Pep Sala: l’altra cara de Sau, el músic, el compositor, el cantant... Tots el coneixem i, de ben segur, l’hem vist damunt de l’escenari en alguna que altra ocasió al llarg dels seus més de 25 anys de carrera; ...o dins del seu estudi de Santa Eulàlia de Riuprimer, a tocar de Vic (Osona); ...o participant en tertúlies televisives de temàtiques diferents. Però, en aquesta ocasió, ens ha vingut de gust veure’l en un altre context, en un context que no és habitual per a nosaltres, i ho hem fet per parlar d’una de les seves grans passions: de l’art de cuinar, del plaer de menjar i de la seva afecció per devorar llibres de gastronomia que repassen aquesta disciplina en el temps i en l’espai.
Per fer-ho, hem triat El Celler de Can Roca, perquè sabem que és el seu lloc preferit, “la catedral de la gastronomia”, tal com l’anomena ell. Asseguts en una taula raconera d’aquest temple gastronòmic gironí que després l’acollirà per gaudir, un cop més, dels seus equilibrats plats en bona companyia, ens explica que va descobrir El Celler de Can Roca “ja fa molts anys gràcies a en Pep Nogué, un gran cuiner de les comarques gironines que ha escrit molts llibres de cuina i que sempre ha estat vinculat a aquesta santa casa”. Fou ell qui, arrel de la gran amistat que manté amb el músic vigatà, i coneixedor de la seva afició per la gastronomia i pels restaurants, el va portar al lloc on ens trobem. “...I me’n vaig enamorar! –em diu–. Més tard, un dia vaig tenir la sort de venir-hi amb en Carles, i, a partir de llavors, la meva relació amb aquest lloc ha estat constant. A més, en Josep Roca em va convidar al programa En Clau de Vi, i hi vaig poder compartir moltes estones. S’aprèn tant amb aquesta gent! Són extraordinaris!”. De fet, la passió de Pep Sala per El Celler és doble, perquè tant admira la cuina que s’hi fa com els seus creadors. No per altre motiu, entre rialles, es declara el president del seu club de fans.
Continuem endavant amb la conversa. El Pep nerviós, hiperactiu, al qual ens té acostumats, s’ha diluït. Estem relaxats: jo, escoltant atentament; ell, parlant de forma distesa, recreant-se en cada paraula, assaborint-les com caramels. Li demano què té la cuina d’aquest “temple”, que li agradi tant, i em respon marcant tres bandes ben clares: Una) un coneixement extraordinari de la cuina tradicional catalana i gironina pel fet de ser fills de Can Roca, gràcies al qual han adquirit una base sòlida i han pogut apreciar i estimar la tradició. Dues) un talent i una inquietud més que demostrades que van dirigides cap a la recerca constant de noves tècniques d’elaboració de plats, de noves combinacions..., i que els ha dut a l’avantguarda (parla, amb coneixement de causa, d’aquest inconformisme que tenen els artistes que els duu a no poder estar sempre fent el mateix). Tres) un marcat seny per buscar l’equilibri entre tradició i avantguarda, a més a més d’un exquisit rigor a l’hora d’escollir productes de màxima qualitat. A tot plegat, però, li afegeix un quart ingredient irrepetible, i és que siguin tres germans que formen el triangle perfecte: en Joan Roca, que s’ha endut la tradició dels pares, en Josep, que acumula uns coneixements infinits sobre el món del vi, i en Jordi, que ha desenvolupat un sentit de les aromes tremendament particular. “El Celler de Can Roca és un espai únic i irrepetible, i els germans Roca són com els Beatles, una d’aquelles combinacions màgiques que passen un sol cop a la vida”.
A aquestes alçades, començo a pensar que, potser, si no fos músic, Pep Sala seria gastrònom. Però no... Ell ho considera un simple hobby. Diu que mai es dedicaria professionalment a aquesta feina, perquè pensa que s’ha de tenir un talent especial per fer-la, però reconeix que li encanta gaudir-ne. “Tots mengem, tots intentem gaudir del menjar, tots som gastrònoms”, em comenta. Cert, però no tothom té el bagatge d’aquest home, que gaudeix cuinant a casa, investigant receptes noves, devorant llibres sobre gastronomia, estudiant a hores perdudes per intentar descobrir l’origen dels plats i dels aliments, per conèixer què menjaven els nostres avantpassats des de diferents parts del món... Li encanta la cuina tradicional catalana i la practica amb passió. Reconeix que és un cuiner decent que, a hores d’ara, pot treballar a un cert nivell (“sempre com un absolut aficionat”, em remarca). La gent li diu que li surten especialment bé els suquets de peix, “que van variant a mesura que vas de nord a sud segons els productes de la zona. A mi m’agrada anar-los provant tots i col•locar-los geogràficament”, com si d’un trencaclosques es tractés. És la manera que té d’anar cultivant el paladar, el qual, en el seu cas, va estar educat des de petit. El mèrit principal l’atribueix al seu pare, que també era un gran aficionat a la gastronomia: “Ell em va educar a provar de tot, a menjar de tot, a diferenciar els sabors... –recorda–, i això, combinat amb el fet d’haver conegut i conversat llargament amb l’enyorat Ramon Cabau, l’home que va introduir la consciència de cultura culinària a Catalunya, m’ha permès aprendre molt sobre menjar. Després, el món de la música, que et fa viatjar a tothora, m’ha donat l’oportunitat de conèixer el territori d’una forma poc habitual: a través dels restaurants”.
Li demano una referència bibliogràfica imprescindible. Fins ara m’ha anomenat Ignasi Riera, Néstor Luján o Xavier Domingo, però em recomana el primer llibre de gastronomia que es va escriure en la història: Fisiologia del paladar, d’un gastrònom francès anomenat Brillat Savarin Jean. Ens el llegirem a la seva salut! El que no sé és amb quin vi acompanyaria aquesta lectura... Pep Sala també és un bon tastador de vins, però no és un gran seguidor de marques, ni tampoc un “malalt” de l’enologia que pretengui descobrir vins nous, perquè, a banda de que no disposa de prou temps per dedicar-s’hi en profunditat, considera que aquest és un món molt efímer: “El problema que tenen els vins (que la cuina no té) és que entrem en el món de les marques, i això complica el panorama, perquè depenen molt de la política de les empreses i, per tant, varien molt en el temps”. Ell, però, que fa música pels colzes, ha arribat a posar-li banda sonora a un vi. Fou un projecte molt interessant que mesclava el plaer de tastar un dels rosats del celler Pasanau, a la Morera de Montsant (Priorat), alhora que s’escoltaven les notes d’un tema instrumental de sis minuts de durada composat per a l’ocasió. El vi en qüestió es deia Ten, que significa “cel” en japonès, i venia embolcallat en una capsa dissenyada per l'artista japonès Wataru, igual que l’etiqueta que el diferenciava. Al seu interior, un mini cd amb la música de Pep Sala permetia gaudir dels plaers del bon vi i la bona música en un mateix instant.
No hay comentarios:
Publicar un comentario