El temps de l'oci a taula

El restaurant Occi de Girona para una taula a la cuina

Plats de sempre renovats es presenten en un entorn entranyable

Amb la total intenció de “despullar-se” davant del comensal, sense manies ni complexos, el restaurant gironí Occi ha pres la iniciativa de permetre fer un àpat a qui així ho desitgi des d’una perspectiva gens usual: des del seu autèntic centre d’operacions, des de la cuina. Una taula d’aperitiu amb dos tamborets queda disposada íntimament just davant dels fogons per poder fer de voyeur durant l’àpat mentre Sergi Ballús i Rose Marye Rivas elaboren els plats, concentrats, sense dir ni piu per no espatllar l’obra.

El restaurant Occi de Girona, que fa tres anys que ha obert les seves portes, és un petit palau gastronòmic que aposta per la qualitat de les matèries primeres que serveix, per una bona relació qualitat-preu i per una atenció directa i personalitzada que facin sentir al comensal com el convidat més especial del restaurant.

Situat al carrer Mercaders, 3, en ple rovell del casc antic, apareix tímidament, rere una porta corredissa de vidre i sense cap cartell que serveixi de reclam. És un restaurant especial, coquetó com una bombonera (només amb capacitat per a 20 persones), on gaudeixen de bon menjar uns quants privilegiats que saben apreciar els petits plaers de la vida. Tot i estar situat en una zona cèntrica que és visitada a diari per centenars de persones, en alçar-se en un carreró estret i enrevessat (en un lloc on centenars d’anys abans s’havien desenvolupat tasques comercials), passa desapercebut. I aquesta, precisament, és part de la seva gràcia, perquè si no fos tan petit, si no estigués tan amagat, ja no seria l’Occi.

A dins, el gris, el negre i el vermell dominen. Tan sols una paret amb quadres de sis-cents de colors trenquen l’harmonia de l’espai. Dos detalls criden l’atenció i configuren boniques estampes del lloc: un petit forat perforat en una de les parets que fa com de minibiblioteca de tot un seguit de llibres sobre gastronomia, i una cortina de taps de suro que cobreix a mitges un dels finestrals del local.

Les taules són de vidre i estan esquitxades d’or i ocre, d’òxid. De fet, el nom del restaurant vol jugar amb aquest darrer terme per fer parella amb la denominació d’un altre establiment familiar d’un dels socis que es diu Coure, i, alhora, vol rememorar el temps d’oci, perquè, per a ells, els àpats són precisament això: un temps per a l’oci. Només en seure, la disposició dels coberts ja indica que l’experiència gustativa que s’està a punt de començar serà diferent i juganera, molt juganera, perquè enlloc d’estar col•locats a banda i banda del plat, com és tradicional, s’han d’estirar d’una mena de gerro cada vegada que un es disposa a encetar un plat. És com si els coberts fossin les flors d’un ram que es va consumint a mida que s’avança en el particular camí de sabors que ofereix Occi.

Després, damunt la taula, més enllà del gerro de “flors” hi ha estovalles negres d’un sol ús i gots de vidre d’un blau intens que són com un punt de color contundent en l’escenografia, compartit només amb unes làmpades minimalistes que, amb forma de bola de billar, arriben del cel a través d’un fil llarguíssim com si fossin estrelles. Res més. Bé, sí: bona música de fons, una panera plena de panets multicolor i copes de cristall fi que contindran algun vi selecte provinent d’un celler menut però variat setmana a setmana.

A partir d’aquí, la qüestió és deixar-se sorprendre: carta (més que variada) o menú setmanal a 18 euros, que també va canviant setmana a setmana per no avorrir el comensal. I, si es vol, també es poden demanar plats per compartir, perquè, de fet, aquest racó amagat convida més que un altre a compartir. Carpaccio de gambes, encenalls de foie, olivada i enciams; ravioli gegant farcit de Gorgonzola i nous amb crema de bolets; ous merengats, gambes, cremós de patata i caviar d’arengada; llom de cérvol amb polenta i rossinyols; corball de costa amb patates emmascarades i cansalada... Una cuina imaginativa i refinada, però no rebuscada ni sobrecarregada, ni tampoc massa minimalista; una cuina que juga amb tres o quatre sabors de la terra a cada plat basant-se en clàssics del receptari català tradicional i que ofereix el producte en la mesura justa; una cuina precisa i captivadora; una cuina acurada i estudiada, feta amb temps i paciència i servida amb devoció i entusiasme per Víctor Linde i Jairo Suárez.

L’Occi obre els migdies i vespres de dilluns a dissabte (els dilluns, si hi ha reserves) per a tots aquells que busquen espais gastronòmics diferents, íntims i sorprenents, on poder gaudir dels sabors, les olors i les textures de sempre en un format actual.