– que ens va desgranant, amb certa eufòria i una impaciència continguda, un disc que mira més enfora que no pas endins. És un clar intent de copsar, amb lletres i música (com ell millor sap), el que està passant al nostre país, amb show polític inclòs. Sala no necessita speakers que li cedeixin el pas; ningú millor que ell presenta, peça a peça, el que anem escoltant. I ho fa com si es trobés al saló de casa entre amics, amb bromes i riures continus, i sempre amb l’ajuda inestimable de la seva banda, amb la qual demostra una complicitat extrema que va encomanant al públic a cada segon que passa. Tant és així que, en poc temps, establim un llenguatge comú que només nosaltres, els que som allà, a peu dret seguint la música, entenem.

Malgrat portar 25 anys rondant pels escenaris i haver plantat 21 discs per tota la nostra geografia (set dels quals són en solitari), veiem ara un músic que no s’estanca, que sap el que vol i ho busca, que està segur d’ell mateix, que camina endavant i que madura, com el bon vi.

Torneu a l'article principal

Un viatge als anys 70 americans i a les millors peces de Sau i La Banda del Bar

Tot i que, dalt l’escenari, no oblida grans clàssics de Pep Sala & La Banda del Bar ni de Sau que ja porta tatuats a la pell, com Fins que calgui, Mardi Gras, Si un dia he de tornar o el mític Boig per tu, ara disposa d’onze temes frescos per treure a la palestra amb aires innovats i coloristes, realistes i crítics, però carregats de bon humor i d’esperança; són temes potents i rítmics que ens recorden –ara clarament– els estils dels més purs anys 70 americans, la música de la Motown, aquella que Pep Sala va mamar de jove durant la seva època d’estudiant a Anglaterra i que ha format un pòsit insalvable dins els seu background musical. De fet, gent com els Crosby, Stills, Nash & Young, els Eagles, Jackson Browne, James Taylor o Carol King formen part dels seus discs de capçalera, i ja ho havíem notat, però mai tant com ara.

Torneu a l'article principal

El repertori de la nit

Aquesta agitada nit hem esdevingut capritxosos tastaolletes que hem pogut degustar, en viu i en directe, des del més pur gènere soul amb L’últim que es perd (el single del disc, que obre l’espectacle) fins al funky més canyero (amb Bona Nit, Rubí) o un dels sons americans més autèntics: el cajun (que embriaga temes com Pensant en blanc i negre). Tot això, és clar, sense oblidar el pop-rock ni les balades made in Pep Sala, que no deixen de perdre força en l’espectacle. Una de les més brillants: transparent.

Vegeu el videoclip de L'últim que es perd

Vegeu el videoclip de Transparent

Torneu a l'article principal

Set músics damunt l’escenari

La varietat musical que engloba el show demana, és clar, que, damunt l’escenari, als músics habituals de la seva banda –Ramon Altimir (teclats i veu), Josep Lluís Pérez (guitarra), Xavi Reija (bateria y percussions), Rubén Alcázar (baix i veu), i Simone Lambreghts (violí)– s’hi afegeixin dues veus femenines com a cors acompanyants (les d’Inma Ortiz i Susana Soriano), que feia 17 anys que no incorporava als seus directes i que encomanen el ritme al cos a més no poder.

Torneu a l'article principal

El DVD per recordar

Al final, tothom en vol més, i n’hi ha més, però tot el que és bo s’acaba, i després de dues hores i mitja llargues de ballar, cantar i riure, marxem cap a casa excitats esperant poder tornar-hi. La cita serà el 17de juliol al teatre Artèria de Barcelona amb un motiu molt especial: la celebració dels 50 anys del músic. Mentrestant, aplacarem el “mono” amb el disc i el DVD de la gira, que també va bé, però és millor el Pep de carn i ossos, perquè l’espectacle musical que protagonitza es personalitza i esdevé autònom, es magnifica i s’enriqueix al màxim amb les notes en directe d’uns instrumentalistes de luxe que encaixen com un guant amb un Pep Sala renovat que sorprèn, fins i tot, als seus seguidors més fidels, us ho dic per experiència...



Torneu a l'article principal

Una estona amb Maria Coma

S’ha passat la vida escoltant música, i també estudiant-la, tot i que assegura que no havia tingut mai la sensació que s’hi dedicaria, perquè “tenia el pensament que ser músic era molt dur”. Els anys, però, han anat passant (tot i la seva joventut), i potser el fet que no es prengués la música com una obligació, sinó com una devoció, ha estat el que li ha permès acabar-s’hi dedicant. Professionalment, va començar amb U_mä al costat de Pau Vallvé, amb qui va treure un disc i va fer la corresponent gira. Mentrestant, creava bandes sonores per a anuncis, curts i algun documental, sense deixar de composar lliurement, fer proves i assajos i gravar-se a mode experimental. De tot aquest treball, i de la convicció que volia fer un disc cent per cent Maria Coma, va néixer Linòleum (Amniòtic Records) l’octubre de 2009. Reconeix que fou ella qui s’autoedità el disc, i que s’ha hagut de sacrificar a fer molts bolos gratuïts per adquirir un rodatge, però ho ha viscut amb la més absoluta normalitat, i el resultat ha estat una agenda amb més de 60 concerts programats. Ara que ha acabat la llicenciatura en Comunicació Audiovisual, i amb tan sols 24 anys, dedica totes les hores del dia a allò que mai hagués pensat que faria de forma professional.

Maria, com et defineixes: com a músic, com a compositora, com a cantant...?
El terme “músic” m’agrada més, perquè és més genèric. Ho dic perquè, tot i que el meu instrument principal és el piano, de vegades necessito altres sons i toco altres instruments, com la guitarra espanyola, si cal, encara que no sóc guitarrista.

...O sigui que no tens por d’experimentar?
No, jo m’atreveixo amb tot i m’agrada, perquè penso que això et va obrint portes. De fet, jo vaig passar de tocar música clàssica durant molts anys al jazz, i això em va obrir molts altres camins. Està bé anar provant diferents instruments, maneres de tocar, estils... Crec que tot això fa que una persona sigui una mica més músic, no tan instrumentista.

Però un instrumentista és també un músic...
Sí, però el que vull dir és que jo entenc l’instrumentista com aquell que no surt del seu instrument, que el domina perfectament però que no sap fer una altra cosa; en canvi, crec que el músic experimenta més. Jo m’identifico amb aquest darrer.

Amb en Pau, a més de ser parella, esteu junts en aquest teu últim projecte, però també vas formar U_mä amb ell. Què ha fet que ara et presentis com Maria Coma? No podíeu haver continuat essent U_mä?
No, perquè a U-mä composem i cantem tots dos, i el concepte musical és molt diferent: és quelcom molt instrumental, molt tàntric; no hi ha una estructura de cançó amb una lletra llarga, sinó que la veu passa a ser un instrument més.

I com t’has sentit fent aquest disc?
Molt bé, perquè, en ser un primer disc, no tens cap mena de pressió, ningú et coneix i pots fer el que et doni la gana.

A Linòleum sí que has composat tu sola. Quin procediment segueixes, si és que el pots descriure?
En general, sé de què vull parlar, creo primer la música i penso la lletra després, tot i que, de vegades, ho faig a la inversa. En qualsevol cas, pesa més la música que cap altra cosa.

És per això que no apareixen les lletres de les cançons al llibret que acompanya el disc?
Ho vaig decidir així perquè, com que en general no escric mai les lletres, és a dir que no faig lletres musicades sinó que van amb la melodia i s’han de sentir amb el ritme que les acompanya, volia evitar que algú agafés el llibret i el comencés a llegir sense haver sentit la música, perquè no les entendria.

El que sí dius al llibret és que aquest disc és una petita part de tu, del que ets i del que vols dir. I jo et demano: què és el que vols dir?
És difícil definir-ho. Tampoc és que tingui un missatge per predicar com si fos un mecenes, ni que vulgui convèncer ningú de res. Simplement són pensaments meus i situacions que m’he trobat explicades tal com les he viscut. Després, si algú s’hi identifica i li serveix, doncs fantàstic.

El que sí és cert és que la figura del gat està molt present a Linòleum, començant per la caràtula...
Sí. És que hi ha alguna cançó que fa referència a la meva infància, i, quan hi penso, em vénen els gats al cap, perquè de petita en teníem al poble del meu pare. Els gats m’agraden molt i per això els he fet sortir en dues cançons o així... I el tema de la caràtula ve perquè la il•lustradora, que és una noia que sempre dibuixa gats o persones de gat, em va dibuixar i em va encantar, però la veritat és que hi podia haver posat qualsevol altra cosa.

Tornant al teu gust per l’experimentació musical, al disc utilitzes un munt d’instruments que no són habituals (ukeles, cures, ouds, flugels, metal•lòfons, carrillons...), i també algun element que no és pròpiament un instrument, com ampolles o xinxetes. Penses que de tot se’n pot fer música?
Jo penso que sí. Si una persona té musicalitat i ganes de trobar textures diferents, pot fer música fins i tot amb una capsa. La llàstima és que això no ho pots traslladar a un concert...

En aquest sentit, els concerts d’aquesta gira són més pobres que el disc?
Musicalment, sí. De vegades sóc jo sola fent un acústic, però generalment som tres damunt l’escenari. Així és com em crec els concerts i com m’agrada presentar-los, perquè és el so que m’agrada a mi.

La crítica t’ha titllat de nova promesa musical, però no ha sabut on ubicar-te. Això és bo?
Jo considero que sí. A mi mateixa em costa posar-me etiquetes. És més: si me’n posés una, no sabria què fer.

I després, què?
Doncs ja tinc pensat fer un segon disc. No sé quan entraré a estudi, però ja he començat a composar. Serà una altra història diferent, perquè el que crec que no podria fer és seguir fent el mateix. Escolteu l'audio.

Llegiu una crítica de Linòleum

La banda sonora dels somnis

Linòleum (Amniòtic Records, 2009), de Maria Coma

L’ànima mater de Linòleum, Maria Coma, té la mà trencada en l’ofici de donar forma a músiques per a curtmetratges, documentals, anuncis i falques de ràdio; és a dir, que, als seus 24 anys, s’ha dedicat, pràcticament durant tota la vida, a estudiar música i a crear-la per als altres. Ara, des de la primavera de 2009, s’ha permès el luxe de trencar aquesta tendència i ha sorprès el món amb el seu primer treball discogràfic propi: Linòleum (Amniòtic Records, 2009), una òpera prima que pren nom d’estampa artística i que recull onze cançons per perdre’s carregades d’exquisits matisos instrumentals i d’un imaginari propi parent del surrealisme més dalinià, on els felins esgarrapen gran part del protagonisme.

Homes de fil, paraigües vermells que protegeixen esquimals, un cel dolç, peixos de lavabo que es mengen decorats, núvols de blue tack, pomes que riuen, terres de gelatina, óssos formiguers que xuclen llàgrimes, pallassos entre les dents, animals encorbats i –òbviament– gats blaus adoptats és el que et trobes dins d’aquesta “capsa de sorpreses musical” (perquè, a cops, les notes de Linòleum et porten a la música de les capses de nines de Pascal Comelade). Tot plegat conviu en estranya harmonia amb jocs de delicades veus i un univers instrumental extensíssim: pianos de cua, pianos elèctrics, percussions, baixos, ukeles, trompetes, bateries, arpes, clarinets, violoncels, violins, trombons, cures, ouds, flugels, metal•lòfons i carrillons; sense oblidar sorolls de plats, olles, serres, bombolles, gotes, rellotges, discs de vinil, tocs de mans i xiuxiueigs. Tots aquests ingredients, units com per art de màgia, creen textures sonores infinites que et fan afinar l’oïda sense voler i et submergeixen en una estranya atmosfera que captiva i fascina, que gairebé hipnotitza.

L’estil d’aquesta nova dama de la música apartada de les modes és tan divers i ric, però tan diferent alhora del que estem habituats a escoltar, que no es pot descriure, o, al contrari, que et dispara mentalment un lèxic brutal que no para de brollar. És un estil exquisit, detallat, preciosista i abarrocat però molt tranquil, tant que et permet mastegar el temps i empassar-te l’univers que descriu a trossos. Linòleum et transporta a un llenguatge sonor tremendament versàtil i a unes composicions lletrístiques carregades d’imatges suggerents i interpretades amb gran potencial i maduresa. La música de Maria Coma és una música delicada i onírica, sensible i impetuosa, una música que és el resultat d’un minuciós treball d’exploració sensorial que ha demanat temps i paciència i que ha culminat en un creatiu univers naïf difícil d’oblidar, tot i que també apareixen dreceres secretes que et porten cap a la banda fosca i profunda de la vida, aquella que més angoixa. Sens dubte, el millor i únic remei per endinsar-s’hi és escoltar el Linòleum. En qualsevol cas, caldrà, segur, no perdre de vista aquest nou nom de l’escena musical catalana: Maria Coma, perquè ens farà parlar en més d’una ocasió.



Llegiu una entrevista amb Maria Coma

Pla de l'Estany: terra d'aigua

Si per algun fet s’ha caracteritzat la comarca del Pla de l’Estany ha estat per la seva riquesa en aigua. El llac de Banyoles, la capital, ha donat peu a multitud de llegendes, dotant d’un caràcter màgic la zona. Al seu costat, una considerable quantitat d’estanyols, aiguamolls, fonts i brolladors configuren el conjunt d’estanys càrstics més extens de la Península Ibèrica, que, d’altra banda, formen part del Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN) pel seu gran interès ecològic i paisatgístic. Paral•lelament, en l’àmbit europeu, aquest sistema lacustre consta com a Lloc d’Interès Comunitari (LIC) en la regió mediterrània dins la Xarxa Natura 2000, i ha estat inclòs a la llista del Conveni RAMSAR de les Zones Humides d’Importància Internacional. Avui i sempre, aquests punts de la geografia banyolina han estat agradables llocs de trobada, esbarjo i berenars plaents, tot i que molts, malauradament, han desaparegut a causa de la contaminació, entre d’altres factors.

El racó dels racons: la Font Pudosa i l’antic balneari

A Banyoles, al passeig de la Font Pudosa, que segueix al passeig Dalmau, hi trobem un antic brollador d’aigua caracteritzada per emetre una olor i un gust molt especials (com una bravada d’ous podrits) que li venen donats pel gas sulfhídric que porta dissolt, producte de gran activitat bacteriana i amb propietats curatives descrites des de fa tres segles. Els banyolins se la prenien amb cansalades, un dolç típic de la zona fet de bescuit i clara d’ou.

Ja l’any 1419, l’indret és conegut com a Font Pudosa, nom que encara conserva, i se sap que, al segle XVIII, alguns forasters es desplaçaven fins allà a la recerca de la cura dels mals que patien. Finalment, l’any 1829 es construeix una font artificial, i, a mitjan segle XIX, el marquès de Duero fa alçar una petita caseta amb dues banyeres on arriba l’aigua manualment a través de galledes, que després s’ampliarà fins a acollir fins a 10 banyeres. De fet, en aquell moment, el protagonisme de la font passava per davant de la importància de l’estany. La seva estructura actual data de 1902.

Però l’encant del lloc és que allà mateix, observant la font que queda amb tristesa i melangia, s’alcen les restes d’un antic balneari que es fundà a mitjan segle XIX, l’any 1862, per aprofitar les propietats curatives de les aigües que el regaven. La iniciativa fou de Llorenç Figueres, i l’edifici comptava amb 22 sales de bany, algunes sales de polvorització, una sala d’estar i el despatx del metge director, que sempre fou una personalitat de prestigi. L’aspecte actual de la construcció, es deu, però, a una reforma datada de 1921 segons un projecte de l’arquitecte Isidre Bosch. L’edifici principal, orientat a migdia, està format per planta baixa i pis. Un frontó ondulat i dues pilastres estriades vertebren la seva façana. El cos on antigament hi havia les sales de banys -amb banyeres de gres esmaltat o de marbre, segons si eren de primera o segona classe- és una planta baixa de forma rectangular i es troba adossat a la part posterior de l’edifici principal. Com que no tenia obertures, la il•luminació procedia del centre del passadís, sobrealçat amb finestres. Tot el conjunt arquitectònic està coronat amb una balustrada cega.

Aquell espai, carregat d’autenticitat i hospitalitat, va significar una de les primeres activitats turístiques de la zona, i adquirí un cert renom com a centre per tractar tant malalties de la pell i els ossos com problemes de circulació sanguínia i de vies respiratòries. Avui, tan sols queda la font quasi eixuta i unes quantes parets dempeus que lluiten contra el pas del temps per no enfonsar-se d’ençà que es va deixar d’utilitzar l’any 1960. Només un plafó turístic mostra tres imatges d’època al visitant encuriosit per recordar-li que, aquell punt estratègic fou, durant un temps, un lloc ple d’encant i vida altament apreciat per la burgesia catalana del moment.

Carretades de violència invisible

Podria ser un documental, un 30 minuts més llarg de l’habitual amb imatges d’arxiu en blanc i negre i veu en off, o un estudi sociològic de la reacció de l’ésser humà davant l’agressivitat, però no ho és, ni una cosa ni l’altra, o, almenys, no en la seva totalitat. La cinta blanca (Das weisse band, tal com es titula originalment) dóna nom a l’últim film del cineasta austríac Michael Haneke, un treball perfectament acotat que traspua violència –física i psicològica– pels quatre costats. Però ho fa de la manera més complicada de totes: sense recórrer a la sang, sense ensenyar-la directament, a través, tan sols, de la insinuació, del comportament dels seus personatges i del discurs fred i distant que els encomana. Aquest –el de la insinuació de la violència, vull dir– és un recurs molt poc utilitzat avui a la gran pantalla, que, en canvi, resulta molt més punyent, molt més torbador, molt més inquietant, i Haneke, que és expert en el tractament cinematogràfic del tema, ho sap bé. Només per això, La cinta blanca ja és una “novetat”; per això i perquè tota la pel•lícula està rodada en blanc i negre (un negre fúnebre i tenebrós), amb uns enquadraments frontals, rectes, tallants, totalment austers, i un muntatge gairebé inexistent. En aquest sentit, la correspondència entre forma i fons és total, perquè els ingredients esmentats no fan altra cosa que aportar credibilitat al que es narra i, especialment, recalcar la duresa dels comportaments i dels paisatges, els d’una tranquil•la vila protestant alemanya (aparentment bucòlica, però només aparentment) ubicada a principis del segle XX, just abans de l’explosió de la Primera Guerra Mundial. És en aquest context tan delimitat on succeeixen una cadena de cruels fets inexplicables que l’únic que fan és que tothom (l’espectador inclòs) intenti buscar un culpable i escampi arreu l’ombra de la sospita. Però, en el fons, aquest resulta un exercici inútil, perquè és tota la vila –fanàtica, hipòcrita, podrida i corrompuda– la culpable amb majúscules de la realitat que viu. I és que la societat que retrata La cinta blanca amaga el seus secrets (Haneke, però, ens concep el luxe d’anar-los descobrint, atònits, al llarg del film) i ensenya als seus petits a través de la disciplina més dura i d’una repressió a tres bandes: la moral, l’emocional i la física. És una societat que marca amb cintes blanques aquells infants que han actuat malament, assenyalant-los com si fossin bestiar. Violència, culpa i càstig són tres ingredients constants que repiquen el cervell de tots i cadascun dels habitants d’aquesta població falsa, traïdora i repugnant que és capaç de fer el que sigui per salvar la pròpia pell. Haneke, a més, no s’oblida de cap estament: apareix la família de terratinents, el pagès, el pastor, el mestre, el metge..., i tots són pecadors, tots són culpables, perquè se suïciden, peguen, violen, maten i cremen sense miraments. Però el pitjor de tot, del que ningú se n’adona, és que la vertadera importància no recau en aquests fets (absolutament condemnables, d’altra banda), sinó en les conseqüències que generen sobre els infants, que esdevenen els principals protagonistes de l’obra. Ells són els que creixen enmig d’aquesta ambientació grisa, opaca, hermètica i gairebé irrespirable, enmig d’aquest univers turmentat sense pietat (que a nosaltres se’ns presenta tal qual, sense música de fons per augmentar la intriga i l’angoixa). Són unes criatures que han perdut la innocència a cops, que parlen de la mort com si fossin adults, i que, de fet, es fan adultes abans d’hora, perquè paguen el preu d’haver estat objectes sobre els quals s’ha exercit el poder, l’abús i la rigidesa disciplinària d’ençà que respiren. Aquests nens són els que després configuraran la generació central del període nazi, fills pervertits nascuts d’una comunitat pervertida, personetes que han tastat la violència des de que existeixen, i que, amb el temps, l’amplifiquen, perquè han estat tan entrenats per suportar el dolor –físic i psicològic, repeteixo– que es tornen autèntics recipients vivents d’odi i rancor. Traçar aquest paral•lelisme causa-efecte es fa inevitable, tot i que Haneke només insinua, com amb tot. Sembla com si aquesta mirada enrere que fa sigui l’única sortida que troba per intentar comprendre quin és el motor del feixisme, quin és el motor generador de violència en les persones. I, al final, com en una faula, n’extreus un axioma: la violència cultural demanda culpabilitat col•lectiva, social. Què hi podem fer, nosaltres? La resposta pot ser molt inquietant, igual que ho és aquest film mestre farcit de carretades de violència invisible.

Al·lucina en colors!

He de confessar que, quan vaig entrar a la sala fosca no estava motivada: les pel•lícules de ciència-ficció no m’atrauen, de bones a primeres, i Avatar no havia de ser l’excepció. Però, l’esperança és l’últim que es perd, així que, prejudicis a part, vaig seure a la butaca intentant fer l’exercici de posar la ment en blanc i de deixar-me sorprendre durant les més de dues hores i mitja que dura el film (al cap i a la fi, no és això el cinema?).

Els primers 45 minuts, res: un plantejament molt similar a històries ja vistes gens actuals, per cert, com és el cas de Bailando con lobos, que data de 1990. En aquesta nova història de James Cameron, la raça humana ha trobat, en una lluna anomenada Pandora, un jaciment d’un mineral altament valuós batejat sota el nom d’unobtainium. Per explotar-lo, ha de fer front als Na’vi, els habitants del lloc, unes criatures de raça molt alta i pell blava que recorden a les panteres. L’eina que s’ha ideat per dur a terme la missió són els Avatars, bio-organismes creats amb ADN alienígena i humà que tenen aspecte Na’vi però que són controlats per humans altament entrenats per interactuar amb ells. I, mentrestant, tu vas experimentant déjà vues gairebé de forma involuntària: recordes Jurassic Park, Star Wars, Matrix... (...i cap d’aquests títols m’apassiona!). Però, com he dit abans, l’esperança és l’últim que es perd. Tan bon punt el protagonista (Jake Sully, interpretat per Sam Worthington) entra en el món dels Na’vi per intentar involucrar-se en la seva tribu, comença l’espectacle visual (...i quin espectacle!). Davant dels ulls, se t’obre tot un món de fantasia amb una flora i una fauna tremendament exuberants, on les formes i els colors gairebé hipnotitzen, et deixen perplex, amb la boca oberta per la gran bellesa que desprenen, sobretot les escenes de nit, que són tan fluorescents que atordeixen. És com un bosc de fades de conte, tot ple de muntanyes flotants, arbres, flors i lianes, cavalls de sis potes que són una mescla de cavalls de terra i cavallets de mar, dracs voladors emparentats amb els dinosaures... Tot és estrany, estranyament meravellós, d’aquella estranyesa que no molesta, ans al contrari, que et demana veure més, endinsar-te de ple en aquest univers màgic on flueix allò diví, on es respira el respecte més pur per la naturalesa i per la vida en contraposició al món humà, que apareix tremendament fred, mancat de color (i encara més de brillantor), tecnologitzat i dirigit i orientat únicament i en exclusiva cap a l’avarícia i la riquesa material, al preu que sigui. Al costat de tot plegat, que el guió sigui massa planer i previsible (des del principi intueixes que Sully es canviarà de bàndol i lluitarà contra la seva pròpia raça) i els personatges prou simples (tot i que correctament interpretats), perd importància. Estem davant d’una estructura corrent en un ambient poc corrent, i, en aquest cas, això últim pesa més, t’atrapa i no et deixa anar fins al final (i això que no vaig veure el 3D...). Els jocs de llum que es creen, hipnòtics; les textures que apareixen, molt naturals i creïbles; els moviments de càmera, que es desplacen lentament, com si flotéssim, o son bruscos, com cops secs, segons el moment, i la magistral banda sonora de James Horner, omplen la pantalla i et desperten els sentits. Avatar és un film de ciència-ficció, sí, però també hi ha lloc per a l’aventura, el romanç i el drama, una mica de tot amb explosions colossals intercalades i un magne disseny militar ple de robots tripulats, helicòpters i bombarders que contribueixen a augmentar l’espectacularitat de la imatge. Potser, però, el mèrit més gran del film rau en la perfecció tècnica que s’ha aconseguit a l’hora d’integrar la imatge real amb l’animació. Deu punts per això! Certament, els cent de milions de dòlars que s’ha gastat Cameron en aquesta producció no els podia fer lluir millor (mai més ben dit). Després d’aquesta experiència, sí que puc dir, amb base, que l’esperança és l’últim que s’ha de perdre. Almenys, amb Avatar, n’hi ha per al•lucinar en colors!