Ni-ni no és igual a res de res

Aquests dies la generació ni-ni està més de moda que mai. Des que Montilla ha promès crèdits-salari per a tots els seus integrants, aquest nou model actitudinal adolescent i juvenil caracteritzat pel rebuig a l’estudi i al treball està en boca de tots.

Abans de res, però, caldria que replantegéssim el terme en qüestió i que analitzéssim si es fa algun bé posant en marxa mesures d’aquest tipus, perquè, per començar, el concepte ni-ni redueix la persona al no-res, i està clar que tothom, per poc que sigui, representa alguna cosa en aquest món.

Anem a pams. Tal com s’han definit fins ara, els ni-ni són joves de fins a prop de 34 anys mancats d’interès i de motivació, sense cap tipus d’expectativa, amb una marcada dependència a la tecnologia i residents a casa dels pares, tot i que es mostren partidaris de mantenir un nivell de vida acomodat i fàcil. Per això s’allunyen de valors com el respecte, la solidaritat, l’esforç, la constància, la responsabilitat o l’afany de superació.

En el present, a Espanya configuren el 6% dels joves menors de 34 anys. Davant d’aquesta nova evidència, sociòlegs, psicòlegs, psiquiatres i demés es demanen el per què d’aquesta actitud en un intent de prevenir el seu augment i de trobar vies de solució al problema. Però, com en tot allò referent a les ciències socials i a la conducta humana, la resposta no és senzilla ni fàcil de cercar, ni tampoc té sentit buscar culpables.

Si ens aturem a analitzar el context on ha crescut aquest sector de població, veurem que es tracta d’una societat democràtica que ha experimentat un gran creixement econòmic continuat i un major boom tecnològic. Aquest tren d’alta velocitat ascendent ha xocat de cara amb una crisi econòmica mundial que no valora prou la formació i que dificulta enormement les possibilitats de trobar feina i d’independitzar-se.

A dins de casa, sovint, l’intent de molts pares de sobreprotegir els seus fills i de donar-los tot allò que ells no van tenir gairebé sense límits, ha fet que, per múltiples causes adjacents, hagin hagut de treballar fora (per poder sufragar l’alt cost de vida diari al qual estan sotmesos) i que hagin delegat gran part de l’educació dels seus menuts als centres educatius. Tot plegat, per intentar allunyar-los –potser inconscientment– del patiment, però, alhora, per anar forjant –sense saber-ho– personalitats de tendència dèbil, capricioses i inconstants, incapaces de suportar esforços, amb una baixa tolerància al fracàs i una gran impaciència enfront les demores.

I és que estem vivint un canvi cultural sense precedents, una escletxa enorme que no sabem com restaurar. Avui, el “què vols ser quan siguis gran?” perd una gran dosi de sentit, i els models vocacionals que preveien que amb esforç i sacrifici desembocarien en un projecte vital de futur i en un destí mínimament previsible ja no serveixen. Ara, per contra, la incertesa es planta a les nostres vides, tant a casa com a la feina, i es comença a mirar de reüll l’eficàcia dels estudis o de la dedicació per aconseguir una suposada estabilitat. Que això sigui o no així, ja són figues d’un altre paner... Per a mi, però (ho he de dir), la formació i la constància són bàsiques alhora de guanyar punts per tenir una vida més plena i millor.

La qüestió és que gran part del jovent d’avui (els que pertanyen a la generació ni-ni, segur) flexibilitzen els seus desigs, no es “mullen” en res ni per a res i esborren compromisos de les seves agendes, perquè pensen que els seus esforços no són garantia d’èxit i es protegeixen com poden –o com saben– del risc de frustrar-se. Per això, per a ells, viure el present i voler allargar l’etapa juvenil és el que més importància té, sobretot, sabent que l’Estat els sufraga l’educació i que les respectives famílies els proporcionen aliment, allotjament, roba i oci. Sota la protecció d’aquest paraigües social, la responsabilitat, la motivació i els projectes de futur poden esperar; no cal imaginar, ni ser creatius, ni arriscar, perquè la identitat individual cada cop menys es troba en la feina, les idees, la família, la classe o la religió, sinó que passa a formar part dels gustos, les aficions i, en definitiva, de l’individualisme. Davant d’aquest panorama, la pregunta és: hem de continuar protegint aquests perfils? Modestament, penso que no, que aquesta mesura no és res més que pa per a avui i gana per a demà.

Ara bé, cal reconèixer que, si a aquesta tendència li sumem, a més, la crisi, és comprensible que l’apatia i la falta d’il•lusió es generalitzin, encara que sigui per contagi ambiental. Per això, els agents educatius i els mitjans de comunicació tenim la gran responsabilitat de propagar a tort i a dret que necessitem joves capaços d’adaptar-se i d’assumir nous reptes que ens permetin mirar endavant, participar i construir una altra societat que salti l’obstacle de la superproducció i la sobreabundància material. Ara més que mai, necessitem ments dinàmiques que apostin per noves formes de relació, per l’espiritualitat, per l’intercanvi, per respecte, per l’ecologia i, sobretot, per la il•lusió!