Digues-me el que penses i et diré el que et mereixes?

Un cop més, ja tenim damunt la taula els noms dels agraciats que s’han endut el Nobel a casa. Alguns han encertat les travesses; d’altres (la majoria), no. Sens dubte, el guardó al dissident Liu Xiaobo és el que més cua portarà, però, a mi, n’hi ha hagut un altre que m’ha generat un debat interessant que vull compartir amb vosaltres. Estic parlant del Nobel de literatura, concedit enguany a l’escriptor peruà Mario Vargas Llosa. Si voleu que us ho digui, jo me’n vaig alegrar. Per què no havia de fer-ho, si és una de les plomes més brillants del nostre temps? ...I, què carai: m’agrada com escriu! “Mario Vargas Llosa!!!”, vaig teclejar al Facebook. Alguns amics compartiren amb mi l’exclamació, però n’hi va haver un altre que no: “Potser nedaré a contracorrent, però, per molt bon escriptor que sigui, com a persona és deplorable, així que no me’n alegro gens...”, em va rebatre.

Evidentment, no només alabo el fet que dissentim entre nosaltres i que puguem expressar el que pensem amb total llibertat (que avorrit i que perillós seria, si no...), sinó que ho considero totalment necessari per a la construcció de la democràcia, de la ciutadania i d’una cultura basada en la pau. El que no comparteixo –i és quelcom que practiquem massa vegades en aquest país– és el fet que tatxem les persones per com pensen, i, el que és pitjor, que ens atrevim a jutjar-les per com pensen (o, millor dit, pel que ens diuen que pensen).

En el cas d’en Vargas Llosa, tots sabem que ha estat un personatge relacionat amb un sector polític determinat, i que fou un dels primers firmants del Manifest per la llengua comuna de juny de 2008, el qual recorda que la llengua castellana és l’única comuna i oficial de tots els ciutadans espanyols. Jo –ja us ho dic ara– no comparteixo aquesta idea ni de lluny, però això no treu que consideri que ha estat un bon guanyador del Nobel de literatura, perquè considero també que és un molt bon literat. Ara, de la seva persona no m’atreveixo a dir-ne res, perquè no he tingut el plaer de conèixer-lo.

Aquest que us he exposat és un cas concret que m’ha succeït a mi, però, certament, em resulta preocupant saber que n’hi ha que es veuen amb cor de jutjar, premiar o castigar els altres pel que pensen. Qui ens hem cregut que som? Tots ens omplim la boca i no dubtem ni un segon a l’hora d’apostar per la llibertat d’expressió, però, en canvi, no ens mostrem capaços encara de respectar l’individu pel que pensa si no combrega amb les pròpies idees. En el fons, encara creiem que la nostra forma de veure el món és l’única forma sensata de fer-ho, i que, qui no ens acompanya en aquest camí, és, simplement, “una persona deplorable”, com em deien al Facebook.

Potser es tracta de quelcom innat a l’individu, això de sentir proximitat i simpatia respecte aquells que tenen aspectes comuns a nosaltres, i a la inversa, però per alguna cosa som els únics animals racionals de la Terra; usem la raó i deixem els impulsos de banda, doncs! I fem-ho no només per construir una societat més joiosa, rica i respectuosa, sinó també per millorar la nostra pròpia salut mental com a individus, perquè, per estar bé, necessitem allunyar l’odi de les nostres esferes i, sempre, quedar-nos amb allò bo de les persones; la resta, no ens aportarà res.

Sens dubte, aprendre a pensar i deixar pensar els altres sense que això tingui conseqüències negatives sobre la seva persona és (encara!) una necessitat imperant de la societat contemporània. Haurem de resoldre-ho amb urgència si volem avançar i viure en harmonia, transformar el “digues-me el que penses i et diré el que et mereixes” pel “digues-me el que penses i et diré el que jo penso”.