Elna i la Maternitat: un exercici de recuperació de la memòria

La Maternitat d’Elna acull l’exposició de fotos Un bressol d’humanitat enmig de l’inhumà, que relata la història que va viure Elisabeth Eidenbenz entre 1939 i 1944

Situada al peu dels Pirineus Orientals i a tan sols quatre quilòmetres del mar, 20 quilòmetres més enllà de la frontera, la població d’Elna domina la plana del Rosselló (Catalunya Nord), de la qual n’és la ciutat més antiga, amb títol que la defineix com a tal des de l’Edat Mitjana. 26 segles d'existència ininterrompuda la conformen. Seu episcopal entre els segles VI i XVII, ha conservat testimonis d'aquesta llarga història i de les civilitzacions successives que hi ha anat desfilant: valuosos vestigis romans, una majestuosa catedral romànica del segle XI, un claustre romànic i gòtic dels segles XII i XIV, muralles medievals... i la Maternitat d’Elna.
L’origen de la població es remunta a la vila ibera anomenada Illiberi o Iliberi, i és al segle III quan rep el nom de Castrum Helenae en honor de la mare de l'emperador Constantí I, l’emperadriu Helena. D’aquí, va passar a anomenar-se Helna i, finalment, Elna, ciutat que també gaudeix d’una vida artística reconeguda. El museu Terrús, que pren el nom del pintor amic de Matisse, el Festival Elna Piano Fortíssimo, les Cites de l’Humanitari o el Festival de Cinema Magrib tan lluny tan a prop així ho demostren.

El racó dels racons: la Maternitat d’Elna i la figura d’Elisabeth Eidenbenz
En els darrers anys, el nom de la població d’Elna s’ha associat amb la maternitat que va existir entre 1939 i 1944 gràcies al coratge i la fortalesa d’Elisabeth Eidenbenz, una mestra suïssa i infermera voluntària que va salvar la vida de mares exiliades (i dels seus nadons) extretes dels camps de refugiats del sud de l’Albera. Des de l'esclat de la Segona Guerra Mundial, però, la Maternitat va començar a recollir també mares jueves que escapaven de la persecució nazi.
Coneguda altrament amb el nom de “Maternitat Suïssa”, ja que era obra d’una organització humanitària no governamental d’aquell país, la Maternitat va esdevenir una illa de pau, amor i respecte enmig de l’horror, la pena i la tragèdia del moment.
Si bé en un principi es va instal•lar en un edifici de Brullà, aquest de seguida va quedar petit, i Elisabeth Eidenbenz va aconseguir ubicar la Maternitat en un palauet de tres pisos semiabandonat que hi havia a les afores d'Elna, a la carretera de Montescot (direcció Bages, Tuïr), a tan sols set quilòmetres del camp de refugiats d’Argelers. Era el castell de Bardou, construït l’any 1900, la restauració del qual va costar 30000 francs suïssos a l'associació.
La Maternitat d’Elna va acollir un miler de dones al llarg de la seva existència i el mateix nombre d’infants. Allà hi van néixer 597 nadons, uns 200 dels quals eren jueus. Aproximadament, s'atenien una mitjana de 20 parts mensuals en un moment en què la mortalitat de nadons als camps de refugiats francesos superava el 95%, perquè les dones embarassades donaven a llum sobre la sorra de la platja sense rebre cap mena de mesura higiènica ni cap atenció mèdica. El primer nen de la Maternitat va arribar al món el 7 de desembre de 1939.
La casa disposava de 50 llits distribuïts en blanques i lluminoses habitacions que aglutinaven entre quatre i vuit llits cadascuna, i que rebien el nom d’una ciutat o d’un país determinat, al gust de les dones acollides. Barcelona, Madrid, Bilbao, París, Suïssa, Polònia o el Marroc, per exemple, eren alguns dels noms escollits, aquest darrer pertanyent a la sala de naixements.
El complex va deixar de funcionar la Pasqua de l'any 1944, quan l’exèrcit alemany el va tancar durant l'ocupació de França. A partir d’aleshores, l'edifici va restar abandonat, fins que, als anys 90, François Charpentier, artesà vidrier, el va adquirir per establir-hi el seu taller de vitralls i, quan va descobrir la història de la Maternitat, la va fer ressorgir. Ara, i des de fa sis anys, és propietat de l’Ajuntament d’Elna, que té la intenció de rehabilitar l’edifici per convertir-lo en un centre de memòria. De fet, s’acaba de firmar un conveni pel qual la Maternitat quedarà integrada a la Xarxa d’Espais de Memòria Democràtica. Elna és, així, el primer municipi de la Catalunya Nord que col•labora amb la Generalitat per recuperar i difondre la memòria democràtica.
En aquests moments, l’exposició de fotos Un bressol d’humanitat enmig de l’inhumà, que es distribueix al llarg de les sales de la Maternitat, relata la història que va viure Elisabeth Eidenbenz entre 1939 i 1944. Desapareguda a finals del mes de maig de 2011, aquesta llum enmig de la foscor va estar guardonada amb la Creu de Sant Jordi per la Generalitat de Catalunya l’any 2006, entre d’altres reconeixements.

Espai sucre, postres amb discurs

Davant d’una disciplina tan jove com la pastisseria de restaurant, que encara no té els codis bàsics establerts, els professionals d’Espaisucre intenten construir un criteri clar al respecte i mostren les pròpies creacions en tota la seva plenitud en un restaurant de postres que és l’únic al món d’aquestes característiques

Espaisucre és un restaurant diferent; diferent i únic. És, en realitat, l’únic restaurant de postres del món, i el tenim a casa nostra, a Barcelona. Fundat el mes de febrer de l’any 2000 per Jordi Butrón i els seus socis, Xano Saguer, Guillem Vicente i Reme Butrón, aquest espai gastronòmic tan particular esdevé, de fet, l’aparador d’una prestigiosa escola de postres portada per ells mateixos que promulga una nova forma d’entendre la pastisseria de restaurant. En aquest tàndem (escola i restaurant), les postres són concebudes com un element amb personalitat i codis propis on, gràcies a la suma de tècnica i experiència, es desdibuixen els límits que separen els conceptes de dolç i salat. A l’escola, “prediquen” la seva pròpia filosofia i, al restaurant, la posen en pràctica, la presenten al públic perquè la pugui tastar en tot el seu esplendor. El restaurant Espaisucre és, doncs, el lloc on es fa realitat la il•lusió d’un projecte arriscat però meditat que està tenint un èxit rotund i que, en breu, s’expandirà cap a Mèxic.
La idea inicial dels seus creadors era engegar un negoci que, lluny del que estem avesats, protestés contra l’esclavitud de la restauració i generés, en els seus treballadors, qualitat de vida, sense renunciar, és clar, a la innovació i l’excel•lència. Per això, el restaurant Espaisucre només fa un servei al dia (les nits de dimarts a dijous), amb doble torn els divendres i els dissabtes. Després, per compensar la balança, obriren l’escola Espaisucre. Les classes, que s’iniciaren fa onze anys a la rebotiga del restaurant amb només una desena d’alumnes matriculats, multiplicaren les seves inscripcions per 20 en només dos anys, i ara, acullen intrèpids d’arreu del món que volen aprendre els nous codis d’una disciplina tan jove encara com és la pastisseria de restaurant. En aquella rebotiga, una recent estrenada barra de tapes dolces acull tots els tímids que no s’atreveixin encara amb els menús del restaurant o els que desitgen realitzar un tast més informal.

Un capritx pels més llaminers
El restaurant Espaisucre, amb una capacitat màxima per a 30 persones, és un lloc originalíssim de degustació de postres pensat per jugar amb els sabors, un restaurant atípic que requereix deixar-se sorprendre a cada pas, deixar-se aconsellar, deixar-se “tocar”, experimentar i fascinar-se amb l’art de la pastisseria integrada dins d’un plat. No és, en canvi, un restaurant per repetir sovint, sinó un destí escollit a consciència per gaudir un cop l’any, especialment en dates assenyalades. En un entorn acabat de reformar, tenyit de blanc, amb aire ecològic i olor de fusta, les postres prenen –com ha de ser– tot el protagonisme en l’escenari.
Sense carta per escollir, l’equip d’Espaisucre treballa amb un seguit de menús pensats al mil•límetre per corprendre: el petit menú, de formatges o xocolates, que inclou tres postres; el gran menú, que inclou cinc postres; o dos menús degustació, que inclouen un o dos plats salats (amb pastisseria integrada) més tres postres. Tots ells són menús estructurats i equilibrats de tal manera que permeten cloure l’experiència gustativa escollida sense recances. Com en un menú degustació de cuina d’alta costura, el principi del viatge comença amb postres més refrescants i més àcides (sopes, cremes...) i va pujant d’intensitat (tant gustativa com de temperatura) fins a arribar a les xocolates, a les regalèssies, a les notes més potents. I, al final del recorregut, la guinda: vuit petits fours per persona amb unes instruccions adjuntes que són el record final de l’experiència.
El preu mitjà de l’àpat, amb maridatge de vins, inclòs ronda els 50 euros per persona.

Els sabors: prioritat absoluta
A diferència del que avui resulta més habitual, a Espaisucre no són escrupolosos amb els productes ecològics ni de temporada, no radicalitzen la seva carta arrel de la primera matèria que utilitzen, sinó que el sabor es converteix en la seva prioritat absoluta, respectant en tot moment les notes gustatives de cada ingredient. Així, aprecien els sabors contrastats, matisant els excessos de sucre, i descobreixen un ampli vano gustatiu que inclou el dolç, el salat, l’amarg, l’àcid, el picant, l’agredolç... Tot plegat, introduint a la cuina tècniques, productes i utensilis que els permeten un control extremadament precís sobre el sabor sense haver de renunciar a la tradició. Així, utilitzen també el muntatge de cada plat i la disposició dels ingredients en aquest per controlar el gust de cada composició, gairebé de cada cullerada. Sigui com sigui, rere cada postra existeix un discurs determinat que s’allunya de les casualitats i que pretén, a la fi, encisar fins al més incrèdul.

www.espaisucre.com
 

Una estona amb Nandu Jubany

Nandu Jubany té 40 anys i en fa 30 que no se separa dels fogons. Forma part de la tercera generació d’una família de restauradors osonencs, però, de ben segur, ell és qui més n’ha sabut treure profit. Tot i que es va iniciar en el sector gairebé per obligació, s’ha convertit en un dels cuiners més brillants de casa nostra practicant “una cuina tradicional posada al dia per un cuiner actual”, fet que li ha portat una estrella Michelin i el premi al millor restaurant de l’any, entre d’altres. Estant al capdavant de Can Jubany (a Calldetenes, Osona), compagina com pot la seva agitada agenda, barreja de “nervis i passió”, amb la seva família (té una esposa i tres fills).
Nandu Jubany és un home senzill, que diu el que pensa, que té orgull de ser de poble i que, malgrat estar implicat en multitud de projectes, fuig de posar el seu nom al davant de tot el que toca. Idees clares, emprenedoria i visió de futur, constància en el treball i feina ben feta: aquests són els principals ingredients que l’han dut a l’èxit.

Nando, com vas anar a parar als fogons?
A casa meva tenien tres restaurants i, amb 10 anys, ja vaig començar a treballar-hi. Jo era un molt mal estudiant i, com que volia una moto, el meu pare em va fer treballar tot un estiu seguit per aconseguir els diners per pagar-me-la. A partir d’aquí, sempre més he tingut relació amb la restauració i sempre més m’he guanyat tot el que tinc per mi mateix.

Però, a casa teva feien cuina casolana. Què et va fer saltar cap als anomenats restaurants gastronòmics?
A partir dels 18 anys, quan ja portava dos anys treballant dins la cuina, vaig ser cap de cuina del restaurant de casa, de l’Urbissol, i em vaig començar a interessar per aquests restaurants: pel de l’Arzac, pel del Gaig... El meu interès era tal que el meu dia de descans (els dimarts) hi anava a treballar per aprendre. En aquell moment em vaig adonar que m’agradava l’ofici i vaig començar a donar-li forma al somni de tenir un restaurant petit.

...I el vas fer realitat?
Sí, quan el meu pare va morir, em vaig posar al capdavant del negoci, però m’anava gros i vaig decidir deixar-ho tot a les meves germanes i obrir Can Jubany, amb 24 anys. Tothom em deia que m’equivocava, però jo, com sempre, vaig fer el que vaig voler, i vaig estar cinc anys seguits sense fer festa, però em va anar bé. Tot i que em vaig adonar que com millor fas les coses, menys guanyes, i, com que el que estava més acostumat a fer eren banquets, vaig obrir el Mas d’Osor. O sigui, que he estat 10 anys fent banquets per aconseguir el restaurant dels meus somnis.

Ara, més que un cuiner –que també–, podem dir que ets un empresari dins del món de la gastronomia i la restauració?
Sí, perquè, amb el temps, t’adones que ser un bon cuiner no és una condició única per fer negoci, sinó que cal disposar d’una bona oferta perquè la gent te la compri, cal evitar posar tots els ous dins del mateix cistell. Per això, després de l’èxit assolit amb el Mas d’Osor, em vaig adonar que la gent em demandava un servei de càtering que no tenia, i vaig obrir El Serrat del Figaró, on també hi vaig ubicar I+D Gastronomia, una empresa de solucions gastronòmiques de cinquena gamma per a càterings, restaurants... Després han vingut l’Hotel Mas Albareda o el restaurant Zona Diessel, que són projectes que em proposen i, com que jo no sé mai dir que no, m’hi embolico de ple.

I ara, a més, estàs fent classes d’anglès?
Sí, a veure si milloro una mica, perquè faig un curs de cuina a la facultat de física i química de Harvard i no ens entenem! En Ferran Adrià va signar un conveni amb ells perquè es van adonar que ensenyar física i química a través de la cuina és molt més fàcil i pràctic, i un grup de cuiners de renom hi vam anar. Ara, a la tardor, hi tornem. De moment, tenim signat un contracte per a cinc anys.

Amb tanta feina, deu ser indispensable tenir un bon equip. Costa formar-lo?
Ara som més de 80 treballadors, i n’hi ha que estan amb mi des que vaig començar. De totes maneres, diria que el que més costa és que se sentin com a casa. Jo faig el que puc per aconseguir-ho; els dono tot el que tinc a l’abast i sóc molt agraït amb ells, perquè són la meva vida, i ells m’ho reconeixen amb la seva feina. Al final, som com una gran família.

Tu que tens una estrella Michelin, què en penses de la guia?
La guia Michelin és la més seguida per tothom, i la veritat és que tenir una estrella et dóna molt, perquè et fa visible al món i et permet assistir a un munt d’actes interessants. Ara bé, també penso que és injusta, perquè hi ha molta gent que ho fa molt bé que no té cap estrella, com el restaurant del Guggenheim, que podria estar entre els 50 millors del món. A més, pensa què passaria si Michelin, que no deixa de ser una empresa de neumàtics, tingués problemes financers i deixés de fer la guia: ens quedaríem sense estrella sense més. Vull dir que se li ha de donar la importància justa. Per a mi, l’estrella més bona que pot tenir un cuiner és fer ple i que els clients marxin contents.

Us en adoneu quan ve un inspector al vostre establiment?
Sí. Solen encarregar taula per a dos i, després, només en ve un, que és castellà, escull plats de la carta i no es deixa aconsellar. És un client una mica amarg, per dir-ho d’alguna manera.

I rep un tracte preferent?
A casa, mirem de tractar tothom igual, però he de dir que, quan creus que algú és un inspector, el tractes millor, vigiles els errors que sols cometre... Això sí: paga sempre. Els que no paguen (almenys a casa meva) són els crítics gastronòmics, perquè, si em tracten bé i em fan venir gent, no els puc cobrar. S’estableix com una mena de respecte mutu entre ambdues parts. No sé, és el meu tarannà.

Costa mantenir-se en l’excel•lència?
El que costa més és ser constant en el treball i ser genial al marge del que et passi en el dia a dia. Cal anar sempre amb els ulls ben oberts per aprendre a tothora. Quan tenia 18 anys, em pensava que era el millor cuiner del món, i ara, l’únic que sé és que no sé res.

El museu de la vila de l'anxova (i la sal)

L’Escala és l’única població del litoral català encarada a nord i plenament oberta al mar. No és estrany, doncs, que la pesca (al costat de la vinya) hagi estat durant molt temps la seva principal font d’ingressos, especialment, la pesca de sardina i anxova. Aquesta activitat, juntament amb l’existència de l’alfolí de la sal, l’antic magatzem on arribava la sal per mar, va fer que l’Escala generés una potent indústria que li ha donat fama arreu del món: la de la salaó d’anxoves. Conservada al llarg dels segles sense interrupció, aquesta indústria mare va generar, a més, tot un seguit d’oficis paral•lels que van contribuir a l’enriquiment i l’anomenada d’aquest punt costaner, el qual va passar de ser un barri de pescadors depenent de Sant Martí d’Empúries a ser la capital del terme. Així doncs, a l’Escala hi havia boters, que construïen bótes per exportar anxoves i vi; velers, que cosien les veles dels vaixells pesquers; tenyidors, que tenyien les xarxes dels pescadors per fer-les més resistents, i apedaçadores, que cosien les que quedaven escapçades per fer-les útils de nou.

Des del 29 de juliol de 2006, el Museu de l’Anxova i de la Sal mostra al visitant tota la història de la pesca i de la salaó de peix blau a l’Escala, i el convida a entrar en un temps, uns coneixements i un patrimoni únics a la costa catalana. Però ho fa d’una manera especial, perquè aquest viatge que enceta –que va des del segle XVI fins a l’actualitat– es desplega molt més enllà de les quatre parets que conformen l’edifici del museu per recórrer racons de la zona en forma de ruta, per celebrar una festa anual en honor de la sal i per servir-se de petites publicacions farcides d’històries de vida que tenen un valor incalculable. Per això, la seva directora, Lourdes Boix (que també és l’arxivera municipal), defineix el museu com “una institució dedicada a la recuperació, la conservació i la difusió del patrimoni cultural (material i immaterial) de l’Escala, i, en particular, de la gran tradició pesquera i saladora del poble”.

Seguint El fil de la memòria

L’embrió del Museu de l’Anxova i de la Sal de l’Escala neix de la feina feta a l’arxiu de la vila, de les entrevistes que la mateixa Lourdes feia als pescadors veterans del poble per tal de no perdre ni un gram de tots els coneixements, les experiències i les anècdotes que guardaven a la memòria. D’aquesta feina de formigueta, se’n va fer una revista anomenada Fulls d’història local (amb el número 1 datat al mes de febrer de 1989) que està a punt d’arribar al 100. Ara, aquesta publicació forma part del projecte El fil de la memòria, que treballa per recuperar i difondre la memòria oral de l’Escala a través de diversos mitjans, com la revista Municipal L’Escalenc o el butlletí d’informació del museu i de l’arxiu, anomenat també El fil de la memòria.

Un museu temàtic sobre un antic escorxador

L’edifici on s’alberga el museu, situat al carrer Pintor Joan Massanet, 34, era un antic escorxador escalenc, i també guarda l’Arxiu Municipal de l’Escala i la seu de la Unió de Saladors. Ampliat per l’arquitecte municipal, Llorenç Geli, gràcies a una subvenció de la Unió Europea, ara té una aparença que recorda els vaixells. Al seu interior, es desplega una magnífica exposició permanent que recull objectes, documents i fotografies relacionats amb la pesca i la salaó d’anxoves. Es tracta d’un recorregut temàtic i cronològic al llarg de cinc sales consecutives, cadascuna de les quals està dedicada a un tema en concret: la sal, la pesca amb els sardinals, la pesca amb les teranyines, la subhasta del peix i, finalment, la fàbrica de salaó.

En un altre espai dins del mateix recinte, es van succeint exposicions temporals relacionades. Actualment i fins el 29 de maig de 2011, s’hi pot veure l’obra inèdita de Joan Lassús, el gran documentalista de l’Escala del segle XX.

Un audiovisual sobre la importància de la pesca i la salaó a l’Escala, amb imatges que van des de 1926 fins a l’actualitat, completa l’estada al museu i aproxima el visitant a una realitat encara vigent que s’està enfrontant al nou i difícil repte de trobar l’equilibri entre la rendibilitat de la pesca i el respecte pel medi ambient.

Un museu a l’aire lliure

A més de la seu on s’alça físicament el Museu de l’Anxova i de la Sal de l’Escala, aquest equipament, que forma part de la Xarxa de Museus Marítims de Catalunya, també és el Centre d’Interpretació del Patrimoni Cultural i Natural de l’Escala. Per això engloba monuments i elements de l’esmentat patrimoni a partir dels quals s’ofereixen tot un seguit d’activitats pedagògiques i rutes culturals de gran interès. És el cas, per exemple, de l’alfolí de la sal, que esdevé l’únic que es conserva a Catalunya, a més del de Gerri de la sal, que és d’interior.

Una ruta per les torres de guaita i defensa permet també conèixer la història de l’Escala en temps dels pirates, relat que s’allarga amb una altra ruta marinera que explica la pesca, la pirateria i el contraban en barca. I, per conèixer la vida quotidiana dels antics pescadors, existeix la possibilitat de fer una visita a la casa de pescadors Can Cinto Xuà, que data dels segles XVIII i XIX i conserva l’estructura original i els estris de pesca que usaven els seus habitant. Fins i tot és possible veure i entendre la fixació de les dunes de la zona i descobrir l’art de la pesca a l’única escola de pesca que està avalada per la Generalitat de Catalunya.

Però això no és tot, perquè, a la terra que ve veure néixer i morir una de les escriptores més internacionals de casa nostra, no hi podia faltar una ruta en honor seu. És la ruta Víctor Català, i es basa en una passejada pel barri vell de l’Escala a través dels indrets que van inspirar l’escriptora, amb lectura de textos inclosa.

La Festa de la Sal

El mateix esperit de recuperació de la memòria local de l’Escala que impregna avui el Museu de l’Anxova i de la Sal, va fer que, des de l’any 1995, s’organitzessin tot un seguit de festes històriques coincidents amb aniversaris centenaris a l’Escala. Així, l’any 1995, va tenir lloc la Festa de la Llum, que va servir per commemorar el centenari de l’enllumenat elèctric a la població; l’any 1996 va ser la Festa de l’Aigua, gràcies a la qual es va recordar el segon centenari del safareig i la font públiques; l’any 1997, va coincidir amb el tercer centenari de l’alfolí de la sal, i, l’any 1998, va tenir lloc el quart centenari de la torre de Montgó. La Festa de la Sal, que és la més identificativa del lloc, es reviu cada any, i, aquell dia, el museu es trasllada al carrer en un anar i venir d’objectes antics i relats de vells pescadors.

Dormir en un antic molí paperer

L’hotel La fàbrica de solfa és un hotel especial, un petit-gran hotel ple d’encant que té la peculiaritat d’haver estat alçat al damunt d’un antic molí paperer. Per trobar-lo, ens hem de desplaçar fins a Beseit, un poblet menut de Terol, a la franja catalana de ponent, que forma part de la conca de Matarranya. A aquest municipi, situat on el riu Matarranya surt dels Ports de Beseit en direcció nord cap a Vall-de-roures i el Baix Aragó fins afluir a l'Ebre, hi va haver una gran concentració de molins paperers. Aquesta indústria, que hi aflorà al segle XVIII i es mantingué fins a mitjan segle XX, va marcar fortament el caràcter urbà de la vora del riu i va comportar l’aparició de grans edificis i d’instal•lacions complementàries, com ara les sèquies, que transportaven l’aigua necessària per moure les rodes de molí i generar la força que calia per preparar la pasta de paper. D’allà en sortia paper de primera qualitat i, sobretot, cartolines per a naips. Avui, el poble de Beseit, lluny de l’activitat que el mantingué ocupat durant un segle i mig, és un referent de turisme rural i d’activitats relacionades amb la natura, com el ciclisme, el senderisme, el barranquisme, les excursions en tot terreny o un munt de visites culturals diverses.
L’hotel que us descobrim, ubicat al marge esquerre del riu, davant de l’ermita de santa Anna, al costat del pont de pedra que dóna accés a Beseit, era, doncs, un dels nou antics molins paperers que hi havia a la zona: el molí de Solfa, que en deien. Fins l’any 1911 va ser propietat de la família Zapater, que el va vendre a Jaume Carner, i actualment, des de 2005, el regenta Javier Moragrega, que és el jove que va decidir comprar-lo per convertir-lo en hotel amb encant.

La història d’aquesta edificació és prou llarga. Construïda a finals del segle XVIII, just passada la confluència del barranc de les voltes, amb la finalitat d’esdevenir una fàbrica de paper, estigué temporades sense funcionar, i no és fins el 1960 que s’atura del tot. Després de la Guerra Civil, també va fer de molí d'oli, però la documentació es va perdre durant el conflicte bèl•lic i ara només queden les veus de la gent gran que el recorden en ple funcionament, quan, mitjançant una màquina rodona amb assecatge a l'aire, s’hi feia paper de barba, cartolines i, en general, paper d'alta qualitat.

El projecte de rehabilitació de l’edifici, que estava completament en runes, fou una empresa molt costosa i de gran envergadura. Restaurar tan sols la façana, que s’ha respectat del tot adaptant-la a les exigències interiors d’un hotel, va costar un any de feina continuada. Així, als dos pisos superiors de l’edifici, que eren els antics assecadors de paper, hi ha tot un seguit de petits finestrals de mig punt que reforcen el seu caràcter industrial. Aquí, precisament, és on es troben les vuit habitacions de l’hotel, que prenen el nom d’una de les fàbriques que emergiren al costat del riu: Port-nou, Bata, Morató, Taraganya, Noguera, Martí, Cremada i Tosca. Cadascuna és diferent de les altres, cadascuna pren un càlid aire d’exclusivitat que compta, a més, amb la simfonia del riu Matarranya de fons al seu pas per l’antic molí.

Un hotel slow travel amb espais per gaudir

A dins, La fàbrica de solfa adopta un aire modern, net i gens recarregat, que contrasta amb l’antigor dels seus murs exteriors. Unes escales de fusta que cruixen a cada pas condueixen a les habitacions, i, pel camí, una gran làmpada de paper honora l’activitat que ocupava el molí antigament. Tan sols d’entrar, una àmplia recepció coronada per una espectacular làmpada de disseny japonès dóna la benvinguda al visitant, i també l’acomiada en marxar, perquè el convida a penjar-hi un full de paper que porti inscrit un bon desig. Per ara, de ben segur a causa de les energies que es respiren en aquest indret, tots els missatges que hi pengen són de pau i serenitat. I és que l’hotel La fàbrica de solfa és un lloc de recerca de tranquil•litat i benestar, un lloc on no existeix la televisió i on es presenta la possibilitat de pujar a coll de la història i de connectar més que mai amb la pedra, l’aigua i la natura. Per això, aquest establiment amb menció de compromís de qualitat turística s’adhereix a la filosofia de l’slow travel, que aposta per un turisme intel•ligent que gaudeix amb calma del paisatge, la gastronomia i el patrimoni cultural.

La sala d’estar, amb llar de foc, és un espai entranyable per descansar o llegir còmodament com si fossis a casa. I el menjador, obert al riu Matarranya, esdevé un racó excepcional per gaudir d’una cuina senzilla, però original i acurada, que acosta el comensal a la gastronomia tradicional de la zona, on destaca, entre d’altres productes, un oli provinent d’oliveres mil•lenàries que combinen, fins i tot, amb unes llamineres postres de xocolata. Això sense comptar amb una terrassa a peu del riu que esdevé un mirador excel•lent per gaudir de complets esmorzars casolans tan bon punt arriben les temperatures altes.

En definitiva, l’hotel La fàbrica de solfa és una proposta originalíssima de turisme tranquil, un destí poc convencional que corprèn i una aposta per la qualitat i el tracte amable i personalitzat que converteix les estades en moments de luxe ben entès.

Menjar sense els ulls

Sovint diem que mengem per la vista, i, en part, és cert; si més no, la vista ens serveix de gran ajuda a l’hora de reconèixer els aliments, perquè la nostra memòria gustativa no està tan desenvolupada com caldria. Hi ha un restaurant a Barcelona que, precisament, juga amb aquesta idea i convida el comensal a sopar completament a les fosques, sense saber què és el que es menjarà. Es diu Dans le noir? i esdevé tota una experiència sensorial, humana i social recomanable per sentir, almenys, un cop a la vida. És sensorial perquè permet redescobrir la noció del gust sense comptar amb l’ajut de la vista i destruir així idees preconcebudes; és humana perquè el comensal diposita tota la seva confiança en el cambrer encarregat de la seva taula, que és invident, i és social perquè, sopant a les fosques, tothom parteix de la mateixa situació de desconeixença, tothom resta lliure de prejudicis i, automàticament, es crea un efecte de solidaritat amb els companys de taula difícil d’explicar.
En arribar a Dans le noir?, un confortable lounge il•luminat permet preparar-se per a l’experiència tot degustant un còctel i atenent les explicacions dels encarregats. Esbrinar què porta cada beguda ja es fa difícil malgrat comptar encara amb llum. Després, toca posar-se en fila, agafar-se al company del davant i entrar a la sala fosca (completament fosca) on, durant gairebé tres hores, es compartirà un sopar amb nou persones més que, en la majoria dels casos, ni es coneixen. Indubtablement, es tracta d’una experiència inusual i estranya per a nosaltres, els que ens hi veiem. Per això es diu que Dans le noir? no és un restaurant per menjar, sinó per viure, una restaurant on, paradoxalment, persones que no tenen visió, es converteixen en els ulls dels que en tenen. Aquest fet constitueix una vertadera lliçó de tolerància i sensibilització de la discapacitat.

Un cop a dins, submergits en l’absoluta foscor, es tracta de sopar, però sobretot, de jugar. El repte és descobrir què hi ha a cada plat (i a cada copa), partint de la certesa que es tracta d’una cuina de mercat elaborada amb ingredients frescos que no inclou res que no coneguem. En el transcurs d’aquest exercici, curiosament, les veus s’alcen de cop i els coberts s’obliden en un racó de la taula. Olors, textures, temperatures i sabors porten el comensal a emprendre un viatge directe als sentits més oblidats. Després, reunits al lounge de nou, es podrà comprovar si el que un pensa que s’ha menjat correspon a la realitat. Els responsables del restaurant mostren fotografies de cada plat, que està distribuït per zones, sense barrejar els aliments, per facilitar l’encert. El vi, en canvi, es pot tornar a tastar, aquest cop amb llum. És sorprenent veure com, a les fosques, el 90% de les persones s’equivoquen a l’hora de diferenciar un vi blanc, d’un negre o d’un rosat.

Tocar la literatura amb els dits

Per a moltes persones, afortunadament, llegir és un exercici de plaer indescriptible; és –parafrasejant Umberto Eco– fer una passejada pels boscos de la ficció. En aquest joc metafòric tan evocador, s’entén que el text narratiu és el bosc, i que la posició que adopta el lector davant l’escrit esdevé vertaderament important, perquè, a la fi, és ell qui passeja per damunt del territori deixant la seva petja a cada pas. Sobre la relació del text amb l’autor, del text amb el lector, de l’autor amb el lector, de l’autor amb el paisatge, del lector amb el paisatge, dels passejos pel paisatge... és del què vull parlar aquí.

Tot ve arrel de la meva experiència en el sí d’un grup de la Universitat de Vic encapçalat pel doctor Llorenç Soldevila que està treballant durament per fer país a través de la literatura de casa nostra, per fer tangible quelcom tan aparentment intangible com les lletres magistralment ordenades damunt del paper. El projecte s’anomena Geografia Literària dels Països Catalans i consta d’una col•lecció de deu llibres que reuneix tota la literatura referent als paisatges dels Països Catalans, des de la que han escrit els autors més famosos fins a la dels menys coneguts. Tots ells (autors, textos i paisatges) apareixen també a www.endrets.cat, el lloc web complementari dels llibres on s’hi poden trobar indrets literaris (amb les fotografies corresponents), així com llegir-ne fragments de text relacionats, a més d’informació sobre els propis autors i les seves obres. Però la història no s’acaba aquí, perquè ara, per si no n’hi hagués prou, s’estan introduint vídeos i arxius de veu amb les lectures dels textos escollits, que, si és possible, llegeixen els propis autors.

No sabeu el goig que representa (almenys per als bojos de la literatura i el paisatge) sentir un bell escrit de la boca del seu creador mentre et trobes just al davant de l’escenari que el va inspirar. És com tocar la literatura amb els dits, com xuclar el paisatge a través de les lletres, com notar doblement la terra. I, si t’atures a pensar un instant, et sents un privilegiat per estar admirant un racó que ha estat prou important com per ser descrit per un entès de la ploma. En aquell moment, text i paisatge es fonen en un de sol, i escriptor i lector (o oïdor, segons el cas) s’uneixen a través de la lletra en una forta llaçada que obvia el temps. És sobretot en els casos en què s’evoquen les línies d’un autor que ja no és viu quan el temps s’esborra, com si no hagués passat, perquè veus davant dels ulls (i sents en la pròpia pell) el que aquest va relatar quan potser tu ni havies nascut. És el que té el paisatge: que, si hi ha sort, dura més que nosaltres. És el que té la literatura: que, si hi ha més sort encara, propaga missatges passant per damunt de les busques del rellotge.

Sóc conscient que aquest exercici multisensorial no és més que mitificar el paisatge, el text o l’autor, si es vol, però, en tot cas, esdevé una manera tremendament plàstica de donar forma a les experiències, de passejar realment per la ficció, com diu Eco. Segons ell, mitificar és donar forma al desordre de l’experiència, i això és el que us convido a fer, simplement, amb Endrets de company de ruta o sense, tan se val.

La qüestió és adonar-se del que implica la lectura de textos literaris, veure que el lector sempre forma part de les narracions, no solament com a integrant de l’acte de contar històries, sinó com a component de les mateixes. I això és així perquè qualsevol ficció narrativa no ho pot dir tot, sinó que més aviat suggereix i, per tant, demana al lector que col•labori omplint els buits que deixa al seu pas. “Tot text és una màquina peresosa que demana al lector que entri a formar part del mateix treball.”, diu el mestre Eco de nou. Per això ell aposta pel que anomena lector model, que és el lector tipus que el text preveu com a col•laborador, el lector que coopera i interacciona amb l’escrit de tal manera que neix amb ell tot representant el nervi de la seva estructura interpretativa. I encara diu més: enfront del lector model de primer nivell (que és aquell que desitja saber simplement què diu la història i com s’acaba), apunta l’existència del lector model de segon nivell, que es planteja quin lector ha de ser davant de cada text i com procedeix l’autor per descriure el que descriu.

Aquest darrer és el lector que m’agrada, el lector actiu, el lector que despulla el text i l’exprimeix, i el secciona, i el mastega, i el digereix, i l’integra en el seu esquema del món. Perquè recordem que, contínuament, donem forma i ordenem la vida (el present, el passat i el futur) a partir d’esquemes narratius. Un altre estudiós, Brunner, diu al respecte que aquesta “és la nostra manera normal d’ordenar l’experiència”, perquè ningú no viu en el present immediat, sinó que lliguem les experiències mitjançant la memòria individual i col•lectiva. Pels més romàntics, és com si visquéssim enmig d’un relat històric i, per això, llegir literatura ens serveix, en el fons, per cercar fórmules que donin sentit a la nostra vida. I si, a sobre, ens entretenim pel bosc imaginant-nos el que llegim, no perdem el temps, sinó que ens recreem en el plaer de la lectura. I si, a sobre, podem palpar en viu i en directe el que llegim, el plaer màxim està servit.

Digues-me el que penses i et diré el que et mereixes?

Un cop més, ja tenim damunt la taula els noms dels agraciats que s’han endut el Nobel a casa. Alguns han encertat les travesses; d’altres (la majoria), no. Sens dubte, el guardó al dissident Liu Xiaobo és el que més cua portarà, però, a mi, n’hi ha hagut un altre que m’ha generat un debat interessant que vull compartir amb vosaltres. Estic parlant del Nobel de literatura, concedit enguany a l’escriptor peruà Mario Vargas Llosa. Si voleu que us ho digui, jo me’n vaig alegrar. Per què no havia de fer-ho, si és una de les plomes més brillants del nostre temps? ...I, què carai: m’agrada com escriu! “Mario Vargas Llosa!!!”, vaig teclejar al Facebook. Alguns amics compartiren amb mi l’exclamació, però n’hi va haver un altre que no: “Potser nedaré a contracorrent, però, per molt bon escriptor que sigui, com a persona és deplorable, així que no me’n alegro gens...”, em va rebatre.

Evidentment, no només alabo el fet que dissentim entre nosaltres i que puguem expressar el que pensem amb total llibertat (que avorrit i que perillós seria, si no...), sinó que ho considero totalment necessari per a la construcció de la democràcia, de la ciutadania i d’una cultura basada en la pau. El que no comparteixo –i és quelcom que practiquem massa vegades en aquest país– és el fet que tatxem les persones per com pensen, i, el que és pitjor, que ens atrevim a jutjar-les per com pensen (o, millor dit, pel que ens diuen que pensen).

En el cas d’en Vargas Llosa, tots sabem que ha estat un personatge relacionat amb un sector polític determinat, i que fou un dels primers firmants del Manifest per la llengua comuna de juny de 2008, el qual recorda que la llengua castellana és l’única comuna i oficial de tots els ciutadans espanyols. Jo –ja us ho dic ara– no comparteixo aquesta idea ni de lluny, però això no treu que consideri que ha estat un bon guanyador del Nobel de literatura, perquè considero també que és un molt bon literat. Ara, de la seva persona no m’atreveixo a dir-ne res, perquè no he tingut el plaer de conèixer-lo.

Aquest que us he exposat és un cas concret que m’ha succeït a mi, però, certament, em resulta preocupant saber que n’hi ha que es veuen amb cor de jutjar, premiar o castigar els altres pel que pensen. Qui ens hem cregut que som? Tots ens omplim la boca i no dubtem ni un segon a l’hora d’apostar per la llibertat d’expressió, però, en canvi, no ens mostrem capaços encara de respectar l’individu pel que pensa si no combrega amb les pròpies idees. En el fons, encara creiem que la nostra forma de veure el món és l’única forma sensata de fer-ho, i que, qui no ens acompanya en aquest camí, és, simplement, “una persona deplorable”, com em deien al Facebook.

Potser es tracta de quelcom innat a l’individu, això de sentir proximitat i simpatia respecte aquells que tenen aspectes comuns a nosaltres, i a la inversa, però per alguna cosa som els únics animals racionals de la Terra; usem la raó i deixem els impulsos de banda, doncs! I fem-ho no només per construir una societat més joiosa, rica i respectuosa, sinó també per millorar la nostra pròpia salut mental com a individus, perquè, per estar bé, necessitem allunyar l’odi de les nostres esferes i, sempre, quedar-nos amb allò bo de les persones; la resta, no ens aportarà res.

Sens dubte, aprendre a pensar i deixar pensar els altres sense que això tingui conseqüències negatives sobre la seva persona és (encara!) una necessitat imperant de la societat contemporània. Haurem de resoldre-ho amb urgència si volem avançar i viure en harmonia, transformar el “digues-me el que penses i et diré el que et mereixes” pel “digues-me el que penses i et diré el que jo penso”.

Noves receptes per fer cultura

El novel•lista rus Leon Tolstoi va dir, en alguna ocasió, que “les grans obres d’art són grans perquè són accessibles i comprensibles per a tots”, però això no ha estat sempre així (almenys pel que fa a l’accessibilitat). Abans del segle XIX i de la lluita de classes, la cultura d’elit i la cultura popular eren els dos extrems d’un continu. De fet, quan es parlava de cultura es feia referència únicament a la primera. La cultura popular era la que pertanyia a un major nombre de persones, però, en canvi, no prenia un valor cultural real. Aleshores, el que comptava com a tal era la música de cambra, l’òpera, les arts plàstiques i la literatura. L’edat de la innocència, d’Edith Wharton, n’és un gran exemple clarificador (excel•lent com a obra, d’altra banda).

El cas és que, avui, aquesta dualitat rival ha desaparegut, ha deixat de tenir sentit, i això és degut, eminentment, a l’aparició de la indústria cultural i la conseqüent democratització de la cultura, que ha aconseguit unir públics extremadament diferents i aparentment allunyats. N’hi ha que anomenen aquest fet cultura mitja, del gran públic o de masses, i la identifiquen com la més nombrosa, aquella a la qual pertanyem encara que no vulguem, aquella que no estableix jerarquies de cap mena, sinó que ho iguala tot per baix i ho extreu de context.

Sigui com sigui, a banda d’etiquetes més o menys encertades, és evident que, amb la vinguda de l’Estat del benestar (amb l’elevació del nivell cultural a través de l’educació i l’entrada de la cultura a l’era industrial primer i a la societat de consum després), s’han posat en pràctica polítiques culturals generalitzadores i s’ha ampliat el cercle de públics “cultes”, que ara, més que amb l’element cultural en sí, estan relacionats amb l’oci, els viatges i, fins i tot, la moda. La cultura s’ha convertit en una de les forces essencials del vincle i la identitat social (i, fins i tot, nacional). I això no és ni més ni menys dolent. Alta cultura i cultura de masses no signifiquen necessàriament bona i mala cultura, respectivament. Simplement es tracta de nivells diferents, amb orígens diferents i produïts de manera diferent, que tenen a veure amb ambicions humanes, intel•lectuals, filosòfiques i artístiques diferents. O sigui, que l’esquema cultural s’enriqueix i s’amplifica.

Però això no és tot, perquè hem arribat a un punt en què les transformacions econòmiques i tecnològiques que s’han produït al nostre món han estat tan grans que han modificat les relacions socials i el modus vivendi dels ciutadans. La fabricació seriada ja no és l’únic procediment existent per satisfer els mercats massius, sinó que podem comptar també amb les noves tecnologies, les quals han contribuït, en gran mesura, a diversificar la indústria de la cultura. El món sencer s’ha convertit en un gran mercat cada vegada més interrelacionat on les comunicacions (i també l’art, és clar) han adquirit una escala planetària. Certament, som en un moment d’opulència comunicativa que ens pot fer perdre el sentit.

I, si a tot aquest complex entramat hi afegim la tristament famosa crisi (aquesta que ningú sap com ferir de mort), veiem com les noves receptes per fer cultura comencen a dominar el panorama. L’escenari està canviant de nou. Apassionant!

Ja sabem que, al nostre país, l’àmbit de la cultura ha hagut de dependre, en la gran majoria dels casos, de les subvencions públiques o, a molt estirar, del patrocini empresarial, però ara les administracions retallen pressupostos a l’engròs i les empreses amb prou feines poden surar per sí mateixes. Les alternatives, doncs, no són moltes: cal treure-li punxa a la imaginació i convertir el consumidor de cultura en promotor de les obres que després admirarà. D’alguna manera, ell esdevé un dels protagonistes de l’escenari cultural del moment, i això resulta enormement enriquidor, perquè converteix la cultura en quelcom proper, delimitat, plàstic, palpable.

És el cas, per exemple, de la iniciativa que ha engegat l’Ateneu Barcelonès per restaurar una part del seu fons bibliogràfic, que és d’un gruix molt considerable i inclou incunables, manuscrits, cartes, autògrafs, primeres edicions, opuscles, facsímils i clàssics dels segles XVI, XVII i XVIII que necessiten una urgent restauració. Precisament per aconseguir els fons necessaris per salvar aquests tresors, els responsables de la biblioteca han engegat la campanya “Apadrina un llibre! Conserva el futur, preserva el passat”, que pretén aconseguir els diners necessaris per restaurar cada obra.

Un altre cas és el que estem vivint a Figueres, on s’està demanant la col•laboració ciutadana per fer realitat un conjunt escultòric de Sant Jordi i el Drac a la plaça de Catalunya de la capital altempordanesa. Pagant 5 euros per un punt de llibre que es troba a les llibreries i floristeries de la ciutat, i introduint el codi imprès al punt al web del projecte, es contribueix a la realització de l’escultura, on hi haurà inscrit, a més, el nom de cada participant.

Són noves idees per a temps nous, formes originals per poder portar a terme diversos projectes que, si no fos per la participació col•lectiva, no es podrien fer realitat. Ja se sap: renovar-se o morir. Jo, sincerament, m’estimo més renovar-me.

Ni-ni no és igual a res de res

Aquests dies la generació ni-ni està més de moda que mai. Des que Montilla ha promès crèdits-salari per a tots els seus integrants, aquest nou model actitudinal adolescent i juvenil caracteritzat pel rebuig a l’estudi i al treball està en boca de tots.

Abans de res, però, caldria que replantegéssim el terme en qüestió i que analitzéssim si es fa algun bé posant en marxa mesures d’aquest tipus, perquè, per començar, el concepte ni-ni redueix la persona al no-res, i està clar que tothom, per poc que sigui, representa alguna cosa en aquest món.

Anem a pams. Tal com s’han definit fins ara, els ni-ni són joves de fins a prop de 34 anys mancats d’interès i de motivació, sense cap tipus d’expectativa, amb una marcada dependència a la tecnologia i residents a casa dels pares, tot i que es mostren partidaris de mantenir un nivell de vida acomodat i fàcil. Per això s’allunyen de valors com el respecte, la solidaritat, l’esforç, la constància, la responsabilitat o l’afany de superació.

En el present, a Espanya configuren el 6% dels joves menors de 34 anys. Davant d’aquesta nova evidència, sociòlegs, psicòlegs, psiquiatres i demés es demanen el per què d’aquesta actitud en un intent de prevenir el seu augment i de trobar vies de solució al problema. Però, com en tot allò referent a les ciències socials i a la conducta humana, la resposta no és senzilla ni fàcil de cercar, ni tampoc té sentit buscar culpables.

Si ens aturem a analitzar el context on ha crescut aquest sector de població, veurem que es tracta d’una societat democràtica que ha experimentat un gran creixement econòmic continuat i un major boom tecnològic. Aquest tren d’alta velocitat ascendent ha xocat de cara amb una crisi econòmica mundial que no valora prou la formació i que dificulta enormement les possibilitats de trobar feina i d’independitzar-se.

A dins de casa, sovint, l’intent de molts pares de sobreprotegir els seus fills i de donar-los tot allò que ells no van tenir gairebé sense límits, ha fet que, per múltiples causes adjacents, hagin hagut de treballar fora (per poder sufragar l’alt cost de vida diari al qual estan sotmesos) i que hagin delegat gran part de l’educació dels seus menuts als centres educatius. Tot plegat, per intentar allunyar-los –potser inconscientment– del patiment, però, alhora, per anar forjant –sense saber-ho– personalitats de tendència dèbil, capricioses i inconstants, incapaces de suportar esforços, amb una baixa tolerància al fracàs i una gran impaciència enfront les demores.

I és que estem vivint un canvi cultural sense precedents, una escletxa enorme que no sabem com restaurar. Avui, el “què vols ser quan siguis gran?” perd una gran dosi de sentit, i els models vocacionals que preveien que amb esforç i sacrifici desembocarien en un projecte vital de futur i en un destí mínimament previsible ja no serveixen. Ara, per contra, la incertesa es planta a les nostres vides, tant a casa com a la feina, i es comença a mirar de reüll l’eficàcia dels estudis o de la dedicació per aconseguir una suposada estabilitat. Que això sigui o no així, ja són figues d’un altre paner... Per a mi, però (ho he de dir), la formació i la constància són bàsiques alhora de guanyar punts per tenir una vida més plena i millor.

La qüestió és que gran part del jovent d’avui (els que pertanyen a la generació ni-ni, segur) flexibilitzen els seus desigs, no es “mullen” en res ni per a res i esborren compromisos de les seves agendes, perquè pensen que els seus esforços no són garantia d’èxit i es protegeixen com poden –o com saben– del risc de frustrar-se. Per això, per a ells, viure el present i voler allargar l’etapa juvenil és el que més importància té, sobretot, sabent que l’Estat els sufraga l’educació i que les respectives famílies els proporcionen aliment, allotjament, roba i oci. Sota la protecció d’aquest paraigües social, la responsabilitat, la motivació i els projectes de futur poden esperar; no cal imaginar, ni ser creatius, ni arriscar, perquè la identitat individual cada cop menys es troba en la feina, les idees, la família, la classe o la religió, sinó que passa a formar part dels gustos, les aficions i, en definitiva, de l’individualisme. Davant d’aquest panorama, la pregunta és: hem de continuar protegint aquests perfils? Modestament, penso que no, que aquesta mesura no és res més que pa per a avui i gana per a demà.

Ara bé, cal reconèixer que, si a aquesta tendència li sumem, a més, la crisi, és comprensible que l’apatia i la falta d’il•lusió es generalitzin, encara que sigui per contagi ambiental. Per això, els agents educatius i els mitjans de comunicació tenim la gran responsabilitat de propagar a tort i a dret que necessitem joves capaços d’adaptar-se i d’assumir nous reptes que ens permetin mirar endavant, participar i construir una altra societat que salti l’obstacle de la superproducció i la sobreabundància material. Ara més que mai, necessitem ments dinàmiques que apostin per noves formes de relació, per l’espiritualitat, per l’intercanvi, per respecte, per l’ecologia i, sobretot, per la il•lusió!

La comunicació està mudant la pell

Culturónica: leer sin leer. És el títol d’una de les darreres columnes de Màrius Serra a La Vanguardia, que posa l’accent sobre el naixement d’una nova disciplina anomenada culturònica, basada en una anàlisi textual de naturalesa quantitativa a través de la qual les paraules són valorades segons la seva freqüència d’aparició en una bibliografia digital determinada. En el fons, res de nou en matèria metodològica. El que canvia és el suport que s’analitza: passem del paper a la pantalla. Però, precisament aquesta (“pantalla”), és la meva paraula clau en el present article, perquè és la que ens condueix a un canvi en el món comunicatiu que cal analitzar.

Inevitablement, la comunicació ha anat estretament lligada al progrés industrial i al desenvolupament de la tecnologia, de tal manera que avui, en plena societat de la informació (de la comunicació, del coneixement, digital..., com vulgueu), no es pot parlar de comunicació obviant Internet. En conseqüència, inevitablement també, les aproximacions teòriques a la societat són imprescindibles per entendre com ens comuniquem, perquè tota teoria emergeix d’un context social concret que cal conèixer prèviament.

Si fem una lectura comunicativo-tecnològica de la nostra societat, doncs, veurem que configura un sistema tremendament complex caracteritzat per la informació com una de les fonts principals de creació de riquesa i de producció de coneixement, per la democratització de la cultura gràcies a la comunicació de masses i per la institucionalització de la comunicació mediàtica, que ha esdevingut una de les empreses més poderoses del sistema.

En aquests moments, la nostra societat, creada sobre una estructura capitalista, no està basada en la comercialització de béns materials, no, sinó de béns intangibles, de manera que els mercats deixen lloc a les xarxes i esdevé més important accedir que posseir. Per això, per aconseguir riquesa i poder, no cal intercanviar propietats físiques, sinó que el que compta és accedir a la propietat intel•lectual de les empreses, és a dir, a la informació que tenen les mateixes, a les idees, als conceptes... Ara, el valor està en la imaginació, en la creativitat, en l’intel•lecte. Per tant, es pot dir que la societat s’organitza entorn al coneixement (Focault, 1994) per aconseguir la direcció de la innovació i el control social. Dins d’aquest sistema, qui estigui més a prop de la informació i el coneixement (i qui sàpiga aplicar-la a aparells tecnològics de generació de coneixement i processament de la informació) tindrà més poder. Per això Pérez Tapias diu que som en la III Revolució Industrial, sens dubte, un moment històric.

Evidentment, aquests canvis en el sistema han provocat canvis en les relacions socials, en els modes de producció, en els modes de consum..., i també han portat a la democratització de la cultura gràcies a la comunicació de masses. Som un estat de benestar que pretén atacar les desigualtats i cobrir les necessitats primàries de gran part de la població, alfabetitzar-la i obrir l’espectre cultural per difuminar la barrera entre la cultura popular i la d’elit. Això és possible perquè els mitjans de masses han permès reproduir les obres d’art i convertir-les en un producte industrial a l’abast de tothom, en un producte que, més enllà de la cultura, acaba esdevenint ideologia, quelcom fàcilment comprensible, instintiu, artificial, simulat, simplificat i superficial. Aquesta és una de les creus de la mercantilització de la cultura, que alguns apocalíptics (amb l’escola de Frankfurt al capdavant) anomenen pseudocultura. Jeorge Ritzer (2000) i Jean Baudrillard (2002) postulen, fins i tot, que tot el món actual és simulat, i ara, a més, amb l’arribada de les noves tecnologies, la simulació és més real encara.

En qualsevol cas, està clar que, en aquest context, els mitjans han esdevingut una des les principals institucions del sistema (al costat de la família, l’escola, els partits polítics, l’Església...) degut a la gran influència que exerceixen sobre els àmbits de la vida actual en general. El periodisme, senyores i senyors, no agonitza, ans al contrari; el que passa és que cal que s’adapti a noves formes que, a hores d’ara, ningú s’atreveix a assegurar. No només les empreses o institucions han de posar en marxa plans de comunicació per promocionar-se produint i difonent continguts simbòlics (i no parlo de publicitat pura i dura), sinó que els mitjans contribueixen enormement a configurar la identitat de l’individu, perquè influeixen en la nostra forma de conèixer, de donar sentit a la realitat i d’interactuar amb els altres. De fet, l’home d’avui cada cop més substitueix les experiències directes per les tecnològicament mediades (les indústries culturals), les quals no estan subjectes a l’espai ni al temps; i els espais públics es tornen espais simbòlics, on la diferència entre l’esfera pública (els aspectes que afecten la col•lectivitat) i l’esfera privada (els aspectes que afecten la intimitat personal) perden sentit, perquè les dues parcel•les es trepitgen en exhibir-se públicament la intimitat. Vicente Verdú anomena aquest fenomen hipervisibilitat.

Tot plegat converteix l’individu en un ésser narcisista i principalment visual, el que implica un canvi de distribució dels coneixements que va de la linealitat a la no linealitat, de la racionalitat a la immediatesa, i que desdibuixa les fronteres entre la informació, l’opinió i l’entreteniment. La periodista i escriptora Llucia Ramis en parla a la seva darrera novel•la, premi Josep Pla, Egosurfing. Serà qüestió d’anar obrint la nostra ment, d’adaptar-nos al canvi. Recorrem, de nou, al Qui s’ha endut el meu formatge?, d’Spencer Johnson; el necessitarem.

El museu del comte Arnau

El comte Arnau és el mite català per excel•lència. Les llegendes que se li atribueixen tan aviat el presenten com un heroi noble i just com es refereixen a ell titllant-lo de cruel i despietat. Aquest personatge era senyor de Mataplana i els seus dominis s’estenien per bona part del Ripollès, terra que no ha deixat mai de recordar-lo. És a causa d’haver comès diversos pecats (com mantenir relacions amb una abadessa o no fer els pagaments promesos) que va ser condemnat a cavalcar eternament per les muntanyes de la serra Cavellera sobre un cavall negre que desprèn flames per la boca i els ulls, sempre estant acompanyat d’un seguici de gossos diabòlics que sembren el terror a cada passa.

D’entre tots els punts del Ripollès que rememoren el comte Arnau, Sant Joan de les Abadesses és, probablement, la vila on la seva història resta més viva. A banda del Cicle de Representacions del Mite del Comte Arnau que s’organitza cada estiu i que recull teatre, música, òpera, dansa, tallers, espectacles de circ, caminades nocturnes i animació pels carrers, a les dependències del Palau de l’Abadia es troba el Centre d’Interpretació del Mite del Comte Arnau.

Aquest espai, que recull una exposició permanent en què es tracta la figura del comte des de les cançons que se’n coneixen fins a la construcció del mite, passant també per la llegenda, és un dels llocs més singulars i emblemàtics de la població. Juntament amb Campdevànol, Gombrèn i Ripoll, el Palau de l’Abadia de Sant Joan de les Abadesses és una de les seus del projecte Terra de Comtes i Abats, una proposta de turisme cultural basada en el patrimoni, la història i la tradició que no ens podem deixar perdre.

Mitjançant una sèrie de plafons didàctics retroil•luminats, jocs de llums espectaculars, audiovisuals i representacions escenogràfiques que introdueixen al visitant en una atmosfera silenciosa i farcida de misteri, el Centre d’Interpretació del Mite del Comte Arnau vol facilitar les claus essencials per entendre l’origen i l’evolució de la seva figura des d’una perspectiva múltiple que abraça el folklore, la música, la literatura i la història.

La primera parada en el trajecte fa referència a la cançó popular recollida al Ripollès pels folkloristes del segle XIX, i explica, de forma senzilla però commovedora, al diàleg mantingut entre l’ànima del comte Arnau i la seva esposa, on apareixen els motius de la condemna eterna del comte.

La cançó popular dóna peu a la llegenda, que presenta el comte Arnau com Arnau de Mataplana, i destapa l’origen de Gombrèn, les relacions d’Arnau amb una abadessa del monestir de Sant Joan i el llunyà i desconegut món dels condemnats eternament.

Finalment: el mite, que és el que fa que la cançó i la llegenda hagin traspassat fronteres locals per arribar-se a conèixer arreu de Catalunya de la mà d’escriptors i músics. Tots ells comencen a crear obra sobre aquest misteriós personatge i a recrear-lo una i altra vegada, sempre d’acord amb els gustos i les estètiques de cada moment. Així, el comte Arnau esdevé un personatge clau dins les produccions dels grans Joan Maragall o Josep M. de Segarra, entre d’altres, sense oblidar la figura del poeta local Josep Picola i Soler, que fou un dels més estudià i escrigué sobre el que és ja un dels mites més potents de la cultura catalana.

Màrius Serra, un verbívor incansable



El personatge que traiem de context en aquesta ocasió és una cara televisiva i, per tant, prou coneguda a casa nostra. Escriptor, enigmista, mag de les paraules... Màrius Serra crea narracions, novel•les, articles de ludolingüística i mots encreuats; tradueix textos; imparteix conferències, i participa als mitjans amb una energia que desborda. Màrius Serra és, en definitiva, un malalt del joc amb les paraules, un hiperactiu insaciable, un intel•lectual d’avui que farà història demà, segur. De moment, almenys, s’ha endut ja reconeixements tan prestigiosos com la Lletra d’Or o el Ramon Llull, entre d’altres.
Diu que era un nen de pis (no de carrer, com la majoria de la seva generació). En tot cas, el carrer el trepitjava a Matadepera, on passava els estius. Aquell sí que era temps de bicicleta, genolls pelats i descoberta de la natura. Criat per la seva àvia, amb un any ja caminava. A l’escola, treia notes brillants i, arreu on anava, ho preguntava tot, perquè la curiositat el rosegava per dins. Durant tota la seva adolescència va escriure en castellà, perquè és la seva llengua materna. El canvi al català el va fer composant cançons i llegint. Fins i tot, a primer de carrera, a l’assignatura de literatura catalana, va treure un excel•lent però fent l’examen en castellà, perquè encara no en sabia prou. Però l’assignatura li va donar molt de sí, i ara s’ha convertit en una de les plomes més hàbils del país, vés por on. Sense més, als encreuats de La Vanguardia és l’hereu de Tísner. El tret de sortida el va fer amb la revista Més, la primera de mots encreuats en català, de la qual en fou en fundador.

Però situem-nos. Ens trobem amb Màrius Serra al barri d’Horta, a 10 minuts de casa seva, on viu i treballa. Som a prop del parc del Laberint. “Quan era nen, aquest era un lloc on no s’hi podia entrar. Estava prohibit i ben tancat. Era un parc que pertanyia als últims nobles catalans i el seu laberint vegetal és fascinant”. Al davant –darrera nostre–, un altre escenari d’infantesa: els Salesians d’Horta, on ell s’hi va passar 13 anys com a estudiant, des de nen fins a C.O.U. Exactament, som al costat del velòdrom, fusionant-nos amb un poema visual de Joan Brossa, un dels autors preferits de Serra. “Aquest és un dels poemes més monumentals que té. Em sembla especialment interessant, perquè és la porta d’entrada a l’alfabet i, per tant, a la vida. De fet, el vaig començar a posar als encreuats per definir la lletra “a”: “Poema visual de Joan Brossa al velòdrom d’Horta”, i molta gent l’ha vingut a veure expressament arrel d’aquest fet”. És un bon lloc, doncs, per començar la nostra conversa.

Màrius Serra Roig va néixer a Nou Barris l’any 1963. Ell es defineix com a emprenedor i, més concretament, com a escriptor, “perquè, en definitiva, tot el que faig ho faig sempre a través de l’experiència amb la lectura i l’escriptura. En el meu cas, les lletres conviuen amb altres facetes, algunes de les quals sonen tan esotèriques com la d’enigmista”. I és que, per a Màrius Serra, “escriure és, en tots els casos, posar paraules en joc”. Diu que sempre ha tingut plena consciència de mantenir una relació juganera amb el llenguatge, fins i tot de manera infantil, però el que el posa davant la pista d’una manera més clara a l’hora de dedicar-se a les lletres és descobrir, quan està cursant primer de carrera (primer de filologia anglesa), un conte del Cortázar en el qual hi troba un palíndrom (és a dir, una frase cap i cua) que diu: “Átale, demoníaco Caín, o me delata”. Encara ara se’l sap de memòria, i encara ara la diu fascinat. “Això em va fascinar d’una manera bàrbara, tant que em vaig passar tres mesos fent campana per anar a buscar què eren els palíndroms. Fins que, en aquest camí, vaig anar a petar a una enciclopèdia italiana que ho codificava com a enigmística, cosa que aquí no tenia nom. Allò va ser com caure del cavall per adonar-me que, realment, era el que m’havia interessat tota la vida. Va ser com trobar-li el nom a tot un seguit de coses que jo ja feia sense saber-ho”.

Màrius Serra practica l’enigmística a tothora i s’ocupa d’estudiar-la com a matèria per veure que tot es pot codificar. Diu que aquesta disciplina li permet prendre consciència de l’univers plaent del joc, “que ve de la infància i crec que ens manté vius i ens permet obrir una mirada innocent dins la complexitat de la vida”. Per això assegura que “la millor manera de conèixer la llengua és jugant-hi, fent-ne una vertadera font de plaer, no de patiment ni conflicte, com passa moltes vegades amb les assignatures de llengua, que es relacionen amb les faltes d’ortografia i el boli vermell, o amb les qüestions sociolingüístiques, que porten a debats sobre el futur del català, la imposició d’altres llengües...”.

Però Màrius Serra podia haver estat moltes altres coses, a més d’escriptor. Podia haver estat empresari, o músic, o metge... De fet, a casa seva tenien una sabateria, calçats Virreina. Hi vivien al damunt, en un quart pis, i ell, des de petit, que hi remenava. “Al principi no em deixaven sortir a vendre, però feia tots els meus esforços al magatzem. Ho classificava tot, retolava i retolava, i m’ho passava teta reordenant móns de sabates. De vegades, també feia l’aparador amb ma mare i, de jove (amb dotze o tretze anys), ja vaig començar a sortir a despatxar, que en deien”. Fou allà, en la què considerava la seva segona casa, que va començar a adquirir el que ell anomena “universitat de carrer”. Des de la sabateria, que feia la funció d’observatori fix, veia com el món passava i, des d’aquell punt estratègic, va aprendre el que significava agafar una dinàmica de treball.

És precisament per la sabateria que Màrius Serra no recorda el final de moltes pel•lícules. Ell ens ha explicat així l’anècdota: “recordo especialment els dissabtes a la tarda, durant l’adolescència. Aleshores, a les quatre, pràcticament tot el país, que era monocolor, vivia el moment “Sesión de tarde” a televisió espanyola. Fins que no acabava la peli, no apareixia ningú per la botiga, però ma mare obria igualment a dos quarts de cinc. El que em passava és que totes les pel•lícules les veia sempre fins a la meitat. Encara ara, quan veig pel•lícules antigues, mai recordo com acaben, i no sé si és que no en vaig veure el final o si és que tinc mala memòria”.

La relació amb la música encara li dura. De fet, ens assegura que encara es podria marcar algun jazz al piano, però no tenim la sort de veure-ho (ni d’escoltar-ho!). El Màrius Serra nen es va trobar amb aquest instrument molt aviat, perquè li van dir que tenia aptituds per entendre-s’hi. A ell li agradava i el seu oncle matern havia estat músic abans de fer-se monjo cartoixà, així que va estudiar cinc cursos de solfeig i piano al Liceu fins que va entrar al seu primer grup de rock, on feu de teclista. Diu que va estar fantasiejant amb la possibilitat de ser músic fins als 17 o 18 anys, però, aleshores, va canviar un teclat per l’altre, i li ha sortit molt bé, la tria, perquè, actualment, és un dels autors amb més renom del país.

A diferència de la majoria d’escriptors, a ell no li va costar sortir a la llum com a tal, i no només això, sinó que, quan ho va fer, ho va fer per doble, sense passar per cap procés de mentalització previ. “La meva és una història de fortuna”, ens diu. Però això també ha tingut un preu, i és que ha madurat en públic, a la vista de tothom. “El meu primer llibre el vaig enviar a dues editorials que no el van voler, però llavors em vaig presentar a un premi per a autors inèdits que es deia Brot i, alhora, vaig començar a traduir per a un editor. De sobte, em vaig trobar que sortien al mercat dos primers llibres junts provinents de dues editorials diferents i de dues personalitats tan marcades com la del Miquel Alsueta, a Columna, i la de Pilar Rahola, a Pòrtic. Tots dos em pressionaven perquè volien els dos llibres i jo estava acollonit, perquè, a més, no tenia cap informació ni cap amistat amb la societat literària”. Però això ja ho té més que superat, perquè, a hores d’ara, ha publicat una quinzena de llibres amb el seu nom a la portada. El darrer, Verbàlia 2.0, que és a les llibreries des del mes de novembre passat. Verbàlia és un país amb ciutadans verbívors (que mengen verbs per alimentar-se), un país sense fronteres gaire definides ni lleis d’estrangeria, un espai de confluència de cultures que tenen el llenguatge com a eix central malgrat que, de vegades, no mantenen cap relació aparent. “Es tracta d’establir territoris de consens al voltant de les llengües sense caure en la temptació de fer-ne una disciplina tancada, sinó d’intentar tenyir quants més àmbits millor d’una actitud davant del llenguatge, d’un estat mental al respecte”.

De totes maneres, Quiet és el seu llibre més especial, especial i irrepetible. El dedicà al seu fill Lluis (Llullu), afectat d’una encefalopatia i desaparegut el 24 de juny de 2009. Per a Màrius Serra, aquest ha estat molt més que un llibre. Ell diu que “és un acte d’amor barrejat amb un acte de creació”, els quals, d’altra banda, li han estat retornats en forma d’afecte per part dels lectors. Aquest Quiet estaria al costat del Verbàlia, perquè, en el darrer, el llenguatge és l’eix central i, en canvi, en l’altre es tracta d’establir un relat a partir del silenci. Són dos extrems d’un continu que l’introdueixen, un cop més, en el joc del llenguatge.

Però, què va passar amb el Màrius metge? Tenim curiositat i ens ho explica. La seva família no havia anat mai a la universitat. Ell va ser el primer. Com que treia bones notes, volien que fos advocat, metge o, com a molt, economista, “coses que podien entendre, però jo no tenia vocació, sinó que a mi m’agradava el rock, escriure, llegir...”. Malgrat tot, va entrar a la carrera i va aconseguir un trasllat, de manera que va començar medicina a Sevilla, però, finalment, no el van admetre per problemes burocràtics i per ser foraster. Això va pesar més que la nota obscenament alta que tenia. Així doncs, quan ja portava tres setmanes de curs a Sevilla, va haver de tornar a Barcelona i començar a l’Hospital Clínic. Diu que, en aquell moment, es va sentir decebut, però, en el fons, sempre ho ha agraït, perquè el seu lloc es troba, sens dubte, entre lletres. No en va tan sols anà un trimestre a classe, amb el mèrit afegit de ser delegat de curs i tot. I és què Màrius Serra és d’aquells que busca l’excel•lència en tot allò que fa. Potser per aquest motiu ha estat capaç d’escriure llibres a partir de fracassos (De com s'escriu una novel•la). Això és resiliència (i excel•lència); la resta són tonteries.

Pep Poblet sobre rodes

Pep Poblet ha canviat el saxo per la bicicleta per a nosaltres, però ara ho fa tot sovint; de fet, ens confessa que, en aquests moments, va molt més a curses que a concerts. I és que tant la música com el ciclisme han estat les seves dues grans passions, ambdues plenament vinculades a la seva família, perquè el seu pare i el seu oncle eren músics, i un cosí del seu pare és el ciclista català més gran de la història, el mític Miquel Poblet. “Qualsevol de les dues podia haver estat la meva professió”, ens assegura, “però finalment ho va ser la música, perquè m’hi veia més i sabia que amb el ciclisme era molt difícil arribar enlloc. Així que, tornant de la mili, ho vaig voler provar per no quedar-me amb l’espina clavada”.

En qualsevol cas, nosaltres (i moltíssima més gent) celebrem l’elecció, perquè Pep Poblet ha estat l’encarregat de posar-li cara a un instrument tan desconegut com el saxo, i no tan sols això, sinó que ens l’ha acostat amb una naturalitat tan extrema que fins i tot ha sorprès. I és que ell és, per damunt de tot, músic, un músic sense manies ni prejudicis que s’ha lliurat a la professió amb una gran valentia i que ha estat capaç d’apostar pel que ha cregut en cada moment amb la convicció d’estar fent el correcte malgrat anar contracorrent. Per això tant és capaç de gaudir en un palau Sant Jordi tocant al costat de noms tan reconeguts com David Bisbal o Lluís Llach, com acompanyant l’actriu Georgina Cardona per fer un homenatge al poeta Joan Maragall, visitant centres educatius per fer xerrades sobre l’evolució de la música a través dels seus instruments o creant la banda sonora dels nuvis que el contracten “a la carta” perquè toqui en viu i en directe el dia del seu enllaç. “Aquesta versatilitat és el que em permet sentir-me creatiu dia a dia i no cremar-me, és el que em permet sentir-me un privilegiat pel fet de poder viure de la música i, malgrat els anys, gaudir-ne en tot moment. Si, en canvi, només hagués fet festes majors, hauria avorrit la música”, ens diu. En aquest sentit, recorda que, quan va decidir marxar de l’orquestra Meravella (“que era com estar a La Caixa”) perquè no l’omplia prou i necessitava poder expressar la creativitat que portava dins d’una altra manera, tothom es pensava que s’havia tornat boig, però ell, que pot presumir de tenir una perseverança absoluta i de creure en el que vol fer fins a l’exageració, s’hi va llançar de cap. ...I així li han anat les coses: 90 discs creats per a altres artistes i quatre en solitari, vuit anys de televisió formant part de l’equip d’Andreu Buenafuente i un munt de gires per tot el món; la darrera, aquest mes d’octubre amb Ana Belén i Víctor Manuel recorrent Amèrica amb la bicicleta al costat, perquè és tanta la passió que té per aquest esport que no malgasta ni una ocasió per practicar-lo, i, quan marxa de gira, se’n va de concert en concert a cavall de la seva bicicleta per explorar el territori pam a pam, per fer cicloturisme en estat pur. Així, en un sol estiu ha arribat a recórrer 3800 quilometres i diu que el que ha vist no té preu. Estampes com els països llatinoamericans, amb la misèria rosegant els carrers i un munt d’infants que somriuen malgrat les dificultats, li han quedat gravades per sempre més.

Ha estat així com, de mica en mica, ha anat fent camí, amb el saxo a un costat i la bicicleta a l’altre. Malgrat ser clarinetista de formació, d’ençà que amb el seu primer grup van decidir afegir un saxo a la llista de la compra, al costat dels altaveus i la furgoneta, no se n’ha separat mai més. D’això ja fa 31 anys, més de tres dècades en què, en un moment o un altre, la música de Pep Poblet ha aparegut en les nostres vides.

Reconeix que el camí no ha estat fàcil, que li va costar ubicar-se i que és tremendament complicat compaginar la vida familiar amb la seva professió, però, sens dubte, ha sabut trobar el seu tros de pastís dins del món de la música sense deixar de tenir cura de la seva dona i dels seus dos fills, una noia de 20 anys i un noi de 13 que, per cert, és un apassionat de la bateria. El caràcter polivalent que té (com el seu instrument), el positivisme que desprèn a tothora i l’amor i la plena confiança que ha dipositat en el que fa l’han ajudat, en gran mesura, a conduir el seu tren i a acostumar-se a l’ambivalència de passar d’una gira plena d’èxits al silenci d’un estudi on no sona el telèfon “perquè la gent dóna per fet que estàs submergit en altres projectes i que no acceptaràs determinades propostes”.

Aleshores ve quan, en el moment més inesperat, el truquen i la truita es torna a girar, tal com li va passar quan Lluís Llach va voler comptar amb ell per gravar Un pont de mar blava. A la gira de l’espectacle, a més, va fer duet amb Llach interpretant Com un arbre nu, que, per a ell, té una gran significació, perquè és la cançó que més li agrada del primer cassette que es va comprar quan ni tan sols estudiava música; una grata coincidència com la que ha fet que el nen que anys enrere li feia preguntes sobre el saxo quan acabava les actuacions, sigui ara el mateix que toca en el seu darrer disc Saxologi: Llibert Fortuny.

Creant artesania pura

Pep Poblet ha fet de tot i ho ha gaudit al màxim, “fins i tot més del que m’havia arribat a imaginar”, però ara està en un moment especialment dolç, en un moment de retrobament amb ell mateix i, molt especialment, amb el seu producte i el seu públic, gràcies també a les noves tecnologies, que l’estan fent sonar, per exemple, a Holanda i Estats Units. “M’encanta notar el tacte de la gent, anar de bracet amb ells, perquè m’ha sorprès com en poden arribar a ser, d’agraïts, quan et mostres de prop, sense intermediaris”.

Aquesta, precisament, és la seva fórmula. Cada dia a les nou del matí és al seu estudi de casa, que funciona com una oficina, amb la diferència que s’ho fa tot ell i atén tothom en primera persona. Prefereix realitzar projectes d’abast més limitat però gestionar-s’ho tot, com ha fet amb els dos darrers discs, 3 i Saxologi, que ven per Inernet a través de www.peppoblet.com. Directament, rep la comanda, signa els discs, els empaqueta, omple el paper del contra reemborsament i va a correus a enviar-los ell mateix. Tal com diu, és molt feliç tenint la seva pròpia botigueta, tornant a l’artesania, perquè això li permet sentir més afecte encara pel que fa i, en definitiva, ser molt més autèntic.

Aquest és Pep Poblet, un boig apassionat que un bon dia va decidir deixar de repartir factures en un taller electricista per dedicar-se a la música, el mateix que va renunciar a anar-se’n de gira amb Shakira per quedar-se a casa amb els seus, el mateix que ha hagut de donar explicacions sobre per què, en un moment determinat, no volia fer un disc amb en Bisbal i s’estimava més crear un projecte que fos 100% Pep Poblet. Per aquesta valentia, per aquesta senzillesa, per aquest bon humor i per aquest esperit lluitador, Pep Poblet és qui és i ha arribat on ha arribat. Molts li han dit allò de “Tu rai!”, però ell sap que la sort no la regalen enlloc, que la sort es busca i, de vegades, es troba. Sens dubte, l’ha trobat, però no deixa d’anar a la seva recerca. D’altres no saben passar amb tanta elegància com ell d’un episodi en què els porten les maletes a un altre en què han d’anar a comprar al súper, o a la inversa.

Pep Sala a la seva catedral gastronòmica



Pep Sala: l’altra cara de Sau, el músic, el compositor, el cantant... Tots el coneixem i, de ben segur, l’hem vist damunt de l’escenari en alguna que altra ocasió al llarg dels seus més de 25 anys de carrera; ...o dins del seu estudi de Santa Eulàlia de Riuprimer, a tocar de Vic (Osona); ...o participant en tertúlies televisives de temàtiques diferents. Però, en aquesta ocasió, ens ha vingut de gust veure’l en un altre context, en un context que no és habitual per a nosaltres, i ho hem fet per parlar d’una de les seves grans passions: de l’art de cuinar, del plaer de menjar i de la seva afecció per devorar llibres de gastronomia que repassen aquesta disciplina en el temps i en l’espai.
Per fer-ho, hem triat El Celler de Can Roca, perquè sabem que és el seu lloc preferit, “la catedral de la gastronomia”, tal com l’anomena ell. Asseguts en una taula raconera d’aquest temple gastronòmic gironí que després l’acollirà per gaudir, un cop més, dels seus equilibrats plats en bona companyia, ens explica que va descobrir El Celler de Can Roca “ja fa molts anys gràcies a en Pep Nogué, un gran cuiner de les comarques gironines que ha escrit molts llibres de cuina i que sempre ha estat vinculat a aquesta santa casa”. Fou ell qui, arrel de la gran amistat que manté amb el músic vigatà, i coneixedor de la seva afició per la gastronomia i pels restaurants, el va portar al lloc on ens trobem. “...I me’n vaig enamorar! –em diu–. Més tard, un dia vaig tenir la sort de venir-hi amb en Carles, i, a partir de llavors, la meva relació amb aquest lloc ha estat constant. A més, en Josep Roca em va convidar al programa En Clau de Vi, i hi vaig poder compartir moltes estones. S’aprèn tant amb aquesta gent! Són extraordinaris!”. De fet, la passió de Pep Sala per El Celler és doble, perquè tant admira la cuina que s’hi fa com els seus creadors. No per altre motiu, entre rialles, es declara el president del seu club de fans.

Continuem endavant amb la conversa. El Pep nerviós, hiperactiu, al qual ens té acostumats, s’ha diluït. Estem relaxats: jo, escoltant atentament; ell, parlant de forma distesa, recreant-se en cada paraula, assaborint-les com caramels. Li demano què té la cuina d’aquest “temple”, que li agradi tant, i em respon marcant tres bandes ben clares: Una) un coneixement extraordinari de la cuina tradicional catalana i gironina pel fet de ser fills de Can Roca, gràcies al qual han adquirit una base sòlida i han pogut apreciar i estimar la tradició. Dues) un talent i una inquietud més que demostrades que van dirigides cap a la recerca constant de noves tècniques d’elaboració de plats, de noves combinacions..., i que els ha dut a l’avantguarda (parla, amb coneixement de causa, d’aquest inconformisme que tenen els artistes que els duu a no poder estar sempre fent el mateix). Tres) un marcat seny per buscar l’equilibri entre tradició i avantguarda, a més a més d’un exquisit rigor a l’hora d’escollir productes de màxima qualitat. A tot plegat, però, li afegeix un quart ingredient irrepetible, i és que siguin tres germans que formen el triangle perfecte: en Joan Roca, que s’ha endut la tradició dels pares, en Josep, que acumula uns coneixements infinits sobre el món del vi, i en Jordi, que ha desenvolupat un sentit de les aromes tremendament particular. “El Celler de Can Roca és un espai únic i irrepetible, i els germans Roca són com els Beatles, una d’aquelles combinacions màgiques que passen un sol cop a la vida”.

A aquestes alçades, començo a pensar que, potser, si no fos músic, Pep Sala seria gastrònom. Però no... Ell ho considera un simple hobby. Diu que mai es dedicaria professionalment a aquesta feina, perquè pensa que s’ha de tenir un talent especial per fer-la, però reconeix que li encanta gaudir-ne. “Tots mengem, tots intentem gaudir del menjar, tots som gastrònoms”, em comenta. Cert, però no tothom té el bagatge d’aquest home, que gaudeix cuinant a casa, investigant receptes noves, devorant llibres sobre gastronomia, estudiant a hores perdudes per intentar descobrir l’origen dels plats i dels aliments, per conèixer què menjaven els nostres avantpassats des de diferents parts del món... Li encanta la cuina tradicional catalana i la practica amb passió. Reconeix que és un cuiner decent que, a hores d’ara, pot treballar a un cert nivell (“sempre com un absolut aficionat”, em remarca). La gent li diu que li surten especialment bé els suquets de peix, “que van variant a mesura que vas de nord a sud segons els productes de la zona. A mi m’agrada anar-los provant tots i col•locar-los geogràficament”, com si d’un trencaclosques es tractés. És la manera que té d’anar cultivant el paladar, el qual, en el seu cas, va estar educat des de petit. El mèrit principal l’atribueix al seu pare, que també era un gran aficionat a la gastronomia: “Ell em va educar a provar de tot, a menjar de tot, a diferenciar els sabors... –recorda–, i això, combinat amb el fet d’haver conegut i conversat llargament amb l’enyorat Ramon Cabau, l’home que va introduir la consciència de cultura culinària a Catalunya, m’ha permès aprendre molt sobre menjar. Després, el món de la música, que et fa viatjar a tothora, m’ha donat l’oportunitat de conèixer el territori d’una forma poc habitual: a través dels restaurants”.

Li demano una referència bibliogràfica imprescindible. Fins ara m’ha anomenat Ignasi Riera, Néstor Luján o Xavier Domingo, però em recomana el primer llibre de gastronomia que es va escriure en la història: Fisiologia del paladar, d’un gastrònom francès anomenat Brillat Savarin Jean. Ens el llegirem a la seva salut! El que no sé és amb quin vi acompanyaria aquesta lectura... Pep Sala també és un bon tastador de vins, però no és un gran seguidor de marques, ni tampoc un “malalt” de l’enologia que pretengui descobrir vins nous, perquè, a banda de que no disposa de prou temps per dedicar-s’hi en profunditat, considera que aquest és un món molt efímer: “El problema que tenen els vins (que la cuina no té) és que entrem en el món de les marques, i això complica el panorama, perquè depenen molt de la política de les empreses i, per tant, varien molt en el temps”. Ell, però, que fa música pels colzes, ha arribat a posar-li banda sonora a un vi. Fou un projecte molt interessant que mesclava el plaer de tastar un dels rosats del celler Pasanau, a la Morera de Montsant (Priorat), alhora que s’escoltaven les notes d’un tema instrumental de sis minuts de durada composat per a l’ocasió. El vi en qüestió es deia Ten, que significa “cel” en japonès, i venia embolcallat en una capsa dissenyada per l'artista japonès Wataru, igual que l’etiqueta que el diferenciava. Al seu interior, un mini cd amb la música de Pep Sala permetia gaudir dels plaers del bon vi i la bona música en un mateix instant.

Viatjar en el temps per banyar-se



Hi ha un racó amagat a Barcelona que, lluny del soroll, la contaminació i l’estrès generats a la gran ciutat, convida a l’usuari a fer un viatge en el temps a la recerca del descans del cos i la pau de la ment. És en ple centre de la Barcelona antiga, al barri del Born, just on s’elevava la muralla de la Ciutadella. Rere un gran porticó del temps de l’avior que queda amagat sota un grup de voltes (els porxos de Fontseré), apareixen, com per art de màgia, unes belles termes àrabs acompanyades dels pous que formaren part del sistema de reserva d’aigua de la ciutat antiga.

Aquest és, sense més, un dels vestigis que ens ha deixat el món àrab a la península, que, després de vuit segles d’estada a casa nostra, ens ha aportat tot un seguit de costums que han contribuït a enriquir enormement el nostre patrimoni cultural. Un d’aquests costums va lligat, precisament, a la tradició de les termes romanes, les quals van adoptar i perfeccionar fins arribar a construir un refinat i luxós sistema de bany públic que, encara avui, és admirat i lloat arreu.

Aire de Barcelona, en un clar exercici d’enginy i respecte patrimonial, ha recuperat aquest valuós espai per restaurar-lo al ditet i, sense perdre la seva essència original, redescobrir als ciutadans d’avui el costum del bany àrab i de tota la filosofia que l’envolta.

Entrar en aquestes termes és entrar en un món nou, viure una experiència gairebé mística destinada únicament a aconseguir el benestar general d’una manera ancestral que connecta fortament amb el passat. Un cop es travessa la porta, ja a la recepció (on antigament s’emmagatzemava carn per vendre al mercat), el silenci i les aromes naturals t’embriaguen. A baix, a les termes: pedra antiga, aigua, espelmes i olor de te.

Gràcies a un recorregut que passa per l’aigua temperada del tepidarium (a 36 ºC), la calenta del caldarium (a 40 ºC) i la freda del frigidarium (a 16 ºC), el visitant pot obtenir grans beneficis sobre la pell i sobre la seva salut en general, a més a més d’experimentar el que significa submergir-se en un espai que, molts anys abans, havia estat lloc de repòs i benestar d’avantpassats. I, per completar el trajecte relaxant, res millor que continuar amb un bany de vapor Hammam, un bany de mil dolls i un bany de sal Hem ubicat als antics pous de la reserva d’aigua de Barcelona.

L’experiència es pot viure cada dia de la setmana, de dia i de nit, sota reserva prèvia. www.airedebarcelona.com

El temps de l'oci a taula

El restaurant Occi de Girona para una taula a la cuina

Plats de sempre renovats es presenten en un entorn entranyable

Amb la total intenció de “despullar-se” davant del comensal, sense manies ni complexos, el restaurant gironí Occi ha pres la iniciativa de permetre fer un àpat a qui així ho desitgi des d’una perspectiva gens usual: des del seu autèntic centre d’operacions, des de la cuina. Una taula d’aperitiu amb dos tamborets queda disposada íntimament just davant dels fogons per poder fer de voyeur durant l’àpat mentre Sergi Ballús i Rose Marye Rivas elaboren els plats, concentrats, sense dir ni piu per no espatllar l’obra.

El restaurant Occi de Girona, que fa tres anys que ha obert les seves portes, és un petit palau gastronòmic que aposta per la qualitat de les matèries primeres que serveix, per una bona relació qualitat-preu i per una atenció directa i personalitzada que facin sentir al comensal com el convidat més especial del restaurant.

Situat al carrer Mercaders, 3, en ple rovell del casc antic, apareix tímidament, rere una porta corredissa de vidre i sense cap cartell que serveixi de reclam. És un restaurant especial, coquetó com una bombonera (només amb capacitat per a 20 persones), on gaudeixen de bon menjar uns quants privilegiats que saben apreciar els petits plaers de la vida. Tot i estar situat en una zona cèntrica que és visitada a diari per centenars de persones, en alçar-se en un carreró estret i enrevessat (en un lloc on centenars d’anys abans s’havien desenvolupat tasques comercials), passa desapercebut. I aquesta, precisament, és part de la seva gràcia, perquè si no fos tan petit, si no estigués tan amagat, ja no seria l’Occi.

A dins, el gris, el negre i el vermell dominen. Tan sols una paret amb quadres de sis-cents de colors trenquen l’harmonia de l’espai. Dos detalls criden l’atenció i configuren boniques estampes del lloc: un petit forat perforat en una de les parets que fa com de minibiblioteca de tot un seguit de llibres sobre gastronomia, i una cortina de taps de suro que cobreix a mitges un dels finestrals del local.

Les taules són de vidre i estan esquitxades d’or i ocre, d’òxid. De fet, el nom del restaurant vol jugar amb aquest darrer terme per fer parella amb la denominació d’un altre establiment familiar d’un dels socis que es diu Coure, i, alhora, vol rememorar el temps d’oci, perquè, per a ells, els àpats són precisament això: un temps per a l’oci. Només en seure, la disposició dels coberts ja indica que l’experiència gustativa que s’està a punt de començar serà diferent i juganera, molt juganera, perquè enlloc d’estar col•locats a banda i banda del plat, com és tradicional, s’han d’estirar d’una mena de gerro cada vegada que un es disposa a encetar un plat. És com si els coberts fossin les flors d’un ram que es va consumint a mida que s’avança en el particular camí de sabors que ofereix Occi.

Després, damunt la taula, més enllà del gerro de “flors” hi ha estovalles negres d’un sol ús i gots de vidre d’un blau intens que són com un punt de color contundent en l’escenografia, compartit només amb unes làmpades minimalistes que, amb forma de bola de billar, arriben del cel a través d’un fil llarguíssim com si fossin estrelles. Res més. Bé, sí: bona música de fons, una panera plena de panets multicolor i copes de cristall fi que contindran algun vi selecte provinent d’un celler menut però variat setmana a setmana.

A partir d’aquí, la qüestió és deixar-se sorprendre: carta (més que variada) o menú setmanal a 18 euros, que també va canviant setmana a setmana per no avorrir el comensal. I, si es vol, també es poden demanar plats per compartir, perquè, de fet, aquest racó amagat convida més que un altre a compartir. Carpaccio de gambes, encenalls de foie, olivada i enciams; ravioli gegant farcit de Gorgonzola i nous amb crema de bolets; ous merengats, gambes, cremós de patata i caviar d’arengada; llom de cérvol amb polenta i rossinyols; corball de costa amb patates emmascarades i cansalada... Una cuina imaginativa i refinada, però no rebuscada ni sobrecarregada, ni tampoc massa minimalista; una cuina que juga amb tres o quatre sabors de la terra a cada plat basant-se en clàssics del receptari català tradicional i que ofereix el producte en la mesura justa; una cuina precisa i captivadora; una cuina acurada i estudiada, feta amb temps i paciència i servida amb devoció i entusiasme per Víctor Linde i Jairo Suárez.

L’Occi obre els migdies i vespres de dilluns a dissabte (els dilluns, si hi ha reserves) per a tots aquells que busquen espais gastronòmics diferents, íntims i sorprenents, on poder gaudir dels sabors, les olors i les textures de sempre en un format actual.