Noves receptes per fer cultura

El novel•lista rus Leon Tolstoi va dir, en alguna ocasió, que “les grans obres d’art són grans perquè són accessibles i comprensibles per a tots”, però això no ha estat sempre així (almenys pel que fa a l’accessibilitat). Abans del segle XIX i de la lluita de classes, la cultura d’elit i la cultura popular eren els dos extrems d’un continu. De fet, quan es parlava de cultura es feia referència únicament a la primera. La cultura popular era la que pertanyia a un major nombre de persones, però, en canvi, no prenia un valor cultural real. Aleshores, el que comptava com a tal era la música de cambra, l’òpera, les arts plàstiques i la literatura. L’edat de la innocència, d’Edith Wharton, n’és un gran exemple clarificador (excel•lent com a obra, d’altra banda).

El cas és que, avui, aquesta dualitat rival ha desaparegut, ha deixat de tenir sentit, i això és degut, eminentment, a l’aparició de la indústria cultural i la conseqüent democratització de la cultura, que ha aconseguit unir públics extremadament diferents i aparentment allunyats. N’hi ha que anomenen aquest fet cultura mitja, del gran públic o de masses, i la identifiquen com la més nombrosa, aquella a la qual pertanyem encara que no vulguem, aquella que no estableix jerarquies de cap mena, sinó que ho iguala tot per baix i ho extreu de context.

Sigui com sigui, a banda d’etiquetes més o menys encertades, és evident que, amb la vinguda de l’Estat del benestar (amb l’elevació del nivell cultural a través de l’educació i l’entrada de la cultura a l’era industrial primer i a la societat de consum després), s’han posat en pràctica polítiques culturals generalitzadores i s’ha ampliat el cercle de públics “cultes”, que ara, més que amb l’element cultural en sí, estan relacionats amb l’oci, els viatges i, fins i tot, la moda. La cultura s’ha convertit en una de les forces essencials del vincle i la identitat social (i, fins i tot, nacional). I això no és ni més ni menys dolent. Alta cultura i cultura de masses no signifiquen necessàriament bona i mala cultura, respectivament. Simplement es tracta de nivells diferents, amb orígens diferents i produïts de manera diferent, que tenen a veure amb ambicions humanes, intel•lectuals, filosòfiques i artístiques diferents. O sigui, que l’esquema cultural s’enriqueix i s’amplifica.

Però això no és tot, perquè hem arribat a un punt en què les transformacions econòmiques i tecnològiques que s’han produït al nostre món han estat tan grans que han modificat les relacions socials i el modus vivendi dels ciutadans. La fabricació seriada ja no és l’únic procediment existent per satisfer els mercats massius, sinó que podem comptar també amb les noves tecnologies, les quals han contribuït, en gran mesura, a diversificar la indústria de la cultura. El món sencer s’ha convertit en un gran mercat cada vegada més interrelacionat on les comunicacions (i també l’art, és clar) han adquirit una escala planetària. Certament, som en un moment d’opulència comunicativa que ens pot fer perdre el sentit.

I, si a tot aquest complex entramat hi afegim la tristament famosa crisi (aquesta que ningú sap com ferir de mort), veiem com les noves receptes per fer cultura comencen a dominar el panorama. L’escenari està canviant de nou. Apassionant!

Ja sabem que, al nostre país, l’àmbit de la cultura ha hagut de dependre, en la gran majoria dels casos, de les subvencions públiques o, a molt estirar, del patrocini empresarial, però ara les administracions retallen pressupostos a l’engròs i les empreses amb prou feines poden surar per sí mateixes. Les alternatives, doncs, no són moltes: cal treure-li punxa a la imaginació i convertir el consumidor de cultura en promotor de les obres que després admirarà. D’alguna manera, ell esdevé un dels protagonistes de l’escenari cultural del moment, i això resulta enormement enriquidor, perquè converteix la cultura en quelcom proper, delimitat, plàstic, palpable.

És el cas, per exemple, de la iniciativa que ha engegat l’Ateneu Barcelonès per restaurar una part del seu fons bibliogràfic, que és d’un gruix molt considerable i inclou incunables, manuscrits, cartes, autògrafs, primeres edicions, opuscles, facsímils i clàssics dels segles XVI, XVII i XVIII que necessiten una urgent restauració. Precisament per aconseguir els fons necessaris per salvar aquests tresors, els responsables de la biblioteca han engegat la campanya “Apadrina un llibre! Conserva el futur, preserva el passat”, que pretén aconseguir els diners necessaris per restaurar cada obra.

Un altre cas és el que estem vivint a Figueres, on s’està demanant la col•laboració ciutadana per fer realitat un conjunt escultòric de Sant Jordi i el Drac a la plaça de Catalunya de la capital altempordanesa. Pagant 5 euros per un punt de llibre que es troba a les llibreries i floristeries de la ciutat, i introduint el codi imprès al punt al web del projecte, es contribueix a la realització de l’escultura, on hi haurà inscrit, a més, el nom de cada participant.

Són noves idees per a temps nous, formes originals per poder portar a terme diversos projectes que, si no fos per la participació col•lectiva, no es podrien fer realitat. Ja se sap: renovar-se o morir. Jo, sincerament, m’estimo més renovar-me.