La comunicació està mudant la pell

Culturónica: leer sin leer. És el títol d’una de les darreres columnes de Màrius Serra a La Vanguardia, que posa l’accent sobre el naixement d’una nova disciplina anomenada culturònica, basada en una anàlisi textual de naturalesa quantitativa a través de la qual les paraules són valorades segons la seva freqüència d’aparició en una bibliografia digital determinada. En el fons, res de nou en matèria metodològica. El que canvia és el suport que s’analitza: passem del paper a la pantalla. Però, precisament aquesta (“pantalla”), és la meva paraula clau en el present article, perquè és la que ens condueix a un canvi en el món comunicatiu que cal analitzar.

Inevitablement, la comunicació ha anat estretament lligada al progrés industrial i al desenvolupament de la tecnologia, de tal manera que avui, en plena societat de la informació (de la comunicació, del coneixement, digital..., com vulgueu), no es pot parlar de comunicació obviant Internet. En conseqüència, inevitablement també, les aproximacions teòriques a la societat són imprescindibles per entendre com ens comuniquem, perquè tota teoria emergeix d’un context social concret que cal conèixer prèviament.

Si fem una lectura comunicativo-tecnològica de la nostra societat, doncs, veurem que configura un sistema tremendament complex caracteritzat per la informació com una de les fonts principals de creació de riquesa i de producció de coneixement, per la democratització de la cultura gràcies a la comunicació de masses i per la institucionalització de la comunicació mediàtica, que ha esdevingut una de les empreses més poderoses del sistema.

En aquests moments, la nostra societat, creada sobre una estructura capitalista, no està basada en la comercialització de béns materials, no, sinó de béns intangibles, de manera que els mercats deixen lloc a les xarxes i esdevé més important accedir que posseir. Per això, per aconseguir riquesa i poder, no cal intercanviar propietats físiques, sinó que el que compta és accedir a la propietat intel•lectual de les empreses, és a dir, a la informació que tenen les mateixes, a les idees, als conceptes... Ara, el valor està en la imaginació, en la creativitat, en l’intel•lecte. Per tant, es pot dir que la societat s’organitza entorn al coneixement (Focault, 1994) per aconseguir la direcció de la innovació i el control social. Dins d’aquest sistema, qui estigui més a prop de la informació i el coneixement (i qui sàpiga aplicar-la a aparells tecnològics de generació de coneixement i processament de la informació) tindrà més poder. Per això Pérez Tapias diu que som en la III Revolució Industrial, sens dubte, un moment històric.

Evidentment, aquests canvis en el sistema han provocat canvis en les relacions socials, en els modes de producció, en els modes de consum..., i també han portat a la democratització de la cultura gràcies a la comunicació de masses. Som un estat de benestar que pretén atacar les desigualtats i cobrir les necessitats primàries de gran part de la població, alfabetitzar-la i obrir l’espectre cultural per difuminar la barrera entre la cultura popular i la d’elit. Això és possible perquè els mitjans de masses han permès reproduir les obres d’art i convertir-les en un producte industrial a l’abast de tothom, en un producte que, més enllà de la cultura, acaba esdevenint ideologia, quelcom fàcilment comprensible, instintiu, artificial, simulat, simplificat i superficial. Aquesta és una de les creus de la mercantilització de la cultura, que alguns apocalíptics (amb l’escola de Frankfurt al capdavant) anomenen pseudocultura. Jeorge Ritzer (2000) i Jean Baudrillard (2002) postulen, fins i tot, que tot el món actual és simulat, i ara, a més, amb l’arribada de les noves tecnologies, la simulació és més real encara.

En qualsevol cas, està clar que, en aquest context, els mitjans han esdevingut una des les principals institucions del sistema (al costat de la família, l’escola, els partits polítics, l’Església...) degut a la gran influència que exerceixen sobre els àmbits de la vida actual en general. El periodisme, senyores i senyors, no agonitza, ans al contrari; el que passa és que cal que s’adapti a noves formes que, a hores d’ara, ningú s’atreveix a assegurar. No només les empreses o institucions han de posar en marxa plans de comunicació per promocionar-se produint i difonent continguts simbòlics (i no parlo de publicitat pura i dura), sinó que els mitjans contribueixen enormement a configurar la identitat de l’individu, perquè influeixen en la nostra forma de conèixer, de donar sentit a la realitat i d’interactuar amb els altres. De fet, l’home d’avui cada cop més substitueix les experiències directes per les tecnològicament mediades (les indústries culturals), les quals no estan subjectes a l’espai ni al temps; i els espais públics es tornen espais simbòlics, on la diferència entre l’esfera pública (els aspectes que afecten la col•lectivitat) i l’esfera privada (els aspectes que afecten la intimitat personal) perden sentit, perquè les dues parcel•les es trepitgen en exhibir-se públicament la intimitat. Vicente Verdú anomena aquest fenomen hipervisibilitat.

Tot plegat converteix l’individu en un ésser narcisista i principalment visual, el que implica un canvi de distribució dels coneixements que va de la linealitat a la no linealitat, de la racionalitat a la immediatesa, i que desdibuixa les fronteres entre la informació, l’opinió i l’entreteniment. La periodista i escriptora Llucia Ramis en parla a la seva darrera novel•la, premi Josep Pla, Egosurfing. Serà qüestió d’anar obrint la nostra ment, d’adaptar-nos al canvi. Recorrem, de nou, al Qui s’ha endut el meu formatge?, d’Spencer Johnson; el necessitarem.